El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Expediciones Polares ha publicat en traducció castellana de Felipe CabrerizoLa desesperación de los simios y otras bagatelas”, les memòries de la diva del pop francès Françoise Hardy acompanyades per un pròleg del crític musical Diego A. Manrique.

“La desesperación de los simios y otras bagatelas”, les memòries de  Françoise Hardy

Una nit electoral de la tardor de 1962, una jove de 18 anys, Françoise Hardy, fa una aparició televisiva cantant una de les seves creacions, “Tous les garçons et les filles” que es converteix en un èxit fulgurant i sense precedents. Dos milions de discos venuts i una jove que, d’un dia per l’altre es converteix en un ídol de masses. L’eclosió del rock a Europa, el maig del 68, el declivi del moviment ye-yé fan que la Hardy sigui un veritable ídol de masses, musa d’una generació i model a seguir.
Però un model peculiar, incòmode, que va molt més enllà d’aquella imatge entre progre i sensual que difonen els mitjans de comunicació i les portades dels discos. Inquieta, creativa i rebel, s’obre a influències musicals de tota mena. Blues, rock, ritmes brasilers i més endavant l’electrònica, s’integren a la perfecció en les seves cançons. Escriu, es dedica a la producció musical, realitza programes de ràdio i fa uns 10 anys es va decidir a posar negre sobre blanc la seva rica, moguda i polèmica biografia, “La desesperación de los simios y otras bagatelas” que ara veu la llum en castellà amb l’aval d’haver venut més de 300.000 exemplars de l’edició francesa.

Françoise Hardy (Foto: Jean Marie Perier- Le Figaro)

La gràcia del llibre és que no es tracta del típic i tòpic muntatge editorial de “famosa que explica la vida”. Hardy mostra una bona vocació literària i un estil capaç de mantenir i d’aguantar el pols d’un relat poderós i intens. Sap treure les millors i les pitjors coses de la seva pell i de la seva ànima i ho presenta com un relat quasi de divan de psiquiatra. Obrir el cor i abocar-lo a tomba oberta, sense miraments, sense maquillatge, sense censures pròpies o afegides.
Hardy ha mantingut sempre un segell propi, una personalitat singular que l’ha portat a adaptar-se als nous corrents, a moure’s a gust en territoris allunyats dels seus inicis i que no han fet altra cosa que refermar-la com una de les grans figures de la música europea. Pel que fa a les memòries, són d’una sinceritat colpidora i una prova d’això és que s’allunya amb saviesa i voluntat literària del sensacionalisme, d’aquelles revelacions amb capacitat per generar titulars escandalosos i es manté aferrada a la seva pròpia vida que relata amb grans dosis de sinceritat molt lliure d’artificis i de maquillatges.

Françoise Hardy

Això no vol dir que la història de Françoise Hardy sigui una novel•la rosa sense cap sotrac, al contrari. Explica amb detalls morbosos i quasi feridors la seva relació amb el cantant Jaques Dutronc, el seu marit, una llarga relació amb elements de dominació que poden arribar fins i tot a entrar en el sadomasoquisme i en les repetides humiliacions. En qualsevol cas això no fa altra cosa que posar de manifest aquesta voluntat de fer les coses bé, de fer literatura i no un massatge complaent que només persegueix enaltir les qüestions positives i amagar les negatives.

Françoise Hardy

Hardy fuig de les anècdotes i explica històries poderoses, rotundes i personals, tot i com també és obvi, sent qui és, també apareixen les seves relacions amb personatges molt coneguts com Paul McCartney, Nick Drake, Mick Jagger, Michel Houellebecq, Serge Gainsbourg, Eugene Ionesco, Iggy Pop o Bob Dylan, que va incloure el poema “For Françoise Hardy at the Sena’s Edge” a la contraportada del disc de 1964 “Another side of Bob Dylan”.
I un petit misteri que, per altra banda resulta ben obvi. Com és que l’autobiografia de Françoise Hardy es titula “La desesperación de los simios y otras bagatelas”. Doncs té una explicació íntima i l’autora l’explica des de l’ànima. El llibre, magnífic, enlluernador i captivador com la mateixa Françoise, es tanca amb la reproducció d’un seguit de dedicatòries manuscrites d’amics com Yves Montand, Patrick Modiano, Michel Berger, Jacques Prévert, Mireille o Karlheinz Stockhausen.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra va encetar fa uns mesos la col•lecció Dramaticles que, en col•laboració amb l’Institut del Teatre, serveix per pal•liar un greuge històric de casa nostra, l’edició en format llibre de textos teatrals, una feina que havia fet 62 i que encara manté la tarragonina Arola.

"Boira /La travessia" - Lluïsa Cunillé i  Josep Maria Miró

El quart volum de la col•lecció inclou dos textos “Boira”, de Lluïsa Cunillé i “La travessia”, de Josep Maria Miró, dues peces que tenen en comú haver rebut el premi Frederic Roda de la Nit de Santa Llúcia i també explorar un teatre de debat i de reflexió que agafa les realitats de la societat actuals i els posa contra les cordes. “Boira” es situa 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, amb una protagonista envoltada de misteris i d’ombres que magnetitza la resta de personatges. De la seva banda “La travessia” ens situa en un campament de refugiats el dia que una nena mor en braços d’una religiosa dels equips d’ajut humanitari. Cunillé, nascuda l’any 1961 a Badalona, és una de les grans veus de la dramatúrgia catalana que ha rebut el Premio Nacional de Literatura Dramática del 2010, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat del 2007 i el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques del 2004. Josep Maria Miró, nascut l’any 1977 a Vic, pertany a una generació posterior que garanteix amb èxit la continuïtat. Ha guanyat dues vegades el Premi Born i també el Frederic Roda i el Jaume Vidal i Alcover.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
La secció d’il•lustració del blog s’enriqueix avui amb la personalitat artística de Mariona Tolosa Sisteré. Nascuda a Barcelona, va alternar la capital amb Maials (Segrià) i després de passar pel Masnou ha acabat vivint a Toulousse.
La seva formació l’ha portat a estudiar Belles Arts, Animació Sociocultural, Educació Social i il•lustració al costat d’Ignasi Blanch i ha anat compaginant les dues vessants fins que va decidir abocar-se al buit i dedicar-se només a l’art.
En aquest sentit diversifica força la seva feina i procura que les il•lustracions tinguin noves sortides, noves possibilitats de combinar-les per tal d’aconseguir tocar un ampli ventall de possibilitats. Des d’imatges personals i/o familiars a bosses, passant per llibretes, tasses, làmines, llibres autoeditats, llibres personalitzats, postals, logotips o lettering per a diferents negocis, la Mariona té un àlbum de treballs força ampli i variat.
Les seves imatges, molt personals i plenes d’emoció, tenen un punt naïf, de tendresa, de màgia i d’innocència. Transmeten un aire de felicitat, d’alegria encomanadissa, de sensibilitat a flor de pell i conserven l’essència de l’esperit infantil.
La Mariona dibuixa personatges i petits universos plens d’empatia, d’alegria, de sentiments que surten d’una detallada observació de tot allò que l’envolta, dels pensaments, de les emocions, de les paraules que volen lliures, de les imatges que basteixen el seu dia a dia.
El resultat són sempre il•lustracions vives, delicades, plenes de sentit de l'humor, subtils, que ens parlen de relacions humanes, d’amor, de rebel•lia, de somnis, de silencis, de llargues converses, d’històries més o menys secretes, de la vida, en definitiva.
I si voleu descobrir tot això i moltes coses més, només cal que viatgeu a la seva pàgina web. Ho trobareu tot i us agradarà molt.

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Mariona Tolosa Sisteré

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Xavier Valiño és un gallec de l’any 1965 que des dels anys 70 col•labora en diaris, revistes, fanzines i mitjans de comunicació (analògics i digitals) relacionats amb la música. L’editorial Milenio ha publicat “La cara oculta de la luna”, una peculiar mirada al paper de les portades dels discos de vinil en tota l’estructura del negoci de la música.

Elvis Presley

El debat entre cd’s i lp’s de vinil segueix tan viu com sempre, però em fa l’efecte que defensors i detractors coincidiran en una única qüestió, per raons més que obvies de superfície, un disc tradicional ofereix una grans possibilitats de jugar amb l’estètica de les cobertes, molt més que els petits compactes. Això ho van veure força bé els experts en màrqueting (encara que en aquells temps ningú no tenia aquesta consideració) dels anys 60. Van començar a considerar Lp com una fantàstica manera de mostrar a centenars de milers de persones qüestions com conceptes estètics, missatges, símbols, etc. De fet s’explica al llibre que el germen de la cosa ja venia d’abans, de l’any 1939 quan Alex Steinweiss entra a la Columbia com a director artístics i decideix canviar les portades monocromes per propostes acolorides i més estètiques. Els resultats són immediats i les vendes s’incrementen en un 800%.

London Calling - The Clash

Així doncs, una caràtula es converteix en una barreja més o menys proporcionada d’economia, d’estètica, d’ètica, de bellesa i de filosofia i des d’aleshores esdevé un element clau del negoci discogràfic.

Sgt Pepper's - The Beatles

Partint d’aquest concepte, Xavier Valiño ha seleccionat les 50 portades essencials de la història de rock i ha escollit com a eix el disseny que Alex Steinweiss, autor de més de 2.500 dissenys, va crear, poc abans de retirar-se l’any 1973 per a la portada del “Dark side of the moon” de Pink Floyd.

Two Virgins - John Lennon i Yoko Ono

Tal i com passa en qualsevol selecció, és més que probable que ningú no coincideixi al cent per cent amb la tria de Valiño i que no totes les 50 portades li semblin les més imprescindibles i jo, és clar, no puc ser menys. Segur que la meva llista personal seria una mica diferent, ja se sap que en això conflueixen gustos, sentiments, sensacions i emocions i que tots són ben intransferibles, però el cert és que la tria de Valiño és sòlida, treballada, argumentada i documentada i que reflecteix força bé l’evolució estètica que han viscut les portades dels discos des dels anys 50 fins els primers compassos del segle XXI i la presència d’obres de grans artistes, pintors, dissenyadors i fotògrafs de primera línia.

Sticky Fingers - The Rolling Stones

La tria arrenca amb el disc “Elvis Presley”, un disseny que després copiarien molts d’altres com els The Clash al famós “London Calling” que, per cert, també apareix a la llista. I pel mig un seguit d’indiscutibles com el “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” de The Beatles; el “The Velvet Underground & Nico”, amb el famós plàtan d’Andy Warhol; el “Cheap Thrills “, de la Big Brother & the Holding Company amb Janis Joplin i el treball del dibuixant de còmic underground Robert Crumb; el trencador (en tots els sentits) “Never Mind the Bollocks” de Sex Pistols; el “Little Creatures” de Talking Heads; el “Surfer Rosa” de Pixies; el “This Is Hardcore” de Pulp o, l’escollit per tancar la selecció, el “The Blueprint 3”, de Jay-Z.

The Blueprint 3, de  Jay-Z

Una gran selecció per mirar i escoltar, sens dubte.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Impedimenta, gràcies a la feina de la traductora Mercedes Cebrián, acaba de publicar el “Me acuerdo”, un dels llibres més singulars de Georges Perec (1937-1982) que va publicar l’any 1978 quan treballava de bibliotecari a l’Hospital de Saint Antoine de París i que s’ha convertit en un passional i apassionat viatge per la memòria, privada i pública d’una època. És una recopilació de 480 anotacions que s’obren sempre amb un “Me acuerdo...” i que representen un magnífic catàleg d’evocacions que. compartides o no, són portes obertes a mil sensacions viscudes.

"Me acuerdo" - Georges Perec

La memòria és una estructura complexa, dura i fràgil a la vegada, capaç de fixar amb força o d’esborrar amb absoluta facilitat. Potser per això, quan el pintor Joe Brainard, amb el seu “I remember” va recopilar els seus records va obrir un camí que fa fascinar Paul Auster i que alguns escriptors es van decidir a adaptar i a imitar. El cas més famós és el de Perec amb el seu “Je me souviens” però també ho van fer Marcello Mastroiani, la dibuixant libanesa Zeina Abirached i l’escriptor espanyol Juan Bonilla.

Georges Perec

Però mentre que Mastroiani i Brainard van optar per un records molt personals, molt personals i força íntims, Perec es va decantar per una memòria més generacional. “Me acuerdo de Mayo del 68” amb la idea de construir o d’aïllar fragments del dia a dia, el reflex personal de les qüestions quotidianes que poden abastar molta gent. Fragments viscuts, compartits i potser oblidats que, de cop i volta, reapareixen i ens transporten directament a la nostàlgia.
Perec, i aquesta edició d’Impedimenta ho manté, va deixar pàgines en blanc al final del llibre per tal que el lector arrodonís aquests “Me acuerdo” amb les pròpies vivències amb els propis records.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

03/03/2017: Patricia Cornellana

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació al gran gremi dels il•lustradors. En aquesta ocasió és Patricia Cornellana, una creadora nascuda l’any 1977 a Cerdanyola del Vallès. Segons explica, cansada d’anar sempre a Barcelona, va decidir anar-hi a viure, però es va oblidar la feina a Cerdanyola. Ara fa el camí al revés.
Com acostuma a passar la seva tendència a dibuixar li ve des de petita. Li agradaven els detalls, les petites coses, allò de fer encara més bonics els dibuixos. A partir d’aquí no ha parat d’estudiar i d’aprendre. Se sent còmoda treballant el collage, l’aquarel•la, els acrílics i el llapis.
Les seves il•lustracions són càlides, directes, plenes de matisos i tenen un punt de melangia divertida que fa que ràpidament et transmetin una sensació plena de complicitat, de proximitat. L’estil és sovint trencador, diferent, personal i força innovador, jugant amb el collage i les imatges per anar aprofundint en noves propostes gràfiques i estètiques.
Un dels seus projectes més recents és el llibre “El bicho”, una història que ha fet en col•laboració amb la narradora Anna Marcet que ha editat l’editorial Pròxima. Les dues es van conèixer en un curs de narració oral i allí va començar a germinar la llavor d’aquesta idea que, després de dos anys de treball, s’ha materialitzat en un llibre físic i també en un blog que explica i documenta amb tot detall tota la història.
Sigui com sigui, si us interessa la seva feina, hi ha moltes més coses i podeu trobar tots els detalls a la pàgina web de Patricia Cornellana, un univers carregat de futur i amb molts matisos per anar descobrint amb ganes i interès.

Patricia Cornellana. Il·lustració de "El Bicho"

Patricia Cornellana. Il·lustració del conte "Zzzzz"

Patricia Cornellana.

Gràcies, Patricia.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Seix Barral acaba de publicar una nova edició de “Tres tigres tristes”, de l’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante 50 anys després de la seva primera edició. A banda de ser un bon recordatori i magnífic homenatge a una de les obres cabdals de la narrativa iberoamericana és també una bona oportunitat de, en certa manera, recuperar el temps perdut i de situar la novel•la en la seva autèntica dimensió.

"Tres tigres tristes" - Guillermo Cabrera Infante

Per tal d’aconseguir-ho, aquesta edició s’acompanya de “Lo que este libro debe al censor”, un text de Cabrera Infante, inèdit a l’Estat espanyol que es va publicar a Veneçuela l’any 1990 com a pròleg de la primera edició íntegra del llibre i que situa perfectament les peripècies del llibre i també l’expedient original de la censura que va provocar tot un perible de vicissituds des que va guanyar el Biblioteca Breve de l’any 1964 (amb el títol de “Vista del amanecer en el Trópico”) fins que es va publicar l’any 1967 després que l’autor, diplomàtic cubà, fos declarat contrari a la revolució per aquest text.

Guillermo Cabrera Infante (Foto: DANIEL MORDZINSKI)

“Tres trigres tristes” és una de les novel•les incloses entre les més fonamentals de les lletres iberoamericanes. Escrita en el moment àlgid del Boom. Escrita en “cubà”, tal i com va afirmar l’autor quan es va publicar, recrea l’ambient nocturn de L’Havana, utilitzant un registre fortament oral, molt ric i arrelat a la gent i a la vida. No és un llibre fàcil però és ric, exuberant, viu i sorprenent que val la pena llegir i aquesta edició de Seix Barral pot ser una gran manera de fer-ho.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Galera acaba de publicar (en català i castellà) “Poesia”, un treball de María Isabel Sánchez Vegara amb il•lustracions d’Elisa Munsó.

Poesia

La proposta és senzilla però ben original. Cada doble pàgina fa una proposta, a la dreta un text farcit de punts suspensius i a l’esquerra un grapat de paraules, substantius, verbs i adjectius que cal combinar a voluntat, sense normes, sense limitacions. El resultat final pot ser clàssic, trencador, divertit, sorprenent, incoherent o increïble però sempre únic i meravellós.
En definitiva es tracta d’acostar la poesia als més petits, de descobrir la màgia de les paraules, d’inventar històries, de transmetre emocions i fer-ho partint d’una base però sense renunciar en cap moment ni a la imaginació ni a l’esperit lúdic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La poesia busca sempre nous camins. De fet, de mica en mica va abandonant la sacralitat dels llibres i mira de trobar noves opcions. Recitals, fusions, intents més o menys reeixits de cercar noves veus. L’editorial Planeta, en un intent d’explorar nous mercats es va acostar a Ignacio Fornés (Albacete, 1974) demanant-li material poètic inèdit.

Nach - "Hambriento"

Fornés és en realitat el conegut cantant de hip hop Nach. Va començar l’any 2003, ha publicat 8 discos i s’ha convertit en una veritable estrella amb milers de seguidors. Les seves rimes cantades aixequen passions, els seus concerts exhaureixen les entrades i les xarxes socials l’idolatren, però calia veure si aquest èxit es podia traspassar al paper.
Remenar calaixos va ser una catarsi personal que va permetre descobrir una gran quantitat de material que, una vegada revisat, es va veure que no eren cançons, que aquells escrits que no s’havien musicat eren, en realitat, poemes vius, urbans i que, segons l’autor, reflectien amb total llibertat la seva vida, les seves passions, el seu costat fosc.
El resultat final és “Hambriento”, un llibre directe, ferotge i que ha tingut un padrí de l’altre costat de l’espectre, el poeta Luis García Montero, que va ser l’encarregat de presentar-lo en societat. El llibre de Nach és una d’aquelles apostes frontereres que són les que aconsegueixen que la gent jove s’acosti a la poesia i, encara que no sigui d’una manera ortodoxa, trenquin tabús i encetin la possibilitat de descobrir un món que no sempre acostuma a ser una de les preferències bàsiques de la gent jove.

Nach

El llibre és, doncs, una mena de viatge vital que va més enllà dels escenaris, una manera més intima i viva de despullar l’ànima, de mostrar qüestions que no sempre són aptes per pujar-les a l’escenari i que sobre paper es poden, paradoxalment, mostrar amb més seguretat i més força.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions del Pirata acaba de publicar un llibre que lliga força amb les seves essències, “L’enfonsa pirates”, un magnífic treball de l’il•lustrador gal•lès Jonny Duddle.

"L’enfonsa pirates" - Jonny Duddle

Un creador que ha fet de tot, que ha venut enciclopèdies, que ha dissenyat personatges per a jocs d’ordinador i que es va estrenar amb la història d’un monstre marí anomenada “The Pirate Crunch”. A partir d’aquell moment es va anar especialitzant fonamentalment en tres línies de treball: pirates, l’espai i dinosaures. També va il•lustrar l’últim llibre de Harry Potter, un fet d’abast mundial que va multiplicar la seva fama arreu.
En aquesta ocasió, el seu art i la seva creativitat es posa al servei del capità Barbanegra, el líder d’una tripulació pirata a punt per descobrir una illa plena de tresors. Però ja se sap que les coses no són sempre tan fàcils com poden semblar i la situació és complicarà força. Uns dibuixos magnífics i una història potent que ha traduït Bernat Cussó.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats