Cada vegada costa més, però de vegades la realitat ens permet copsar que encara no està tot perdut i que hi ha alguns premis que son d’una justícia escrupolosa i màxima. Aquest seria el cas de “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents”, de j.l.Badal que ha rebut el Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la.
El premi, d’entrada ha permès descobrir o, com a mínim posar a l’abast de molta més gent un autor singular i especial com és Badal. Personalment el vaig conèixer amb el recull de contes, “Mestres” i el vaig recuperar anys més tard amb la meravellosa “Els llibres d’A”, a la que van seguir les aventures de “Hopi”, amb les il·lustracions de Zuzanna Celej.

"Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents" de j.l. Badal

El llibre és una aposta de l’editorial :Rata_ que, d’entrada ja demana una mirada més oberta del que caldria esperar. Ha guanyat el premi de novel·la però de ben segur podríem discutir molt si és un novel·la o no ho és. El que és obvi és que no respectaria la concepció habitual de novel·la, allò dels cànons habituals. De fet i al primer cop d’ull, “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” vindria a ser un dietari sense temps que, no ens enganyem, és la manera més excelsa i pura de construir un diari. Prescindir de les referències temporals ens situa en una mena d’estadi superior, en un lloc on el temps ni compta, ni influeix ni, per suposat, ens condiciona a l’hora d’anar descobrint i assimilant tot allò que se’ns explica.
Això vol dir que aquesta estructura de novel·la que fuig de les estructures de la novel·la, es pot ramificar al gust del lector, assolint nivells i sensacions que s’acaben revelant molt més profunds, molt més directes, molt més sòlids del que es podria derivar de les primeres aparences. Les propostes, les accions, les reflexions i les accions de Badal creixen sense aturador, ja siguin les més banals o les de màxima transcendència, oferint-nos una mena de mirada universal, omnipresent i d’una dimensió que ultrapassa qualsevol frontera, qualsevol límit.

Núvols (Foto: Pixabay)

Fent un joc de paraules molt, massa fàcil però crec que molt real, Badal bada davant el món i ens convida també a tots a badar. I badar ja sabeu que és un verb gens innocent i força poderós, un verb que implica mirar-se tot allò que t’envolta des de la pau íntima, sense res que et destorbi, amb tot el temps per davant, amb la paciència de l’entomòleg, la saviesa del bioquímic, la puresa d’un nen, l’experiència acumulada d’un avi i la bellesa d’un poeta. Badar porta també associat un element de plaer absolut i un lligam estret amb l’entorn en una situació de pau interior que et permet assaborir cada detall amb plaer.
La idea latent d’un diari, de fet no es perd mai, encara que quedi força difuminada i/o transformada per aquesta especial concepció literària, però les aventures i els records d’infantesa es transmuten i es fonen en aquest magma molt més global i molt més complex i van configurant els pilars d’aquesta literatura que bull, que es belluga, que perd la linealitat, que s’embranca, que entra i que surt. I aquesta idea d’escrits en moviment contant és global i va lligada a la temporalitat, a l’estil i també a la temàtica. Aquests ulls inexistents miren moltes coses i es podria dir que ho fan d’una manera polièdrica, quasi com un gran insecte carregat de saviesa i de poesia. Afronten amb la mateixa intensitat qüestions mitològiques o metafísiques, temes profundament íntims i personals o temes trivials sense massa més transcendència que la que es pugui derivar de narrar-los. I probablement aquesta és una altra de les grandeses del text, la possibilitat d’embrancar-se en una muntanya russa intel·lectual i emocional que, com una galàxia en canvi, no para d’expandir-se i de contraure’s, creant un espectacle de bellesa crítica i corprenedora.
A “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” hi ha bellesa, molta bellesa i una mena de nostàlgia entre lírica i lúcida, una mena d’àlbum d’imatges on els records s’ordenen quasi per temàtiques i els exploren a fons, renunciant a la lleugeresa i capbussant-se en una successió de màgia, de paraula que no va lligada al temps. De fet el temps es dilueix o potser es fa circular, tanca els extrems i fa que tot corri en una ruta sense principi i sense final, només trànsit, només emoció, només neguit i reflexió i la literatura com a eix, brúixola i guia.
I ara també l'alegria per una aportació excepcional, la "veu" del mateix j.l. Badal acostant-nos la seva visió íntima del llibre:

j.l. badal

Escriure és l'art personal, la meditació, la petita meditació, diària. En l'escriptura toquem el món, l'abracem. Abracem la humanitat sencera, individu a individu, sense generalitzacions. Ens fan tant de mal, les generalitzacions, la fantasia de la memòria, de la història, de les paraules en majúscula. El tòpic, la paraula gastada per l'Emperador, per la tribu. Com caminar, com asseure's, callar o dansar. Vet aquí escriure, és senzill. És infinit, perquè és un art, i això és sinònim d'aprenentatge continuat i silenciós.

Fer un llibre és diferent. És agafar aquella meditació personal i donar-la a conèixer, "public-ar-la". Hi ha una part de crida, d'abraçada; i el perill de la vanitat. Quan la Iolanda Batallé, editora de :RATA_ em va proposar de publicar una novel·la que estic escrivint i li vaig dir que encara necessitava alguns anys, em va suggerir que fes el llibre que volgués, que em donava carta blanca. Va ser un bell exercici, començar de zero, asseure'm i imaginar de nou -sempre és la primera vegada, sempre és l'última- que escrius les darreres pàgines de la teva vida. Què em calia dir al grapat de pedres que m'acompanyen sobre la taula de l'estudi; als boscos per on camino, als fills, al núvol que passa, al nen que neda en un dels desespers del Mediterrani, als morts, als no-nats, a l'abellerol.

Vaig obrir els quaderns on diàriament practico l'escriptura més personal. Vaig triar, vaig reelaborar, vaig escriure coses noves. En va quedar un llibre que em costa de definir. Que, com tot llibre, és un lloc: on poden passejar-s'hi, de la mà, els pronoms de primera i de segona persona de tots nosaltres, el pronom de primera persona del plural. Autors antics, persones senzilles, núvols, molts núvols, moments que volien ser de presència pura.

Què n'ha quedat, qui ho sap. Jo mateix, des d'ara un lector més, no el llegiré sempre igual... Espero que un lloc, un espai com sota un arbre o sota núvols, sí que s'hagi obert. Un més entre molts. I demà comença un altre dia, una altra escriptura, un altre passeig, una altra braçada al Mediterrani. Breu, tot, i fent llum.


Gràcies Josep Lluís

No hi ha dubte, els premis poden tenir aquesta gràcia, convertir un autor minoritari i complex en autèntic patrimoni lector, no sé si dir de masses, però sí d’un volum de públic com per tenir en compte el proper llibre que publiqui. Aprofiteu aquesta oportunitat i, de moment, no deixeu escapar aquest. Val la pena.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)