El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Reconec d’entrada que ja no mantinc el ritme trepidant de coneixement musical de fa uns quants anys, quan allò era una mica feina i molt de passió, però encara m’agrada descobrir noves propostes i, sobretot, em fascina quan una cançó, un disc, un cantant o un grup m’atrapa, em captiva i em porta a actuar com un adolescent engrescat i emocionat, repetint les cançons una vegada i una altra. No passa sovint, però passa i, de fet ha passat ara.

La puerta giratoria - Invisible Harvey

Ja sé que molts de vosaltres direu que vaig tard, que un grup que va publicar el seu disc a mitjans del 2016 no té res d’actualitat, però no vull parlar d’actualitat, vull parlar de qualitat, de sentiments, de sensacions, d’aquelles obres que són absolutament rotundes, que viuen (o haurien de viure) fora del temps si no fos per aquesta dictadura tràgica del moment que sembla guiar tots els nostres actes i tots els nostres gustos i que ens fa viure a la màxima velocitat i on les coses, de vegades moren quasi abans de néixer.

Dimas Rodríguez

El disc és diu “La puerta giratoria”, el publica El Genio Equivocado i el signa Invisible Harvey. Arribats aquí, els més veterans o els més cinèfils ho relacionareu ràpidament amb aquella pel·lícula de l’any 1950, dirigida per Henry Koster i interpretada per James Stewart en el paper d’Elwood P. Dowd un home bondadós, que ajuda tothom però que va a tot arreu acompanyat d’un gran conill imaginari de nom Harvey, cosa que no agrada gens la seva família que opina que li cal tractament.
Doncs bé, Invisible Harvey és el projecte musical més personal de Dimas Rodríguez, músic, guionista de recordats espais televisius, realitzador de cinema i que s’ha revelat com una veritable màquina de fabricar pop oníric i captivador. De fet, si heu vist la pel·lícula us resultarà fàcil traçar paral·lelismes i establir associacions ràpides i directes. Les cançons d’Invisible Harvey respiren la tendresa embriagadora i quasi naïf del personatge d’Stewart i la seva personalíssima relació amb el conill imaginari. El Harvey de Dimas Rodríguez és fantàstic i meravellós i està carregat d’això mateix, de fantasia i de meravelles.

Invisible Harvey

Comencem. D’entrada les cançons de “La puerta giratoria” són petites grans històries. Petites de mida, descàrregues pop directes i immediates però grans en contingut i en emocions. Amb la idea de construir peces que, en realitat siguin històries, siguin pel·lícules de curta durada, Invisible Harvey proposa una successió de ficcions encadenades on no costa gens entrar-hi, deixar-se endur per les onades sonores i per la potència de les històries, d’aquestes postals vives i poderoses, plenes de vida, de ficció i de reflexió.
Lletres molt treballades, acurades, que posen de manifest les contradiccions de la vida o aquells moments carregats d’introspecció que ens porten a aïllar-nos de tot, peces plenes de simbolismes i d’imatges fàcils de transformar-se en un clip mental que de seguida agafa vida pròpia, creix i s’escampa, convertint-se en un paisatge on no hi ha tòpics, on tot lliga a la perfecció, sense fissures, sense pertorbacions que trenquin la unitat del conjunt.
Dimas regna amb solidesa en aquest projecte personal, posa la seva veu personalíssima al servei d’una màquina capaç d’edificar muralles sonores d’una bellesa i d’un magnetisme lluents, eteris, barrocs i a la vegada directes i colpidors. Les cordes del violí de Joan Gerard Torredeflot i del violoncel de Núria Maynou creen onades embriagadores, escampen un perfum que xucla, que impregna allò que toquen d’unes emocions intel·ligents i càlides. L’efecte global transmet una estranya sensació de cinema, és a dir, la conjunció d’unes històries que és fàcil imaginar acompanyades d’una banda sonora d’aquelles que t’impulsen, que et mantenen aferrat a la cadira, que et fan volar, plorar, riure, emocionar sense pauses, sense treva. Les cançons d’Invisible Harvey són tot el contrari d’aquesta invisibilitat i es converteixen en meravellosos escenaris plens de vida i sensacions literàries, honestes, d’una solidesa pop incontestable i amarades d’un optimisme intel·ligent, culte i, sobretot, encomanadís.

Dimas Rodríguez, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou

I a mi, personalment, tot el conjunt em transmet una agradable sensació de complicitat. D’entrada, el to de veu del Dimas, quasi com si un amic t’estès xiuxiuejant a cau d’orella les seves últimes aventures en un ambient d’aquells on saps del cert que la mentida no és possible i que tot el que t’expliquen és una veritat absoluta que no es pot ni discutir. I per arrodonir-ho tot, el conjunt sonor, aquesta treballadíssima i honesta estructura que sembla sorgida de la col·laboració íntima d’un brillant creador pop i d’un polit constructor de músiques d’ambient dels anys 50.
Res, si coneixeu Invisible Harvey sabreu a la perfecció de què us estic parlant. En cas contrari, esteu trigant força a descobrir aquesta impressionant col·lecció de cançons boniques (amb tota la grandesa i profunditat del terme bonic), aquesta sèrie d’hipnòtiques peces destinades a ser pop de culte, a convertir-se en trets a l’ànima sense cap condicionant ni de temps ni d’espai, bàlsams atemporals i farcits d’imaginació i de detalls.

