El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comencem per l’autor. Francesc Soler, nascut a Roda de Ter l’any 1978, és llicenciat en periodisme i va treballar molt anys coma editor i presentador d’informatius. També va ser responsable dels Matins de Catalunya Ràdio en diferents moments i ha fet d’analista polític en diverses tertúlies de ràdio i de televisió. L’any 2013 opta per deixar-ho tot, abandonar la seguretat d’una feina fixa i abocar-se a l’aventura, un repte que va començar a materialitzar en mons com el blogging i els negocis digitals.

Francesc Soler, "Ser liberto"

L’any 2017 va crear el blog serliberto.com amb l’objectiu d’ajudar la gent que, cansada del seu dia a dia, vol optar pel camí de reinventar-se i, segons apunta ell mateix, treballar menys i viure millor. Ara, fruit d’aquesta experiència arriba “Ser liberto: el libro que tu jefe no quiere que leas”.
La paraula llibert té a veure amb els esclaus que trencaven les seves cadenes, que d’una manera o altra aconseguint ser alliberats i començar a viure la pròpia vida. Soler l’agafa com a eix del seu projecte i la converteix en paradigma d’una idea, d’una proposta que aspira a convertir-se en una fórmula de vida. La proposta és reinventarse, de manera personal i de manera professional i cercar un camí propi que trenqui amb tots els lligams que ens mantenen units a rutines que no ens agraden.
Trencar amb tot mai és fàcil i, en aquest cas, Soler, el que fa es posar en solfa una tendència que sembla créixer per moments, aquesta necessitat de perseguir els somnis, d‘acabar quasi d’un dia per l’altre, amb una vida que no és ben bé allò que es desitja. Complicat això de girar-ho tot com un mitjó, renunciar a la comoditat i als costums i abocar-se a un precipici, sempre amb el dubte de saber si al final de la caiguda t’espera un mar càlid i acollidor o un llit de roques esmolades.
El camí és la creació de negocis personals, amb discreta o gran volada, però sempre amb aquell punt de llibertat que permet albirar grans horitzons i bones perspectives si tot es fa amb un mínim de passió i professionalitat. El llibre de Francesc Soler s’avança als canvis dràstics que el mercat laboral comença a apuntar i, de fet, ve a ser una mena d’avís als navegants, una bomba a la línia de flotació del conformisme i un cant a la batalla, a la lluita personal que, d’una manera o altra acaba sent també una lluita pública i social.
La llibertat s’imposa com un valor que cotitza a l’alça i “Ser liberto” és un bon manual per ajudar a decidir-se, per evitar alguns errors i per marcar una mica el camí, sense perdre de vista en cap moment que, si bé no es poden obviar les mirades generals, cada ruta és sempre una aventura estrictament íntima i única que mai és igual a cap altra.

Una de les presentacions del llibre

“Ser liberto” tampoc no renuncia al sentit de l’humor, a un punt d’ironia. De fet, qualsevol eina és bona si funciona, si acaba convencent de la necessitat d’assumir les regnes de la pròpia vida a força d’anar canviant models i convencions establertes. Però tampoc no us penseu que tot se centra en grans canvis, no. També hi ha petits detalls que poden ajudar a que el dia a dia resulti més agradable, com per exemple la possibilitat de lliurar-se de tot allò que no utilitzem, que no volem o que, directament ens fa nosa. No cal tornar d’un viatge acumulant mil i un records que , en un moment puntual, ens fan gràcia i que després es converteixen en una molèstia inútils que ens resistim sempre a eliminar. Queden les imatges i la memòria i amb això ja fem.
I pel que fa als detalls diguem-ne més tècnics, “Ser liberto” s’ha publicat a la plataforma Kindle Direct Publishing (KDP) i també es pot comprar en la versió paper a través d’Amazon. Soler, fidel als principis que proposa, ha comptat amb la participació d’altres professionals independents (correctors, dissenyadors, etc) per tal d’organitzar la confecció del llibre. I en paral·lel, una pàgina web, Ser liberto.
I no ens podia faltar la veu d’aquest guia de luxe, Francesc Soler, explicant-nos les bondats d’això de fer-se llibert:

Francesc Soler (Foto: Frederic Comí)

Cada dia hi ha més persones que decideixen trencar amb el model de vida imperant, basat en treballar i consumir, que ens porta a ajornar somnis i il·lusions fins a un dia de demà llunyà i incert que anomenem jubilació. Aquest acte de rebel·lia sol implicar la renúncia a la seguretat d'una ocupació estable i acostumar-se a viure amb menys, adoptant el minimalisme, en menor o major mesura, com a forma de vida.

Moltes d'aquestes persones tenen a l'esquena trajectòries professionals reeixides que no només els han proporcionat uns ingressos econòmics notables sinó també un cert reconeixement social. Per tant, quan decideixen abandonar la seva zona de confort, sovint xoquen amb la incomprensió de familiars i amics que no entenen que vulguin abandonar el ramat, per dir-ho metafòricament, i recórrer camins menys transitats. Prendre la decisió de començar una nova vida que suposi treballar menys i viure més, quan encara s'està en la flor de la vida, pot semblar fins i tot un acte subversiu a ulls d'una societat que sacralitza la feina i l’acumulació de béns materials.

Hom por preguntar-se, llavors, què aconsegueixen a canvi de les seves renúncies i abandonaments aquestes persones. Doncs, en poques paraules, una meravellosa sensació de llibertat i la convicció d'estar prenent, per fi, les regnes de les seves vides. Són persones sense por a la llibertat que deixen enrere les petites i grans esclavituds del model imperant per començar una nova vida, sens dubte, més incerta i amb menys comoditats però més il·lusionant. Jo les anomeno libertos, lliberts o libertus que és com s’anomenava a la Roma clàssica els esclaus que conquerien la llibertat.

Moltes d'aquestes persones aprofiten les enormes possibilitats que ofereix avui dia la xarxa per reinventar-se professionalment i treballar en remot com a freelance des de qualsevol part del món (el cafè de la cantonada o una platja a Tailàndia), sense cap ni horaris ni oficina. Per a elles, viure és aprendre i les seves experiències són el seu millor tresor, de manera que, majoritàriament, són viatgeres incansables.

Personalment, aquest reenfocament vital va suposar-me deixar una feina fixa i prou ben pagada que m’agradava molt i que compartia amb persones que estimo i respecto professionalment. Per què ho vaig fer, aleshores? Parafrasejant Thoreau, em va semblar que potser tenia altres vides que viure i que no podia dedicar més temps a aquesta. Era 2013 i, tot i que acabava d'esclatar la crisi i el més prudent hauria estat aparcar els meus desitjos de canvi, als meus 35 anys començava a ser conscient que no hi haurà temps per a tot i no volia que em passés com a Gil de Biedma, que es va adonar que la vida anava de debò quan ja era massa tard.


Gràcies, Francesc.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
null

Amb la crònica d'Isabel Martínez i les fotos de Josep Gallofré

null

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
La derivada més gratificant d’escriure llibres és el contacte directe, de tu a tu, amb els lectors. I aquesta satisfacció augmenta exponencialment si els lectors són joves, gent apassionada, entusiasta, crítica i divertida.

null

Ahir, 11 d’abril, vaig rebre el regal de visitar el col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic per parlar amb els alumnes de la novel·la “La mort a sis vint-i-cinc”, guanyadora del premi Edebé juvenil del 2009, gràcies a la invitació de la professora Anna Matas Figueras. L’escola, creada l’any 1862 per mossèn Miquel Vallbona és un dels centres de referència a la capital d’Osona i, haig de confessar que va ser una jornada força especial.

null

Trobar-se amb els lectors d’un llibre que has escrit tu sempre és emocionant, però en aquest cas, aquesta emoció intensa s’ha vist incrementada amb escreix gràcies a la imaginació i l’entusiasme dels lectors que, a més de llegir l’obra i preparar una nodrida i brillant bateria de preguntes, van assumir una posada en escena sorprenent, rica i imaginativa.

null

Imagineu-vos que et venen a rebre dos dels protagonistes principals del llibre, l’assassí i una de les víctimes i t’acompanyen en una petita ruta cap el lloc on s’ha de celebrar la trobada. Pel camí un atac skin i un partit de bàsquet que formen part de la trama de la novel·la. I al final una rebuda amb una performance de ball i de paraula que demostren, d’una banda imaginació i sentit de l’humor i, de l’altra, que han treballat bé el tema, que han rastrejat internet buscant detalls particulars que permetin enriquir la trobada amb aportacions personals i vitals.

null

Una sessió viva i dinàmica, amb qüestions concretes i intel·ligents i una bateria de preguntes ràpides francament ben trobada i interessant. Llibres, xarxes socials, esports, sèries, videojocs i, en definitiva, tot allò que despertava la seva curiositat, sense cap limitació. I per acabar, un parell de regals, un pastís casolà de xocolata, tendre i boníssim, i una cistella de bàsquet d’aquelles que es poden instal·lar al lavabo, amb el repte afegit d’encistellar. Salvo l’honor amb una cistella de tres punts a la primera.

null

El resum final, una trobada magnífica, original, viva i dinàmica que, com acostuma a passar, es va fer curta. Només desitjo que fos tan enriquidora pels assistents com ho va ser per a mi.

null

Moltes gràcies, Sant Miquel dels Sants!



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una altra il·lustradora disposada a enriquir la nostra ja farcida galeria d’artistes. És l’Olga Capdevila que, segons explica la seva biografia, va ser concebuda a la Plana de Vic, a Malla, concretament, enmig d’una gran nevada a finals del mes de gener de 1986. Tret de sorpreses desconegudes i de fenòmens no controlats, podem deduir amb certa facilitat que va néixer, dia a munt, dia avall, a finals d’octubre d’aquell mateix any (i si per aquelles coses de la fidelitat, calgués rigor periodístic màxim, ja mirarem d’esbrinar-ho amb absoluta certesa).
Va fer el batxillerat artístic i després es va matricular a Art i Disseny a la Massana on va tocar diferents tècniques i disciplines fins que va acabar cursant il·lustració amb Pep Montserrat i Alexis Rom.

null

Marcant una certa diferència amb el que passa amb altres il·lustradors de la seva generació, a l’Olga li agrada molt la part manual de la professió i tot allò de pintar, dibuixar, retallar, modelar, enganxar, és a dir la part més atesana i manual, s’acaba imposant quasi sempre als procediments digitals i això es converteix també en un element singular d’identitat del seu treball. I tot, és clar, sense oblidar la part més cerebral, més emocional, aquella que la porta a pensar, a imaginar, a crear conceptes, a escriure, a resoldre dubtes i problemes i, per tant, a aconseguir que tot el procés creatiu sigui una projecció del pensament i del geni controlada en tot moment, una estructura molt íntima i pròpia que es belluga per les lleres que excava la seva creadora.

null

El seu estil personal és directe, molt identificable, passional i viu i, de fet, és difícil oblidar el seu estil quan has vist els seus treballs. La senzillesa del traç i la força que respiren les seves imatges són un tret d’identificació i un element comú en totes les feines que porten la seva signatura. No sé si seria agosarat parlar d’il·lustradora de moda, però el cert és que la seva firma apareix en varietat de llocs molt diferents que, d’entrada no són altra cosa que una mostra més del seu esperit inquiet i necessitat d’emocions diverses i de ritme intens i cal destacar que, a banda d’aquest estil ràpidament identificable, se’n surt sempre bé, gràcies a aquesta combinació de traç segur i imaginació i, malgrat tot, també amb aquell càlid i fascinant punt d’innocència naïf però que mai no renuncia al sentit de l’humor, a la ironia, al sarcasme i a l’esclat d’idees portades al límit.

null

Línies bàsiques, formes senzilles, colors directes i sovint una paleta bàsica, la mínima expressió plàstica, un repte complicat que l’Olga supera amb nota, amb molta nota, aconseguint sempre que les seves creacions siguin uns missatges directes, contundents, dels que marquen i no s’obliden, impactes sòlids i ben construïts que deixen petjada i record. Un punt de sarcasme, una memòria arrelada en les propostes i els records d’infantesa, una engruna d’impaciència, genialitat portada amb modèstia i habilitat i aquella distància justa que permet valorar-ho tot amb eficàcia i contundència podrien ser la fórmula magistral que regeix la seva manera d’afrontar la feina de cada dia.

null

Ha declarat en més d’una ocasió que li agrada la llibertat que dona això de dibuixar i de crear sense horaris ni limitacions, gestionant el temps a voluntat, encara que de vegades comporti alguns problemes que sempre, això sí, acaben sent menors que els beneficis obtinguts. Un cervell inquiet, ple de creativitat que es manifesta en multitud de facetes, projectes personals, esborranys d’idees, manualitats, jocs de paraules, imatges contraposades i, en definitiva, en tot allò que aporta vida, imaginació, emoció, creativitat i sorpresa a la feina. De fet, el seu compte d’Instagram és un aparador meravellós per tal de comprovar de manera pràctica aquest neguit creatiu que arrossega i que es manifesta sempre i en tot.

null

Veient la seva obra fa l’efecte que tot flueix amb absoluta facilitat, que l’Olga és capaç d’anar creant sobre la marxa, sense embuts, sense pauses, sense filtres, sense restriccions i que les connexions entre el cervell i la mà són directes i quasi automàtiques. Probablement no és ben bé així i de ben segur que hi ha feines, encàrrecs i projectes d’aquells que s’encallen, que es resisteixen, que no van drets del tot i que demanen tot el reforç i tota l’atenció, però probablement aquesta és una de les grandeses de la seva feina, poder superar esculls amb habilitat i rigor a base de treballar, de pensar, de reflexionar i d’aconseguir, a la curta o la llarga, portar-ho tot al teu terreny i convertir-ho en part de la seva ànima.

null

Malgrat això sempre hi ha línies vermelles i, segons ha dit, les seves són la criogènia humana i les bombetes de basar per tant, si algun dia veieu un catàleg de diferents models de congelació humana o de leds xinesos amb la seva signatura, penseu que, o bé us ha mentit o bé ha canviat d’opinió per alguna raó de pes, probablement oculta i sempre justificable. Sigui com sigui, la seva feina no és en absolut estàtica, no és conformista i, de fet, s’ho planteja tot com una experiència global, com un cercle tancat, sense fissures que combina el treball manual i el digital i que pivota al voltant d’un triumvirat màgic format per impressora, escàner i taula de llum.

null

Olga Capdevila és irònica i divertida i aquesta ironia es nota força en la seva feina. Totes les seves il·lustracions tenen aquell punt, no sempre obvi, de missatge subliminal que provoca un somriure, una reflexió o totes dues coses a la vegada. La curiositat fa que la puguem trobar en infinitat de propostes, des de llibres a animacions digitals, passant per tot l’extens ventall que hi ha pel mig. Es declara admiradora del treball de Sander Studio però entre els seus referents infantils passegen les Tortugues Ninja, Doraemon o les Spice Girls i sembla ser que necessita dibuixar en blocs i no en papers volanders com a resposta personal al caos i al desordre.

null

Com a bona artista li agrada perdre’s, encara que només sigui mentalment, vagarejar i deixar que la imaginació voli dispersa, fugi sense topalls ni límits i que això li permeti tornar després a la feina amb més rigor, inspiració i energia. L’entorn, i sobretot els accidents i les coses i els fets amb un punt d’imperfecció li resulten força motivadores, tot i que sempre distingeix força entre els encàrrecs directes i els projectes estrictament personals on el cor li surt a glopades.
La simplicitat, una simplicitat també enganyosa que amaga un procés mental i gràfic sòlid i sense escletxes, és també marca de la casa. I no només això, hi ha un sentiment latent de nostàlgia, de buscar en el passat respostes al present i també una fantàstica dicotomia oberta que la porta a expressar sentiments adults i profunds des d’una posició quasi infantil i plena de tendresa. Les peces d’Olga Capdevila tenen poesia i pot ser que no sigui una poesia lírica i evident, però és una poesia contundent i eficaç, plena de matisos, de petits subterfugis que, tot i camuflar-la no aconsegueixen mai esborrar-la del tot. El seu estil vindria a ser com una mena de Lolita, innocent en aparença però amb una evident punxada de malicia profunda i una necessitat quasi visceral de portar les coses i les situacions al límit, cap a aquell punt, de vegades absurd, on tot s’acaba mostrant com és en realitat, sense artificis ni màscares.

null

Espontaneïtat, dolçor, la necessitat de la rialla, la lluita constant contra l’avorriment i la rutina, un clar perfeccionisme i l’obligació íntima de no repetir-se permeten pensar que la trajectòria futura d’Olga Capdevila ens mantindrà sempre en estat d’alerta, amb les retines a punt per la sorpresa i amb un somriure sempre preparat a la comissura dels llavis.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Albert Verdaguer és un administrador de finques que s’ha decidit a escriure el seu primer llibre, “Josep Vila Sivill (1904-1967)”, la biografia del seu avi, un catalanista emprenedor, nascut l’any 1904 a Rubió i que va ser el fabricant de la primera ploma estilogràfica d’Espanya i dels primers bolígrafs d’Europa. L’edició ha anat a càrrec de Rafael Dalmau Editor.

Una de les plomes Regia

A banda d’aquest vesant empresarial, Vila va ser una figura del catalanisme de la primera meitat del segle XX que va crear l’Associació Cultural Atlàntida i va ser membre del partit independentista Nosaltres Sols! i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Un dels anuncis de Regia

Gràcies a un acord amb la Generalitat durant la Guerra Civil va subministrar plomes estilogràfiques als soldats. I en aquest sentit cal fer un exercici de retrospecció i pensar que una ploma en aquella època era un veritable giny de comunicació i de transmissió de cultura, de sentiments i de memòria. Una vegada acabada la guerra, va començar a fabricar els seus propis productes i va crear la ploma Regia, la primera de l’estat, l’any 1940 i el primer bolígraf d’Europa l’any 1946, dues fites que no han rebut el reconeixement social i públic que mereixen i que va comercialitzar incloent una referència a la Corona d’Aragó que va aconseguir burlar la censura franquista.

Un dels anuncis de Regia

L’empresa dels germans Josep i Pasqual Vila Sivill i Bardomer Curià també va ser la primera en comercialitzar llapis de colors i dels anys 50 als 70 va ser una de les primeres empreses europees de material d’escriptura, fabricant també, amb llicencia de la marca, el popular bolígraf Bic. pel que fa a la ploma Regia es va convertir ben aviat en un element d’alta qualitat, amb resina i plomí d’or de 14 quirats.
El llibre de Verdaguer ens permet reconstruir la vida de l’empresari catalanista i es converteix també en una eina fonamental i necessària a l’hora de reconstruir la nostra història a través de les activitats singulars de la nostra gent.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Paco Camarasa, que amb Montse Clavé van impulsar la llibreria Negra y Criminal, del carrer de la Sal de la Barceloneta, ànima de la BCNegra i un dels més apassionats defensors del gènere a casa nostra. Com a homenatge, recuperem aquesta entrevista feta durant l'estiu de 2014 a casa seva, a la llibreria.


Visitem la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, un santuari internacional del crim literari. La seva devoció pel gènere ha convertit Barcelona en una de les capitals mundials de la tradició de lladres i serenos.

Paco Camarasa

Paco Camarasa, juntament amb Montse Clavé, acosten autors i lectors i mantenen aquesta doble vida de llibreters d’esperit de la BCNegra, la gran cita anual dels amants dels delictes literaris.



I també els llibres

“Un segon després de Praga” – Jordi Roig – Editorial Gregal
“Espíritus en la oscuridad” – Andreu Cunill – Editorial 66rpm
“Cuentos cada vez más cortos” – Elena M. – Editorial Comanegra


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Negra y Criminal

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions del Periscopi acaba de publicar la novel·la “Istanbul, Istanbul”, del turc Burhan Sönmez, en traducció catalana de Pelin Dogan i Miquel Saumell. Sönmez, nascut a Ankara l’any 1965 és professor universitari de teoria literària i advocat especialitzat en drets humans. Va fundar l’organització d’activisme social TAKSAV i ell mateix va patir en carn pròpia la violència policial, resultant greument ferit en el decurs d’una manifestació pacífica. Es va exiliar a Londres i va poder rebre tractament mèdic gracies a la ONG Freedom for Torture.

"Istanbul, Istanbul" - Burhan Sönmez

“Istanbul, Istanbul” és la seva tercera novel·la. La primera “Kuzey”, la va publicar l’any 2009 i la segona, “Masumlar”, el 2011. Ha rebut premis com Disturbing the Peace que concedeix la Vaclav Havel Library Foundation en reconeixement als escriptors que han desafiat règims totalitaris. I tot i que va començar escrivint poesia (va guanyar dos importants premis a Turquia), ben aviat es va passar a la novel·la, amb històries que tenen molt a veure amb la narrativa oral, amb la transmissió per la via parlada d’històries i de llegendes tradicionals.
En aquest cas, “Istanbul, Istanbul” és una novel·la impressionat, singular, colpidora, en ocasions càlida i en ocasions pertorbadora. És, de fet, un cant contemporani a la imaginació, al poder de la ment, a la capacitat de fugir sense bellugar-se del lloc que ocupes físicament. És un relat de passió, de resistència, de convenciment i també d’esperança, de la construcció dels propis mons sense perdre de vista que es pertany a un món més global, a un univers central que, en aquest cas és la ciutat.

Burhan Sönmez (Foto: Kalem Agency)

“Istanbul, Istanbul” ens explica la història de quatre presos tancats en una cel·la subterrània de la ciutat. En el capítol més, diguem-ne, físic, son sotmesos a tortures regulars, s’alimenten d’aigua, pa sec i formatge podrit i es donen calor i escalf mentre miren de curar o de minimitzar les ferides i les lesions amb els quasi nuls recursos que tenen. Ara bé, l’autèntica riquesa moral del conjunt és precisament el contacte que mantenen entre ells. Les hores passen lentes i es fan llargues i per mirar de convertir-les en alguna cosa més humana, menys sagnant, tots quatre es dediquen a explicar històries.
I aquí és on autènticament esclaten els valors literaris de Sönmez. Els relats que expliquen els quatre presos, dividits en 10 parts, tenen a veure amb la seva pròpia vida, amb els somnis, amb els records, amb les il·lusions. Els homes i la ciutat, la ciutat i els homes acaben configurant un mosaic, un tot complicat de separar, que manté lligams sòlids i bidireccionals. El sofriment de cada dia es pot transformar en esperança només amb l’entrada en joc de la paraula. Els presos narren els seus deliris però també allò que han viscut, les coses que han escoltat, han processat i han transformat, l’essència, en definitiva, de la narrativa oral.
En aquest sentit, i salvant totes les distàncies, podria ser una mena de mirada molt personal a les Mil i Una Nits, almenys en tot allò que té a veure amb les emocions orals, amb la capacitat de transformar la realitat gràcies a anar desgranant històries. Els esperits personals circulen lligats a l’esperit de la ciutat i, en aquest sentit, Istanbul és un cor que batega, una essència plena de vida, una mena de membrana cel·lular absolutament permeable que permet i facilita el flux constant d’humors d’una banda a l’altra.

Presó (Foto: AMN)

La ciutat que tots veiem, amb més o menys intensitat o mesura, la ciutat exterior, circula per uns canals concrets, més o menys avaluables, més o menys coherents i estructurats, però també és l’aliment essencial d’aquella ciutat subtilment diferent però en essència molt semblant, que bull sota terra, que converteix les cel·les i els soterranis en vida, en emoció, en malenconia. Dues realitats sòlides i diferenciades que acaben sent la mateixa, la que va lligada als destins individuals, als que, malgrat totes les adversitats físiques, es poden canviar i transformar en emocions que volen lliures i sense traves.
Burhan Sönmez ens explica un gran conte de fades, una mena de catifa feta amb milers de fils que es creuen, que es lliguen i que acaben construint una estructura amb mil dibuixos diferents, amb mil colors singulars. En certa manera podria semblar que el fet d’enfrontar-se a quatre detinguts torturats i privats de llibertat converteix la novel·la en una narració política o social, però a mida que la lectura avança, les cel·les són només un simple escenari i, de mica en mica, acaba interessant poc la seva situació (encara que sigui clau per entendre el seu intercanvi de faules) i agafa el màxim protagonisme aquesta capacitat per intercanviar i enllaçar històries i relats i per anar construint la part més intangible, més espiritual i a la vegada més vital i creativa de les ciutats.
Els quatre homes posen cor, cervell i ànima a edificar una urbs que és personatge, escenari, narrador i protagonista, que és capaç de mostrar totes les seves cares a la vegada, sense transicions ni falsos camuflatges. Istanbul es mostra nua i ubèrrima, com una sensual i captivadora Venus renaixentista, amb tota la capacitat per torbar, per alterar la realitat, per convertir-se en un país, en un món, en un univers únic i singular. La ciutat i els seus quatre habitants, convertits ens éssers model, juguen a intercanviar coneixements i sensacions, a convertir la vida en una grandiosa i fascinant faula que s’escampa, que es ramifica, que fuig de les fronteres físiques.

Istanbul (Foto: Viaje Jet)

“Istanbul, Istanbul” és el cel, és l’infern, és el purgatori. És el tot i també el no-res, el caos i l’ordre, la llum i la foscor. És la globalitat però també una minúscula cèl·lula. És la memòria i l’oblit, la realitat i la ficció, l’amor i l’odi, el nostre mon i tots els mons.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bunpei Yorifuji és un dibuixant i dissenyador japonès, nascut a Nagano l’any 1973. L’any 2000 va crear l’estudi de disseny gràfic i il·lustració Bunpei Ginza, que, entre d’altres, va fer les campanyes de Muji i del metro de Tokio, molt populars arreu del món. Blackie Books ens presenta ara “Rakugaki”, el seu mètode de dibuix que ha aconseguit que molta gent s’oblidi dels complexos i comenci a dibuixar de manera lliure i sense preocupar-se pels resultats. La traducció és de Regina López Muñoz i el disseny de la col·lecció de Sergi Puyol.

"Rakugaki" - Bunpei Yorifuji

Yorifuji vol desterrar els estereotips i les manies i convèncer tothom que es pot dibuixar sense necessitat de ser un geni dels pinzells, sense que calgui ser un mag de la perspectiva o tenir un domini absolut de la forma i del color. De fet, ell apunta que tenir mala lletra no t’invalida per escriure i que tenir una veu poc agraciada no té res a veure amb la possibilitat de parlar, es pot dibuixar sense cap tècnica prèvia.
El llibre és gràfic i fàcil de seguir, només falta el punt de convenciment necessària que permeti fer-ho. La part del creador no té rebuig i, de fet, presenta explicacions i exercicis destinats dibuixar idees, a plasmar pensaments, a traduir imatges. En el sentit estricte del terme “Rakugaki” no seria un manual de dibuix clàssic i convencional per acabar pintant un bodegó, una natura morta o un paisatge. Amb una estètica lligada al còmic i al manga, ensenya sobretot a mirar, a descobrir les petites coses de la vida i a buscar sortides a aquestes imatges. Un punt és pot convertir en un cuc i un paraigua es pot transformar en un arbre i aquest donar forma a un gran bosc.

Interior del llibre

Detalls, coses petites i, per damunt de tot, originalitat i imaginació a l’hora de posar-los al paper, seguint una de les cites del dibuixant “dibuixa malament i encertaràs”, cita que utilitza amb una certa ironia però que avan sent una mena de declaració de principis que es posa de manifest al llarg de tot el llibre


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Pol·len Edicions publica “Recoja sus cosas”, un reportatge novel·lat del periodista Ander Zurimendi al voltant de la sortida de la presó de cinc etarres després de 30 anys d’estar tancats. L’obra, que va ser finalista del premi Mecop de Periodisme literari, va més enllà d’analitzar com es viu el procés adaptació d’aquests presos que veuen com s’acaben les seves condemnes gràcies a la Doctrina Parot. El llibre té un pròleg d’Arnaldo Otegi, un epíleg d’Alfon desde la presó de Navalcarnero i un annex de les advocades Laia Serra i Carla Vall sobre la Doctrina Parot.

"Recoja sus cosas", d'Ander Zurimendi

Zurimendi dibuixa un relat íntim i veraç on es barregen els records d’abans de ser condemnats amb les il·lusions que s’han anat formant mentre estaven tancats i amb l’esperança de sortir algun dia i l’impacte que representa veure’s al carrer, on tot ha canviat però on encara hi ha gent que els recorda i que esperava que recuperessin la llibertat algun dia. Entrevistes a activistes de la lluita del poble basc i situacions que expliquen fets lligats a la realitat i que son una bona manera de trencar barreres, d’aconseguir que el lector se senti una mica més proper al protagonistes, sortint dels relats mediatitzats i de les idees preconcebudes.
Els protagonistes del llibre són gent amb ganes d’explicar la seva història, d’empatitzar i, sobretot, de posar de manifest els seus sentiments, les seves contradiccions, les ganes d’assaborir la llibertat i també la port d’enfrontar-se a un món desconegut, que és quasi tres dècades més modern que ells, ple de coses desconegudes i de situacions inèdites que cal entendre i assimilar.

Ander Zurimendi (Foto: Diario Crítico)

L’autor és ofereix una aproximació diferent al conflicte basc, un conflicte que, tot i no ocupar la primera línia dels informatius d’actualitat encara és lluny d’estar tancat i encara més lluny d’aconseguir cicatritzar les ferides. De fet, un dels objectius que persegueix és que sigui llegit i entès per lectors no vinculats directament a la causa abertzale i que tot plega ajudi a derivar murs i a construir ponts cap a la concòrdia.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
El 16 de gener de 2016 moria als 61 anys i víctima d’un càncer de pulmó, el bateria Oriol Perucho, fill de l’escriptor Joan Perucho i de Lluïsa Cortés i un dels músics fonamentals a l’hora de parlar de la contracultura dels setanta a Barcelona.
Amb 18 anys va crear Perucho’s, un grup de música improvisada format per la bateria de Perucho, la guitarra de Jordi Graells i els saxos d’Oriol Pons de Vall i Albert Subirats. La decisió i el nom van agradar poc al seu pare que el va “emancipar”.

Oriol Perucho (Foto: Ampli)

Vist amb la perspectiva del temps, Perucho va ser un veritable revolucionari, un líder de l’escena més underground que aviat va quedar eclipsada per la gran eclosió de música laietana i de les formacions que es movien al voltant de Zeleste, un moviment que va aconseguir molta més repercussió popular i que va acabar convertint-se en bandera d’aquella època. Fos com fos ell bevia de les influència d’Ornette Coleman i el free jazz, força desconegut a casa nostra i va convertir la banda en la marginalitat de la marginalitat, l’underground de l’underground. Estructurada al voltant de les improvisacions, el motor fonamental del seu treball van ser concerts poc multitudinaris però molt viscerals i carregats d’energia i un únic disc, el disc vermell, editat l’any 1979 i recuperat l’any 2011, la qual cosa els va portar a ressuscitar la banda i a editar “Perucho’s 2014”.

Enric Cervera, Oriol Perucho i Oriol Pons de Vall

Discret i apassionat, Perucho va viure aliè a les modes, fent allò que li agradava fer, música, i convertint-se, probablement sense voler-ho, en una de les ànimes de l’undreground barceloní. Va formar part de diferents bandes i de molts projectes que no feien altra cosa que refermar-lo com un radical lliure, com un creador emocional, emocionant i singular que mai no defugia el risc i que necessitava més el vertigen de la creació que les possibilitats de l’èxit i això el va portar a ser el creador de les músiques més insòlites de la Barcelona radical.

Peruchos

Amb el pas del temps va rebre el reconeixement directe i personal de bandes del nou pop com Cabo San Roque, Accidents polipoètics o Mil pesetas i ara, dos bons amics, el saxofonista Oriol Pons de Vall i el creador multimèdia Martí Sans, disposats a reivindicar la figura i la feina del bateria l’Oriol han editat la Caixa Oriol Perucho, un estoig amb els 3 CD que Perucho va fer en solitari, un CD amb rareses i material inèdit, un llibret amb textos i fotografies i el magnífic documental Oriol Perucho in memoriam, de Martí Sans.

Caixa Oriol Perucho

Tenint en compte la potència del personatge i la necessitat de reivindicar-lo com un element imprescindible i vertebrador del nostre present musical, aquesta Caixa Oriol Perucho és una peça bàsica, fonamental i imprescindible per recordar o descobrir l’escena underground de Barcelona, i per acostar-nos un músic potent, poderós, sòlid, intuïtiu, experimental i arriscat que vivia amb la seva bateria, els seus discos, els seus llibres en una bombolla espiritual de creació i amb el convenciment absolut que allò que feia no era res estrany ni aliè a les essències de la música creativa i per això aquesta capsa és un document imprescindible per a tothom que estimi la música i per a tots aquells que, a més de retre un merescut homenatge a un músic en majúscules, també desitgin recordar o entendre els sorprenents camins de la música experimental catalana.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats