Escrit per: Fundació La Marató de TV3
El meu fill gran, el Xavier (13 anys), té una minusvalidesa i és diabètic tipus 1. El control del Xavier ha estat difícil des del seu debut, als 11 mesos d'edat.
En moltes ocasions, el Xavier no és conscient d'estar tenint una baixada o una pujada de sucre, i això dificulta el seu bon control metabòlic i posa en perill la seva vida.
L’Hospital de Sant Joan de Déu, on el Xavier és pacient, creu que amb l’ajuda d’un gos d’alerta mèdica es podria millorar el seu control metabòlic i la seva qualitat de vida.
Aquests gossos es fan servir regularment als Estats Units i a la resta d'Europa. Estan entrenats per detectar les hipoglucèmies fins i tot 30 minuts abans que els mesuradors actuals. Els gossos indiquen amb un senyal, al nen o a la família, que una hipoglucèmia està passant, i així es poden prendre les mesures necessàries (ingesta de sucre o insulina, segons el cas).
Aquests gossos ja estan sent entrenats a Catalunya per l'associació Argus Detection Dogs (www.perrosdedeteccion.com). Ensinistrament, alimentació, revisions anuals, vacunes i assegurances ... tot va a càrrec de la família, sense rebre cap ajuda per part del govern o altres institucions.
Des de fa 3 mesos, tenim la Lluna (Retriever del Labrador de 6 mesos), que està sent ensinistrada per Argus Detection Dogs. Tenir la Lluna ja ha marcat una diferència en la qualitat de vida del Xavi, l'ajuda moltíssim a concentrar-se, ha millorat la seva coordinació i li ha fet pujar l’autoestima. El nostre fill ara se sent més segur, i això ha millorat seva qualitat de vida. És per això que busquem patrocinadors per al Xavi i la Lluna.
Moltíssimes gràcies per la seva atenció,

Ana M. Bueno Julve
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
L’any 2006, quan em vaig quedar embarassada, em van fer el test de Sullivan, on va sortir que estava a més de 400 de sucre. Des de l’ambulatori em van trucar perquè anés a SJDH d’urgències. Així ho vaig fer, però em van dir que marxés a casa, que em farien una segona prova i que ja em trucarien. Em van fer un segon test, que em va deixar adormida. Temps després em van trucar per donar-me una dieta, ja que en el segon test el meu sucre estava a més de 500. La dieta no em feia efecte i m’agafaven taquicàrdies. Vaig anar a urgències i em van ingressar. Em van dir que ja no tenia diabetis, però amb l’anàlisi de la quarantena el sucre em va tornar a sortir alterat. Em van enviar a l’ambulatori per a controls, ja que pensaven que tenia diabetis tipus 2. Desgraciadament, l’ambulatori no sabia quina pauta havia de seguir, i em van tractar bastant malament.
Un dia vaig anar d’urgències a Bellvitge, perquè sempre estava a més de 300 (6 mesos després d’haver donat a llum). En aquest moment em van detectar diabetis tipus 1. Puc explicar mil històries... La veritat és que el diabètic s’ha de conèixer a si mateix. La Vall d’Hebron, amb el segon embaràs, va ensenyar-me moltíssim de com cuidar-me, calculant bols... Ara porto la bomba (després de 9 anys) i ha millorat molt la meva qualitat de vida.

Raquel Oriol
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Èric Moreno

9 anys. Aquest estiu va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1. El fet que el seu pare, José Luis, també en tingués des de petit els va fer detectar ràpidament els símptomes i evitar l’habitual ingrés hospitalari quan hi ha un debut. Espavilat i molt responsable, l’Èric es fa els controls, es punxa la insulina tot sol i sap com reaccionar davant d’una baixada de sucre. Això li ha permès continuar fent les seves activitats diàries amb normalitat i practicar el seu esport preferit, l’handbol.




L’experiència del José Luis:

L’Èric feia una setmana que tenia molta set i anava amb molta freqüència al lavabo. Inclús una de les nits va fer-se pipí al llit, cosa gens habitual en ell. Era juliol i feia molta calor, l’Èric feia vida normal (casal, piscina...) i no es trobava malament. Tot i això, ens va semblar que quelcom no era del tot normal. Un matí en dejú li vaig fer un control de glucèmia amb el meu aparell mediador ja que jo sóc diabètic des de petit. El resultat obtingut era prou clar, 188 mg/dL, i a l’hospital de Granollers ens van confirmar el que ja sospitàvem: l’Èric feia el debut en diabetis.

La primera reacció va ser d’incredulitat i de no voler acceptar-ho. Ens va caure el món a sobre, però davant de l’Èric no podia exterioritzar el que sentia, no volia que em veiés afectat. Vaig haver de fer el cor fort i vaig treure aquesta positivitat que tenim les persones davant l’adversitat.

Van ingressar-lo a urgències i li van fer analítiques. Tot i que el valors de sucre en sang dels últims tres mesos (glicada) eren elevats, no havia arribat a fer cetoacidosi (descompensació provocada per la falta d’insulina). Això, unit al meu coneixement de la malaltia, va permetre que donessin d’alta l’Èric sense haver de passar per un ingrés hospitalari. Només calia fer seguiments a consultes externes per veure com anaven els controls.

Tenim la sort que l’Èric és un nen molt espavilat i responsable. És conscient de la seva malaltia i és ell qui es fa les glucèmies i qui es punxa la insulina. Sap com reaccionar davant una hipoglucèmia i fa les mateixes activitats que duia a terme abans de ser diabètic. Juga a handbol al BM Granollers des de P5 i és un apassionat de l’esport.
Per nosaltres resulta difícil imaginar com deu ser l’arribada de la malaltia a una llar on no hi ha gaire o gens coneixement sobre la diabetis. Per les famílies que reben la notícia que un dels infants de la casa ha fet el debut diabètic els aconsellaríem que segueixin les indicacions dels especialistes, que acceptin que serà un malalt crònic i que li inculquin el sentit de la responsabilitat, sense sobreprotegir-lo ni tractar-lo diferent.

