La Banya edicions acaba de publicar les “Memòries polítiquesd’Ariel Santamaria, un volum de prop de 700 pàgines que passa revista als records, a l’activitat i les opinions d’un dels personatges més singulars (potser el que més) que ha donat la política catalana dels últims anys.

"Memòries polítiques" - Ariel Santamaria

No amagaré que la persona, el personatge i la tasca duta a terme m’han despertat i em desperten certes simpaties, sumat, a més al fet de treballar a Correus, una feina que també vaig fer en èpoques d’estudiant i, d’altra banda, tampoc no me’n puc estar d’elucubrar sobre què hauria passat si la seva proposta no hagués anat revestida d’aquesta pàtina d’anada de l’olla perenne i s’hagués preocupat d’allò que fan totes les formacions polítiques com a norma fonamental, eixamplar la base i mirar d’assimilar-se una miqueta més a la realitat política, sense deixar de banda, això si, el seu esbojarrament i aquella mirada lúdica i sense complexos de la realitat política.

Ariel Santamaria

Situem-nos als primers compassos del segle XXI. Una important desafecció política i un cansament de les estructures de poder. I a Reus apareix l’Ariel Santamaria, el messies juantxi, envoltat d’un grapat de personatges sovint tant o més singulars que ell mateix, com el Pirada del Gorro o el Doctor Juantxi, disposats a transgredir-ho tot, a posar en evidència les maneres de fer dels polítics i a aconseguir subvertir formes i plantejaments. L’any 2003 fan el primer intent d’entrar a l’ajuntament però fracassen per pocs vots. Tothom s’imaginava que allò seria una petita bretolada puntual sense més transcendència, però no. Van repetir l’any 2007 i la CORI va aconseguir un representant, el mateix Ariel, amb un programa divertit, trencador i força radical i amb una estètica que recordava l’Elvis més decadent dels últims anys, coll alt, molt alt, panxa i lluentons.
La seva entrada a l’ajuntament va suposar una sacsejada en tots els sentits. Hi havia qui el veia com un freak sense res al cap i disposat només a ridiculitzar la seriositat de la política municipal, d’altres el contemplaven com una opció divertida i alguns pensaven que podria arribar a ser un revulsiu autèntic.
Allò del juantxisme va començar sent un divertiment, una presa de posició feta amb humor i bones dosis de provocació. Recordo una presentació, feta en una plaça de zona blava de la prlaça del Mercadal previ pagament del tiquet horari i propostes com un “follòdrom” municipal, plantar marihuana per tots les zones verdes de la ciutat o canviar el nom del general Prim pel de general Plim. Però aquest humor irreverent i descarat va canviar de dalt a baix quan van començar a reivindicar el seu dret a formar part com a vocals de les societats municipals. La resposta va ser, d’entrada, una negativa rotund, Finalment, però, amb l’empara de la llei, hi van entrar i van començar a denunciar irregularitats que van acabar amb una gran crisi municipal i passant pels jutjats, convertint-se en una de les grans fites de la CORI i amb un enfrontament obert amb els partits de govern que va viure episodis força brut com la distribució d’una fotografia on apareixia nu per les cadires del Saló de Plens de l’Ajuntament. L’alcalde també parlava del sou del regidor i el qualificava de mal aprofitat i la formació política de Santamaria ho va contrarestar venent butlletes de loteria amb les xifres del sou de l’alcalde i de la seva secretària.

Ariel Santamaria en una entrevista

És obvi que quan algú fa les seves pròpies memòries, tendeix a tenir una mirada càlida i gens bel·ligerant amb la pròpia vida. Aquest cas no és una excepció, però això no vol dir en absolut que Santamaria renunciï a la autocrítica i, sobretot, crec que el que representen aquestes “Memòries polítiques” és una gran efectivitat a l’hora de mobilitzar els records, de retratar una època concreta de la vida de Reus explicada pel més singular i probablement irrepetible dels seus protagonistes.
I tal i com va passar amb la presentació de la primera candidatura, probablement hi haurà opinions per a tots els gustos, però no us penseu que trobareu un deliri inconsistent convertit en llibre. Ariel Santamaria, a banda d’explicar, reflexiona, analitza i qüestiona i això fa que aquestes quasi 700 pàgines siguin un bon material, gens trivial i d’una validesa que no s’ha de rebutjar ni menystenir. És un llibre amb risc, valent, que l’autor defineix com un manual per fer un partit polític juantxi, però també és una obra que té moments intensos, d’altres de divertits i alguns episodis que, probablement resultin incòmodes que arribi 15 anys després de la formació de la CORI, és a dir, amb prou perspectiva temporal com per esdevenir un exercici que no es guia per la visceralitat del moment i que, per contra, ofereix una història viva, sòlida i amb el punt just d’enyor i de nostàlgia.

Ariel Santamaria i el Pirata del Gorro amb la loteria de la CORI

El llibre també té un rigorós índex onomàstic, un apèndix amb fotografies i imatges de la vida personal i de la carrera política de Santamaria i crec que hauria de ser un document de lectura necessària per a tots aquells que senten i viuen la ciutat de Reus i també per a tots aquells que volen tenir una visió detallada d’una època molt concreta del nostre passat proper, d’una formació que va revolucionar el panorama polític municipal i d'un personatge singular com pocs.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)