El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Tal i com tenim els temps, que una editorial de Madrid aposti per un dels clàssics contemporanis catalans i en publiqui edició en català i en castellà potser no és un miracle però sí que resulta força insòlit i, de pas, obre una porta a l’esperança, a la normalitat i a la sensatesa. Nórdica acaba de publicar “Coses aparentment intranscendents”, una antologia que aplega 30 contes de Pere Calders, escrits entre 1955 i 1984 i que representen una brillant selecció de les sempre fantàstiques i captivadores històries de l’autor.

"Coses aparentment intranscendents", contes de Pere Calders

Nascut a Barcelona l’any 1912, és un dels escriptors més reverenciats, citats i coneguts de la literatura catalana. Se l’ha comparat amb els millors contistes internacionals però probablement té un segell personal i uns trets vitals que el converteixen en únic i irrepetible. Va debutar l’any 1936 amb el llibre de relats “El primer arlequí” que ja apuntava alguns dels trets característics de la seva producció, la presència sòlida de l’atzar, la casualitat, l’absurd i un cert aire surrealista. Es va allistar a l’exèrcit republicà com a topògraf i va escriure “Unitats de xoc”, un magnífic dietari de guerra. El van internar al cap de concentració de Prats de Molló d’on es va escapar i es va exiliar a Mèxic on va viure 23 anys.
Cunyat de Tisner i amic de Josep Carner, mai no es va adaptar del tot a Mèxic i això, molt probablement, va marcar el seu estil, tocat per aquests elements externs propis de la cultura que el va acollir.
L’editorial on treballava va comprar la Montaner i Simón (l’actual Fundació Tàpies) i això li va permetre tornar i compartir equip amb un altra contista excepcional, Jesús Moncada.
L’any 1968 va publicar tots els contes editats i algun d’inèdit i va donar forma a “Tots els contes”. 10 anys més tard, Dagoll Dagom va portar “Antaviana” als escenaris i las eva fama es va multiplicar de manera exponencial. Va morir l’any 1994 després d’obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va deixar el seu llegat literari a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Pere Calders (Foto: Fons UAB)

Aquesta edició de Nórdica és una meravellosa oportunitat per a molts lectors de recuperar o bé de descobrir un autor fonamental. La seva ironia gens violenta, la seva capacitat per alterar els paràmetres naturals dels estils literaris i subvertir-los al seu favor, la magnífica possibilitat d’especular i de transgredir els dogmes són marques de la casa a l’hora d’esposar una sòlida manera de narrar, de bellugar-se amb comoditat i eficàcia en les distàncies curtes, en el tu a tu directe i sense filtres.
L’humor i una personalíssima manera de mirar, d’analitzar i de processar la realitat i també un greuge comparatiu important. En el cas de Calders, a moltes generacions ens va arribar abans la literatura curta d’autors sud-americans, americans o anglesos que la seva narrativa, que no té res a envejar a qualsevol dels grans noms internacionals.
Per arrodonir aquesta edició, Nórdica ha decidit complementar-la amb les il•lustracions d’Agustín Comotto, un argentí del 1968 que viu a Corbera de Llobregat i que té una dilatada carrera amb guardons con el premi “A la orilla del viento” o una menció dels prestigiosos White Raven. Comotto ha interpretat a la perfecció l’esperit Calders, capturant-ne la poètica, els moments absurds, l’essència i el cor, aconseguint un conjunt rodó que cal assaborir en tots els detalls.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un dels grans encerts del grup Edebé són dues col•leccions dirigides a joves i a nens i que pretenen adaptar i acostar els clàssics de la literatura als nous lectors. Un denominador comú, el paper de la catedràtica de Literatura Rosa Navarro Duràn, la responsable d’adaptar els textos i després els dos il•lustradors escollits, dos dels grans dibuixants de casa nostra, Francesc Rovira i Mercè Arànega.

"Lazarillo de Tormes" - Rosa Navarro i Mercè Arànega

Navarro és una experta en literatura clàssica i, de fet, és la responsable d’adaptacions com el Quixot, el Cid, Romeo i Julieta, Tirant lo Blanc, les Faules d’Esop, la Bíblia, l’Odissea o Platero i jo. El seu gran bagatge teòric fa que el resultat sigui sempre un text impecable i amè, que no es perverteixi l’original i que sigui assequible i agradable als joves lectors, evitant que la lectura dels grans llibres es converteixi en una aventura carregosa que pugui arruïnar algunes incipients vocacions lectores. En aquest sentit, em fa l’efecte que algun dia s’haurà de considerar molt seriosament el treball que Rosa Navarro ha fet i fa en favor de l’acceptació del grans clàssics per part de les noves generacions de diferents edats.

"Lazarillo de Tormes" - il·lustració de Mercè Arànega

Tots coneixem casos de lectures obligatòries dels clàssics que s’acaben convertint en un malson i vacunant el jove lector contra qualsevol intent posterior d’acostar-se a la literatura. Les adaptacions de la Rosa Navarro van al costat contrari de l’espectre. Saben agafar el llenguatge i el to dels seus destinataris i, sense trair en absolut l’esperit original i l’essència de l’obra mare, es converteixen en lectures magnètiques que tenen l’atractiu dels clàssics i el dinamisme de la modernitat.

"Lazarillo de Tormes" - il·lustració de Mercè Arànega

I una part important de l’atractiu d’aquestes adaptacions són les il•lustracions. En aquest cas, com que es dirigeix als més petits, el treball gràfic correspon a Mercè Arànega que s’ha imbuït com mai de les essències de l’obra i ha aconseguit unes imatges absolutament brillants, carregades de detalls, plenes de poesia i que es converteixen en un fantàstic recorregut per la vida i miracles d’uns dels personatges més singulars de la literatura clàssica espanyola. Detalls, vida, moviment, emoció i la calidesa que sempre transmeten els dibuixos de la Mercè són algunes de les qualitats d’aquesta brillant recreació de la història i un dels valors d’aquesta màgica adaptació que fa que els clàssics no siguin en absolut una llauna i tinguin l’atractiu de les lectures fascinants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions B acaba de publicar “100 años de TBO”, un projecte gens fàcil de dur a terme que s’ha pogut fer gràcies a l’erudició d’Antoni Guiral i la paciència de Lluís Giralt. Repassar amb detall i precisió cent anys de vida d’una revista de periodicitat setmanal és una autèntica proesa.

"100 años de TBO" - Antoni Guiral

Aquí hi ha ajudat força el col•leccionista Lluís Giralt. Ho té tot sobre el TBO i ha tingut la santa paciència de fer totes les recerques i tots els buidats que han servit a Guiral per anar bastint tot el gruix d’aquesta obra, complicada però absolutament imprescindible.

El primer número del TBO

La revista arrencava el mes de març del 1917. Imprès a una tinta (de color blau), amb un format de 17x24, amb 8 pàgines i un preu de 5 cèntims. L’editava Arturo Suárez, que al cap de 9 números es va plantejar tancar-la. Allí va aparèixer Joaquín Buigas la compra per 3.000 pessetes, una quantitat força important, Canvia el format, que passa a 20,5x27,5 i canvia al color magenta i estrena un logotip dissenyat per Ricard Opisso.

Un dels exemplars del TBO

El llibre es divideix en dues parts i un epíleg. La primera repassa la història de la publicació, agrupada en cinc moments: El primer TBO ( 1917-1938); Un TBO sin numerar (1941-1952); Un TBO remunerado (1952-1972); De TBO 2000 a El TBO (1972-1983) i Los Nuevos TBO (1986-1998). La segona part parla dels autors que han participat en la publicació, amb una fitxa personal de tots. Hi trobem Ayné, Batllori Jofré, Carles Bech, Benejam, Bernet Toledano, Blanco, Cabrero Arnal, Castanys, Coll, Cubero, Óscar Daniel, Díaz, Donaz, Méndez Álvarez, Albert Mestre, Salvador Mestres, Arturo Moreno, Muntañola, Nit, Opisso, Raf, Rapsomanikis, Sabatés, Serra Massana, Sirvent, Tha, Tínez, F.Tur i Urda. A l’epíleg, Guiral ens explica allò que queda del famós i popular TBO i confessa, segons el seu propi criteri, que molt poca cosa, només algunes historietes que s’han actualitzat, però poca cosa més. L’índex onomàstic i la bibliografia tanquen aquesta obra imponent.

TBO 2000

Pel mig ens assabentem de moltes, moltes coses, La primera i la més evident, el significat de les lletres TBO, que no volien dir res en especial, només una mena de transcripció fonètica i divertida de “te veo”. També que la Guerra Civil va marcar la publicació en molts sentits. Mentre va durar, el sector editorial va ser col•lectivitzat i va passar a mans dels anarquistes. TBO es va veure obligat a incloure les pàgines de “Floreal”, amb l’objectiu de transmetre nous valors pedagògics tot que, a la pràctica, aquestes pàgines “revolucionaries” les feien els mateixos col•laboradors de la revista i no eren massa diferents de la resta. Ara bé, quan es va acabar la guerra van arribar les restriccions de la dictadura de Franco. El TBO, que no era una publicació del règim es va veure obligada a editar-se com a “folleto”, sense accés a paper subvencionat, sense possibilitat de tenir numeració correlativa i amb l’obligació de canviar de nom. Així doncs, entre el 1941 i el 1952 va aparèixer sense números (que es van recuperar després), amb noms com “Una hora de risa”, “Escenas cómicas”, “Hojas recreatives”, però mantenint les lletres TBO ben visibles.

Els invents del TBO

I és clar, amb 100 anys d’història ha viscut episodis de tots els colors. Va tenir una època “moderna”, batejat com a TBO 2000, va ser suplement de la revista Lecturas i també de El Períódico; va viure una època amb continguts adults, que no va ser gens ven rebuda pels lectors i després d’una època de crisis continuada, va acabar a mans de la competència, de l’editorial Bruguera.

El fantàstic "Lobito Can" de Sirvent

En qualsevol cas, Antoni Guiral ha fet un treball meravellós, fet amb erudició, coneixent i cor, bastit des de la saviesa i des de l’amor i això es nota, convertint aquest llibre en una peça imprescindible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Marc Serena és un periodista manresà inquiet, amb moltes ganes de bellugar-se i un grapat d’idees que sempre li bullen pel cap. La incertesa del mercat laboral i l’arribada al quart de segle el va portar a embarcar-se en un projecte singular, “La volta dels 25”, una ruta arreu del món parlant amb joves de la seva edat per tal de dibuixar un ric, variat i emocionant atles generacional.

El Marc i l'Edu a la "furgo"

Després d’això es va embarcar en un segon projecte encara més potent que es va concretar en “Això no és africà”, un recorregut per Àfrica esbrinant els diferents i no sempre benèvols tractament que rebien els homosexuals des de El Cairo a Ciutat del Cap.
I ara, amb una mirada més íntima i interior, la complicitat del fotògraf Edu Bayer i l’ajut tècnic d’una vella furgoneta, es va embarcar en una ruta de set mesos que l’ha portat a visitar pobles de Catalunya de menys de 500 habitants, a parlar amb els seus habitants i a teixir el mapa dels pobles que representen una tercera part del territori català i, per contra, l’1% de la seva població. El resultat és el deliciós “Microcatalunya” que edita Sidillà.


Micropobles

50 pobles visitats i 14.000 quilòmetres recorreguts serien les grans xifres d’aquest viatge però, hi ha moltes més coses i no sempre conegudes. La meitat de Catalunya són boscos, superant la mitjana d’Europa i, per contra, vivim força d’espatlles a aquesta realitat. El país té 948 municipis, però el 95% dels catalans viuen en nuclis urbans de més de 2.000 habitants. Això vol dir que hi ha poca gent que tingui cura del camp i, sobretot, dels boscos. Serena i Bayer han treballat fort per acostar-nos aquesta realitat, recorrent aquests pobles petits i, el més important, parlant amb la seva gent. El llibre explica aquesta realitat. Com són els habitants dels pobles què els impulsa a escollir aquesta vida, quins són els seus principis irrenunciables. Viure en un poble petit és un privilegi o un càstig? Té més avantatges o bé pesen més els inconvenients?

La Febró

Santa Fe del Penedès

“Microcatalunya” és la crònica viscuda i real d’allò que alguns han batejat com el rerepaís, aquell espai que quasi mai apareix als mitjans de comunicació tret que siguin protagonistes d’un desastre o d’una tragèdia. 80.000 persones amb vides i realitats que aquí es presenten de manera directa, planera, sense cap additiu que falsegi una realitat sòlida i gens qüestionable. El Marc i l’Edu han acumulat centenars d’hores d’enregistraments, milers de fotografies, infinitat d’experiències que no fan altra cosa que demostrar que hi ha vida (i molta) més enllà de les grans acumulacions urbanes, que hi ha gent que estima la terra, que en coneix els topònims, les paraules i les idees, que en sap els límits, les realitats i que també és capaç de depositar-hi esperances i somnis.
Aquesta és la mirada que en tenen el Marc i l’Edu

El Marc i l'Edu

Qui viu als pobles amb menys habitants de Catalunya? Perquè? Quines oportunitats ofereixen? Cap a on evolucionen? Tenen algun denominador comú? Què s'hi respira? Teníem moltes preguntes i vam aconseguir que una empresa familiar de Vic, els de Lafurgo.net (http://lafurgo.net), ens deixessin un vehicle per anar-los a visitar. Vam passar set mesos vivint i treballant a la furgoneta i coneixent a moltes persones. Vam donar a conèixer el projecte amb un web (www.microcatalunya.cat) on hem oberta una fitxa de cada micropoble que hi ha a Catalunya. El resultat s'ha convertit en un llibre de mig format, 200 fotografies, sis mapes il•lustrats i una cinquantena de capítols. Un retrat que vol trencar tòpics i que vol servir per entendre millor el país on vivim.

Gràcies Marc i Edu


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 1969, Jesús García Sánchez editava el primer llibre de la col•lecció Visor de Poesía. Era “Una temporada en el infierno”, d’Arthur Rimbaud, en traducció de Gabriel Celaya. Qui sap, potser tota una declaració d’intencions. Ara, quasi 50 anys després, la xifra de llibres publicats supera els 1000 i la sèrie de cobertes negres amb lletres blanques s’han convertit en un clàssic, en una garantia i en una presència constant en les prestatgeries de poesia en castellà.

Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

Poetes desconeguts, veus consagrades, antologies, edicions bilingues en anglès, àrab, alemany o xinès i, per damunt de tot, la consolidació d’una certa normalitat editorial que ha convertit el fet d’editar poesia en un apràctica habitual que, de mica en mica, s’ha anat allunyant del voluntarisme sacrificat i ha aconseguit tenir una certa imatge de negoci que ajuda a la difusió i que permet que es pugui construir una estructura al seu voltant.
Els llibres de Visor responen força a la mirada i a la visió del seu editor, conegut popularment com Chus Visor que, amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels editors de poesia més coneguts, influents i amb més penetració del mercat. De fet els llibres del seu catàleg es troben sense cap problema en la majoria de llibreries i la nòmina la formen poetes debutants, traduccions de poetes internacionals, poetes espanyols i llatinoamericans i veus d’aquelles que generen projecció i vendes com Bob Dylan, Leonard Cohen o Joaquin Sabina. Visor també col•labora amb un seguit de premis de gran reputació com el Loewe, el Casa de América, l’internacional Ciudad de Melilla o el Jaime Gil de Biedma, entre molts d’altres i això ha contribuït força a consolidar la seva fama.
Jesús García no defuig la polèmica i, de fet, al llarg de 50 anys d’activitat i 70 de vida n’ha viscut algunes de ben sonades, però tot això no fa altra cosa que augmentar la seva llegenda i donar ales al seu projecte. I el que no es pot negar és que la seva editorial té molt a veure amb l’acceptació de la poesia al nostre país i que Visor és una peça fonamental a l’hora de parlar de poesia en castellà i de tot el que això implica.

Chus Visor (Foto: Cristóbal Manuel - El País)

Amics com Juan Cruz el defineixen com un personatge perpètuament enfurrunyada amb el món i que, per contra, és capaç d’editar com si jugués i que té una de les millors feines del món, llegir, aconsellar lectures i publicar poesia.
Va trencar un silenci atàvic i va portar els poetes i els llibres de poesia a primera línia, amb tot el que això representa de bo i de dolent, de llums i d’ombres. Ja se sap, arromangar-se i baixar a l’arena a barallar-se a pit descobert et garanteix qualsevol cosa menys la placidesa còmoda. I ell, personalment, no se n’està mai de dir el que pensa, encara que això sovint li porti més problemes que avantatges. Però segueix endavant, peti qui petit, fent que la seva col•lecció negra sigui una mena d’estendard de la poesia en castellà.


Un dels llibres de Leonard Cohen

És obvi que una tasca com aquesta només es pot fer des de la passió i des de l’amor, i tots saben que la passió i l’amor no obeeixen sempre les lleis físiques de la raó. Potser per això aquest quasi mig segle de poesia activa no és altra cosa que el reflex d’una biografia personal, d’un treball entusiasta que ha vist com la societat, els gustos i les estructures literàries del país canviaven (o no sempre a bé) i que ha seguit i segueix al peu del canó regalant-nos una extensa col•lecció de meravellosos moments poètics.
I m’agrada força tenir aquí la seva mirada personal valorant tota la feina feta fins ara.


Chus Visor (Foto: Carlos Reyes. El Faro)

Cuando yo comencé a editar, en el año 1969, apenas se editaban libros de poesía en España, casi sólo se podrían ver los que editaba El Bardo de mi queridísimo José Batlló, y los de Adonais, que apenas se podían encontrar. Mis ansias lectoras me dejaron ver que no estaban editados ninguno de los poetas más importantes de la literatura como Apollinaire, Breton, Rimbaud, Mallarmé, Holderlin, etc; apenas se editaban libros y los que había en las librerías disponibles eran de autores españoles. Han pasado ya casi 50 años y todo ha cambiado, nada es igual. No sólo son las redes sociales y todo lo que conllevan son las causantes de estos cambios. Es medio siglo lo que ha transcurrido y la sociedad española no es comparable en nada a aquella. Ni los lectores, ni los gustos de los consumidores, ni las librerías, ni las maneras de distribución. Ahora el comercio del libro es un auténtico comercio, cuando antes se veía todo, al menos lo referente a las ediciones de poesía,con cierto aire romántico.
Personalmente, y haciendo un recorrido por los más de mil libros de poesía que he editado, por el catálogo de las publicaciones, yo no veo alteraciones que se hayan podido alejar de los principios que me planteé desde los primeros libros: dar a conocer las mejores voces de la poesía mundial, con especial interés a la poesía de Hispanoamérica, y así continúa: más de 200 autores de aquel continente están en el catálogo de Visor.
Desde los primeros libros quise que los poetas de la cultura popular, cantantes, cantautores, etc., estuvieran presentes porque siempre pensé que hay grandes poetas entre los músicos. Así en 1970 ya había editado a Bon Dylan, a Leonard Cohen, a Violeta Parra, etc.,, una moda actual que en Visor es una tradición desde los primeros títulos.



Una de les antologies de joves poetes de Visor

Gracias a que las ediciones de poesía nunca ha sido grandes, ni las ventas masivas; gracias a que los lectores de poesía suelen ser fieles lectores a pesar de todas las crisis, se ha podido mantener la editorial sin sobresaltos económicos. Es cierte que actualmente se venden más libros de poesía que hace años, así lo señalan los indicadores oficiales, pero también ahora hay más editoriales. Y para bastantes de los libros más vendidos las librerías no son sus mejores canales de venta.
Después de tantos años de editar libros de poesía, con tanto tiempo en un mismo lugar, es lógico deducir que las alegrías han sido muy superiores a los disgustos, las satisfacciones y reconocimientos han tapado los disgustos e incomprensiones, que de todo ha tenido que haber.
Es complicado adivinar cómo estará el futuro de los libros de poesía en un plaza incluso a medio plazo. Todo está cambiando a marchas aceleradas y hasta el publico lector es distinto. No hay duda que son muchos más los jóvenes que se acercan actualmente a la poesía, pero lo que no está claro son los motivos. Hay opiniones muy opuestas y yo no me atrevo a dar una opinión profesional, porque no la tengo. No sé cuáles pueden las causas pero sí creo que sus efectos pueden ser muy positivos. En cualquier caso no creo que a una editorial como Visor pueda afectar este fenómeno. El futuro que veo a Visor es la continuidad del más reciente pasado.



Gràcies Chus.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
66RPM ha publicat “Santos y francotiradores”, el segon llibre de Luis Boullosa, que va debutar amb “El puño y la letra”. En aquesta ocasió es capbussa en aigües del pop underground, amb referents clars com Fernando Alfaro, Josele Santiago, Marco Serrato, Cuchillo de Fuego, Miraflores, Fabuloso Combo Espectro o Rafael Berrio.

"Santos y francotiradores" - Luis Boullosa

Això vol dir que Boullosa assumeix un risc que cal tenir en compte, ja que no es tracta d’una obra centrada en un artista concret o, en un sentit més obert, d’un moviment musical que aplega cantants i grups sota una mateixa bandera. En aquesta ocasió, els protagonistes de la seva història potser tenen en comú una certa actitud davant l’industria musical però no es poden unir en una mateixa corda sense tenir el risc que alguna cosa grinyoli.
Aquí hi juguen factors més subtils que compliquen més la cosa i que, per contra, la fan més atractiva, més amb la sensació de caminar sempre per la vora de l’abisme, mirant sovint cap avall.
L’autor aprofita les aproximacions en profunditat que presenta per anar estructurant el paper d’aquests artistes en un conjunt públic i social cada vegada més obert, complex i exigent. Aquesta idea que sorgeix del títol, sants i franctiradors acaba resultant molt gràfica a l’hora de definir-los sense encasellar-los. Hi ha de tot i els interessos i les maneres d’aproximar-se al mercat són ben diverses però totes tenen en comú aquesta de la supervivència a qualsevol preu i sense perdre la pròpia identitat. Es tracta de combinar (en diferents graus de presència i de solidesa) elements com la puresa ideològica, la capacitat d’incidir en mercats i públics i la idea de negoci i de veure com ho afronten els diferents protagonistes. Tots tenen el seu propi mètode a l’hora de projectar la seva imatge. En comú aquesta idea de circular per camins no sempre fàcils, rutes que s’obren, que s’han d’anar construint i que tenen sempre la gratificació de la sorpresa, de la novetat, de l’impacte inesperat.

 Luis Boullosa (Foto: Alberto R. Roldán)

Són tots prou radicals i prou coherents com per ajudar a entendre els camins menys trillats del pop i l’habilitat de Boullosa serveix per anar descobrint els racons més intensos i interessants d’aquests sants que fan de franctiradors o d’aquests franctiradors que poden arribar a convertir-se en sants. I de fons la idea de prestigiar el pop, d’allunyar-lo de la quasi sempre fatídica etiqueta de comercialitat que arrossega. Els escollits poden ser qualsevol cosa menys sospitosos de ser xais resignats i potser per això, la lectura atenta del llibre ens permet ratificar o descobrir (segons els casos) un meravellós planter de creadors amb capacitat per mostrar noves idees i per fer-les evidents més enllà de les dificultats que sorgeixen i que no són poques.
Es tracta de no mirar enrere, de no perdre el pas en cap moment. Una quantitat de grans músics que han de posar constantment a la balança la supervivència de les pròpies idees i la necessitat de guanyar-se la vida, de subsistir i em fa l’efecte que un dels grans mèrits de Luis Boullosa és aquesta capacitat per il•luminar-los, per posar damunt la taula la seva vàlua i per marcar aquesta base grans creadors que ens regalen la seva inspiració, la seva creativitat i, sobretot, la seva manera de mirar-se la vida.
Descobreix, analitza i reflexiona, tres qualitats que converteixen “Santos y francotiradores” en un llibre que val la pena descobrir si es té una mínima inquietud pel pop que es belluga pels marges de l’escena espanyola.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Laetoli, amb seu a Pamplona, acaba de publicar “Semblanzas e impertinencias”, un intens i significatiu recull d’articles signats per Ana Maria Moix i publicats al llarg dels anys 70, recopilats, editats, anotats i introduïts per Rosalia Cornejo.

"Semblanzas e impertinencias" - Ana Maria Moix

Moix, nascuda l’any 1947, va morir l’any 2014. Germana de Terenci Moix era “la nena” d’aquell grup actiu cultural i socialment conegut com la “gauche divine”. Castellet la va incloure (la única dona) en la seva reveladora i revolucionaria antologia “Nueve novísimos” i ella va ser una activa novel•lista, traductora, editora i periodista que, tot i la potència dels seus plantejaments, va quedar una mica eclipsada per la personalitat de la resta de companys de viatge.
En aquest sentit és d’esperar que aquest recull d’articles, publicats en una època especialment convulsa, combativa i prolífica, ajudi a ressituar la figura d’Ana Maria Moix i ens ajudi a entendre més una personalitat rica, polièdrica, interessant i molt activa en diferents àmbits.
El treball posa de manifest quatre dels elements clau que movien els autors d’aquell grup i d’aquella generació, la cultura, el compromís, la ironia i l’humor. Llegint-los s’hi veu la rebel•lia, la curiositat, les ganes d’entendre i d’explicar les coses, el feminisme militant i moltes de les virtuts que més endavant la convertirien en una gran intel•lectual contemporània, tot i que aquesta paraula no sigui de les que millor podien definir el tarannà i la manera de fer de l’Ana Maria.

Ana Maria Moix (Foto. El País)

Ella va ser el gran testimoni d’una generació, la més jove i probablement la més tocada pel virus de la curiositat i els seus escrits són una crònica meravellosa de la Transició espanyola, sense renunciar en cap moment a la vida, a la societat, a la cultura, a la vida.
Cal doncs, felicitar aquesta iniciativa de Laetoli, l’editorial creada per Serafín Senosiaín, que agafa el nom del rastre bípede que dos homínids van deixar a la vora del volca Sadimàn a Tanzània, la primera mostra descoberta fins ara del tret diferenciador entre primats i homes i que es dedica a la divulgació científica, al pensament crític i a la cultura il•lustrada.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
No podem amagar que la cuina està de moda i que qualsevol cosa que faci olor de fogons ja quasi es pot dir que té l’èxit assegurat. I tot i que sovint podem arribar a pensar que ja ho hem vist tot, la veritat és que sempre pot quedar un racó ple de plantejaments diferents d d’alguna sorpresa.
Aquest seria el cas de “Cocina canalla”, un llibre que ha publicat Malpaso i que és el resultat del treball d’un grup de cuiners joves, guerrers i amb ganes de plantejar una batalla transgressora a tracés de les xarxes en benefici del menjar sa i basat, sobretot en la cuina dels vegetals.
El to del llibre és viu, trencador i desenfadat però probablement no serà d’una aquells llibres que es poden compartir amb els més menuts per tal de viure un cap de setmana de cuina familiar, ja que el to i el llenguatge emprat poden ser qualsevol cosa menys políticament correctes.

la "Cocina canalla" de Malpaso

La idea central és bastir un receptari irreverent per mostrar el camí cap els bons hàbits alimentaris. És un llibre fet amb personalitat “gamberra” però amb personalitat. Ve avalat per un gran èxit de vendes als Estats Units ja que treballa un bon nombre de receptes americanes o carregades de regust fronterer i tex-mex.
Els responsables d’aquest invent són Michelle Davis i Matt Holloway, creadors i mantenidors del blog Thug Kitchen, amb receptes, consells, botiga, molta activitat i una infinitat de seguidors. En principi, el blog i el llibre van dirigits al personal que no té massa experiència i que gràcies a les receptes que recopilen se’n pot sortir amb un mínim de dignitat i uns bons resultats. Receptes fàcils, preparacions bàsiques, aproximacions a utensilis i condiments i, de fons, la voluntat d’anar canviant hàbits, d’ensenyar a menjar bé, de manera relativament fàcil i, sobretot, saludable. Tal i com resa el subtítol “Atreveix-te a menjar de puta mare”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Artika és un segell editorial molt particular. Pertany al grup Planeta però es belluga una mica al marge de mercats i modes. Es va estrenar l’any 2003 com a fruit de la idea de José Manuel Lara de tenir una marca que fos una mena d’homenatge especial i ben fet a l’edició de qualitat, al culte al detall, als llibres fora de mercat, pensats, treballats i editats amb la voluntat de fer-los únics, d’aconseguir que més enllà del seu valor literari i artístics fossin també objectes bells i s’acabessin convertint en obres d’artista.

Artika - El Quijote - Salvador Dalí

El punt d’arrencada va ser l’Any Dalí i el quart centenari de l’aparició del Quixot. El resultat va ser una edició de 998 exemplars amb reproduccions facsímil de les aquarel•les i els dibuixos de Salvador Dalí va fer al voltant de la persona i la personalitat del cavaller manxec.
L’edició d’Artika, cosit a mà i amb tapes de vellut, aplega les làmines il•lustrades per Dalí, el text íntegre de l’obra de Cervantes, les anotacions del filòleg Martí de Riquer i un volum d’estudi que recull el treballs de diferents especialistes.

Artika - Vincent Van Gogh

A partir d’aquí, i a un ritme que ara ja es pot situar com a normalitzat a dues obres per any, Artika dedica els seus esforços a pensar i a crear peces singulars que fugen dels cànons habituals i que, a hores d’ara configuren un catàleg variat i d’alta intensitat amb noms com Francisco de Goya, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Dalí i Montaigne, Rembrand, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Cellini, Sorolla, Jaume Plensa, Antoni Gaudí i els dos últims de la col•lecció, Joaquin Sabina i Antoni Tapies.

Artika - Miquel Barceló

Cada llibre es converteix en una peça única amb unes singularitats especials i dues grans línies de treball, les obres d’autors desapareguts o les de creadors vius que actuen directament sobre les idees, convertint-les en obres personals que acaben adoptant la consideració d’objecte artístic.
De fet, la varietat dels personatges escollits permet que els detalls i les anècdotes que envolten aquesta col•lecció puguin donar joc a un altre llibre de “millors moments”. L’any 2010 publicaven “Mon cher Théo”, les cartes entre Vincent Van Gogh i el seu germà. 2.998 exemplars, amb tapes d’alumini i vidre que permetia exposar qualsevol de les reproduccions de les cartes manuscrites amb dibuixos, esbossos i anotacions de l’artista, convertint-se així en una mena de llibre-quadre. Les cartes ens mostren la part més íntima del pintors, amb les seves necessitats, els seus pensaments, els seus somnis, les seves manies i els seus secrets.

Artika - Miquel Barceló

El llibre, realitzat amb la col•laboració de Van Gogh Museum d’Amsterdam, inclou també un llibre d’estudi i es va convertir en el primer pas d’una col•laboració que, anys més tard, el 2015, es van unir per tal de celebrar el 125è aniversari de la mort del pintor amb una nova obra, “La mirada de Vincent”, que reproduïa la col•lecció completa dels quaderns de dibuix que es guarden al museu de manera absolutament privada, sense que el públic hi tingui accés.

Artika - Garagatos. Joaquin Sabina

Es tracta de la reproducció facsímil dels quatre quaderns que ens permeten veure de primera mà gràcies a una reproducció absolutament detallista (fins i tot es va tenir en compte la goma donada que aguantava d’una de les llibretes amb tot el que això implica de treball de producció) els esborranys, els apunts i els projectes del pintor, acompanyats de làmines soltes que pertanyien a quaderns que no s’han conservat.
El quaderns s’inclouen en un conjunt que inclou un fragment del quadre “Els girasols” i un llibre d’estudi que ens acosta al treball del pintor. En aquest sentit val a dir que el Museu utilitza ara algunes d’aquestes reproduccions per tal que els visitants tinguin accés als quaderns sense perill pels originals
Pel que fa a artistes vius, que opinen, que treballen directament sobre la idea i la realització dels llibres, podem parlar, entre d’altres, de Jaume Plensa o de Miquel Barceló. Barceló descobreix la cova de Chauvet, un veritable temple de l’art rupestre situada al sud de França. L’indret i totes les pintures que s’hi veuen provoquen un impacte brutal en el pintor fins el punt d’exposar la voluntat de que la proposta d’Artika quedés centrada en aquest tema.

Artika - Jaume Plensa

D’aquí en surt l’any 2012 el “Cahier de felins”, una edició numerada i signada de 2.998 exemplars que reprodueix 37 dibuixos sortits del quadern de treball del pintor, una mostra vital i emocionant de les impressions que va rebre l’artista quan es va enfrontar per primera vegada amb una de les mostres més epònimes de l’art primitiu.

Artika - Antonio Saura

El conjunt s’arrodonia amb un llibre d’estudis, la reproducció d’una de les aquarel•les i tot emmarcat en un estoig de fusta concebut pel pintor i decorat amb un pirogravat, un autoretrat on Miquel Barceló s’interpreta també com un felí.
Tot i el preu, no són obres especialment barates, el cert és que totes les edicions excepte les tres últimes, les que s’han editat més recentment, “Los paisajes de Sorolla”, de Joquim Sorolla, “Garagatos”, de Joaquin Sabina i la “Sèrie Negre” d’Antoni Tàpies, estan absolutament exhaurides.

Artika - Antoni Tàpies

En aquests casos es pot destacar el valor documental i artístic de la “Sèrie negre”, una col•lecció de 15 dibuixos que Tàpies va fer l’any 1967 sobre paper d’estrassa i que es considera com una de les sèries més personals i representatives del treball de l’artista. Per tal de celebrar els 50 anys de la seva creació es va editar la reproducció detallada d’aquests dibuixos amb un afegit interessant ja que, a l’hora de realitzar els treballs previs de l’edició es va descobrir que una de les làmines, no era a la Fundació i es va trobar entre el material que hi havia a casa de l’artista.
Totes les reproduccions van numerades, porten el segell de la Fundació Antoni Tàpies i s’acompanyen d’un llibre d’estudi amb textos inèdits d'estudiosos com Antoni Tàpies Barba, el fill del pintor, Xavier Antich o Pedro de Llano. L’estoig s’ha dissenyat utilitzant tela de sac, en la línia dels materials humils que utilitzava Tàpies i oferint, a més la possibilitat de convertir-se en un marc que permeti exposar les reproduccions.

Artika - Antoni Tàpies

Així doncs, val la pena estar atents a les publicacions d’Artika pel seu contingut, per la seva bellesa i per aquesta possibilitat de trobar-se cara a cara amb autèntiques peces artístiques construïdes sobre obres d’art.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ja sabeu que Rafael Dalmau editor, l’editorial fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i la seva filla, Maria Carme Dalmau i que es manté com a negoci familiar en tercera generació s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular de casa nostra.
En aquesta línia de treball va encetar fa un temps un projecte força interessant que acaba de marcar la segona fita del camí, l’Atles Manual de la Història de Catalunya.

Atles Manual de la Història de Catalunya

Vivim temps de missatge de twitter, de xarxes socials i d’urgències de tota mena, un clima complicat a l’hora de parlar d’història, un plat que demana repòs i que és poc amic de la velocitat, potser per això aquest projecte editorial que avala Rafael Dalmau i que signa Víctor Hurtado pot ser una bona manera de visualitzar la història i la seva geografia, de manera clar, directa i molt, molt entenedora. Una de les gràcies d’aquest Atles és precisament aquesta, la capacitat de síntesi, la possibilitat de copsar amb un cop d’ull un moment històric concret i de situar, pàgina a pàgina, els canvis successius, les evolucions i el pas del temps gràcies als mapes (molt gràfics) i a les concretes explicacions complementàries. Aquest segon volum que s’acaba de publicar recull el període que va des dels comtes reis del segle XII fins a meitat del segle XVI, amb el Tractat dels Pirineus. Aplega més d’un miler de mapes, molts d’ells inèdits, textos explicatius, gràfics, un recull de les fonts utilitzades, bibliografia i un índex toponímic.
Hurtado, nascut a Mèxic l’any 1948 és economista i doctor en Història, ha rebut el premi Ciutat de Barcelona i s’ha especialitzat en cartografia històrica.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats