De la xiulada de dimecres a Mestalla contra l’himne espanyol se n’han dit ja moltes coses. Se n’han fet lectures polítiques (des de Mayor Oreja fins a Ernest Benach, passant per De la Vega i tot l’arc parlamentari català) i mediàtiques. D’aquest segon àmbit, el paper de TVE ha centrat tots els comentaris. Però se n’ha parlat poc del que van fer les ràdios. I en aquest sentit, crec que la transmissió d'en Puyal (la transmi) va optar per la millor de les opcions: no dir res. No trepitjar el so. Deixar que els esdeveniments parlessin per si sols.

Quan van sonar les primeres notes de l’himne, i amb elles els primers xiulets, el locutor
d’Onda Cero, amb el discurs ja preparat, va dir: “Es curioso porque estos dos equipos quieren ganar la Copa del Rey. Si les va a molestar tanto, que no se presenten.” Des de la Cadena Ser van preferir destacar que es “la versión del himno español más pitada de la historia”. I afegia tota una declaració d’intencions: “Para los que, sin ánimo de ser muy patriota, nos identificamos con algunos símbolos, pues nos jode bastante, la verdad”.

Aquestes frases van ser dites mentre sonaven himne i xiulada, de manera que l’oient no va poder escoltar netament què passava perquè el locutor trepitjava el so. Què va passar a Catalunya Ràdio?. La Sandra Sarmiento, que estava explicant l’alineació del Barça, es va limitar a dir: “Sona l’himne espanyol”. I punt. L’emissora va deixar que se sentís tot, himne i xiulets. Exactament el mateix que se sentia a Mestalla. Tal com va passar, sense intromissions. Sense censures. Sense discursos. Més objectiu impossible. La ràdio en estat pur.