Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Hola, el meu nom és Julio Calaf i tinc 54 anys. Fa dos anys que em van implantar un DAI, ja que em van detectar una displàsia del ventricle dret. Tot això va començar amb el meu pare, que amb 45 anys va morir de sobte. Més tard, al meu germà, amb 57 anys li va passar el mateix. És per això que la meva germana, infermera de l’Hospital de Sant Pau, es va posar en contacte amb el cardiòleg del centre, el Dr. Guerra, que ens va fer una ressonància magnètica.
A dos de nosaltres ens van detectar la malaltia i ens van haver d’operar per implantar el DAI.
Una malaltia com aquesta et canvia la vida.

Julio Calaf Sordo
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Us escrivim des de l’Escola Balmes de Mataró que, com sabeu, organitza un acte en favor de La Marató, on participen alumnes, mestres, pares i tots aquells que s’hi vulguin apuntar.
El motiu d’aquest correu és el següent:
Al setembre vam decidir participar activament en La Marató d’enguany, el que no sabíem és que ens tocaria tant de prop. El mestre d’Educació Física de l’escola, un noi de 33 anys, ha estat intervingut quirúrgicament fa tot just un mes, d’una malaltia del cor. Li han hagut d’implantar un desfibril•lador, ja que tenia perill de mort sobtada.
Com us podeu imaginar, tota la comunitat educativa està molt motivada per la Marató d’aquest any.

Escola Balmes
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Tot apuntava a que el dia 27 d'agost del 2006 havia de ser un dia normal. Jo, amb els meus nou anys, no podia saber que el 27 d'agost del 2014 faria vuit anys que el meu pare ens havia deixat.

Jo m'havia adormit, ara no recordo si al sofà o al llit de la meva mare. El que sí que recordo és que ell, al tornar de treballar, em va agafar a coll i em va portar fins el meu llit. L'última imatge que tinc d'ell és la seva cara dient-me bona nit, i fent-me un petó. En aquests moments penso en la sort que vaig tenir de poder-li dir jo també bona nit.
Em vaig despertar aquella nit, devien ser quasi les sis. Vaig sentir com la meva mare trucava a la meva àvia (la seva mare) i li explicava que el meu pare no reaccionava i que li sortia sang del nas. Després vaig sentir com la meva mare trucava a l'ambulància. També recordo quan va començar a arribar gent a casa, i quan la meva tia va venir a la meva habitació i es va estirar amb mi pensant-se que estava adormida. Jo no podia aixecar-me, no volia que sabessin que estava desperta, només m'intentava tranquil•litzar a mi mateixa dient-me que no li passaria res, que tot quedaria en un espant.

Malauradament no va ser així. Finalment, vaig decidir aixecar-me del llit, i la meva mare em va venir a buscar. Jo aleshores tenia nou anys. Com pot una mare dir-li a la seva filla que el seu pare ha mort? El que em va dir la meva mare va ser: “Maria, el papa s'ha posat molt malalt i els metges no l'han pogut ajudar”. Recordo tan bé aquelles paraules... El primer que vaig fer va ser vomitar, després vaig plorar, però ben bé no estava trista, sinó que més aviat estava en estat de xoc. No ho entenia, no m'entrava al cap, no m'ho creia. Vaig demanar de veure'l, ja que sabia que l'havien portat al sofà del menjador, però la meva mare no em va deixar. Ara l’hi agreixo, perquè, per sort, l'última imatge que tinc del meu pare és la que he explicat anteriorment.

Al cap d'un temps vaig entendre que el meu pare havia mort d'un infart.

La mort d'un pare, com la de qualsevol ésser estimat, no se supera, només s'accepta. Ara, per sort, puc parlar del meu pare i somriure.
I la veritat és que m'omple el cor d'alegria veure aquesta iniciativa que fa La Marató any rere any, i espero, des del fons del meu cor, que amb els diners que recaptin es puguin salvar moltes vides, i que cap persona hagi de patir, tant si és per tenir la malaltia com per tenir un familiar o amic que la tingui.

Moltes gràcies, de tot cor.

Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Als 58 anys vaig patir un infart.
Estava a casa dormint quan a les 8 del matí em vaig despertar amb un fort mal al pit.
Vaig trucar a la meva filla perquè vingués a buscar-me per anar a l’hospital, i mentre esperava que arribés vaig pensar a baixar al carrer per esperar-la, però el dolor era cada vegada més fort.
Aleshores vaig veure uns nois que sortien de l’edifici del costat. Anaven a treballar i sense pensar-ho els hi vaig dir si podien portar-me a l’hospital. Així que vaig pujar al cotxe i van arrencar vaig perdre el coneixement.
Aquells nois van arribar a l’hospital quan jo, en aquells moments, era mort.
A urgències em van posar el desfibril•lador i no vaig reaccionar fins al cinquè intent. Vaig estar clínicament mort durant 6 minuts. Em van dur al Trueta de Girona on vaig estar 5 dies a l’UVI i em van posar dos stents. Vaig perdre el 40% de la part motriu del cor.
Ara he de prendre medicació, però estic molt content perquè faig vida normal. Vaig tornar a néixer.

Jaume Barceló Costa
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Sóc mosso d'esquadra i el 20 d'abril del 2013, fent les nostres tasques de policia de proximitat al mercat setmanal de Berga, un home va patir, segons informes mèdics posteriors, una mort sobtada.

Casualment, nosaltres érem al costat. Mentre el meu company activava el SEM, jo vaig començar la reanimació cardiopulmonar i vaig aconseguir fer circular la sang, després de molta estona. Un cop estabilitzat, va ser traslladat a l’Hospital de Manresa i, més tard, a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Al cap de pocs dies, sortia de l'hospital i actualment porta una vida totalment normal.

Per aquest fet, juntament amb el company, ens van atorgar la medalla de bronze amb distintiu blau.

Albert Comellas


       Següent
Tornar al web de la Marató

Sobre aquest blog

El Blog de La Marató de TV3 és un espai que et mantindrà informat de tot el que envolta aquest projecte solidari de Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i des d'on podràs participar i dir-hi la teva. T'hi esperem. Tu també fas possible La Marató!

La Marató de TV3 i Fundació

cercador


Calendari

<   juliol 2015   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
Sindica aquest blog - RSS