Ho he defensat sempre i ho seguiré fent, reivindicar la figura i l’obra de Joaquim Carbó hauria de ser una assignatura obligatòria arreu. Som una cultura que oblida amb massa facilitat i, probablement, en qualsevol altra país, Carbó seria un mite vivent, un personatge estimat, conegut i venerat sense cap oposició. Aquí, per desgràcia, la cosa costa més. Per això cal felicitar iniciatives com la de l’equip de l’editorial Males Herbes, que per tal de celebrar els 50 anys de la publicació de la novel·la a l’editorial Nova Terra l’any 1967.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó

Aquesta brillant reedició permet descobrir (a qui no la coneixien) una faceta de Carbó que no és l’habitual. S’acostuma a associar a la literatura infantil i juvenil gràcies a “La casa sota la sorra”, molts altres llibres de la seva bibliografia i a la seva brillantíssima tasca a Cavall Fort, però la seva trajectòria literària és plena de grans novel·les de gènere (no oblidem que, entre moltes altres aventures, va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs) i aquesta és una mostra de la seva habilitat i de la seva capacitat per moure’s en diversos i ben oposats registres.

Joaquim Carbó (Foto:Adrià Costa. Nació Digital)

Els orangutans” és una novel·la provocadora, incorrecta i força transgressora. El protagonista és un jove obsessionat pel sexe, orfe d’un perdedor de la guerra civil que ha d’anar a l’enterrament de la seva àvia en un poble de l’interior i que s’ha d’enfrontar a la família, una família que ha triomfat socialment donant suport al règim franquista. Un personatge gens habitual a la literatura catalana de l’època i una història que s’acaba convertint en una sàtira gens innocent del “desarrollisme” polític i social.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó (primera edició)

L’obra va ser finalista del premis Sant Jordi i ara, per aquesta nova posada en escena, els editors de Males Herbes han escollit una fotografia clàssica i fantàstica de Xavier Miserachs. I una sorpresa, tal i com sempre passa amb la bona literatura, llegir “Els orangutans” mig segle després de la seva edició segueix sent un magnífic i sorprenent exercici literari i això no fa altra cosa que demostrar que va ser concebuda com una peça trencadora, moderna, transgressora, realista, àcida, irònica i molt original, on l’acció es desenvolupa al llarg d’un únic dia, tal i com passava em algunes de les grans novel·les contemporànies internacionals.
I una veritat absoluta, sigui quan sigui i sigui el que sigui, llegir Joaquim Carbó és sempre una sorpresa, un goig i un plaer.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)