El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Institució de les Lletres Catalanes fa justícia (i en aquest cas mai més ben dit) poètica amb l’edició de “Sèniors poètics”, un projecte que, partint d’una iniciativa de Jaume Pons-Alorda i difosa a través de les xarxes socials on sota l’etiqueta #seniorspoetics volia referir-se a un grup de gent que destacava per la seva experiència i no especialment per la seva edat biològica i proposava que poetes joves posessin de manifest els seus referents poètics.
Es podria parlar d’homenatge, però també seria oportú esmentar el mestratge, el camí marcat des de l’experiència que acaba fent pòsit i generant noves ramificacions, només maneres d’afrontar la poesia afrontant nous reptes sense abdicar en cap moments dels ensenyaments rebuts. Els poetes sèniors, que es mantenen amb els sentits a punt i sense deixar de crear, s’acosten als més joves (o al revés) i es crea aquest llaç invisible que no fa altra cosa que enriquir-nos, que permetre que tot flueixi més enllà de les limitacions físiques o econòmiques en un àmbit únic i necessària, el de la bellesa, el missatge i el coneixement.
Al llarg dels últims anys hem perdut veus poderoses i úniques com la de Montserrat Abelló, Carles Hac Mor (que encara era viu quan es va iniciar el projecte) o Francesc Garriga i això fa que el llibre tingui encara més un valor afegit, aquesta necessitat de fer l’acta notarial d’aquests homenatges i d’aquests llaços en vida dels protagonistes.

Sèniors poètics

Els protagonistes són molts, molt variats i responen a una gran varietat de generacions i de sensibilitats poètiques, demostrant que, més enllà dels estils personals hi ha un lligam, diguem-ne, de país, que es converteix en un fil invisible però molt sòlid que lliga aquest esperit literari i el converteix en una magnífica eina de present i, sobretot, de futur.
Llegir les “parelles” participants en aquest “Sèniors poètics”, ja dona una idea de l’abast real del projecte i de totes les seves implicacions. Vicent Alonso – Isabel Garcia Canet, Josep-Ramon Bach – David Madueño Sentís, Margarita Ballester – Sara Vilalta, Rosina Ballester – Laura Borràs, Zoraida Burgos – Joan Todó, Carles Camps Mundó – Andreu Gomila, Antoni Canu – Joan-Elies Adell, Tonina Canyelles – M. Antònia Massanet, Hilari de Cara – Odile Arqué, Enric Casasses – Míriam Cano, Antoni Clapès – Joan Duran i Ferrer, Narcís Comadira – Jordi Julià, Josefa Contijoch – Laura Basagaña, Rosa Fabregat – Josep Maria Viñes Munté, Feliu Formosa – Esteve Plantada, Pere Gimferrer – Marc Rovira, Marc Granell – Begonya Pozo, Carles Hac Mor – Jordi Marrugat, Joan Margarit – Laura Borràs, Antoni Marí – Jordi Ibáñez Fanés, Biel Mesquida – Sebastià Perelló, Joan Navarro – Pau Sanchis Ferrer, Isabel Oliva . Vinyet Panyella, Salvador Oliva – Adrià Targa, Josep Palàcios – Jaume C, Pons Alorda, Miquel de Palol – Mireia Vidal-Conte, Jordi Pàmias – Lluís Clavo, Francesc Parcerisas – Carles Morell, Teresa Pascual – Maria Josep Escrivà, Jaume Pérez Montaner – Pau Vadell i Vallbona, Marta Pessarrodona – Àngels Gregori, Josep Piera – Eduard Carmona, Jaume Pont – Mireia Vidal-Conte, Màrius Sampere – Jordi Valls, Lluís Solà – Jaume Coll Mariné, Àngel Terrón – Emili Sánchez-Rubio, Antònia Vicens – Sebastià Portell i Clar, Antoni Vidal Ferrando – Lucia Pietrelli, Jordi Vintró – Pau Gener i Olga Xirinacs – Margarida Aritzeta


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Màrius Torres és un poeta personal, que va viure fora de modes i plantejant en paper un univers íntim i marcat per la malaltia, una certa solitud i la necessitat de reconèixer i d’implicar-se amb l’entorn, ja fos físic o espiritual. Torres es va convertir en objecte de la seva pròpia mirada d’una manera sòlida i poderosa. En la seva obra, curta però de molta intensitat, les emocions humanes tenen un protagonisme essencial, bàsic i, de fet, troncal, tenint en compte, sobretot, les circumstàncies externes i inevitables (la tuberculosi, la guerra civil) que van condicionar en gran mesura la seva vida i la manera d’afrontar-la.

Màrius Torres i Mercè Figueras

La tuberculosi, una malaltia batejada amb l’adjectiu de romàntica, una mica per allò de la languidesa i l’amor càlid, molt tractada en la literatura i les arts i no per això menys tràgica i letal, es va convertir en una afecció força comuna que es tractava a base d’internament en sanatoris, que obligava a períodes d’aïllament, de repòs total, a la solitud i, per força, a la reflexió i a la contemplació. Es mirava de solucionar amb tractaments més o menys peculiars fins que va aparèixer l’estreptomicina a mitjans dels segle XX i aleshores la qüestió canvia de manera radical.
A casa nostra, un dels sanatoris per a tuberculosos era el Puig d’Olena, entre Centelles i Castellterçol. Allí van coincidir Màrius Torres i Mercè Figueras. Ella, una gironina de 29 anys que en fa 9 que lluita contra la malaltia. Ell , un metge de Lleida, de 25 anys. La vida al sanatori no és precisament dinàmica i encara menys si tenim en compte els períodes d’aïllament, les temporades de cures i l’efecte ferotge de la solitud. Màrius Torres i Mercè Figueras descobreixen afinitats de tota mena, físiques i intel·lectuals i enceten una correspondència sovintejada que serveix de bàlsam durant les temporades d’oblidat repòs absolut. Una de les infermeres s’encarrega de fer circular la correspondència i ells, a banda d’escriure’s, es veuen, s’espien amb tendresa i, de mica en mica, amb tota la prudència i prevencions d’una època concreta, van deixant entreveure els seus sentiments, els seus neguits, els seus somnis.
Aquesta personalíssima i peculiar relació es va concretar en un gran nombre de cartes que reflecteixen aquest intens dia a dia intel·lectual que no sempre anava directament lligat al físic i que ara agafen dimensió pública gràcies a a Club Editor que acaba de publicar “Cartes a Mahalta”, un treball de la professora Margarida Prats, una gran estudiosa de l’obra encara desconeguda i no prou valorada de Màrius Torres, que va conèixer personalment a Mercè Figueras i quer després de tutelar una magnífica edició de les Poesies de l’autor a Pagès Editor, obre ara una pàgina fonamental amb aquesta aproximació brillant a la correspondència entre la Mercè i el Màrius, tot un prodigi de sensibilitat, de tendresa, d’erudició i de bellesa.

Cartes a Mahalta

El llibre permet llegir 86 cartes de Màrius Torres i 30 de la Mercè Figueras, una tria de les 503 que es conserven i que, a més de ser una mostra de delicadesa, ens acosten el dia a dia de dues vides inquietes i sensibles. Gràcies a la seva correspondència, entenem la vida al sanatori, els períodes de reclusió obligada, les petites alegries, les emocions subtils, el plaer de la lectura, la música, les trobades, les visites, el amics. I per damunt de tot, els detalls, la calidesa. Llegint aquesta correspondència rica i càlida, tens, d’entrada, la sensació d’envair dues intimitats però també la de trobar-te al davant de dues ànimes enamorades que han de mantenir les aparences i les convencions d’un lloc i d’una època concrets i especials.
Queda clar que la Mercè i el Màrius s’estimen i això és deriva del respecte, de la veneració que senten l’un per l’altre i de les petites coses com les roses, la crítica (riallera i delicada però no lliure de mordacitat) del bigoti del poeta i, sobretot, l’emoció i el sentiment que brolla de cada carta, de cada paraula que s’intercanvien. S’autocritiquen, però en cada crítica és fàcil endevinar aquesta fascinació mútua que senten l’un per l’altre. S’escriuen pràcticament a diari i es podria dir que la seva relació va més enllà de les cartes i dels contactes personal i es converteix en una mena de fil invisible que els lliga, que uneix els seus cors, els seus pensaments, les seves sensacions.
I la lectura detallada d’aquesta selecció de cartes que ens ofereix Club Editor és una poderosa capbussada en la quotidianitat i en la intimitat dels protagonistes de la història. Abraçats a les seves emocions els veiem afrontar la malaltia, amb moments d’eufòria i amb instants de tristor; també assistim des d’un lloc privilegiat a la seva vida diària i als ses contactes amb l’exterior que tenen també un tint agredolç, ja que a la felicitat de contactar amb familiars i amics s’hi suma el fet de les notícies que arriben de la situació política del país i que no són precisament optimistes.

Tria de poemes de Màrius Torres - Càtedra Màrius Torres

I a més dels sentiments i dels intercanvis intel·lectuals també tenim un altre privilegi, assistir al naixement d’alguns dels poemes de Màrius Torres, al camí que fan, a les impressions que causen, a les correccions, a les modificacions i, en definitiva a esclat i vida de cada vers, de cada idea. I conèixer la seva gènesi ens porta, per força, a estimar i a valorar encara molt més la feina del poeta, el seu treball i la bellesa sublim dels seus versos, la sensibilitat especial que neix del seu esperit afectuós, natural, sincer i força pur i que el converteix en un dels grans poetes de tots els temps.
Màrius Torres, estudiat i valorat en perspectiva, podia lligar perfectament amb alguns dels corrents moderns de l’Europa de la seva època i, de fet, la seva poesia busca sempre la perfecció, una voluntat absoluta que lliga amb el domini culte i depurat de la llengua, un fet que li permet moure’s còmodament entre el llenguatge col·loquial i el format culte sense que hi hagi un xoc d’interessos o de formes i que, per damunt de tot, no mostrés cap mena d’impostura. I és precisament aquesta recerca pura de la normalitat un dels elements que converteix la seva literatura en una excepcional mostra de normalitat en un temps i en una circumstàncies força anormals. La melangia, la precisió, la natura, la mort, l’amor, el coratge i, malgrat tot, un cert optimisme existencial, són doncs els eixos fonamentals la seva obra, rigorosa, radical i ben insòlita.

Una antiga posatal del sanatori de Puig d'Olena

I en aquesta mateixa línia de treball, la reivindicació de la qualitat i la potència poètica de Màrius Torres, també voldria parlar de “Poesies de Màrius Torres”, el treball de Margarida Prats Ripoll publicat l’any 2010 per Pagès Editor i que es podria considerar com l’edició definitiva de l’obra poètica de Torres.
La primera edició de “Poesies” va ser obra de Joan Sales, amic del poeta, que la va publicar a Coyoacán, a Mèxic el 1947, cinc anys després de la mort de poeta. L’any 1950, el mateix Sales és l’impulsor d’una nova edició, aquesta vegada a Catalunya i all llibres de L’Óssa Menor.
A partir d’aquell moment les edicions es van anar succeint, incorporant sempre nous poemes inèdits. A l’any 1953 s’hi van afegir 30; el 1964, 22 i l’any 1977, 42 més. L’any 1993, Proa va publicar una nova edició, a càrrec de Margarida Prats que, gràcies als seus treballs de recerca, a les converses amb gent molt propera a Torres, com la mateixa Mercè Figueras i a l’accés a documents fins aleshores desconeguts, posava en ordre l’obra del poeta. Va eliminar 94 poemes que s’havien incorporat després de les primeres edicions en diferents apèndixs i els canviava per un de sol amb 40 poemes que l’autor havia donat per bons durant els diferents processos de revisió i també va introduir algunes esmenes en 12 dels poemes inicials que Torres havia deixat marcades i que no s’havien introduït en les primeres publicacions.

Poesies de Màrius Torres

Amb aquesta nova edició de Pagès, Prats reconstrueix i revisa el seu propi treball i aporta noves llums sobre l’obra de Màrius Torres i la dota del màxim rigor i d’unes cotes de professionalitat i risc que trenca amb els cànons fins aleshores donats com a bons i posant negre sobre blanc les últimes voluntats poètiques de l’autor.
I per acabar, val a dir que molta gent coneix allò de les nostres ànimes que corren com dos rius paral·lels, gràcies a Lluís Llach que la va musicar l’any 2004 al disc “Poetes”, però, tal i com acostuma a passar sempre en aquests casos, l’obra de Torres va molt més enllà i ara, per sort, des de la Universitat de Lleida, la Càtedra Màrius Torres acaba de tancar el Segon Simposi Internacional Màrius Torres “La ciutat d’ideals que volíem bastir” i que s’ha tancat amb la publicació de dos llibres que són autèntiques joies. D’una banda l’edició facsímil d’un seguit de textos autògrafs del poeta, amb les correccions i els comentaris de l’autor que són d’una singular bellesa gràfica i documental i també un altre llibre on 40 poetes actuals comenten 40 poemes de Torres. Dos peces intenses i molt interessants que publica Pagès Editor.

Màrius Torres i Mercè Figueras

I si no la coneixeu, us recomano, per acabar, la versió de “Cançó a Mahalta” que Jordi Gasion El fill del mestre va decidir incloure l’any 2007 al disc “Aquella estranya mania de creure en la vida”. I sí, és cert que Llach la va situar al mapa, però Gasion, és capaç de donar-hi, d’entrada, un to i una pronuncia que pel fet de ser d’Alpicat, de les Terres de Ponent com el mateix poeta li aporten una riquesa especial. Però no només això. La interpretació de Gasion és brillant, sòlida, càlida i té, per damunt de qualsevol altra cosa, un punt de melangia, de tristor, de passió, de sentiment que semblen estar molt a la vora dels sentiments que es movien per les ànimes de Màrius Torres i Mercè Figueras quan corrien con dos rius paral·lels, quan feien els mateixos camins sota els mateixos cels sense poder acostar les seves vides calmes. Una visió que, encara que pugui semblar un sacrilegi dir-ho, sens dubte millora l’original.



Sigui com sigui, entre uns i altres han aconseguit el miracle, Mahalta viu, batega amb força i emoció al nostre costat, en sentim el seu alè pur arreu i això, no ho amagarem, ens fa immensament feliços.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

09/11/2017: Dibuixant Reus

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània acaba de publicar un particular carnet de viatge, a l’estil dels que feien els viatgers i els naturalistes del segle XIX però amb una ruta molt més propera i fàcil de seguir. És “ Dibuixant Reus”, de Teresa Llorach i Eduard López.
L’aquarel·la es converteix en un vehicle magnífic a l’hora de lligar aquesta idea de passat que reflecteixen els clàssics quaderns de viatge i la contemporaneïtat de la mirada absolutament actual de Teresa Llorach, una treballadora de banca, graduada en arts aplicades a l’escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona , que participa en les sortides actives del grup Urban sketchers Reus i que s’ha convertit en una veritable apassionada de explicar relats amb imatges.

Una de les il·lustracions de "Dibuixant Reus"

De la seva banda, Eduard López Mercadé és un llicenciat en dret que ha treballat com a corrector d’estil i ha col·laborat en diverses publicacions i ha publicat diversos relats en llibres col·lectius.
El resultat final és un fantàstic passeig que ens permet establir noves mirades sobre indrets prou coneguts de Reus però també, en certa manera, descobrir racons més íntims i tots sota el prisma d’una mirada càlida i plena d’afecte i de dedicació.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2009 naixia a Madrid l’editorial Meninas Cartoneras, seguint el model que Eloísa Cartonera va inaugurar l’any 2003 a Buenos Aires, proposant un model de cooperativa sense ànim de lucre que donava sortida a noves veus literàries i que afavoria una economia sostenibles treballant amb cartró i material reciclat comprat a cartoners del carrer.

Meninas cartoneras

Carolina Escalona, Carolina Espinoza, Kika Valdés i Beatriz Martínez, impulsores del projecte, han treballat amb ganes i això és concreta en un catàleg ric, variat i fèrtil que uneix les dues intencionalitats del segell, la literatura hispanoamericana i amb la sostenibilitat. Són tirades curtes, treballades de manera artesanal i, per tant, convertides en peces úniques, un fet que s’afegeix al seu valor literari i social.
Darrerament acaben de publicar “Los íntimos”, un llibre que podria ser una mostra paradigmàtica de la seva feina i del seu esperit. És un recull de vuit relats breus que són un bon aparador representatiu de la nova narrativa argentina. Coeditat i prologat per l’escriptor Rafael Otegui, aplega autors nascuts entre finals dels 70 i començaments dels 80, amb estils i interessos molt diferents però amb una magnífica capacitat per anar construint una catifa que mostra aquests racons íntims, aquell punt, particular o general, on els protagonistes s’enfronten a al confidència, a les petites batalles de cada dia que s’acaben convertint sempre en una gran guerra que ens altera la mirada. Mirades subtils que no fan altra cosa que aixecar una gran literatura.

Los Íntimos – Meninas cartoneras

Els responsables d’aquestes intimitats que es fan públiques són María Eva Alvarez, Pablo Ottonello, Damián Tullio, Julieta Mortati, Eitán Futuro, Guadalupe Marín, Martín Wilson i Sebastián García Uldry i tots ells utilitzen les seves armes, la cruesa, la melangia, el desànim, l’esperit urbà l’amor, el col·lapse interior o una truculenta honestedat per regalar-nos bones històries i un futur literari que s’apunta ric i fèrtil.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Despertaferro Ediciones, un segell de Madrid especialitzat en llibres i revistes de tema històric, ha publicat un llibre amb una temàtica singular. El títol és prou explícit, “Cabezas cortadas y cadáveres ultrajados”, el signa el catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, Francisco Gracia Alonso i és una mirada profunda i detallada sobre un tema ben escabrós però gens insòlit, la profanació i la humiliació dels cadàvers dels enemics caiguts i vençuts.

"Cabezas cortadas" de Francisco Gracia Alonso

Tot i que la idea inicial podria ser la d’associar aquestes pràctiques ferotges a èpoques pretèrites on la salvatgia es podia imposar amb força i contundència a la raó i a la civilització, Francisco Gracia ens demostra amb tot luxe de detalls que ultratjar els enemics és un fet perfectament contemporani i que val la pena estudiar-lo i analitzar-lo amb detall. I el que fa ell és entrar-hi a fons i presentar aspectes i motivacions com els que afecten als paràmetres culturals, als religiosos, als ètics, aprofundint en aquesta violenta mostra de la ment humana sotmesa a situacions límit.
El llibre, a més d’estudiar els aspectes més filosòfics i morals d’aquesta forma ferotge i brutal d’humiliar l’enemic, també ofereix una precisa i exhaustiva mirada aplicada al llarg de la història, des dels antics guerrers assiris fins les mostres de barbàrie d’ISIS o les matances salvatges dels narcotraficants mexicans. Pel mig, les calaveres dels japonesos que els soldats americans van convertir quasi en souvenirs per a la família, el codi samurai o els revolucionaris de París que sucaven pa en la sang de la princesa de Lamballe.
Gracia ens proposa un escruixidor viatge per un dels camins més tèrbols de la història, una ruta on trobem el cap de Lucio Postumio Albino, descarnada i recoberta d’or per a ser utilitzada com a vas de libacions pels cabdills celtes; el sultà Murad II que va passejar el cap del rei Ladislao, punxada al capdamunt d’una pica i encara amb la corona reial o la del soldat japonès que feia de mascaró de proa d’un tanc americà.
El cap, la part del cos humà que atresora tots els simbolismes, les corones, ja siguin de glòria o de martiri. Tallar un cap porta implícit el fet de despullar el seu propietari de tot allò que va ser en vida. El cap tallat ja no pot pensar, no pot fer mal, no té cap glòria ni cap honor. És clar que en aquesta història de les mutilacions tampoc no s’ha fet mai escarafalls a convertir en protagonistes altres parts del cos com les mans, els peus, el penis o, fins i tot tallar els dits en vida per tal d’evitar que els enemics tornessin a atacar.

Edd Stark a punt de ser decapitat a "Joc de trons"

La lectura d’aquest llibre barreja dues sensacions, la curiositat i les ganes de coneixement que es deriven de la gran erudició del seu autor i l’horror i el morbo que es contraposen en un fascinant catàleg d’aberracions que han perdurat al llarg dels temps. Sigui com sigui, “Cabezas cortadas y cadáveres ultrajados” és un llibre potent, diferent i singular.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Ajuntament de Barcelona ha editat un llibre gens corrent. El títol és simple, directe i definitiu, “Dalí i Barcelona” i el signa l’historiador i crític d’art Ricard Mas.

Dalí a Barcelona (Foto: Josep Postius AFB)

Les singularitats del llibre poden ser diverses. D’una banda el seu caràcter divulgatiu i exhaustiu, Mas repassa amb cura i una precisió quasi mèdica, la relació entre dues grans icones contemporànies, reconegudes arreu del món, la ciutat de Barcelona i el pintor empordanès Salvador Dalí. De l’altra, una edició acurada que aporta una grandiosa quantitat de material, gràfic, periodístic, biogràfic i literari i que converteixen Mas en una mena de detectiu artístic que ha rastrejat qualsevol detall que fes olor de Dalí i de Barcelona.

Dalí amb Amanda Lear i el Floquet de Neu

El llibre seria quasi un atles biogràfic, una cronologia detallada plena de material inèdit, que obre un univers nou i desconegut entre dos universos més coneguts, la ciutat i el pintor.
I si hi ha algú a qui el tema o el títol pugui espantar, pensant que es trobarà amb un tractat d’arquitectura o d’art, que s’ho tregui del cap i es disposi a capbussar-se sense cap prevenció en un llibre que és una autèntica delícia. La seva lectura és coneixement, erudició, xafarderia, relacions humanes, biografia i, en definitiva, vida, vida en majúscules i la crònica d’una relació intensa, plena de fites, topografies, sociologia i persones, que no es va trencar mai.
De fet, Ricard Mas té clar, molt clar que aquesta relació, activa i dinàmica, entre Barcelona i Dalí és una projecció brillant d’aquell afany de cridar l’atenció, de destacar, de fugir com més millor de la normalitat gris que sempre han tingut els dos protagonistes de la història, la ciutat i l’artista. L’autor és gat vell i domina els ressorts de l’interès, per això sap presentar la molta informació que aporta el llibre de manera que sigui quasi com llegir una novel·la de misteri, desitjant saber què passarà en girar la pàgina. Anècdotes, escàndols, comentaris i una munió d’excessos que eren moneda comú en qualsevol de les activitats publiques del figuerenc, es succeeixen a velocitat de vertigen.

Dalí amb un urbà de Barcelona

Sorprèn i fascina la quantitat i la qualitat del material que remena Mas, que dona peu a 550 pàgines d’informacions vertiginoses que no fan cap concessió a la palla innecessària. L’autor ho toca tot sense ambigüitats, sense defugir cap temàtica. La vida sexual, les operacions, la salut, els diners, els escàndols i les polèmiques, el suposat consolador que va regalar a cadascun dels Beatles en un dinar al desaparegut Reno que l’únic que no ha pogut verificar del cert, un cartronet-agenda amb el telèfon de John Lennon, el seu voyerisme, l’amistat amb Amanda Lear, els seus restaurants preferits, les performances, les visites a diferenst indrets emblemàtics de la ciutat i, fins i tot, les seves estades a la clínica Quirón o les visites que li feia el doctor Puigverd.
Els fantàstics textos de Mas és veuen reforçats i complementats per 400 imatges provinents de fons molt diversos, les sovintejades aparicions de Dalí en les pàgines de societat dels diaris i unes 50 entrevistes amb diferents testimonis de les moltes aparicions públiques del pintor com el seu xofer, Blai Matons, el famós mentalista Uri Geller, la coneguda madame, Senyora Rius, el propietari del restaurant Via Veneto, José Monje, l’antiquari Artur Ramon, el doctor Subirana o la cantant Maruja Garrido.

Dalí amb John Lennon i Yoko Ono

I de fons, una mena de deute històric encara per complir, el fet que a Barcelona no es pugui trobar un carrer, una plaça, una escultura o un indret, dedicat a Salvador Dalí, un deute que podrien explicar, encara que no del tot, les relacions del pintor amb el regim franquista i la mala relació que tenia amb polítics com Jordi Pujol, a qui va dedicar un pet després de rebre la Medalla d’Or o declaracions públiques i polèmiques com les que va fer a favor de la pena de mort arran dels últims afusellaments del règim i aparicions lloant a Franco i al rei, que no van despertar precisament el fervor de les esquerres, tot i que Pasqual Maragall li va imposar cuita corrents i un cop mort, la Medalla d’Or de la ciutat abans no l’enterressin. En aquest sentit, Tierno Galván va ser més hàbil dedicant-li una plaça i un monument, cosa que no van fer Narcís Serra i els diferents governs socialistes que van aturar un monument previst que s’havia de situar davant la catedral, deixant que el criteri ideològic s’imposés per sobre l’indiscutible geni artístic.

Dalí amb Amanda Lear a la terrassa de Port Lligat

De fet, el llibre de Mas es podria considerar sense cap esforç una mena d’obra magna que permet analitzar amb detall aquesta relació de Dalí amb Barcelona però que també dona una visió ampla i acurada de personalitat del pintor, de la realitat social del moment i traça una meravellosa panoràmica d’una època. L’autor ha confessat en alguna entrevista que revistes i diaris van ser una gran font d’informació a l’hora d’establir i detectar els moviments i les accions de l’artista. En aquest sentit, Ricard Mas dibuixa una doble estructura que es belluga entre un repàs més erudit, més crític i més, diguem-ne, artístic de Dalí però també aporta aquesta part més humana, més teatral, més social dels moviments del pintor, bastint així una obra magnífica, esplèndida i gens usual, una peça imprescindible que uneix erudició, coneixement i entreteniment a parts iguals.
I per acabar, el mateix Ricard Mas ens regala la seva mirada personal al voltant del llibre:

Ricard Mas

"Dalí i Barcelona" és fruit d'una intensa però agradable recerca que m'ha servit per conèixer els testimonis d'un temps proper però oblidat. No es tractava, tan sols, de desenterrar el laberint dalinià pels carrers de Barcelona, o de fer de detectiu-arqueòleg. Això va de redescobrir els rostres encara desconeguts d'un geni infinit del qual encara tenim massa coses a aprendre".

Gràcies, Ricard.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Bridge acaba de publicar “Lletres”, una curiosa incursió a la creativitat, diguem-ne lírica de Lluís Gavaldà. Són prop de quaranta temes que abasten tota la història del grup Els Pets, alliberats de la música i convertits quasi en poemes, en creacions literàries. De fet, el mateix Gavaldà apunta que se’n pot anar sortint més o menys bé de les entrevistes fins que li pregunten pel significat concret d’alguna cançó. Aleshores la cosa és complica.

 "Lletres" - Lluís Gavaldà

Doncs bé, el llibre no és altre cosa que això, agafar les cançons, presentar-les despullades, contextualitzar-les i mirar d’explicar-les, d’aportar aquells detalls que ajudin a entrar a la pell de l’autor, al seu entorn i a algunes anècdotes que les fan més properes.
És un viatge per les emocions, per la part més íntima i personal d’aquestes cançons que hem seguit centenars de vegades sense tenir al nostre abast aquests detalls que les fan més nostres, més càlides, més familiars.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La literatura del xilè Roberto Bolaño ha protagonitzat un dels serials més intensos, vius, conflictius i econòmicament rendibles dels últims temps. Els drets que tenia Anagrama han passat a Alfaguara després d’un estira-i-arronsa problemàtic, amb moltes veus implicades i un important volum de negoci en franca expansió gràcies a l’èxit internacional creixent que, en l’aspecte més positiu, ha permès recuperar llibres inèdits i, sobretot, que es reediti tota l’obra de l’escriptor.

Llamadas telefónicas - Roberto Bolaño

Bolaño va fer de tot, novel·les, poesia i narracions curtes. En aquest últim apartat voldria destacar tres peces clau, “Llamadas telefónicas” del 1997, “Putas asesinas” del 2001 i “El gaucho insufrible” del 2003.
“Llamadas telefónicas” va ser el primer llibre de contes de Bolaño, publicat per primera vegada a Anagrama i, de fet també va ser el primer llibre del xilè que es publicava sense necessitat d’haver de fer el periple editorial. Jorge Herralde va confiar en l’autor i aquí va arrencar una llarga i fructífera col·laboració.
Va aconseguir despertar emocionades lloances de la crítica i d’alguns autors com Enrique Vila-Matas que, per contra, no es van traduir en vendes.

Putas asesinas - Roberto Bolaño

“Putas asesinas”, qualificat per la crítica com un “desplegament de l’èpica de la tristesa” el consolida com un autor capaç de crear veus narratives potents que aconsegueixen convertir-se en protagonistes i que utilitza un tractament especial del temps que fa que tot sigui com una quimera perduda i insalvable.
“El gaucho insufrible”, el tercer llibre de contes, és el primer que es va publicar a títol pòstum després de la mort de l’autor i, de fet, a diferència del que va passar amb altres obres que es van localitzar amb posterioritat, Bolaño l’havia deixat tancat i enllestit. Barreja contes i alguns discursos narratius que, de fet, no desmereixen gens del conjunt i que reflecteixen molt bé l’estil Bolaño.

El gaucho insufrible - Roberto Bolaño

Anagrama va publicar anys més tard els tres llibres aplegats en un únic volum que van batejar com a “Cuentos”.
Ara, amb el canvi d’editorial, Alfaguara s’ha preocupat de reeditar tota l’obra i, de fet, es pot dir que Roberto Bolaño s’ha convertit en un dels poquíssims escriptors que tenen tota l’obra a les llibreries sense descatalogats ni introbables.
Acostar-se a la narrativa curta de Bolaño (l’any 2007 es publicaria el quart recull, “El secreto del mal”, és descobrir aquest clima especial, aquesta manera de narrar que té molt a veure amb la pròpia experiència, amb una mirada que ho impregna tot de melangia, de distancia insalvable i d’una certa i inevitable fatalitat quasi desitjada.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Dansa
Escrit per: Jordi Cervera
El treball interessant, constant i de qualitat del Mercat de les Flors fa que la dansa, tot i ser encara una disciplina artística més minoritària del que seria desitjable, vagi aconseguint dia a dia, unes fites cada vegada més altes. Amb la idea d’apropar creadors i públics, es va posar en marxa el Pla d’Impuls a la Dansa, una iniciativa de la Generalitat amb la complicitat del Mercat i de diversos escenaris del país que implica la producció d’una peça de gran format que viatjarà per diferents teatres de Catalunya.

Roser López Espinosa i Thomas Noone (Foto: Mercat de les Flors)

Enguany, en aquesta estrena, el Pla presenta un programa doble amb dos coreògrafs ben diferents i molt brillants, Roser López Espinosa i Thomas Noone amb dues propostes que, tot i ser molt diferents pel que fa a la concepció i als objectius, es complementen a la perfecció i acaben bastint una mena de duet escènic d’alta intensitat. A les seves ordres ha treballat un fantàstic grup de ballarins, seleccionats per mitjà d’un concurs previ i format per Iris Borrás Anglada, Nora Baylach Delgado, Samuel Minguillón, Maria Hernando Blasco, Enrique López Flores, Roberto Provenzano, Daniel Rosado Ávila i Andrea Vallescar García O’meany que s’encarreguen de traslladar a l’escenari les propostes de López i de Noone.

Many (Foto: Mercat de les Flors)

Thomas, director del festival Dansat, treballa a Barcelona des de l’any 2001 i, proposa “Many”, una peça de caire abstracte que es belluga al voltant de les connexions de l’individu i el grup a través de la música i del moviment. Una ambientació i un vestuari en tons terra, s’allunya del que ha anat fent al llarg dels últims temps i planteja una peça que arrenca del treball que va fer ara fa cinc anys al Ballet de l’Opéra du Rhin, en col·laboració amb el compositor Philip Sheppard, tot i que ha deixat una mica de banda aspectes més físics, corporals i directes per anar treballant elements, diguem-ne més plàstics, més lligats al moviment, a la imatge estètica i al missatge.
En aquest sentit, amb un escenari nu i l’ajut d’un mur situat al fons que oculta/mostra els vuit ballarins, “Many” posa en contrast el seu estil físic i quasi abstracte amb un relat dramàtic que es basa en aquesta combinació de moviment, de música i d’interacció entre els ballarins que es mouen. Hi ha conflicte, amor, rebuig, curiositat, incertesa, oblit, violència i, en definitiva, tot el catàleg de les emocions que sorgeixen en una relació humana.

L'estol. Assaig (Foto: Mercat de les Flors)

De la seva banda, la Roser, de Granollers i formada a Amsterdam, va estrenar la seva primera creació de llarga durada, “Lowland”, l’any 2013 després de treballar amb personalitats com Cesc Gelabert o Àngels Margarit, l’actual directora del Mercat.
“Lowland, posada en escena amb la complicitat de Guy Nader i la música absolutament magnètica de d’Ilia Mayer, narrava una epopeia personal, la necessitat de volar i les dificultats físiques més o menys superables fins arribar a assolir l’èxit. En aquesta ocasió, “L’estol” segueix l’estela de “Lowland” i aprofundeix en la fascinació que la ballarina sent pel vol dels moixons, però ja no és un duet, és un grup de vuit “voladors” que persegueixen el seu somni amb dedicació i passió.

L'estol. (Foto: Mercat de les Flors)

A “L’estol”, la Roser assumeix el repte de complicar la situació i aquesta idea inicial de volar és ramifica, s’eixampla i es complica quan es tracta d’arribar a aconseguir un vol conjunt, un estol que es mogui en harmonia i sense renunciar en cap moment, ans al contrari, a l’eficàcia, a la lleugeresa, a al potència i al ritme.
Aquesta nova obra de López Espinosa es pot gaudir sense cap altre referent previ, però si abans has vist “Lowland”, el plaer final és immens, ja que permet copsar tota l’evolució creativa, veure com ha solucionat totes les qüestions que es deriven de multiplicar per quatre els ballarins que circulen per l’escenari i seguir un camí ascendent que impressiona. La història que explica enganxa sense pal·liatius i totes les propostes que va fer durant el seu debut de llarga durada aquí assoleixen una categoria superior i magnètica. Les cadenes de moviments, les propostes narratives, les accions i les emocions es multipliquen de manera exponencial i expliquen una història que creix, que desenvolupa aquesta idea de fons de lluitar contra l’adversitat, de superar les pròpies limitacions del cos i arribar així a aconseguir el fet suprem, aquest fet de volar que, un cop assolit i dominat, esdevé plaer suprem, es converteix en joc, en forma de vida.
“L’estol” exposa un llenguatge molt físic, però també fa una lectura espiritual, anímica i sentimental d’aquest abecedari corporal que es belluga, que es converteix en una mena d’apologia de l’esforç, particular i col·lectiu, de l’aprenentatge, de la resistència, de la llibertat.

Nora Baylach. "Òxid" (Foto: Henar Bengale)

I entre aquest estol de “moixons” que desafia els elements i els límits del propi cos, com una mena de metàfora del seu treball quotidià, hi trobem la Nora Baylach, una ballarina que ha treballat al costat de mestres com Michèle Durtnell, Mauro Barahona, Sol Vázquez, Sam Coren, Spela Vodeb, Aina Lanas o Konstandina Afhimiadou, entre d’altres i que ha format part de companyies com Sonor Dance Theatre i actualment a la Cia. La Taimada.
A nivell personal ha protagonitzat tres muntatges, “Madre”, un muntatge que parla del silenci i de les dones enterrades i desaparegudes durant el franquisme; “T-shirt, t-shirt, teixit”, un espectacle de petit format pensat per la inauguració del Centre Roca Umbert i “Òxid”, que treballa el pas del temps, les transformacions de la pols i de la matèria, que va servir per inaugurar l’escultura “Transformador del temps” de Manel Batlle i que la ballarina està treballant per convertir-lo ara en un espectacle de llarga durada.

Nora Baylach (Foto: Carmen Hache)

“Many” i “L’estol”, Thomas Noone i Roser López Espinosa tenen ara un nou repte, seguir els requisits del Pla d’Impuls a la Dansa i encetar una gira que ha de portar aquest magnífic espectacle doble de gira per 19 ciutats catalanes.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
José Ignacio Latorre és catedràtic de Física teòrica de la Universitat de Barcelona i director del Centro de Ciencias de Benasque Pedro Pascual. Les seves investigacions l’han portat a ser un dels físics espanyols més reconeguts en l’apartat de la física quàntica. les seves aportacions són clau en estudis sobre la teoria de camps o l’entrellaçament quàntic.
Acaba de publicar a Ariel Cuántica”, un llibre que ens ajuda a entendre una ciència força desconeguda que està transformant el món i que permet i permetrà materialitzar qüestions que fins ara eren només un somni. Preguntes senzilles de l’estil Què és la mecànica quàntica?, És una teoria irrefutable? És un misteri? i respostes que no sempre acaben resultant tan fàcils de donar. Latorre proposa una mena de ruta turística, un viatge atent a la ciutat imaginaria de Cuántica, amb les lleis que la regeixen i totes les possibilitats d’anar obrint unes portes que poden canviar el món tal i com el coneixem.

"Cuántica", de José Ignacio Latorre

Latorre ens demostra una vegada més que, a més de savi, és un magnífic divulgador amb una capacitat per transmetre idees i coneixement de manera directa, sense embuts. Paràgrafs curts, intensos, que van al detall i que ens conviden a explorar els “carrers” d’aquesta ciutat nova ciutat, Cuántica i a descobrir la bellesa interna que s’hi amaga.
Trobem alguns postulats bàsics que ens presenta poderoses veritats indemostrables com que només podem arribar a conèixer algunes propietats d’un sistema i, per tant, hi ha preguntes vàlides i no vàlides. Entrant en la famosa teoria del gat d’Schrödinger, afirma que el gat no és viu i mort a la vegada, ja que en mecànica quàntica, el gat no és allò que representem, ja que el que es descriu és, en realitat, informació sobre el gat i no el gat.
També afirma que l’atzar existeix, que l’home no té dret a saber les coses amb certesa ja que la mirada és incontrolable. I és clar, ordinadors quàntics, rellotges atòmics, càlcul quàntic en paral·lel, enginyeria d’àtoms i un futur que ja quasi és present i que s’obre com un univers de ciència ficció.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats