Hi ha una norma no escrita que diu que els periodistes no haurien de ser mai notícia, però les xifres de professionals de la informació assassinats a l'Amèrica Llatina depassa l'efecte col·lateral que hi ha implícit en l'ofici.

La darrera matança -una matança, a la castigada Colòmbia, és un assassinat conjunt d'almenys 3 persones- ho demostra: tres periodistes van aparèixer desmembrats a Veracruz, amb signes d'haver estat torturats, el 3 de maig, just el Dia Internacional per la Llibertat de Premsa. Una setmana abans, el 28 d'abril, una reportera de la prestigiosa revista "Proceso", Regina Martínez, va ser trobada morta en aquest estat mexicà.



La impunitat en què queden aquests crims no és més que una conseqüència de la desigualtat de la batalla. Els càrtels del segle XXI no perdonen ni exerceixen cap de les regles de la guerra: practiquen el terrorisme contra tothom qui pugui molestar el lucratiu negoci del narcotràfic. I corrompen amb diners els policies i jutges que haurien d'investigar els crims. És un fenomen estès a tots aquells països on manten l'activitat.

Segons l'Institut Internacional de Premsa, l'IPI, des del 2009 i fins a mitjans del 2012, a Mèxic han mort 37 periodistes.
La repressió postcop d'estat i el narcotràfic es va endur 23 periodistes a Hondures.
A la Guatemala per on el tràfic de droga es barreja amb el de persones, n'han mort 4.
A Brasil i Colòmbia denunciar també es paga amb la vida, amb 12 periodistes assassinats a cada un dels dos països en aquests darrers tres anys i mig.

El pitjor d'aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l'autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d'expressió en queda greument perjudicada. I no només per la visió dels companys assassinats per haver volgut informar, sinó per les amenaces de mort constants que reben els que decideixen continuar amb la professió, contra ells i contra les seves famílies.