Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Èric Moreno

9 anys. Aquest estiu va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1. El fet que el seu pare, José Luis, també en tingués des de petit els va fer detectar ràpidament els símptomes i evitar l’habitual ingrés hospitalari quan hi ha un debut. Espavilat i molt responsable, l’Èric es fa els controls, es punxa la insulina tot sol i sap com reaccionar davant d’una baixada de sucre. Això li ha permès continuar fent les seves activitats diàries amb normalitat i practicar el seu esport preferit, l’handbol.




L’experiència del José Luis:

L’Èric feia una setmana que tenia molta set i anava amb molta freqüència al lavabo. Inclús una de les nits va fer-se pipí al llit, cosa gens habitual en ell. Era juliol i feia molta calor, l’Èric feia vida normal (casal, piscina...) i no es trobava malament. Tot i això, ens va semblar que quelcom no era del tot normal. Un matí en dejú li vaig fer un control de glucèmia amb el meu aparell mediador ja que jo sóc diabètic des de petit. El resultat obtingut era prou clar, 188 mg/dL, i a l’hospital de Granollers ens van confirmar el que ja sospitàvem: l’Èric feia el debut en diabetis.

La primera reacció va ser d’incredulitat i de no voler acceptar-ho. Ens va caure el món a sobre, però davant de l’Èric no podia exterioritzar el que sentia, no volia que em veiés afectat. Vaig haver de fer el cor fort i vaig treure aquesta positivitat que tenim les persones davant l’adversitat.

Van ingressar-lo a urgències i li van fer analítiques. Tot i que el valors de sucre en sang dels últims tres mesos (glicada) eren elevats, no havia arribat a fer cetoacidosi (descompensació provocada per la falta d’insulina). Això, unit al meu coneixement de la malaltia, va permetre que donessin d’alta l’Èric sense haver de passar per un ingrés hospitalari. Només calia fer seguiments a consultes externes per veure com anaven els controls.

Tenim la sort que l’Èric és un nen molt espavilat i responsable. És conscient de la seva malaltia i és ell qui es fa les glucèmies i qui es punxa la insulina. Sap com reaccionar davant una hipoglucèmia i fa les mateixes activitats que duia a terme abans de ser diabètic. Juga a handbol al BM Granollers des de P5 i és un apassionat de l’esport.
Per nosaltres resulta difícil imaginar com deu ser l’arribada de la malaltia a una llar on no hi ha gaire o gens coneixement sobre la diabetis. Per les famílies que reben la notícia que un dels infants de la casa ha fet el debut diabètic els aconsellaríem que segueixin les indicacions dels especialistes, que acceptin que serà un malalt crònic i que li inculquin el sentit de la responsabilitat, sense sobreprotegir-lo ni tractar-lo diferent.

La Marató ha de servir per continuar avançant en la millora de les pràctiques rutinàries dels diabètics. I, per descomptat, seria fantàstic que la investigació permetés algun dia no gaire llunyà la cura de la malaltia.

L’experiència de l' Èric:

Tot i que m’he de fer controls durant el dia per comprovar els meus nivells de glucosa en sang i m’he de punxar insulina, segueixo fent les mateixes activitats que abans, tant a l’escola com a casa o entrenant. El que menys m’agrada de la diabetis és haver de punxar-me insulina, però sé que si no ho faig em trobaré malament i ja m’hi vaig acostumant.
Tant els amics de l’escola com els d’handbol han mostrat curiositat pel fet de veure com m’analitzo, em punxo i poso la goteta de sang a la tira. Em pregunten per què m’ho faig i jo els ho explico. Aprofito sempre el moment abans de sortir al pati per fer-me els controls i hi ha companys de classe que es queden amb mi per veure com ho faig i s’interessen per quin valor surt.

Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Virgínia Sánchez

51 anys. El 2009, durant una revisió mèdica a la feina, li van detectar el sucre molt alt i al cap de poc va ser diagnosticada de diabetis de tipus 2. Des de llavors està sotmesa a seguiment, es medica dos cops al dia i segueix unes estrictes pautes de menjar i d’exercici físic. La diabetis, explica, l’ha obligat a tenir una vida més ordenada. No pot estar més de 3 o 4 hores sense menjar.




Vaig saber que patia diabetis de tipus 2 durant una revisió mèdica. En trobar-me el sucre molt alt, em van dir que anés directament al metge. D’allà, em van enviar a l’hospital, on m’ho van diagnosticar. Em van donar les pautes del menjar i exercici físic i em van fer un seguiment durant un any. A partir de llavors, em fan el seguiment al CAP.
Quan vaig saber que patia diabetis vaig sorprendre’m molt ja que és una malaltia que no causa dolor. Després ja vaig anar-me adonant que realment sí que patia els símptomes: molta set, cansament, gana, picor de cames...

