Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Sònia Rodríguez

40 anys. Té obesitat des de l’adolescència, mòrbida des de fa uns 7 anys. L’any 2004 va ser diagnosticada d’una malaltia inflamatòria neurològica que el 2010 li va provocar una greu pèrdua de mobilitat, i, per tant, més facilitat de guanyar pes. Durant quatre anys es va veure obligada a viure en un altre pis en no poder pujar les escales de casa seva. La van operar d’una reducció d’estómac en arribar als 130 kg que, assegura, va significar una millora de la seva vida i la de la seva família. Ara ha de seguir una dieta molt minuciosa.




La meva mare va tenir problemes d’obesitat tota la vida i jo, des de l’adolescència, sempre he hagut de vigilar amb el menjar i fer dietes i tractaments constants per aprimar-me.

L’obesitat va afectar en tots els aspectes la meva vida. No podia portar les meves filles al parc, no aguantava plantada i gairebé no podia caminar. Necessitava ajuda per la higiene personal i fins i tot per cordar-me les sabates. Quan les nenes volien fer alguna cosa esperaven que arribés el cap de setmana per poder anar-hi amb el seu pare, sabien que jo no les podia dur enlloc. Durant quatre anys no vam poder viure a casa nostra ja que jo no era capaç de pujar i baixar les escales. Gairebé no sortia, no tenia vida.
Quan va néixer la meva primera filla vaig començar a visitar metges pel meu malestar i l’any següent, a la Vall d’Hebron, em van diagnosticar una polineuropatia desmielitzant crònica, una malaltia que em va reduir molt la mobilitat i va facilitar que m’engreixés. Feia molt temps que desitjava una reducció d’estómac però pesant 100 kg no entrava als paràmetres que eren considerats necessaris per fer la intervenció. Sabia que l’operació era la solució per millorar la meva vida i la de la meva família.
Passats vuit mesos de tenir la meva segona filla, un brot important de la malaltia va fer que la meva mobilitat es reduís encara més i amb 3 anys em vaig engreixar fins als 130 kg. Va ser llavors quan els metges em van recomanar l’operació.

El 19 de novembre del 2013 va arribar el gran dia. Em van fer la reducció d’estómac a la Clínica el Sagrat Cor de Barcelona i vaig tornar a néixer. He perdut uns 60 kg i puc tornar a fer una vida “normal”. Ara gaudeixo de la meva família i fins i tot he pogut viatjar.

He de vigilar molt amb l’alimentació, menjo molt poquet i per mi menjar s’ha convertit en una obligació i no en un gaudi. Ja estic mentalitzada que això serà per tota la vida, que sempre hauré de tenir cura. La meva por és tornar a engreixar-me. Por no! Pànic!
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Roger Vidal

19 anys. El 2010 va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1, gràcies a les sospites de la família, perquè la mare també té aquesta malaltia. La seva família li ha facilitat en gran mesura l’acceptació i comprensió de la diabetis ja que hi està molt involucrada, assisteix a xerrades, treballa a diverses associacions i organitza activitats. El dia a dia del Roger implica repetides punxades al dit per controlar els nivells de glucosa i injeccions d’insulina abans de cada àpat. Aquests controls, explica, li han fet perdre una part important de la seva autonomia.




Tot va començar amb els símptomes típics de la diabetis, bevia molta aigua i tenia ganes d’orinar en tot moment. El coneixement previ de la malaltia per part dels meus pares va fer que comencessin a sospitar. El dia en què ho vam confirmar tenia visita al metge i, durant l’espera perquè m’atenguessin, vaig beure una ampolla d’aigua sencera en un minut. El meu pare no va dubtar a demanar-li al metge que em punxés el dit i, efectivament, vam comprovar que em marcava 560mg/dl i vam anar directes a l’hospital.
Quan em vaig assabentar del diagnòstic vaig tenir una reacció estranyament calmada. Estava una mica preocupat i espantat perquè no volia amoïnar la meva mare, ja que ella sentia remordiments pel fet que hagués heretat d’ella aquesta malaltia. Jo sabia que em queia al damunt una cosa molt grossa, però no sabia fins a quin punt em podia canviar la vida.

Faig un tractament amb insulina i això implica repetides punxades al dit per fer-me glucèmies durant el dia i injectar-me insulina subcutàniament cada cop que vull menjar. Aquest ha estat un dels canvis més importants ja que, a més, molts cops implica fer-ho davant de gent o en situacions incòmodes, per exemple caminant pel carrer. També he d’anar sempre preparat amb productes d’alt contingut de sucre d’absorció ràpida, com sucs i fruita, per tal d’actuar quan necessiti recuperar els nivells normals. Per tant, depenc de la insulina, el mesurador i algun aliment. He perdut una part d’independència de la meva vida en un moment que el que faig és buscar més autonomia per a mi.
La família ha tingut un paper molt important en la meva malaltia. Tenir uns pares que ja estan habituats a una malaltia crònica com aquesta m’ha facilitat en gran mesura la seva acceptació i comprensió. Al principi tenia força discussions amb la meva mare sobre com dur el tractament, ja que la diabetis pot afectar de manera diferent segons la persona. Ara, però, cada un porta la malaltia a la seva manera. Tota la família està molt involucrada, assistim a xerrades, treballem en diverses associacions per a persones amb diabetis i organitzem activitats. Sense el seu recolzament crec que m’hauria estat difícil estar tan bé com ara.

Recomano a una persona que acabi de ser diagnosticada de diabetis que no s’espanti ni es preocupi. Els començaments sempre són difícils i hi ha massa informació per assimilar. No obstant, amb el temps tot millora i comences a conèixer com actua la malaltia sobre tu mateix. És important saber conviure amb ella, no rendir-se mai i saber que depèn de tu tenir uns bons controls. Pots fer el que et proposis i no pots deixar que la diabetis sigui un impediment o et limiti.

La diabetis és una malaltia que encara té massa interrogants i molts d’aquests interrogants podrien ser la clau de la desitjada cura. Espero que La Marató serveixi per aprofundir en aquests interrogants.
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Hola a tothom!

Dimecres, després de nou mesos d’haver donat a llum la meva primera filla (el millor que m’ha passat mai), vaig anar a buscar els resultats de la corba post embaràs.
Durant l’embaràs vaig ser diagnosticada de diabetis gestacional i ara els metges volien saber si ja podia dir adéu, definitivament, a la diabetis o si, per contra, havia de viure amb ella per sempre.
Per desgràcia, em van dir que tinc prediabetis. Què vol dir això? No tinc diabetis encara, però en qualsevol moment sortirà a la llum.
La doctora em va dir que per intentar que el procés s’allargui i la diabetis trigui més a venir, el millor que puc fer és seguir amb la dieta de l’embaràs de 1.800 kcal i fer una hora d’exercici diari.
També em va dir que segurament jo ja tenia una predisposició a tenir la malaltia, però que fins que no hi ha hagut un canvi de metabolisme, com és l'embaràs, no s'ha fet manifest.
Tal com diu l'espot de La Marató: Tenia disposició a la diabetis i no ho sabia.

La veritat és que ha estat un cop dur tenint en compte que ja és la segona malaltia autoimmune que desenvolupo. Però, per sort, confio en La Marató de TV3, que és un exemple d’ajuda a la investigació.

Visca la Marató de TV3 i Visca Catalunya!!!

Raquel Ceballos
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Sento el silenci i les màquines fent sorolls cada minut, amb un soroll agut.

Tot va començar el 25 de gener del 2012 amb un Barça-Madrid. Jo tenia molta set i tot era estrany, tothom estava enfeinat i ningú em feia el cas que necessitava en aquell moment.
No veia res clar, només un núvol negre que s’anava acostant. Vaig sentir la veu de la meva mare, la Montse, que deia: “Judith, tinc feina, he d’anar a treballar al restaurant”. Tenia molta set, vaig beure i el meu pare, el Gaspar, molt atabalat, em va agafar en braços ràpidament. El meu germà David estava molt nerviós, a punt de plorar.
No sabia què passava, em portaven en cotxe i sentia unes veus que em deien: no dormis, no dormis.

Vàrem fer una parada i vaig sentir que s’obria la porta del cotxe. Em va semblar que era la iaia Milagros, em va saludar i vam seguir el viatge. Per fi ens aturem i començo a veure siluetes blanques que s’acosten a mi. Tot eren comentaris, rumors, punxades i, de cop i volta, em vaig adormir en un son molt profund.
Em desperto cansada, molt cansada, amb molta set, el pare Gaspar i la iaia Milagros estaven el meu costat i tot eren preguntes: Com et trobes? Com estàs? Com et dius? Qui sóc jo?. Em pensava que m’havia tornat boja, per què em preguntaven tot això si coneixia a tothom? Tenia set, no volia fer res més que beure aigua.

Cada cop ho veia millor tot, vaig veure algú a qui estava esperant aquella llarga nit, la mama!!! Ens vam abraçar i plorar una bona estona, però el moment dolç es va acabar quan vaig sentir una altra punxada a la panxa, aquest cop no era un somni, era real. En aquell moment em van dir que m’hauria de punxar tota la vida. Aquell moment va ser el més dur que havia sentit mai, ja que jo tenia fòbia a les agulles. Els meus pares em van dir: Judith, tingues paciència, et queda un llarg camí per conviure amb la diabetis.

Judith Soler
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
El 2007, amb 42 anys, em van detectar per primer cop un nivell de glucosa per sobre dels nivells normals, 131, acompanyat d'uns valors de triglicèrids de 168, i un pes de 94 kg (1,80 m).
Dos anys després, el 2009, el nivell de glucosa estava a 135. Decideixo posar-me en mans d'un endocrí. A pesar del control que faig sobre els aliments i dels medicaments suggerits per l'endocrí, els nivells de glucosa en sang continuen augmentant a poc a poc fins uns màxims de 170 l'any 2012. És desesperant!

El desembre del 2012 trobo a internet un vídeo que em canviarà la manera de veure les coses. Al cap d’un any, al desembre del 2013, el meu endocrí decideix que "estic curat", que només em vol veure d’any en any per fer el seguiment. Els nivells de glucosa són normals i el meu pes s'ha estabilitzat en 80 Kg.
El canvi a una dieta vegana, eliminant la proteïna animal, corregeix els meus nivells de glucosa en la diabetis tipus II que m'havien diagnosticat.

Si en voleu saber més, podeu visitar el meu web: www.diabetisko.com

Victor Buen Regue


Anterior       Següent
Tornar al web de la Marató

Sobre aquest blog

El Blog de La Marató de TV3 és un espai que et mantindrà informat de tot el que envolta aquest projecte solidari de Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i des d'on podràs participar i dir-hi la teva. T'hi esperem. Tu també fas possible La Marató!

La Marató de TV3 i Fundació

cercador


Calendari

<   novembre 2019   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
    123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930 
Sindica aquest blog - RSS