La Marató ha de servir per continuar avançant en la millora de les pràctiques rutinàries dels diabètics. I, per descomptat, seria fantàstic que la investigació permetés algun dia no gaire llunyà la cura de la malaltia.

L’experiència de l' Èric:

Tot i que m’he de fer controls durant el dia per comprovar els meus nivells de glucosa en sang i m’he de punxar insulina, segueixo fent les mateixes activitats que abans, tant a l’escola com a casa o entrenant. El que menys m’agrada de la diabetis és haver de punxar-me insulina, però sé que si no ho faig em trobaré malament i ja m’hi vaig acostumant.
Tant els amics de l’escola com els d’handbol han mostrat curiositat pel fet de veure com m’analitzo, em punxo i poso la goteta de sang a la tira. Em pregunten per què m’ho faig i jo els ho explico. Aprofito sempre el moment abans de sortir al pati per fer-me els controls i hi ha companys de classe que es queden amb mi per veure com ho faig i s’interessen per quin valor surt.

Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Virgínia Sánchez

51 anys. El 2009, durant una revisió mèdica a la feina, li van detectar el sucre molt alt i al cap de poc va ser diagnosticada de diabetis de tipus 2. Des de llavors està sotmesa a seguiment, es medica dos cops al dia i segueix unes estrictes pautes de menjar i d’exercici físic. La diabetis, explica, l’ha obligat a tenir una vida més ordenada. No pot estar més de 3 o 4 hores sense menjar.




Vaig saber que patia diabetis de tipus 2 durant una revisió mèdica. En trobar-me el sucre molt alt, em van dir que anés directament al metge. D’allà, em van enviar a l’hospital, on m’ho van diagnosticar. Em van donar les pautes del menjar i exercici físic i em van fer un seguiment durant un any. A partir de llavors, em fan el seguiment al CAP.
Quan vaig saber que patia diabetis vaig sorprendre’m molt ja que és una malaltia que no causa dolor. Després ja vaig anar-me adonant que realment sí que patia els símptomes: molta set, cansament, gana, picor de cames...

Amb aquesta malaltia he après a menjar de forma equilibrada. Sempre m’havia agradat molt la pasta, per exemple, però vaig haver de reduir els hidrats. A part de la dieta, també prenc dues pastilles al dia. La diabetis m’ha fet tenir una vida més ordenada en general, menjar de manera equilibrada, no estar més de 3 o 4 hores sense menjar i fer exercici físic de forma regular. M’he adonat que les pautes mèdiques que segueixo jo, són, al cap i a la fi, les que hauria de seguir tothom, diabètic o no. És per això que pressiono els meus familiars perquè incorporin més verdures als seus àpats i redueixin els greixos.

Espero que amb La Marató s’aconsegueixi prou recursos per millorar la investigació i es trobin solucions que facilitin la vida de les persones que patim diabetis. Especialment em solidaritzo amb la de tipus 1, si en trobessin la cura seria el súmmum.
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Margarita Castro

70 anys. Té obesitat des de petita i fa 10 anys va ser diagnosticada de diabetis de tipus 2. De jove, els metges no consideraven que tingués una malaltia per l’elevat pes. Va arribar a pesar 118 kg i, ara, gràcies a les pautes del seu endocrí, ha baixat més de 30 kg. Valora molt la feina dels especialistes, que l’han acompanyat en tot moment i l’han “ensenyat a menjar”. Optimista i amb molta força de voluntat, la Margarita és una dona activa, viatgera i, actualment, amb una alta autoestima.




De petita ja era una nena grassa. A l’escola molts nens es reien de mi. Els meus pares, però, van saber apujar-me l’autoestima, sobretot durant la universitat, que va ser l’etapa més complicada. El problema és que en aquella època estar grassa no es considerava una malaltia, és més, hi havia gent que ho relacionava amb estar ben alimentada i portar un bon nivell de vida.

Vaig arribar a pesar 118 kg però fa un temps vaig dir-me a mi mateixa que fins aquí havíem arribat. El meu endocrí està fent una feina increïble i, gràcies a les seves dietes, he aconseguit baixar el meu pes 30 kg en tan sols tres mesos.

La diabetis me la van detectar en una analítica i va ser una autèntica sorpresa, tenia el sucre altíssim. A mi m’agrada moltíssim cuinar, però ha arribat un punt en què cuino per als altres ja que he de vigilar molt què menjo. Per sort, els meus nivells no són tan extrems com per haver-me de punxar.
Molta gent no ho sap, però la diabetis és una malaltia que et va roent poc a poc, és pitjor del que molts s’imaginen i em fa molta pena quan es detecta en els més petits, perquè suposa un canvi d’hàbits que els perdurarà tota la vida.

Actualment, i gràcies sobretot als professionals, porto la diabetis i l’obesitat amb optimisme, viatjo molt amb el meu marit i l’obesitat no m’impedeix pujar escales ni moure’m pel món.



       Següent
Tornar al web de la Marató

Sobre aquest blog

El Blog de La Marató de TV3 és un espai que et mantindrà informat de tot el que envolta aquest projecte solidari de Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i des d'on podràs participar i dir-hi la teva. T'hi esperem. Tu també fas possible La Marató!

La Marató de TV3 i Fundació

cercador


Calendari

<   maig 2016   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     
Sindica aquest blog - RSS