Dimas Rodríguez (Foto: David Ruíz)

I una confessió final. Jo, que ja era tot un expert mirant sostres, d’un temps ençà ho faig sempre amb la meravellosa música d’Invisible Harvey.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Charles Spence és el director del Laboratori d’Investigació de Modalitat Creuada (Cross-Modal) i catedràtic de Psicologia Experimental de la Universitat d’Oxford. Porta molts anys investigant la manera que tenim els humans de percebre el món que ens envolta i totes les variables que la condicionen. Assessora multinacionals i també comparteix treballs amb cuiners de primera línia com Ferran Adrià de elBulli i Heston Blumenthal de The Fat Duck amb tota mena d’experiències que tenen a veure amb les percepcions multisensorials i disseny d’experiències sensitives.

Charles Spence (Foto; Fine Dinning Lovers)

Això, que de vegades als neòfits els pot arribar a sonar a enganyifa, té molt a veure amb la manera que tenen els sentits i el cervell de percebre determinats estímuls externs, sobretot dels universos gastronòmics. Paidós acaba de publicar el llibre d’Spence “Gastrofísica. La nueva ciència de la comida”, un treball força aclaridor que ens ajuda a entendre que no tot es tan senzill com pot semblar a primera vista.
Una anècdota força il·lustrativa. Blumenthal va crear un gelat de cranc per acompanyar un risotto. Molt satisfet amb el resultat, el gelat comptava també amb l’acceptació de l’equip. Només calia un últim pas, deixar-lo tastar a un grup de clients fidels i valorar les seves reaccions. Després del tast tots van coincidir que estava massa salat i que no els agradava gens. Tanta diferència hi havia entre el paladar dels cuiners i el dels clients com per arribar a conclusions del tot oposades?
La resposta és no. El que passa és que els clients hi van arribar a cegues, sense informació prèvia i es van enfrontar a un gelat de color de rosa que, inconscientment van associar amb la maduixa i amb les fruites dolces. Amb aquestes expectatives, era obvi imaginar que la percepció obtinguda era del tot salada. Cap dels comensals va afrontar el tast sabent que al davant tenia un gelat de peix. Més endavant es va repetir el tast, avisant què es tractava d’un gelat salat (identificat només amb un número) i els resultats van ser del tot diferents, un gran plat molt saborós.

Heston Blumenthal  (Foto: Neale Haynes Evening Standard)

Tot i no ser una disciplina científica consolidada i acceptada, el cert és que la gastrofísica va agafant protagonisme i, de fet, simplificant-ho força vindria a ser tot allò que té a veure amb el sabor finals dels aliments excepte el sabor mateix. La gastrofísica té a veure amb la temperatura, amb les expectatives mentals, amb el pes de la coberteria, amb la decoració, amb el color del plat, amb la companyia que tenim a l’hora de menjar i amb infinitat d’elements que poden fer variar el resultat final de les percepcions que obtenim d’una preparació concreta.
En aquest sentit es tracta d’estudiar i de valorar tot el que fa referència al sabor, ja que el gust només el podem percebre a través de les papil·les gustatives de la llengua. El sabor és una qüestió molt més complexa.
Si ens diuen que som a punt de tastar un líquid molt amarg, el cervell ja es prepara abans de rebre el primer estímul gustatiu per assumir-ho. De la mateixa manera, si fem un tast de vins i ens diuen que un d’ells és molt més car que la resta, els mecanismes cognitius s’adeqüen i és molt probable que ens sembli més bo que la resta encara que els marcadors neuronals reals no mostrin cap activitat diferenciada.

Un dels plats de elBulli

Això fa que els científics i també les grans companyies, s’interessin força per aquestes qüestions que afecten a la manera de percebre els sabors i a totes les opcions que ho poden condicionar o alterar. I a nivell de curiositat (però no tant) podem parlar d’alguns fets com que el pes dels coberts fa que augmenti la percepció de qualitat de l’aliment que es consumeix; si mengem crispetes al cinema, en consumirem un 55% més i veiem una pel·lícula trista que una d’acció; com més gent hi ha a la taula, més es menja. Les sensacions afecten a tots els sentits de manera individual i també en bloc, convertint-se en un bombardeig que canvia i condiciona l’efecte final.
Sigui com sigui, llegir “Gastrofísica” és afrontar el fet de menjar amb una nova mirada.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Vinton és un home de xarxes. Un blog i el Twitter són els seus hàbitats naturals. Nascut públicament l’abril del 2012, des d’aleshores i emparat per l’anonimat d’aquest nom s’ha anar forjant un nom indiscutible a l’hora de mostrar qui és qui en els equilibris de poder a Catalunya. A banda de la seva feina diària, aquesta activitat s’ha concretat en un llibre, “La gran teranyina” que publica Edicions del Periscopi.
Vinton és defineix de manera concreta i directa, “un home com cal” i explica que la seva aparició pública respon a una necessitat d’explicar coses i de fer-ho amb un enfoc diferent del que utilitzen els grans mitjans, Ho comença a fer al blog i després, a través de Twitter comença a promocionar els seus escrits. La idea de fons és parlar de coses que li interessen (no només del poder i les seves ramificacions) i fer-ho donant la seva visió i criticant de pas la simplificació utilitzada pels mitjans i la manca de contrast entre les diferents fonts i posant de manifest que un mitjà petit, un grup poc nombrós o una persona tenen moltes possibilitats de ser honestos que les grans estructures amb molts lligams i moltes servituds.

La gran teranyina – Roger Vinton

De mica en mica, pas a pas, ha anat imposant els seus criteris i s’ha convertit en un generador d’opinió sense que això impliqui fer coses especialment complicades, ja que afirma que el 90% de la informació ja és pública i que l’únic que cal fer és buscar-la, contrastar-la i explicar-la. Defensa que hi ha moltes coses, com els salaris de les grans empreses, que s’han de fer públiques per llei, el que passa és que potser estan amagats en un informe de 50 pàgines. Només cal paciència.
El llibre és un bon compendi, tot i que no exhaustiu dels temes que acostuma a tractar al blog. La Caixa, el Barça, els bancs, el poder i les seves estructures, els mitjans de comunicació, les grans famílies que, tot i les aparences, no són gens modèliques, i, de fet, Vinton afirma que hi ha moltes coses on ficar-hi la banya i molts temes que es poden explicar amb una mirada molt diferent de la que ofereix la premsa oficial.
En aquest sentit, defensa la feina feta més enllà de la seva identitat d’autor i també aquest anonimat que entén més com una qüestió de llibertat individual, de no marcar-se límits de manera conscient o inconscient que com un tema de por a les represàlies. En qualsevol cas “La gran teranyina” és un llibre força interessant per assabentar-se d’algunes trames de poder de la realitat que ens envolta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Benavente és un autor que gaudeix amb la reflexió, amb la lentitud, amb la calma serena i útil. És poc amic de les presses i, de fet, els seus llibres, fins i tot quan construeix novel·les negres, ho fa donant-hi una reconfortant aire d’assossec.
Libros de la Vorágine acaba de publicar “Una mirada interrogativa & altres textos errants”, el diari de la seva estada a Xile per tal de presentar una de les novel·les més interessants i més significatives de la seva producció, “Nocturn de Portbou”.

Jaume Benavente - “Una mirada interrogativa & altres textos errants”

De fet, la literatura, i probablement la mateixa essència personal del Jaume, va molt lligada al viatge, al fet de viatjar i a tot el que porta implícit i també a una manera de valorar el temps quasi com un gran present continu on, simplificant, tot formaria part del mateix pla.
Brasil com a punt d’anada i tornada durant la seva infantesa es converteix en la primera escala d’aquest viatge físic i vital i també en una mena de motor i de punt bàsic de reflexió. Aquell viatge involuntari i iniciàtic és converteix en el punt d’arrencada de la manera que té Jaume Benavente d’entendre la literatura. A poc a poc, el catàleg de vivències i de paisatges es va engrandint, es va fent més profund i més sòlid. Porto, Lisboa, Amsterdam, Praga o Madeira són parades d’aquesta ruta i espais on literatura, vida, reflexió i records sumen esforços per aconseguir aquest pòsit necessari i personal.

Jaume Benavente al Kreuzberg Cafè de Berlín (Foto. MarTortajada)

Benavente va construint el seu món pas a pas, sense la por de mostrar-se feble o vulnerable, explicant el camins reversibles que van de la vida a la literatura i de la literatura a la vida.
“Una mirada interrogativa & altres textos errants” és, d’entrada el diari del pas del Jaume per Xile amb l’objectiu de fer la presentació de “Nocturn de Portbou” i una conferència a la Universitat Finis Terrae que també s’inclou. S’acompanyen amb les reflexions de Benavente i el conjunt s’arrodoneix amb textos de Marcela Rivera i d’Àlvar Masllorens. Les traduccions són de Luisina Rüeidi i Vanessa Escuer.

Jaume Benavente al riu Spree

Jaume Benavente és un àgil i esmolat observador de la realitat i posseeix l’habilitat i l’ofici per anar transformant aquesta realitat en textos plens de sensibilitat i, sobretot de pau. Novel·la o assaig, viatges o pensaments, el seu estil és ple de sobrietat, de calidesa, de sensibilitat i, per damunt de tot, de veritat. L’autor despulla l’ànima i la mostra tal i com és, amb tots els riscos que això sempre comporta. El resultat és sempre la virtut d’arribar al cor del lector en línia recta, sabent que el camí és autèntic, sense artificis ni argumentacions tramposes només amb aquella pàtina elegant i un punt decadent que il·lumina els paisatges que el fan feliç.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El gat Max ja s’ha convertit en un dels habitants habituals del catàleg infantil de l’editorial Joventut. Acaba de sortir (en català i castellà) la tercera aventura d’aquest simpàtic personatge, “Max i l’ocell”.

Max i l’ocell

És una creació del dibuixant Ed Vere, un autor consagrat amb una interessant trajectòria que l’ha portat a ser seleccionat pel Roald Dahl Funny Price gràcies al llibre “A dormir, monstres” (també a Joventut) i a aparèixer a lllistes dels més venuts de publicacions com el “New York Times” o l’”Usa Today”.
En aquesta ocasió, Max es troba un moixó i es planteja un dubte existencial. Un gat s’ha de menjar els moixons però a aquest moixó no li agrada gens que se’l mengin els gats. Com s’acabarà aquesta aventura?


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Val, soc conscient de moure’m en un terreny relliscós, en unes arenes movedisses que et poden engolir a poc que et despistis. Ja sé, la premissa bàsica de tot periodista és no mentir, no donar dades falses, no confondre els lectors, però ara soc a punt de malbaratar i abocar per la borda un fotimer d’anys d’ofici sense queixes ni reclamacions.

Sakamura y los turistas sin karma - Pablo Tusset

A partir d’ara hi trobareu certeses (potser poques), algunes opinions (irrefutables com a opinions personals que són) i força afirmacions que probablement no passarien aquell polígraf dels programes de cor i víscera.
Arrenquem amb una certesa. Any 2001. L’editorial de Madrid Lengua de Trapo publica “Lo mejor que le puede pasar a un cruasán” la primera novel·la (rebutjada per altres editorials tal i com passa sempre en les millors històries de triomfadors literaris) de (i aquí el polígraf ja comença a moure’s amb energia) Pablo Tusset.

Sakamura, Corrales y los muertos rientes - Pablo Tusset

Acceptat Tusset com a escriptor de capçalera, podem verificar que la novel·la es converteix en un èxit instantani i també salta al cine de la mà de Paco Mir. El nostre home es converteix en un personatge popular, tot i que encara no podem jurar per la memòria de l’Snoopy si es diu Pablo, si es diu David, si es diu Enric, Eduard o Vladimir. La certesa és que els mitjans es deleixen per aquestes històries d’èxit fulgurant, per aquestes acceleracions de fórmula 1 amb capacitat per passa de zero a 200 en 3 segons i que no para de rebre peticions d’entrevistes, aparicions públiques i, qui sap, fins i tot propostes de matrimoni.
El nostre home d’incògnit decideix fer-se fonedís i desaparèixer del mapa. Les revistes de cor i fetge apunten que el seu únic rostre i els 200 noms que l’acompanyen s’han refugiat en algun racó de l’Empordà (es veu que les vaques no llegeixen novel·les d’èxit i això acaba sent una garantia d’anonimat). Des d’allí neix el segon llibre, “En el nombre del cerdo”, (Destino, 2006), amb una única auto-entrevista signada per un nou protagonista, José Antonio Santaló, a la revista “El Cultural”.
Després arriben “Sakamura, Corrales y los muertos rientes” (Destino, 2009), un nou salt mortal. Segueix renunciant a aferrar-se a la cua dels seus èxits anteriors i cada vegada proposa un nou canvi, un nou gir i només el tema de les identitats és l’únic capaç de mantenir-lo en permanent estat d’alerta. I així arriben “Oxford 7” (Destino, 2011), una història de ciència ficció i “Franz y Greta”, (Destino, 2014) que signa com a David Cameo, que, segons diu és el seu veritable cognom matern, però com que no hem pogut entrar a la base de dades de la Policia Nacional i fer una comparativa de DNI’s, és un punt que tampoc no es pot ratificar amb vehemència.

Pablo Tusset amb una turista japonesa (Foto: Míriam Lázaro. Diari El País)

