El Blog de Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha poca gent d’una certa edat a qui sentir el nom de Bruguera no li provoqui una lluïssor als ulls i una especial emoció. Joan Bruguera i Teixidó (Barcelona 1885-1933) va fundar l’editorial El Gato Negro l’any 1910, dedicant-la a gèneres populars. L’any 1942, Francesc i Pantaleó, els fills del fundador, li canvien el nom i sumen a la publicació pionera “Pulgarcito”, un seguit de tebeos de gran èxit com “DDT” “Din Dan”, “Zipi Zape” o “Tiovivo” que donen visibilitat a grans creadors com Peñarroya, Vázquez, Ibañez, Raf, Ambrós, Víctor Mora o Juan García Iranzo, entre molts d’altres i converteixen en populars personatges com “Mortadelo y Filemón”, “Doña Urraca”, “Carpanta”, “El Capitán Trueno” o "El Jabato".

Seu de l'Editorial Bruguera (Foto: Arxui Coll-Vallcarca)

La història de Bruguera té llums i ombres, ombres que tenen a veure amb el tractament de drets d’autor, de propietat intel·lectual i d’un tracte en règim d’explotació als dibuixants i guionistes que hi treballaven però el cert és que va ser la gran editora de còmics dels seixanta i dels setanta i es va convertir en una gran multinacional del sector, creant allò que es va anomenar l’escola Bruguera.
L’any 1986, després d’entrar en crisi, va anar a parar a mans del grup Z que la va convertir en una més discreta Edicions B. L’any 2006 es va fer un intent de tornar-la a la vida activa. Editorial Bruguera apareixia de nou, sota la direcció d’Ana Maria Moix, recuperant la figura del gat negre i amb un premi de novel·la sota el braç però el nou viatge es va acabar l’any 2010. L’any 2017, el grup Penguin Random House compra Edicions B i un any després anuncia la sortida al mercat d’Editorial Bruguera amb uns plantejaments molt ambiciosos.

Galeria de personatges Bruguera

La idea és publicar uns 45 títols per any i convocar el Premi Bruguera de Còmic i Novel·la Gràfica, dotat amb 12.000 euros, però més enllà de les xifres, es vol recuperar aquell antic esperit del segell i tota l’herència emocional i de talent d’un catàleg històric, imprescindible, que ha marcat moltes generacions de lectors i que cal recuperar i reivindicar. La nova etapa de Bruguera, dirigida per Gemma Xiol, aposta pels grans clàssics, per aquells nom indiscutibles però també pels gustos i les tendències actuals, combinant reedicions històriques i noves propostes.

Calvin i Hobbes

Els primers volums editats són una autèntica aposta per la nostàlgia de qualitat: “Lo mejor de Vázquez”, amb una mirada a les historietes de personatges com las Hermanas Gilda, Anacleto, agente secreto, la familia Cebolleta o la família Churumbel; “Lo mejor de Sir Tim O’Theo”, el Sherlock Holmes espanyol creat per Raf; “Lo mejor de las aventures cortas de Mortadelo y Filemón”, una tria de les més de 2.000 pàgines que Francisco Ibañez va dibuixar entre el 1958 i el 1972; “El Jabato 60 Aniversario”, una recopilació fascsímil de tots els extres d’estiu i dels almanacs de Nadal que van editar Víctor Mora i Francisco Darnís; “Calvin y Hobbes”, els personatges més coneguts i entranyables del dibuixant nord-americà Bill Watterson, un nen i el seu tigre de peluix; “Los Simpson”, una sèrie d’èxit, creada per Matt Groening que es van començar a editar aquí l’any 2003.

Víctor Mora (Foto: Carles Ribas- El País)

El Jabato. Todos los almanaques y todos los extras” és una antologia molt singular i una bona mostra dels materials que integren el fons editorial del segell. Són 11 històries independents editades entre 1960 i 1965, editada en tapa dura i en format facsímil, és a dir, reproduint exactament les publicacions originals. Una magnífica manera de recuperar les històries però també una oportunitat de luxe per acostar-se a un personatge que és una fita història del nostre còmic i que si s’hagués editat als Estats Units, probablement parlaria de tu a tu als grans mites de la Marvel.

Francisco Darnís (Foto: Sílvia Darnís)

Tot un homenatge a la imaginació de Víctor Mora i al geni gràfic de Francisco Darnís que, a causa de l’èxit del personatge, va necessitar ajudants i va posar de manifest un estil singular que donava preferència a l’anatomia, el moviment . Com a curiositat apunten les cròniques que primer dibuixava el fons i després hi afegia els personatges. Fos com fos parlem de dos genis brillants que, obligats a treballar a preu fet van veure eclipsada la seva vàlua i la seva projecció en una època fosca a l’hora de reivindicar la creativitat.
El Jabato” va néixer el 20 d’octubre de 1958 i es va mantenir fins l’any 1966, tot publicant 381 episodis, 4 almanacs i diversos especials de vacances que apareixen en aquest volum. L’èxit va fer que fins i tot disposés de la seva pròpia publicació, “El Jabato Extra”, que es va publicar per primera vegada l’any 1962.

El Jabato

Una meravellosa ocasió de recuperar clàssics i, sobretot per despertar la consciència al voltant de grans personalitats clau a l’hora de edificar el color dels nostres somnis infantils i juvenils.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La sempre activa i interessant editorial La Garúa ha publicat dins la col·lecció Tanit l’últim llibre del poeta, editor i activista cultural badaloní Paco FanésQuan els llops es trenquen”.
El títol correspon a l’últim vers d’un dels anteriors llibres de Fanés “Doble espai”, una mena de singular i ben tronada metàfora de tot el que representa l’obra del poeta, una continuïtat vital que fa que tot sigui un tot, amb influències dels diferents apartats de la vida, sempre lligats a la cultura.
Juntament amb Joan Puche fa anys que mantenen viu i amb una salut envejable el segell literari El Pont del Petroli, una activitat que combina amb l’impuls de moltes iniciatives culturals i amb la seva pròpia obra. En aquest àmbit concret, Fanés és un poeta intens, reivindicatiu i batallador i la seva poesia és una mena d’itinerari vital que reflecteix el pas del temps, observat amb una mirada passional i crítica, carregada de sensibilitat, d’emocions i de reflexions.

Paco Fanés. (Foto: Aparador de poesia)

“Quan els llops es trenquen” és un llibre d’una gran solidesa, potser el més rodó de l’autor, tot i tenir en compte que aquestes afirmacions sempre són perilloses de fer, però el cert és que és una aproximació a al dualitat, la doble mirada humana i poètica, és una exploració coherent de les interioritats de l’esperit. Paco Fanés és directe i combatiu i el llibre reflecteix aquesta personalitat i també és una bona eina de combat, una arma per combatre els fantasmes interiors i també els exteriors, una fantàstica i lluminosa manera de mirar tot allò que no t’agrada directament als ulls i mostrar la teva disconformitat, el rebuig, el dret personal i col·lectiu a la revolta.
Però el combat del poeta també és interior, introspectiu, íntim i la seva experiència converteix els versos del llibre en una mena de dietari de triomfs i de derrotes, en un catàleg viu d’aquelles petites i grans solideses humanes. I aquests dos combats es presenten, a més, emparats sota una capa de bellesa estètica i formal que fan del llibre una magnifica peça de lectura intensa, arriscada i poderosa.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh publica “Nightflyers” (nòmades nocturns) una novel·la curta que l’aclamadíssim George R.R. Martin va publicar l’any 1995 i que ha donat origen a la sèrie de 10 capítols que Netflix estrenarà el dia 1 de febrer després que ja se’n fes una pel·lícula el mateix any de la seva publicació.

"Nightflyers" -  George R.R. Martin

És un thriller psicològic que relata les peripècies d’una nau espacial que busca vida extraterrestre durant l’any 2093 i que l’autor va definir com un “psicosi de l’espai”. Fidel a l’estil de Martin, s’hi troba sang, molta tensió física i narrativa, tecnologia d’avantguarda, por i la sensació creixent d’angoixa.
Barreja de ciència ficció i terror, va ser una de les demostracions pràctiques que Martin va escriure per tal de rebatre les paraules d’un crític que afirmava que els dos gèneres eren oposats i fonamentalment incompatibles. L’escriptor va demostrar sense cap dubte que el crític no tenia raó.

George R.R. Martin

La nova edició de Gigamesh, de tapa dura, compta amb la traducció al castellà de Cristina Macía, les il·lustracions de David Palumbo i la portada de Corominas.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Navona ha editat “Nueva York es una ventana sin cortinas”, de Paolo Cognetti (Milà, 1978) traduïda per Miquel Izquierdo. Un assaig vital i passional que arrenca quan l’autor arriba per primera vegada a la ciutat dels gratacels l’estiu dels seus 25 anys, s’enamora del lloc i va sovintejant i ampliant les visites fins que decideix retirar-se als Alps italians. L’any 2016 va publicar “Les vuit muntanyes”, una novel·la d’èxit que s’endú el prestigiós premi Strega, els Médicis i uns quants guardons més.

"Nueva York es una ventana sin cortinas" - Paolo Cognetti

El títol del llibre resulta una bona metàfora de la realitat, espectacular i enriquidora manca d’intimitat que ofereix un lloc com Nova York. Una finestra sense cortines és una via oberta en dos sentits, que obre panoràmiques de tot i que, a la vegada, presenta informació velada que desperta la curiositat i fa córrer la imaginació. Cognetti és un personatge solitari, amant de la muntanya i dels espais oberts i probablement aquesta condició afegeix un element d’interès més en aquesta història de fascinació per un indret que, almenys en aparença, és tot el contrari de la solitud.

Nova York

“Nueva York es una ventana sin cortinas” no s’assembla gens a una guia de la ciutat i, de fet Paolo pot ser qualsevol cosa menys un turista més o menys ocasional o accidental. I com passa a l’interior de qualsevol cervell humà sotmès a un bombardeig constant d’estímuls, és també personal, anàrquic i difícil de classificar i d’ordenar amb criteris lògics. Es mou per la ciutat i pot parlar d’escriptors de diferents èpoques i estils com Melville, Whitman. Roth, Auster, Ginsberg o Foer. Troba les essències de la seva Itàlia bullint per alguns carrers de Nova York, hi troba la religió, l’esport i, com no podia ser d’altra manera, la poesia, i ho fa tractant la ciutat de tu a tu, sense deixar-se enlluernar per la grandesa de l’arquitectura, per la força dels mites i centrant-se en la mirada curta, en el tracte de tu a tu amb la gent i amb els escenaris que se li creuen mentre explora, mentre es deixa ofegar pel mar de sensacions que la gran urbs li provoquen.

Paolo Cognetti (Foto: Marc Rovira / Ara)

El llibre enfronta dos territoris complicats de gestionar, la mítica global i la realitat puntual i Cognetti se’n surt amb brillantor, exposant aquest matrimoni, únic, privat i a la vegada global i universal, de les pròpies sensacions enfrontades que acaben construint un nou món, un món personal que és una mica de tots. La vida es casa amb la literatura i la literatura es casa amb la vida, s’alimenten i s’emocionen de manera constant i indissociable i el resultat és una crònica càlida, viva, singular i plena de sensacions.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial madrilenya Desperta Ferro Ediciones, especialitzada en temes històrics ha publicat “Fuego griego”, de la historiadora Adrienne Mayor. D’entrada, el subtítol ja resulta força aclaridor, “Flechas envenenadas y escorpiones. La guerra química i biològica en la Antigüedad”. Els seguidors de la sèrie Joc de trons han pogut veure el poder devastador del cobejat Foc valiri, una adaptació del foc grec, una creació dels guerrers grecs per defensar Constantinoble del setge dels musulmans.

"Fuego griego" -  Adrienne Mayor

Aquest foc que cremava de cop i que no s’apagava, s’ha estudiat molt i tot i que no era tan letal com el de la sèrie, es creu que era una barreja líquida de nafta, sofre (molt inflamables) i d’amoníac, que aportava l’oxigen per anar-lo revifant. Els científics també creuen que l’efecte de combustió sobtada es produïa gràcies a l’efecte de la calç viva que, en contacte amb l’aigua, podia assolir altes temperatures i, com a qualsevol incendi químic, com més aigua s’hi afegia més s’escampava.

Fletxes enverinades

Amb aquesta prèvia, Adrienne Mayor, historiadora i folklorista clàssica, especialitzada en mites precientífics i tradicions orals que ha publicat llibres sobre les amazones, les guerres no convencionals, la roba enverinada o el cavall de Troia, s’ha abocat a la singularitat d’aquest projecte, proposant un llibre absolutament fascinant, ric i ple de saviesa, sense oblidar un punt d’humor carregat d’erudició. “Fuego griego” és la demostració que el present i el futur s’emmirallen en el passat encara que no sempre sigui obvi. Els atacs terroristes amb àntrax, les famoses armes de destrucció massiva, els enverinaments de dipòsits d’aigua, la guerra química, els gasos nerviosos no són en absolut invents contemporanis i el llibre s’encarrega d’analitzar-ho i de demostrar-ho.
Tota mena de verins aplicats a les puntes de les llances o de les fletxes, enverinament de pous o corrents d’aigua, menjar contaminat, substàncies hipnòtiques o armes zoològiques són els precedents documentats d’aquesta manera subtil i letal de plantejar la guerra. Mayor planteja un assaig divulgatiu que es llegeix amb la mateixa intensitat que una novel·la d’intriga. És, de fet, un sorprenent catàleg que demostra que la imaginació humana no té límits i que és capaç d’aprofitar tot allò que té al seu voltant, sigui animal, vegetal o mineral per convertir-ho en aliats perillosos i sovint mortals. Tot serveix a l’hora de guanyar la guerra, d’anorrear l’enemic sigui com sigui.

Foc grec

L’autora contraposa la realitat històrica amb els elements actuals però també planteja dilemes morals a l’hora d’utilitzar algunes d’aquestes matèries perilloses que ajuden a fonamentar la idea que els humans són la única espècie capaç de treballar conscientment en la seva pròpia autodestrucció a gran escala. En aquest sentit, la lectura de “Fuego griego” ens permet conèixer els verins que impregnaven les fletxes, les bombes d’argila farcides d’escorpins, vespes o xinxes, els escurçons convertits en material d’atac o la carronya utilitzada com un element de propagació de malalties.
Adrienne Mayor ens demostra que la guerra bruta no és una prerrogativa contemporània i que Babilonia, Grècia, Roma, Xina, Israel i una llarga llista de països i de cultures van treballar per aconseguir maneres pràctiques i no sempre obvies per poder destrossar l’enemic. I un altre dels atractius del llibre és precisament posar de manifest els mètodes per aconseguir aquests sistemes d’atac i de destrucció, copiats sovint d’altres enemics, iniciant així unes cadenes d’experimentació i de millora que no feien altra cosa que augmentar el potencial bèl·lic dels diferents exercits.

Adrienne Mayor

Mayor arrodoneix les brillants i amenes explicacions del llibre amb mapes, cronologies, imatges i tot un seguit de material complementari que enriqueix l’obra i que la converteix en un llibre sensacional i amb una gran capacitat d’obrir camins i de dibuixar rutes alternatives al coneixement històric.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El llibre de la selva”, conegut també com “El llibre de les terres verges”, és una de les peces més clàssiques i populars de Rudyard Kipling (Bombai 1865 – Londres 1936), el primer autor britànic que va rebre el Premi Nobel l’any 1907. Publicat l’any 1894, recollia les històries que l’autor havia publicat abans en diferents revistes i algunes d’elles amb il·lustracions del seu pare.

L'edició de Baula i Edelvives

És en realitat una col·lecció de relats d’animals amb alliçonament final, tot i que els primers 8 formen part d’una mateixa línia i la resta són totalment independents. L’adaptació que en va fer la factoria Disney li va donar projecció arreu però va desvirtuar el llibre original i la idea que en tenia l’autor.

La primera edició de "The Jungle Book"


Baula i Edelvives han publicat ara, en català i castellà, respectivament, una edició de luxe, molt cuidada i d’una gran bellesa que reuneix “El llibre de la selva” i “El segon llibre de la selva” en un únic volum, amb les il·lustracions d’Stuart Tresilian, les originals de John Lock Kipling i les imatges en color basades en les imatges de Tresilian. L'obra s’arrodoneix amb “El gat que anava sol”, un dels contes del llibre “Precisament així”, el pròleg de Katherine Rundell i “Sí”, el poema més famós de Kipling.


Una de les il·lustracions d'Stuart Tresilian

Mowgli, Baloo, Bagheera i Shere Khan reviuen de nou, en traducció de Jordi Vidal i Abel Carretero, aquestes meravelloses faules que, disfressades d’històries infantils van servir a Kipling per contraposar la bondat natural de l’home amb la idea contraria, que l’home és el principal depredador de l’home, per apuntar les referències colonials de l’època i també per a fer crítica social de temes com els nens salvatges que es van trobar a l’estat d’Uttar Pradesh, amb característiques feréstegues, menjant carn crua i amb actituds agressives i, en definitiva per exposar el xoc inevitable de dos mons contraris, de dues civilitzacions contradictòries i difícils de casar que ell mateix no acabava d’entendre en tota la seva magnitud.

Rudyard Kipling

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial asturiana Trea ha publicat “Cerca”, l’últim llibre d’Esther Zarraluki, una poeta barcelonina que escriu en castellà i que és una de les veus més interessants de la seva generació, tot i no publicar amb la freqüència que demanaríem la gent que ens vam deixar captivar un dia per la seva manera d’escriure i que no hem fet altra cosa que refermar aquesta fascinació llibre a llibre.
Va començar amb “Ahora, quizás el juego" (1982), “Cobalto” (1996), “Donde" (2006), amb el quaderns “El extraño” (2006), “Visitas" (2004), i “El fruto oscuro” (2005), per acabar amb el magnífic diàleg que va establir amb l’obra de l’escultor Jordi Roura a l’impressionant “Peces que duermen” (2012).

Cerca  – Esther Zarraluki

A “Cerca” Esther Zarraluki ens ofereix uns poemes emocionants, vius, en ocasions càlids però també feridors, amb aquella capacitat de burxar el lloc precís i fer-ho durant l’instant exacte, ni abans ni després. Llegir-los també és permetre que aquesta guineu que corre per la portada ens mossegui una mica el cor, la carn i l’ànima i ens obligui a fer-nos preguntes, a analitzar detalls, a fer-nos més humans, més oberts, a descobrir la poesia de la vida.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2000 Sabino Méndez, el guitarrista i compositor de Trogloditas, la banda de Loquillo, sorprenia tothom amb la publicació de “Corre, rocker”, la seva crònica personal dels anys 80 que Anagrama acaba de recuperar amb un pròleg de Carlos Zanón.
Els anys 80 van ser especials, únics i, sens dubte, irrepetibles. Una explosió de grups de tota mena, disposats a fer bons els postulats extrems de viure a tota velocitat i, si cal, morir jove. Bandes de tota mena i estil, punks, mods, heavys, rockabillys, pop i noms com Alaska i los Pegamoides, Radio Futura, Nikis, Siniestro Total, Nacha Pop, Burning, Los Ràpidos i, enmig de tota aquesta efervescència, Los Trogloditas amb Sabino Méndez com a cervell creador.


Corre, rocker – Sabino Méndez

Ell ho va viure en primera persona i, de fet, del seu geni pengen algunes de les cançons que es van convertir en himnes generacionals, en peces d’aquelles que perduren més enllà del temps i de les modes. D’entrada “Corre, rocker” té dos valors sòlids, d’una banda aquesta sinceritat que mostra Méndez a l’hora de recordar allò que va viure, sabent, és clar que la memòria és sempre voluble i compassiva amb qui la practica i també un estil literari ric i treballat que concedeix a la narració una doble intensitat, el contingut i la manera d’explicar-lo. Així doncs, realitat en primera línia i una mirada propera i literària que aporta una visió privilegiada d’una època són les virtuts d’aquesta història recuperada i, de fet esdevé una magnífica dissecció personal d’un temps convuls, mogut, trasbalsador que va capgirar la concepció de la música, del jovent i de la manera de concebre la vida del país.
No calia ser un virtuós per pujar a dalt d’un escenari, només tenir coses a dir i una manera mínimament especial de fer-ho. El jovent va deixar aflorar la part més canalla de la seva ànima mentre el rock i el pop, en totes les seves variants, es convertia en la banda sonora imprescindible d’una generació creativa i efervescent. Sabino Méndez ho explica a la perfecció. Val la pena recuperar aquesta crònica solvent i apassionada.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carys Davies ha saltat a la novel·la després de publicar dos reculls de contes i, de fet “Oest” té molt de la força i de la contundència de les narracions curtes. Nascuda a Gal·les, ara viu a Lancarter després de passar per Nova York i Chicago, l’autora ens explica la història de John Cyrus Bellman, un granger de Pensilvanya que, incapaç de superar el trauma de la mort de la seva dona, decideix deixar la seva filla Bess a cura de la seva germana i marxar a l’Oest amb un objectiu poc menys que impossible, localitzar el rastre dels animals mitològics, dels antics monstres. Les històries apòcrifes dels pioners deien que n’havien localitzat ossos i ell, amb un cavall, una brúixola, un barret nou, aliments i alguns objectes per intercanviar emprèn una ruta que pensa fer durar com a màxim dos anys. Abans però, li promet a la seva filla que li escriurà sovint.

Oest  de Carys Davies

No té un motiu clar, només sap que ho ha de fer i amb aquesta motivació com a únic motor, Davies construeix una petita epopeia quasi domèstica però carregada d’una èpica grandiosa i rotunda i, a la vegada delicada i subtil, una aventura càlida i plena de sentiments, narrada en dos escenaris i amb dos grans protagonistes, d’una banda Cyrus, explorant terres desconegudes, amb un guia indi i enfrontant-se a paisatges i a emocions inèdites i de l’altra la Bess, la filla que va creixent i que aprofita els mapes que troba a la biblioteca, per anar resseguint a la seva manera el viatge quasi màgic del seu pare.
Davies aconsegueix arribar a l’ànima amb un relat ple de sentiments, d’emocions, d’absències i de presències, una presentació de factura clàssica però d’una modernitat feridora i fer que aquesta doble mirada sigui l’eix central d’aquesta sòlida manera de narrar que enganxa sense fer concessions amb totes les seves virtuts humanes i literàries. La publica Edicions 62 en traducció d'Anna Llisterri.






Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Això de la literatura no té fronteres. Escriure i la possibilitat d’aconseguit l’èxit fent-ho és una temptació que ataca tothom, fins i tot als que fan una feina que, en teoria, demana absoluta discreció i quasi anonimat, els analistes de la CIA.
Karen Cleveland va treballar com a analista durant 8 anys, va treballar en temes relacionats amb el terrorisme i va col·laborar amb l’FBI. Viu a l’estat de Virginia amb el seu marit i dos fills i quan les agències (les literàries) i les editorial van saber que una analista de la CIA havia escrit una novel·la es van abocar a aconseguir-la. Això ha fet que, d’entrada es publiqui en més de 30 països i que aviat salti al cinema de la mà d’Universal Pictures amb l’actriu Charlize Theron com a protagonista.

"Tota la veritat" de Karen Cleveland

La novel·la la publica Columna en català i en traducció de Jordi Boixadós, arrenca quan la Vivian, analista de la CIA que segueix una estructura d’espies russos. Després da molta feina és a punt d’entrar a l’ordinador d’un dels responsables. Hi entra, obre un document que en teoria conté una cèl·lula de 5 espies. Veu les fotografies i la seva sorpresa és que una de les imatges és el seu marit, Matt.
A partir d’aquí, la novel·la va desgranant en una doble línia que afecta a la feina i a la família, els dilemes, els dubtes, les obligacions i les consideracions ètiques i morals de la Vivian. D’una banda l’estructura familiar feliç, amb el seu marit i els quatre fills, de l’altra la seva carrera professional i per fi, la sensació d’engany que no pot evitar. Tot i així, Cleveland manté una intriga que va creixent i patint girs constants i que combina amb el dia a dia de la família i amb les mirades enrere, carregades de reflexions, de records i de pensaments per anar construint un tot sòlid.




Entrades següents | Entrades anteriors