El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Recordar casa és sempre recordar la vida, tot allò que has aprés, tot allò que has viscut i tot el que, d’una manera o altra, ha bastit el teu caràcter, la teva memòria i una munió inesgotable de “primeres vegades” que no són altra cosa que les teves essències.
Reus forma part indissociable del meu ADN, hi vaig néixer i hi vaig passar tota la vida, des del naixement fins a l’edat adulta, això vol dir que tot allò que et forma com persona, totes les coses del cos i totes les coses de l’ànima porten el segell de Reus. I records molts. Tinc una edat i això vol dir que recordes coses que ja no hi són o que ja no es fan de la mateixa manera. I un dels grans records infantils que tinc és el d’anar saltant, ballant i jugant darrere els gegants i els “nanus”. En aquella època el Xiquet de Reus portava una bola de cuiro lligada amb una goma i es dedicava a colpejar la canalla que, de la seva banda, mirava de bombardejar-lo amb els pinyols de les cireres de les famoses, saboroses i impagables coques amb cireres. Ara això de colpejar la canalla no està ben vist (tot i que, personalment confesso que no m’ho he passat mai tan bé com intentant evitar els cops i rebent-ne algun) i no és políticament correcte, però la tradició de menjar coca amb cireres seguint la comitiva festiva es manté.

Forn Sistaré de Reus

A banda de la qualitat gustativa de les coques, són una menja delicada, saborosa i espectacular, un dels grans mèrits és aquesta fantàstica estacionalitat. En una època que ens permet menjar de tot en qualsevol moment de l’any, que els forners reusencs mantinguin aquest tradició amb data de caducitat fa que recuperar-les any rere any sigui un plaer absolut, desitjat i esperat.
Dient això podeu entendre que tenir una coca amb cireres a les mans és una emoció difícilment igualable. I vaig cada any i en compro, i tot i que ja no puc anar darrere els gegants, cada mossegada, cada cirera i cada pinyol és recuperar els records d’infantesa, la vida viscuda, els moments feliços, els amics i tornar a notar com el cor batega. I també podeu entendre a la perfecció que m’ha emocionat rebre a la feina un paquet.
N’acostumo a rebre molts, però sempre són llibres. Aquest era una mica més voluminós, no gaire pesant i desprenia un perfum agradable. Abans d’obrir-lo he mirat el remitent, no fos cas que fos una editorial amb ganes d’aplicar nous sistemes de màrqueting. Però no, venia del famós Forn Sistaré de Reus. Ui!

Forn Sistaré de Reus

I a l’interior, unes dosis de felicitat rodona. Coques amb cireres. Xavier Pàmies Sistaré em feia arribar un regal meravellós, directe al cor, a la part més càlida de les emocions. I confesso que se m’ha escapat una petita llagrimeta fugissera i em fa l’efecte que és la millor manera que tinc d’agrair aquest obsequi inesperat.
Però també en vull deixar constància aquí perquè això és poesia, és literatura del jo, és un diari vital. Per sort, les xarxes socials i la premsa més o menys tradicional fan que les distàncies siguin més curtes. Per això sé que al Forn Sistaré fan el millor pa de pagès de Catalunya (que no és cap broma), per això sé que li van robar el seu “tricicle volador” i que en un temps rècord el van recuperar i van identificar tots els implicats i també el vaig veure fa un parell de dies entrar a la plaça del Mercadal com un missatger de les emocions, repartint alegria i somriures.

Forn Sistaré de Reus

No seré jo qui, a hores d’ara qui canti les bondats del Forn Sistaré (visita obligada sempre que vaig a Reus en “horari comercial”), però gent com el Xavier, batalladors incansable i imaginatius, amb tradició i modernitat, fan que la gent mantingui al punt àlgid les emocions, les alegries i els somnis, que pugui sentir com mai l’orgull de pertinença, l’orgull de ser de Reus, visquis on visquis i això només es paga amb somriures, llàgrimes d’emoció i batecs de passió.
Gràcies Xavier, de cor, d’ànima, de gust. Gràcies per ser com ets i per fer el que fas. ( i com a dada colateral dir-te que ho he compartit amb els companys de feina i ja hi ha alguns nous i rendits admiradors de la coca amb cireres de Reus, del Forn Sistaré).


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta barceloní Santiago Montobbio atresora una curiosa història. Nascut l’any 1966 va publicar el primer llibre, “Hospital de inocentes” l’any 1989. Després de 20 anys de silenci, l’any 2009 va tornar a escriure poesia i, de fet ho va fer com si la seva intenció fos recuperar el temps perdut i, amb la complicitat de l’editorial El Bardo va publicar una tetralogia formada per “La poesía es un fondo de agua marina”, “Los soles por las noches esparcidos”, “Hasta el final camina el canto” i “Sobre el cielo imposible”, quasi una mena de dietari poètic format per 942 poemes.

"La lucidez del alba desvelada"- Santiago Montobbio

Ara, quasi sense marge pel descans, acaba de publicar “La lucidez del alba desvelada”, un llibre escrit entre el 2010 i el 2012 i que, en certa manera vindria a ser una continuació dels quatre llibres anteriors però, en aquest cas concret, hi ha un element diferencial que fa que el volum tingui una mirada especial, l’amor.

Santiago Montobbio (Foto: Anna Xalabarder)

El descobriment de l’amor, l’emoció d’una vida que barreja passió i cultura, la solidificació del sentiment i, finalment, la pèrdua, un treball que Montobbio aborda amb aquest deliri exagerat, amb aquesta torrentada d’emocions, de moments, de percepcions i de sentiment que fa que la lectura dels seus llibres sigui semblant al curs d’un riu viscut en temps real, deixant-lo fluir sense traves ni subterfugis. “Las palabras siempre son vida, y la encierran y sentencian. La ahondan y alegran, y hacen cierta, verdadera. Como un paisaje


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora Teresa Saborit va guanyar la darrera edició del Premi 7Lletres amb el recull de contes que ha publicat PagèsEls llops ja no viuen als boscos”.
El guardó, convocat pel Consell Comarcal de la Segarra, la Paeria de Cervera i la Fundació Manuel de Pedrolo. El nom del premi es va escollir pel lligam que el número 7 té amb tot el que l’envolta, Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, lectura i pel fet de tractar-se de set contes, amb una extensió entre 77 i 177 pàgines, que es lliura el 7 del 7 i que està dotat amb 7.000 euros.

“Els llops ja no viuen als boscos” - Teresa Saborit

Es tracta de set contes protagonitzats per nens que són víctimes de diferents tipus de violència física i psíquica, assetjament escolar, abusos sexuals, pobresa, abandó i que ho viuen en silenci, en secret, amb un punt de culpabilitat, amb vergonya i amb molta pena, amb una pena profunda que es transmet a través de totes les històries. El llop, en aquest cas, agafa un paper de símbol, el que tenia en les trames dels contes clàssics i es converteix en aquesta idea abstracta de maldat, de personatge maligne que ha abandonat el bosc i que apareix en indrets insospitats com l’escola, la llar, la família, l’entorn proper i que es camuflen de normalitat per anar sotragant les bases d’una convivència que hauria de ser normal i que es converteix en horrorosa, en silenciosament dramàtica, en un secret que fereix i que es manté en silenci.

Teresa Saborit recollint el premi (Foto: Consell Comarcal de la Segarra)

Teresa Saborit agafa la ruta dels pecats capitals, els barreja amb històries infantils clàssiques i esberla amb contundència la idea rosa dels contes de fades i mostra una realitat que, per desgràcia, ens és propera i a la vegada molt llunyana, sabuda i desconeguda, la de la duresa dels maltractaments i l’efecte silenciós i devastador que causen. Aquests són contes ferotges, que esgarrapen amb força, que fereixen, que no tenen un final feliç d’anissos, focs artificials i globus de colors. Tenen uns finals que es mantenen oberts, que perduren, que fan pensar, que burxen l’ànima i que fan bategar el cor amb un punt de desesperança. Són llargs silencis que estripen.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Marcel Riera és poeta, traductor, editor i un d’aquells personatges singulars i cultes que eixampla els seus tentacles per tal de poder abastar els temes i les qüestions més variades.
Una de les seves últimes incursions és el simpàtic però gens banal “Els gats han vingut a prendre el te”, que ha editat Viena. És una interessant selecció de 50 poemes de tots els temps i de diferents tradicions que tenen com a protagonistes els gats.

Els gats han vingut a prendre el te – Marcel Riera

Fent una ullada a internet es pot comprovar de manera ràpida i empírica que aquests felins més o menys domèstics siguin uns dels grans protagonistes de la xarxa. I aquí, d’entrada, la qüestió curiosa és que el Marcel no arriba a aquesta antologia des de la passió pels gats. De fet, ha dit públicament que no li agraden i, per contra, s’ha entretingut a rastrejar i en molts casos a traduir tota aquesta lírica mioladora.
Em ve al cap que el llibre pot tenir diferents lectures. Una primera possibilitat seria llegir els poemes en veu alta als respectius gats de casa, tot i que intueixo que en general més aviat en faran poc cas. L’altra opció és fer cas del títol i que sigui una lectura de les 5 de la tarda, amb te i pastes com a acompanyament rigorós i necessari. Una tercera opció seria fer-ho còmodament escarxofat en un sofà d’aquells d’orelles, a la vora de la llar de foc, en sabatilles i, és clar, amb un gat a la falda (o a la vora si no és especialment simpàtic). I una quarta seria la de llegir només tenint en compte la grandesa dels poetes i el vigor dels poemes, sense gats ni res que distregui la lectura. I, és clar, hi ha les possibles barreges a percentatges variats.

El gat Larry, a la porta del 10 de Downing Street Foto Getty Images

Sigui com sigui, el llibre és una meravellosa oportunitat per descobrir com es miraven les seves mascotes autors com Paul Verlaine, Apollinaire, Carlos Barral, Charles Baudelaire, Rainer Maria Rilke, Perci Bysshe Shelley, Fernando Pessoa, Pablo Neruda, John Keats, Emily Dickinson, Jorge Luis Borges, Issa Kobayashi, Lawrence Ferlinghetti o Thoma Hardy, entre d’altres.
Prepareu-vos per miolar en vers, doncs.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Lluis Llort parla de "L'enigma Perucho" al suplement Cultura del diari El Punt Avui

"L'enigma Perucho" - Jordi Cervera

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

18/05/2017: L’enigma Perucho

Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Comencen a arribar les primeres reaccions a l’aparició de “L’enigma Perucho" a l’editorial Combel.

L’enigma Perucho a El Garbell

La novel·la és una de les recomanacions del número 10 (Primavera 2017) del butlletí El Garbell que edita l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Fent-se ressò d’aquesta recomanació, Anna Guitart, des del programa Tria 33 també aprofita per parlar-ne.

L'enigma Perucho a Tria 33

I finalment, Maite Ricart en fa una càlida i elogiosa lectura i ho explica al suplement cultural del diari El Mundo.

L’enigma Perucho a El Mundo

Moltes gràcies a tots


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A Luis Rodríguez el presenten com un narrador secret. I el cert és que podem coincidir en afirmar que és una bona etiqueta comercial però la veritat és que Rodríguez és un narrador insòlit i arriscat. Nascut a Cosío, a Cantabria, l’any 1958, viu a Benicàssim i Tropo Editores, una editorial no menys arriscada que l'autor, acaba de publicar el seu quart llibre “El retablo del no”.

"El retablo de no" Luis Rodríguez

Abans d’això s’havia atrevit a publicar una novel·la titulada “Novienvre”, així, amb aquesta grafia i, el més important, una història poderosa, contundent i molt ben portada que se centra en els fets, en l’epicentre de la trama i renuncia volgudament a les floritures externes.
Ara hi torna i ho fa protagonitzant un nou mortal sense xarxa. Queda clar que no s’acomoda i que li agrada complicar-se la vida. El llibre de dues portades i cadascuna obre la porta a una versió diferent. Una amb 10.000 paraules i l’altra amb 20.000 paraules. El lector pot triar quina història llegir o si les vol llegir totes dues i en quin ordre fer-ho. I sí, potser és cert que la de 20.000 paraules conté la de 10.000, però ja sabeu que les coses no acaben sent sempre tan obvies, tan planeres i senzilles i Luis Rodríguez és capaç de convertir la història en un joc de pistes i d’interpretacions, una mena de ficció global que trenca esquemes, que es multiplica i es divideix amb una intensitat envejable.

Luis Rodríguez (Foto: Gabriel Utiel. El Periódico Mediterráneo)

I de fons (o potser no tant), una mena de prospecció de la construcció i la recerca de la identitat que es fa barrejant la vida i el teatre, la realitat i la ficció, la veritat i la mentida. Els límits són la confusió i una certa impossibilitat per anar establint els paràmetres exactes de la solidesa, d’allò que et pots creure i d’allò que et fa dubtar. Rodríguez és un d’aquells autors que defuig la indiferència. Llegir els seus llibres és entrar en un univers més aviat atípic, gens convencional. Es capbussa a fons en les seves històries, en la forma i en els continguts, i res no acaba sent superflu o banal. Ofereix grans dosis d’intensitat i, de seguida fa que el lector es posicioni. Només hi ha una certesa a l’hora d’encetar una de els seves novel·les: la indiferència és una sensació proscrita que no hi té cabuda.
La lectura de “El retablo de no” planteja interrogants, contradiccions, moviments i obliga a mantenir-se en estat d’alerta, pendent l’allò que pot venir. Només hi ha una certesa, escullis la versió 10.000 o la versió 20.000, no podràs evitar caure en la temptació de llegir l’altra i establir les obligades comparacions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial 66RPM segueix avançant amb pas ferm en aquest univers híbrid entre el rock i la literatura. Aquesta primavera escampa un nou tentacle, original i amb moltes possibilitats, la literatura infantil amb la col·lecció 45 rpm que s’enceta amb “Las maravillosas aventuras del Sr. Soul”, una historia escrita pel periodista i músic Andreu Cunill i il·lustrada pel dibuixant britànic Tim Sanders.
La unió del Sr. Jazz i la Sra. Blues dona com a fruit una criatura batejada com Sr. Soul. El viatge vital d’aquest nadó ens porta a descobrir el naixement, l’evolució i el momentani declivi d’un gènere musical que va gaudir de grans moments i de grans noms. El petit Sr. Soul coneix Sam Cooke, Etta James, Marvin Gaye i altres grans noms històrics. Músics, productors, creadors, compositors del món del soul desfilen pel llibre i construeixen un mosaic que pot ser una magnífica manera d’acostar als més petits la història de la música.

"Las maravillosas aventuras del Sr. Soul", d'Andreu Cunill i Tim Sanders

El llibre s’arrodoneix amb un apèndix final que mostra la cronologia del gènere i també amb una playlist que permet escoltar, descobrir o recuperar les grans figures del soul, oferint una porta oberta a la lectura conjunta de pares i fills i a l’exploració de grans fets com la lluita pels drets civils i la igualtat racial, l’assassinat de Martin Luther King o el paper social del segell Motown.
La col·lecció s’anirà engrandint amb altres protagonistes de luxe com el Sr Hip-Hop, el Sr. Rock, el Sr.Punk o el Sr. Heavy i, si sou amants del rock, ja us podeu anar imaginant les experiències i les aventures que viuran.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
El pas del temps i la feina feta han convertit David Martí en una mena d’especialista en bruixes. Nascut a Barcelona l’any 1970 va treballar com a professor i com a responsable de projectes lligats a les noves tecnologies. Però un bon dia va decidir penjar els hàbits tecnològics i apuntar-se a la vida analògica d’explicar històries. “Les bruixes d’Arnes”, el seu llibre, es va convertir en tot un èxit i de fet, li va obrir una mena de camí fructífer i interessant que s’ha concretat en nous llibres com “La metgessa de Barcelona”, “Les dones sàvies de la muntanya”, “El caçador de bruixes” o aquest “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” que acaba de publicar B.cat. També es dedica a fer conferències sobre bruixes, dones sàvies i remeieres i dirigeix i presenta el programa literari “El club Dante” a Ràdio 4.

"Llegendes de bruixes", de David Martí

Tenint en compte que l’essència de la bruixeria va molt lligada a la terra, a la cultura ancestral i a moltes de les tradicions catalanes, en aquesta ocasió el que fa el David és bastir un llibre a cavall entre la narrativa oral i l’assaig divulgatiu que enceta amb les teories de l’antropòleg escocès sir James George Frazer que planteja que, de fet, no hi ha tanta distancia entre la bruixeria i la ciència i es belluga amb comoditat per aquests territoris molt lligats als orígens d’aquestes històries, la transmissió oral, els contes explicats a cau d’orella, amb la voluntat de no perdre les essències o, senzillament, per a fer una mica de por als més petits.
El llibre ens introdueix en els antecedents de la màgia, en el seu paper fonamental en algunes cultures ancestrals que queda reflectit sense cap dubte en vestigis egipcis o en cites bíbliques. Després ens parla de les metgesses medievals, dibuixa el perfil d’una bruixa, ens ajuda a conèixer els costums de les Valls d’Àneu, l’evolució de la cacera de bruixes a Catalunya entre el 1424 i el 1622, com era un judici per bruixeria, per entrar finalment en els mètodes de protecció contra les bruixes i en el paper mític dels grans boscos i dels arbres mil·lenaris.
A partir d’aquí Martí se centra directament en Catalunya i comença a fer un recorregut geogràfic viu i intens per tots els racons. Al nostre país hi ha centenars de llegendes de bruixes, ell les recull, les selecciona, les fa seves i aconsegueix transmetre una mirada global i a la vegada local que acaba sent una meravellosa panoràmica d’aquesta realitat mítica que forma part de la nostra tradició. La fascinació per les bruixes que tots sentim amb més o menys intensitat, els molts indrets on la topografia viu lligada als ritus màgics i, en definitiva, una mirada càlida a les essències, un treball singular que ens mostra novament la capacitat de David Martí per entrar amb habilitat passió i rigor en aquest univers ric, emocionant, omnipresent i viu. “Llegendes de bruixes”, s’arrodoneix amb un diccionari de bruixeria i amb les il·lustracions d’Albert Alforcea.

 David Martí

El mateix David ens parla de les seves impressions personals amb el llibre a les mans.

Escriure “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” ha estat com viatjar al passat i recordar aquelles nits d'hivern a la vora del foc en les que els avis d'Arnes m'explicaven velles històries protagonitzades per bruixes i templers.
Sense saber-ho, amb una delicadesa i un tacte que encara em fan posar la pell de gallina, em van emmetzinar per sempre més amb el verí més dolç que es pugui conèixer: el de sentir-se orgullós d'allà on venim, de les arrels que fan que el nostre cor pertanyi a un lloc i no a un altre. Em feien obrir els ulls com plats quan em parlaven d'encanteris, ungüents i herbes remeieres que, amb gran sorpresa, em donava l'àvia per fer-me passar els mals de panxa, mentre em guinyava l'ullet. Escriure “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” ha estat com tornar a la infantesa. I no puc deixar de somriure.
Desitjo que gaudiu d'aquest llibre màgic.


Gràcies, David.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

11/05/2017: Stiliana Mitzeva

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova i captivadora il·lustradora que s’apunta a regalar-nos les seves creacions i anar farcint així aquesta màgica galeria plena d’emoció i de creativitat. La convidada d’avui és Stilana Mitzeva. Nascuda a Bulgària i graduada a Àustria i, tot i treballar per a diferents països del món, ha convertit Barcelona en el seu epicentre d’operacions. Diversifica el seu geni creatiu en diferents projecte d’encàrrec o propis que l’han portat a treballar per Planeta, pel Museu Marítim de Barcelona, per la fundació del FC Barcelona, pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, pel Museu d’Art Contemporani, per Turisme Barcelona o per empreses com Revlon, Desigual, Google o Swarowsky, Evax o Montblanc.
Les il·lustracions de l’Stiliana són lúdiques, detallades i força personals. Ens mostren un univers ple de detalls, de petites mirades als elements menys evidents que acaben construint un conjunt sòlid, d’impacte i d’emoció. Atresoren vida, calidesa, i un punt d’humor que les fa encara més singulars i, a més, tenen la capacitat de moure’s entre un ampli ventall de possibilitats sense renunciar en cap moment al seu segell característic, a la “marca de la casa”.
Mariners d’aparença dura però amb el cor tendre, capaços de fer malabarismes, de jugar amb les flors o de prendre’s un cafè sense presses poden ser una mostra d’aquest món que l’Stiliana va creant amb passió i un punt de deliri. Màgia feta vida o vida feta màgia, qui sap.
I com que segur que aquestes imatge que veieu aquí us hauran despertat el neguit de saber-ne més, aquí teniu la seva pàgina web i el seu instagram amb esborranys i esbossos sorgits de l’ànima i del moment.

Conte del Pagès barbut, il·lustració d'Stiliana Mitzeva

Ciclismo, il·lustració d'Stiliana Mitzeva

Stiliana Mitzeva

Gràcies Stiliana


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


Entrades següents | Entrades anteriors

Enllaços patrocinats