I ara, ves per on, es decideix a repetir i publica “Sakamura y los turistas sin karma” (Destino, 2017), amb roda de premsa multitudinària i entrevistes televisives. “Marededéusenyor”, quin canvi!!
Aquella Barcelona una mica desballestada, humana, plena de tendresa desdibuixada, un punt “lumpen” i amb quasi tot per acabar d’organitzar que retratava Vázquez Montalbán és morta i mal enterrada. La Barcelona postolimpica s’ha convertit en un documental de celebració dels 25 anys mentre que la Barna City de Tusset és la capital de l’Extrema Europa. Els turistes, tot i ser una bona font de finançament, es miren amb recel i desconfiança fins que, per acabar-ho d’adobar, salta un titular als mitjans d’informació: “Turistes japonesos ataquen ancians i nens al Parc Aquàtic de la Sagrada Família”.
Les xarxes socials i els poders públics treuen fum. L’ex inspector Sakamura, de 84 anys, una hacker mercenària i un gat són la gran esperança de la ciutat contra uns turistes que no són ben bé el que semblen. Sense intenció d’estripar la trama, Tusset en acosta una faula contemporània i delirant que porta als extrems les preocupacions i els neguits que formen part del nostre dia a dia.
L’humor, en aquest cas, no té una base quimèrica ni al·lucinada, ans al contrari, respon a un lúcida observació del passat i de les present i a una projecció del futur que té molts punts de realitat encara que l’autor l’estiri com un xiclet i sigui capaç de portar-li fins les conseqüències més extremes. De fet, sota aquesta imatge (difuminada i polièdrica) Tusset és un meravellós observador de la realitat. És capaç de capturar-la i després de fer-la passar per una màquina cerebral capaç de convertir-la en un d’aquells esperpents que tenen més de mirall, de lupa que de telescopi, ens la retorna feta una exageració que provoca un somriure o una riallada però que també fa pensar. Una vegada aconseguit aquest primer estadi de l’esclat còmic, la reflexió es fa evident i, qui sap, fins i tot obvia i necessària.
De fet, llegir els diaris dona una idea aproximada de per on van els trets. Els turistes són els protagonistes d’una mena de dicotomia moral i extrema que els porta a ser a la vegada, una font creixent d’ingressos (allò dels “pingües beneficios que es deia abans) i una mena de compendi de les set plagues d’Egipte en xancletes. Tusset combina aquest sentiment d’amor/odi amb la robòtica, la ciència ficció i també amb una visió contemporània de la modernitat, del xoc de cultures i d’aquesta simbiosi que ho acaba simplificant tot amb el risc d’anar perdent referents pel camí.
“Sakamura y los turistas sin karma” és, d’entrada, una novel·la divertida, molt divertida, però també es pot agafar com una mena de thriller desbocat amb tints de profecia. Humor, caricatura, paròdia i, sobretot molta intel·ligència aixequen i mantenen una història excèntrica, extravagant i sorprenent, farcida d’ironia, de sarcasme, d’enginy, d’ofici i de brillantor.

Franz y Greta - David Cameo

Pablo Tusset (o com la Mare de Déu dels Desamparats del Cens vulgui que es digui aquest home) s’allunya d’aquell humor desfermat, un punt poca-solta i carregat d’energia i de frescor que va mostrar al “cruasán” i al “cerdo” i explora un humor més madur, menys obvi, més carregat de missatges i de segones lectures, menys explosiu però més ambiciós.
Confesso que Tusset m’ha interessat des de sempre i, de fet, hi vaig connectar fa anys per aconseguir (via mail, no cal ni dir-ho) comptar amb la seva veu. No vaig tenir gens d’èxit. Molt amable ell, tot s’ha de dir, va declinar el meu generós oferiment. Ara, uns anys després, no sé si les meves capacitats de persuasió han guanyat qualitat de manera exponencial, si el taló que acompanyava la petició tenia més zeros (a l’esquerra) o si al nostre Salinger particular se l’hi ha estovat l’ànima i té una mica més de pietat vers la gent que ha d’omplir espais culturals, ja siguin analògics o digitals, però el cert és que aquí tenim en autèntica i contrastada exclusiva planetària unes declaracions particulars del nostre heroi literari sobre la seva visió íntima de la novel·la i sobre aquesta mena de garbuix d’identitats que guia la seva vida, i que m’ha arribat signada, sigui dit de pas i a manera d’aclariment i de justificació, amb el nom de Pablo Tusset:

Pablo Tusset (Foto:David Campos)

KARMA CHAMELEON.
El impulso de escribir Sakamura y los turistas sin karma responde a un profundo anhelo de mi alma literaria que ya había atormentado a Dostoievski, a saber: cómo pagar el alquiler. Cierto que el problema del gran maestro ruso era peor porque debía además afrontar sus pérdidas en la ruleta, yo en cambio no juego, de ahí que algunos críticos poco documentados opinen que Dostoievski es un clásico universal y yo todavía no; sin embargo yo fumo más que Dostoievki, y a casi cinco euros el paquete de Lucky y a diez el gramo de polen de sátiva me saldría más a cuenta dejar de castigarme los pulmones y hacerme adicto al póker on line. De modo que me pregunté: qué tema de candente actualidad podría hacer que los barceloneses se arrojaran en masa a la calle para comprar mi nueva novela. La respuesta era obvia pero me salía un libro demasiado serio, así que hice un esfuerzo y pensé un poco más: ¿cuál va a ser el segundo tema de más candente actualidad en Barcelona durante el verano de 2017, que es cuando se publicará la novela si empiezo a escribirla ahora? Esta vez la respuesta fue certera: el turismo, voilà.
Lo divertido del turismo en esta ciudad de locos es que nos empeñamos en vivirlo como un problema, lo que causa gran estupefacción a todo el mundo excepto a nosotros mismos. Es como si el dueño de un restaurante japonés estuviera indignadísimo porque no deja de entrar gente y le compran todos los niguiris en cuanto los pone en el mostrador y le pisan el suelo recién fregado. Ok, pensé: este sí es un buen tema y además se puede abordar desde el humor. Después, como suele ocurrir cuando te pones a escribir comedia, se me mezclaron otras psicopatologías de la vida cotidiana, por ejemplo el asunto de la posverdad, y la realidad retuiteada, y los avances en la estupidez artificial, y los peligros de la globalización, que como todo el mundo sabe viene de globo, un objeto de goma que a fuerza de hincharse puede estallar. Pese a mi reconocida modestia he de decir que el resultado final es un libro magnífico, sin duda rebosa amena erudición, dominio del lenguaje metaliterario y dosis equinas de inteligencia emocional, y no temo exagerar si digo que me confirma como uno de los grandes autores en la línea de Dante Alighieri y Karl Ove Knufptämpf, creo que se escribe así, no tengo ganas de googlearlo.
Por cierto, a menudo se me ha preguntado el porqué de mis seudónimos, con lo fácil que sería llamarme como dice mi carnet de identidad, que por algo se llama carnet de identidad y no licencia para capturar mejillones. Esa pregunta tiene muchas respuestas, pero la que viene al caso hoy es la siguiente: ¿puede un autor tan brillante como yo mostrarse francamente al mundo y exponerse a que una horda de lectoras enloquecidas le hagan la ropa jirones?
Si Batman el caballero oscuro debe usar una máscara para salvar al mundo, con mayor razón debo llevarla yo.



Gràcies xic,.. ara només em queda el repte d’aconseguir quedar en persona amb ell per a fer un cafetó i veure si em puc fer una magnífica selfie amb el seu DNI autèntic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha obres que ultrapassen la concepció dels límits físics reals, que van més lligades a l’esperit que al cos i que s’acaben convertint en un autèntic projecte de vida. Aquest seria, sens cap mena de dubte, el cas d’aquest “Iter Luminis”, un meravellós treball que presenta Lídia Pujol i que, en concret recull set anys de feina però que s’acaba convertint en una mena de projecte vital, en la demostració sòlida, apassionant i apassionada d’una vida i d’una manera especial d’entendre la creació, l’art i la passió.

"Iter luminis" - Lídia Pujol

Lídia Pujol, (Barcelona, 1968) es forma al Taller de Músics al costat de Xavier Garriga i Errol Woisky. Aconsegueix els seus primers èxits formant part d’un duet amb Sílvia Comes, una etapa on publiquen “Sílvia Comes & Lídia Pujol” i “Al entierro de una hoja van dos caracoles”.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Enceta una carrera en solitari que va creixent en compromís, risc i intensitat. L’any 2003 publica “Iaie”, un disc amarat de senzillesa i que comença a marcar la seva inclinació cap a la paraula, cap el missatge, buscant trencar fronteres i caminar cap a la transcendència. Cançons popular i textos de Federico García Lorca i Jacques Prévert. L’any 2007 arriba “Els amants de Lilith”, una incursió directa a la relació entre la dona i la cultura popular, amb peces provinents de Catalunya, València i les Illes. Un disc ple de passions, no sempre positives, però d’alta intensitat que en la veu de la Lídia es converteixen en autèntiques joies. Durant els anys 2007 i 2008 posa en marxa “Palau Fabre, 90 anys” on ret un sentit i interessant homenatge a l’escriptor. Una mostra de la seva versatilitat és el fet que ha col·laborat amb artistes molt diferents com Mayte Martín, Miguel Poveda, Dani Nel·lo, Lluís Llach o Jackson Browne.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

L’any 2011 tard posa en marxa “La cerimònia de la llum”, un treball que és recull a “Mariam Matrem”. Part d’aquest material nodreix l’espectacle “Iter Luminis”
Veient i analitzant els resultats del treball de Lídia Pujol al voltant d’aquest “Iter Luminis” és evident que no es pot jutjar com si es tractés només d’un disc, d’un espectacle o, fins i tot, de les dues coses juntes. Pujol ens acosta una part de la seva vida, la destil·lació de la seva filosofia, del seu pensament, d’una concepció especial de l’univers.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

És la sublimació de set anys de feina, però és molt més que això ja que representa posar de manifest un lligam estret amb el passat, amb el present a la vegada que es converteix en una mena de llegat que va més enllà, que vol ultrapassar els límits del cos i de la ment i convertir-se en una mena de mística poderosa.
El compendi físic és un llibre i un doble disc (editat gràcies al micromecenatge) que respon perfectament a la magnitud i a l’abast del projecte. El volum és d’una solidesa absoluta, un llibre que poc agafar molts papers. D’una banda pot ser una perfecta acta notarial de tot el procés que ha convertit la Lídia en una de les cantants més singulars i úniques de casa nostra, però també és un meravellós tractat d’art, de mística, de sensibilitat i d’erudició gràcies a totes les persones, carregades de saviesa, seny, passió i amistat que, en un moment o altre han intervingut en la confecció i realització d’aquest insòlit i magne projecte.
“Iter Luminis” és música, és poesia, és missatge, és sensibilitat i, sobretot, és una manera de posar en primer terme el cor i l’ànima, més enllà de qualsevol altra consideració. Té molt a veure amb les experiències d’èxtasi místic i, entenc que al dir això és podria caure en una banalització, en la possibilitat d’una interpretació errònia si s’agafa des del punt de vista més carrincló o més d’autoajuda barata on la societat actual ha portat les experiències interiors. Però Lídia Pujol ha aconseguit aquí la transcendència, aquesta comunió amb el territori místic de l'ànima, cosa gens fàcil en aquests temps on el que compta són les urgències, els impactes instantanis i les qüestions banals que passen com una bufada de mestral.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

El seu projecte és apostar per una concepció de la vida i posar-hi saviesa, emoció i constància per aconseguir transformar-ho en una crida, en un camí que genera i xucla llum, convertint-se en far, en guia però també en font de reflexió, en nucli de pensament i de sentiment. Res no és circumstancial ni superflu. Cada detall de tot el projecte és un impacte emocional i emocionant, una porta oberta a l’infinit, a l’esclat de les passions, a la crida de la saviesa.
Ens sabem vulnerables i fràgils i despullar l’ànima i fer-la volar ens allibera dels artificis i eixampla els horitzons. “Iter Luminis” és capbussar-se en repertoris que es perden en la nit del temps i transformar-los en sensacions absolutament contemporànies sense renunciar en cap moment a la potència de l’esperit, a la força de la mística, a la comunió entre els interiors humans i tot allò que els supera, els transcendeix, els dona respostes o, qui sap, potser genera més preguntes.
És un diàleg compartit que busca el recer de llocs sagrats, amb tota la litúrgia, la història i el compromís que això porta implícit. De fons, una mena de necessitat vital d’unir cultures i concepcions diferents, buscant un denominador comú, un punt de contacte que sublimi les experiències individuals o col·lectives en un indret viu, que s’emmiralli en la solidaritat i en els grans valors universals.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Lídia Pujol va obrir un camí que, amb perseverança, l’ha portat a transcendir de les aparences buides, la desconnexió entre paraules i fets, entre teoria i realitat. Els treballs i plaers d’amor són precisament això, treball, plaer i amor, tres fets essencials de d’ésser humà, tres refugis i tres maneres de trencar límits i d’obrir ments. Potser pot semblar exagerat però la Lídia es converteix aquí en una mena de sacerdotessa capaç d’explorar ancestrals experiències de la mística històrica i traslladar el fil d’aquesta experiència al públic, buscant que, ja sigui en directe o bé per mitjà d’aquest llibres-disc, es trobin formant-ne part activa, més enllà de la funció passiva d’observador.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

En aquest sentit, un altre dels mèrits de l’espectacle podria ser una certa defensa dels paisatges religiosos del país, la gira que l’ha portat a actuar en llocs que són autèntic patrimoni artístic, indrets carregats de significats, amb una gran potència arquitectònica i també emocional que fan que les sensacions finals siguin encara més poderoses i ajudin a enfortir encara més aquesta simbologia de llibertat, amor i fe i a construir la veritable aventura d’edificar la pròpia vida, assumint el risc de viure i la reflexió sobre el món.
Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús o Lluís Llach configuren el corpus literari d’aquest espectacle que té a veure amb la necessitant íntima de comunicar-se, de buscar nous llaços i noves formulacions de l’amor amb arrels profundes. La música ens embolcalla, ens amanyaga, ens sacseja i, en certa manera, ens salva, ens allibera de les males praxis i ens canalitza cap a la bellesa, cap a la pau d’esperit. Mostra la disjuntiva entre competir o compartir, entre despertar o viure en letargia còmoda i fàcil, entre acceptar les injustícies o lluitar-hi en contra.
En definitiva, Lídia Pujol i “Iter Luminis” són l’ànima fet art, l’art fet ànima i això no és tan habitual com per no acceptar-ho amb els braços oberts, gaudint-ho sense embuts des de tots els àmbits i sense perdre’s ni un sol detall. Una meravella absolutament càlida, viva i necessària!

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)


Totes les fotografies que il·lustren aquest post formen part d’un treball que el gran fotògraf Marc Javierre-Kohan va fer al voltant de Lídia Pujol, “Iter Luminis” i tot el que representa i pot oferir a nivell d’imatge aquest meravellós projecte. Podeu trobar tota la feina del Marc a la seva pàgina web.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Andorra acaba de publicar “A l’ombra del solstici”, els quart llibre de poemes del poeta andorrà Manel Gibert Vallès. Nascut l’any 1966 a Reus, és professor de llengua i literatura catalana a l’Escola Andorrana d’Ordino, i dirigeix la revista Portella, del col·lectiu del mateix nom. Ha publicat “Pluja”, (Edicions del Diari d’Andorra. 2000); “Quadern d’Arans” (Editorial Andorra 2003); “Blaus a la deriva” (Editorial Andorra 2010) i ara, amb aquest llibre, prologat per Carles Duarte i amb il·lustracions de Sergi Mas.
Gibert és una de les veus poètiques més interessants d’Andorra (tot i que vull creure que, per raons obvies, l’essència reusenca marca d’alguna manera) i amb aquests quatre llibres ha anat consolidant una línia personal i poderosa que es pot bellugar amb solidesa dels poemes llargs a la concentració d’emocions que podem trobar en tankes i haikus.

Manuel Gibert - A l'ombra del solstici

La veu de literària de Gibert transita amb comoditat i contundència per uns camins que són capaços de solcar la part més íntima dels sentiments, però també anar a parar a l’exterior, a la mirada càlida o crítica cap a tot allò que l’envolta.
Manté un gust formal per les aparences que mostren els poemes, la seva part més física, la que es veu al primer cop d’ull, sense aprofundir-hi. L’arquitectura externa dels poemes és important i lliga amb l’interior. En aquest cas, la part formal s’estructura al voltant d’una col·lecció d’haikus, una mètrica japonesa que ha arrelat força bé a la tradició catalana. Gibert els porta al seu terreny, amb descripcions de paisatges, d’ambients naturals capaços de capturar, quasi com una fotografia, l’instant precís, aquell moment exacte que vol retratar el poeta i no un altre, posant tensió i l’acció quasi imperceptible però existent que guia l’essència d’aquests poemes.
Seguint amb el gust per la presència estètica, renuncia a les majúscules i als punts i aconsegueix una presència encara més despullada que, a la vegada, esdevé més contundent i compacta. La màxima nuesa és també el punt àlgid de l’expressivitat, la punxada a l’ànima que porta a la transcendència, a saber que aquell tros de natura és també la vida, l’esperit, el sentiment. Gibert és capaç de recrear-se en els detalls, d’arrencar-hi tota la transcendència, de fugir d’allò que podria ser només una postal i convertir-ho en filosofia de vida, en sentiment i emoció, demostrant de manera fefaent que el món forma part de nosaltres i nosaltres formem part del món, amb totes les conseqüències.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anagrama ha publicat en traducció catalana d’Anna Casassas FiguerasLa Triomfant”, la primera novel·la de Teresa Cremisi.

Teresa Cremisi - "La Triomfant"

Cremisi, nascuda l’any 1945 a Alexandria ha debutat tard com a autora però seria qualsevol cosa menys una nouvinguda al món de la literatura. Després de treballar a Itàlia en mitjans de comunicació com L’Expresso, La Stampa o la RAI, va passar a França on va dirigir les editorials Gallimard, Flammarion i després el holding Madrigal, format per aquestes dues i per Casterman, convertint-se així en l’editora més poderosa de França i en una de les més importants del món. Nominada Oficial de la Legió d’Honor i Oficial de les Arts i les Lletres, s’estrena ara, retirada de la primera línia i convertida en editora sènior, amb aquesta novel·la que té molt d’autobiografia sense acabar de ser-ho del tot, complint així l’antiga promesa de no escriure mai unes memòries.
La protagonista, amant de les batalles navals i de la corbeta de 12 canons que dona nom al llibre i col·leccionista de postals i fotos antigues d’Orient, neix a Alexandria, filla d’un italià i d’una mare amb passaport anglès i ascendència espanyola i passa els seus primers anys a Kavafis.

Teresa Cremisi Copyright Reuters (Crédits : Gerald Bruneau / Flammarion)

La realitat política internacional els porta abandonar els paisatges on van ser feliços i això, vulguis o no vulguis, representa sempre un trencament, la pèrdua d’un món. La família s’adapta a Milà i més tard a França, on la protagonista s’obliga a treballar i a parlar un francès més normatiu del que utilitzava de manera habitual.
L’amor, la feina i una vida que sense concordances absolutes, s’assembla força a la de Cremisi són les bases del llibre. Una història humana, de vida, d’emocions, de vivències que té una calidesa i una brillantor indiscutibles. Ara bé, qui s’acosti al llibre amb la idea de trobar el relat més o menys detallat de les interioritats que va viure una de les editores més respectades, temudes i venerades del món, s’equivoca de mig a mig, ja que Teresa ha obviat de manera volguda aquesta part fonamental de la seva vida professional ja que entenia que les vivències serien tan potents que acabarien menjant-se aquesta mirada més petita, més íntima.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “Juntemos las tribus”, el primer llibre que va escriure Carolyn Forché (Detroit, 1950) en versió bilingüe i traducció castellana de Claribel Alegría i Lillian Levy.

Carolyn Forché (Foto: Don J. Usner. Courtesy of Blue Flower Arts)

El va escriure quan tenia 24 anys i va guanyar el premi de la Universitat de Yale a Joves Poetes i va sorprendre per la seva capacitat d’abordar temes socials d’una forma molt natural, sense subterfugis ni falsedats. Amb el pas del temps Forché s’ha convertit en una de les veus destacades de la poesia de compromís social.
Traductora i antòloga, el seu treball s’ha vist reconegut amb nombrosos premis i la seva veu poètica s’ha anat consolidant a mida que creixia el seu activisme social, tot i que quan treballa els poemes no persegueix denunciar sinó més aviat exposar vivències i situacions
El llibre, molt narratiu i directe té molt a veure amb els records, amb les experiències personals, amb els records familiars i sense perdre en cap moment aquesta peculiar i molt oberta idea de l’autobiografia, com si, de fet, es tractés d’anar construint la pròpia història a base de remenar el passat i l’activitat dels ancestres.
Hi ha poemes dedicats a la natura, als treballs del camp, a qüestions de caire domèstic, que es combinen amb alguns de caire més íntim, amb una certa carnalitat que no arriben a ser en cap moment obertament sexuals. Una veu sincera, propera, interessant, força coherent i carregada d’imatges que la fan força recomanable.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats