Algú molt especial ha escrit aquesta novel·la tan bona, una escriptora amb el sentit més vívid de la vida i l'humor més càlid i més autèntic. Un llibre que emociona; i tan divertit, tan agradós. Truman Capote

Aquest any 2010 en fa 50 de la publicació de Matar un rossinyol, l'única i grandiosa novel·la de Harper Lee (Monroeville, 1926) sobre la defensa dels indefensos. Una novel·la grandiosa per ella mateixa, però també perquè ha donat, com a mínim, tres grans coses: una pel·lícula màgica (Matar un rossinyol, Robert Mulligan, 1962), un grup de música força acceptable, The Boo Radleys, que va agafar el nom d'un dels seus personatges i, last but not least, una botiga de roba recomanable de Barcelona, Boo, batejada a partir del mateix personatge. Però abans que res, el llibre: Matar un rossinyol (Edicions 62, 2006, amb traducció de Xavier Pàmies).

Truman Capote i Harper Lee

Harper Lee i Truman Capote devien fer-se amics cap al 1930 al parvulari de Monroeville, Alabama. Eren veïns, i inseparables. Harper es vestia com un nen i no parava de llegir. Truman llegia com un boig i, segurament, es volia vestir com una nena. Però eren els anys trenta al sud més profund dels Estats Units, i amb aquestes coses no s'hi jugava. L'amistat els va durar tota la vida, tot i que no podien ser més contraposats: l'exhibicionisme de Capote sembla que quedi compensat per la reclusió de Lee, que fa més de quaranta anys que s'està, ben tranquil·la, a la seva casa d'Alabama, no dóna cap entrevista i no assisteix a quasi cap acte públic. Com diu la petita biografia de l'edició anglesa que us he posat més amunt (i que és la que vaig llegir fa anys, amb delit i un punt de neguit, perquè era per a un examen d'anglès): “Els seus interessos més importants, a part d'escriure, són la literatura del s.XIX i la música del s. XVIII, observar els polítics i els gats, viatjar i estar sola”. Ja sabeu el secret d'un llarga vida, doncs.

I ja em perdonareu l'anarquia, però això d'encarar la darrera setmana de la temporada em té ben distret, així és que us proposo de fer el concurs avui mateix, que després arriben revetlles que fan anar de corcoll l'equip del programa! Aquí va: el guió de l'adaptació cinematogràfica de Matar un rossinyol el signava Horton Foote, un autor de teatre i guionista reputat. Ara bé, i com passava molt sovint a Hollywood, algun productor va pensar que una de les seves obres de teatre havia de reescriure's per adaptar-se al cinema, i que qui ho podia fer millor era... quina dramaturga? Penseu que, un parell d'anys més tard, d'aquesta obra en va sortir una altra pel·lícula memorable, i amb un rerefons social no tan diferent de Matar un rossinyol. Penseu també que la dramaturga en qüestió havia estat, anys enrere, la parella d'un gran escriptor, i que, cridada davant del Comitè d'Activitats Anti-Americanes per delatar-lo, va pronunciar un discurs potser no tan famós com el d'Atticus Finch (el personatge interpretat per Gregory Peck a la pel·lícula) però que es mereix un lloc d'honor al seu costat, i del qual us en tradueixo el passatge més famós:

"Ferir gent innocent que vaig conèixer fa molts anys per salvar-me a mi em sembla inhumà, indecent i deshonest. No puc i no adaptaré la meva consciència a la moda d'aquest any, encara que ja fa molt de temps que vaig arribar a la conclusió que jo no era una persona política i que no em sentiria mai còmoda dins de cap grup polític".

Difícil? Vinga, que és l'últim! Entre els encertants, com sempre, se sortejaran cinc lot(et)s de llibres.

I, ara sí, per llevar-vos de bon humor, el hit de l'estiu de 1995 de The Boo Radleys. Sursum corda!!


I teníem pendent el resultat del concurs de la setmana passada.
La resposta, l'explica molt bé una de les guanyadores. Cito: "la respuesta es Robert Walser, escritor suizo muy especial para E.V.Matas, y claro, las portadas se dirigen a los ganadores del partido de ayer: Suiza".

I els guanyadors són:

-Eulàlia Hosta
-Ivet Torredà
-Redlalita
-Toni Ferron
-Fina Femenia


Felicitats!