Amb aquesta malaltia he après a menjar de forma equilibrada. Sempre m’havia agradat molt la pasta, per exemple, però vaig haver de reduir els hidrats. A part de la dieta, també prenc dues pastilles al dia. La diabetis m’ha fet tenir una vida més ordenada en general, menjar de manera equilibrada, no estar més de 3 o 4 hores sense menjar i fer exercici físic de forma regular. M’he adonat que les pautes mèdiques que segueixo jo, són, al cap i a la fi, les que hauria de seguir tothom, diabètic o no. És per això que pressiono els meus familiars perquè incorporin més verdures als seus àpats i redueixin els greixos.

Espero que amb La Marató s’aconsegueixi prou recursos per millorar la investigació i es trobin solucions que facilitin la vida de les persones que patim diabetis. Especialment em solidaritzo amb la de tipus 1, si en trobessin la cura seria el súmmum.
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Margarita Castro

70 anys. Té obesitat des de petita i fa 10 anys va ser diagnosticada de diabetis de tipus 2. De jove, els metges no consideraven que tingués una malaltia per l’elevat pes. Va arribar a pesar 118 kg i, ara, gràcies a les pautes del seu endocrí, ha baixat més de 30 kg. Valora molt la feina dels especialistes, que l’han acompanyat en tot moment i l’han “ensenyat a menjar”. Optimista i amb molta força de voluntat, la Margarita és una dona activa, viatgera i, actualment, amb una alta autoestima.




De petita ja era una nena grassa. A l’escola molts nens es reien de mi. Els meus pares, però, van saber apujar-me l’autoestima, sobretot durant la universitat, que va ser l’etapa més complicada. El problema és que en aquella època estar grassa no es considerava una malaltia, és més, hi havia gent que ho relacionava amb estar ben alimentada i portar un bon nivell de vida.

Vaig arribar a pesar 118 kg però fa un temps vaig dir-me a mi mateixa que fins aquí havíem arribat. El meu endocrí està fent una feina increïble i, gràcies a les seves dietes, he aconseguit baixar el meu pes 30 kg en tan sols tres mesos.

La diabetis me la van detectar en una analítica i va ser una autèntica sorpresa, tenia el sucre altíssim. A mi m’agrada moltíssim cuinar, però ha arribat un punt en què cuino per als altres ja que he de vigilar molt què menjo. Per sort, els meus nivells no són tan extrems com per haver-me de punxar.
Molta gent no ho sap, però la diabetis és una malaltia que et va roent poc a poc, és pitjor del que molts s’imaginen i em fa molta pena quan es detecta en els més petits, perquè suposa un canvi d’hàbits que els perdurarà tota la vida.

Actualment, i gràcies sobretot als professionals, porto la diabetis i l’obesitat amb optimisme, viatjo molt amb el meu marit i l’obesitat no m’impedeix pujar escales ni moure’m pel món.

Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Sònia Rodríguez

40 anys. Té obesitat des de l’adolescència, mòrbida des de fa uns 7 anys. L’any 2004 va ser diagnosticada d’una malaltia inflamatòria neurològica que el 2010 li va provocar una greu pèrdua de mobilitat, i, per tant, més facilitat de guanyar pes. Durant quatre anys es va veure obligada a viure en un altre pis en no poder pujar les escales de casa seva. La van operar d’una reducció d’estómac en arribar als 130 kg que, assegura, va significar una millora de la seva vida i la de la seva família. Ara ha de seguir una dieta molt minuciosa.




La meva mare va tenir problemes d’obesitat tota la vida i jo, des de l’adolescència, sempre he hagut de vigilar amb el menjar i fer dietes i tractaments constants per aprimar-me.

L’obesitat va afectar en tots els aspectes la meva vida. No podia portar les meves filles al parc, no aguantava plantada i gairebé no podia caminar. Necessitava ajuda per la higiene personal i fins i tot per cordar-me les sabates. Quan les nenes volien fer alguna cosa esperaven que arribés el cap de setmana per poder anar-hi amb el seu pare, sabien que jo no les podia dur enlloc. Durant quatre anys no vam poder viure a casa nostra ja que jo no era capaç de pujar i baixar les escales. Gairebé no sortia, no tenia vida.
Quan va néixer la meva primera filla vaig començar a visitar metges pel meu malestar i l’any següent, a la Vall d’Hebron, em van diagnosticar una polineuropatia desmielitzant crònica, una malaltia que em va reduir molt la mobilitat i va facilitar que m’engreixés. Feia molt temps que desitjava una reducció d’estómac però pesant 100 kg no entrava als paràmetres que eren considerats necessaris per fer la intervenció. Sabia que l’operació era la solució per millorar la meva vida i la de la meva família.
Passats vuit mesos de tenir la meva segona filla, un brot important de la malaltia va fer que la meva mobilitat es reduís encara més i amb 3 anys em vaig engreixar fins als 130 kg. Va ser llavors quan els metges em van recomanar l’operació.

El 19 de novembre del 2013 va arribar el gran dia. Em van fer la reducció d’estómac a la Clínica el Sagrat Cor de Barcelona i vaig tornar a néixer. He perdut uns 60 kg i puc tornar a fer una vida “normal”. Ara gaudeixo de la meva família i fins i tot he pogut viatjar.

He de vigilar molt amb l’alimentació, menjo molt poquet i per mi menjar s’ha convertit en una obligació i no en un gaudi. Ja estic mentalitzada que això serà per tota la vida, que sempre hauré de tenir cura. La meva por és tornar a engreixar-me. Por no! Pànic!
Escrit per: Fundació La Marató de TV3
Roger Vidal

19 anys. El 2010 va ser diagnosticat de diabetis de tipus 1, gràcies a les sospites de la família, perquè la mare també té aquesta malaltia. La seva família li ha facilitat en gran mesura l’acceptació i comprensió de la diabetis ja que hi està molt involucrada, assisteix a xerrades, treballa a diverses associacions i organitza activitats. El dia a dia del Roger implica repetides punxades al dit per controlar els nivells de glucosa i injeccions d’insulina abans de cada àpat. Aquests controls, explica, li han fet perdre una part important de la seva autonomia.




Tot va començar amb els símptomes típics de la diabetis, bevia molta aigua i tenia ganes d’orinar en tot moment. El coneixement previ de la malaltia per part dels meus pares va fer que comencessin a sospitar. El dia en què ho vam confirmar tenia visita al metge i, durant l’espera perquè m’atenguessin, vaig beure una ampolla d’aigua sencera en un minut. El meu pare no va dubtar a demanar-li al metge que em punxés el dit i, efectivament, vam comprovar que em marcava 560mg/dl i vam anar directes a l’hospital.
Quan em vaig assabentar del diagnòstic vaig tenir una reacció estranyament calmada. Estava una mica preocupat i espantat perquè no volia amoïnar la meva mare, ja que ella sentia remordiments pel fet que hagués heretat d’ella aquesta malaltia. Jo sabia que em queia al damunt una cosa molt grossa, però no sabia fins a quin punt em podia canviar la vida.

Faig un tractament amb insulina i això implica repetides punxades al dit per fer-me glucèmies durant el dia i injectar-me insulina subcutàniament cada cop que vull menjar. Aquest ha estat un dels canvis més importants ja que, a més, molts cops implica fer-ho davant de gent o en situacions incòmodes, per exemple caminant pel carrer. També he d’anar sempre preparat amb productes d’alt contingut de sucre d’absorció ràpida, com sucs i fruita, per tal d’actuar quan necessiti recuperar els nivells normals. Per tant, depenc de la insulina, el mesurador i algun aliment. He perdut una part d’independència de la meva vida en un moment que el que faig és buscar més autonomia per a mi.
La família ha tingut un paper molt important en la meva malaltia. Tenir uns pares que ja estan habituats a una malaltia crònica com aquesta m’ha facilitat en gran mesura la seva acceptació i comprensió. Al principi tenia força discussions amb la meva mare sobre com dur el tractament, ja que la diabetis pot afectar de manera diferent segons la persona. Ara, però, cada un porta la malaltia a la seva manera. Tota la família està molt involucrada, assistim a xerrades, treballem en diverses associacions per a persones amb diabetis i organitzem activitats. Sense el seu recolzament crec que m’hauria estat difícil estar tan bé com ara.

Recomano a una persona que acabi de ser diagnosticada de diabetis que no s’espanti ni es preocupi. Els començaments sempre són difícils i hi ha massa informació per assimilar. No obstant, amb el temps tot millora i comences a conèixer com actua la malaltia sobre tu mateix. És important saber conviure amb ella, no rendir-se mai i saber que depèn de tu tenir uns bons controls. Pots fer el que et proposis i no pots deixar que la diabetis sigui un impediment o et limiti.

La diabetis és una malaltia que encara té massa interrogants i molts d’aquests interrogants podrien ser la clau de la desitjada cura. Espero que La Marató serveixi per aprofundir en aquests interrogants.


       Següent
Tornar al web de la Marató

Sobre aquest blog

El Blog de La Marató de TV3 és un espai que et mantindrà informat de tot el que envolta aquest projecte solidari de Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i des d'on podràs participar i dir-hi la teva. T'hi esperem. Tu també fas possible La Marató!

La Marató de TV3 i Fundació

cercador


Calendari

<   abril 2020   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930   
Sindica aquest blog - RSS