Empúries acaba de publicar la tercera novel·la de Lluís Llach. Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la principal” ara arriba “El noi del Maravillas”, un relat que manté la mirada història de les altres dues i que se centra en la Barcelona que va de la postguerra als anys setanta.
El protagonista és Roger Ventós, el fill d’una anarquista catalana exiliada que s’acaba convertint en un baríton reconegut arreu del món. Els seus anus de joventut es vinculen al Maravillas, un dels clàssics teatres de varietats del Paral·lel barceloní on va viure la seva família abans de la guerra i on torna un cop ha triomfat.

"El noi del Maravillas" - Lluís Llach

Aquesta doble temporalitat permet a Llach plantejar dues èpoques molt diferents, tocades per aquell esperit lliure i particular del Paral·lel però lligades a unes circumstàncies concretes que converteixen el pas del temps en una crònica intensa i vital d’un període irrepetible i d’una manera de fer que té molt a veure amb la nostàlgia, amb els records que retraten l’ascens, la decadència i la caiguda d’una manera de viure lligada a l’espectacle, al gaudi absolut de la vida malgrat la duresa dels temps i les dificultats socials i personals.
D’aquesta manera, la relació íntima i personal de Ventós amb el Maravillas té molt a veure amb la pròpia personalitat del cantant líric i, de fet, es converteix en el fil conductor, donant al teatre una presència que l’acaba convertint en un dels protagonistes del llibre, en el catalitzador de tot allò que, d’una manera o altra, gira al seu voltant o bé sota el seu influx. En aquest sentit, i tot i que l’autor, a causa d’aquesta situació vergonyosa que està vivint Catalunya i que afecta les seves llibertats, el seu present i el seu futur, no ha volgut fer presentacions ni implicar-se personalment en la promoció del llibre, havia explicat amb anterioritat que “El noi del Maravillas” és una incursió literària molt personal on ha volgut barrejar l’esclat de les idees anarquistes al llarg dels anys 20 i 30, un tema que sempre l’ha fascinat, amb els professors de cant i les vivències del “Barri Xino” barceloní que van impactar de manera poderosa en l’ànim d’un jove estudiant rural que venia de terres gironines.

Lluís Llach (Foto: Sergi Alcàzar/ El Nacional)

Amb aquest bagatge previ, Llach construeix un riu que flueix a través de personatges singulars, capaços de lliurar-se sense restriccions a allò que estimen, ja siguin els amics o els somnis on, amb l’excusa d’aquest teatre de varietats, deixa lliscar elements autobiogràfics, retalls dels seus neguits, fragments dels seus records i dels seus anhels, convertint el conjunt en una peça sòlida i carregada d’emocions que ens fa viure una època màgica, viva i desapareguda que forma part del nostre passat, de la nostra història recent i que, en certa manera, ens ha ajudat a ser com som. La vida i la nostàlgia que s’uneixen i ens ajuden a recordar i ha sentir.
Lluís Llach és un poeta i és un dels nostres, potser per això les seves històries tenen aquest punt de proximitat necessari per acabar sentint-les molt a la vora, formant part del nostre passat, del nostre present i de la nostra sensibilitat, com a persones i com a poble, que no sempre són la mateixa cosa, però en aquest cas concret, sí i d’aquesta manera, amb els referents comuns, amb les ànimes bategant en una mateixa onda, s’aconsegueix que els fils del record funcionin de manera brillant i emocionalment rotunda.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)