Edicions Saldonar ha publicat “La causa del periodisme”, del periodista i professor d’Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació de la Universitat de Barcelona, Joan Julibert, una aproximació sòlida, documentada i crítica al funcionament actual dels mitjans de comunicació contemporanis.
Si sou dels que seguiu l’actualitat a través del mitjans de comunicació des de fa temps, haureu vist com s’ha anat produint un notable canvi en les formes i en les tendències. De fet, l’entrada en funcionament i el gran èxit assolit per les xarxes socials, obrint la possibilitat (amb avantatges i inconvenients) que qualsevol persona es pugui convertir en cronista, en periodista, en narrador o en crític d’un fet concret, ha representat un canvi radical en la manera de concebre, rebre i fins i tot conceptualitzar els mitjans de comunicació.

La causa del periodisme – Joan Julibert

Aquella clàssica màxima que feia bandera de la veracitat, el compromís i la imparcialitat de la professió periodística ha anat mutant a passos agegantats cap a una nova situació on tot es qüestiona i on cada vegada és més complicar conèixer amb certesa el terreny informatiu que es trepitja. En aquest context, el periodisme no ha pogut restar immune al contagi i també ha passat a perdre aquell segell de veracitat indiscutible, aquell “ho han dit a la tele” i “ho diu el diari” per mantenir-se en un estat de sospita depenent de qui hi ha darrere de cada mitjà i de cada tendència política o social.
En aquest línia d’argumentació, Joan Julibert ens explica aquest camí, el que han fet els mitjans de comunicació i que els ha conduït a deixar de ser un element de denuncia i de fiscalització de la política i de la societat. Aquell quart poder, simbolitzat per dos periodistes d’investigació capaços de fer caure el president del país més poderós del món ja comença a ser patrimoni de la història. La crisi, la cada vegada més precària situació social de la professió periodística, la força dels grans grups polititzats que mantenen les empreses d’informació i el fet que cada vegada sigui més complicat fer un seguiment diferenciat de l’actualitat (notes de premsa úniques, rodes de premsa sense preguntes, missatges dirigits, etc)
I per acabar-ho d’arrodonir cal parlar de la grandiosa invasió de xarxes socials, un vehicle ideal que permet que amb només un telèfon mòbil tothom pugui o cregui ser periodista, fotògraf, cronista o opinador sense cap control, fre o mesura. I si bé és cert que això té uns avantatges importants a l’hora de socialitzar la informació tampoc no es pot negar que presenta importants inconvenients a l’hora de garantir la veracitat de tot allò que s’aboca a l’aire. En aquest sentit seria fàcil fer un petit exercici de comprovació, Pensem en els nostres avis, o el que vindria a ser el mateix, en 90 o 100 anys enrere i fem una ullada ràpida al timeline del nostre compte de Twitter. Hi ha més impactes informatius en una hora de Twitter dels que probablement els nostres avis rebien en un any o, fins i tot, al llarg de tota la seva vida.
Julibert ens fa la proposta d’actuar com a guia, com a element de xoc en aquest enfrontament diari amb els mitjans de comunicació, en aquesta construcció sovint truculenta i parcial dels relats de realitat global i/o compartida. Analitza tendències, moments i procediments i ens va mostrant les petites o grans perversions del sistema. De fet parla de les fonts primigènies que, de mica en mica es van desvirtuant, de la conjunció entre periodisme global i periodisme local, dels debats i l’assoliment de l’art de discutir com una font d’espectacle, rendible, relativament barata i amb capacitat per anar omplint espais, la necessitat d’entretenir informant o d’informar entretenint, la confusió i la barreja dels diferents llenguatges, informatiu, opinatiu, publicitari, propagandístic i la dificultat cada vegada més evident per part del públic d’establir línies divisòries i límits.


Expectació mediàtica en la roda de premsa del president Puigdemont a Brusel·les

És normal que el presentador d’un informatiu faci una pausa i anunciï un cotxe, una assegurança o qualsevol altre producte de consum? És lícit que s’intercali opinió en programes informatius? On s’han de posar els límits? Tot val en aquesta cerimònia de confusió cada vegada més generalitzada? Molts interrogants i moltes maneres d’actuar que cada vegada amb menys pudor intenten canalitzar l’opinió pública cap el seu costat amb estratègies més o menys netes com l’hemeroteca selectiva o el que és el mateix, treure a la llum només documents i informacions que facin costat al discurs propi i no un ventall ampli que permeti que el receptor es formi la seva pròpia idea dels fets.
Així trobem periodistes que distorsionen la realitat, que n’amaguen parts o que directament tergiversen informacions o menteixen de manera descarada amb l’objectiu de guanyar audiència o, el que encara resulta un punt més pervers, mantenir l’atenció de la seva audiència que no té altre interès que rebre informacions de línia única, sense opció a deixar entrar altres opcions de pensament crític, allunyant-se d’allò que propugnava Kapuscinski quan afirmava que “la notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte d’un altre”. Molts elements, doncs, que, un cop llegit el llibre potser ens ajudin a afrontar la recerca d’informació amb una mica més de rigor i de sentiment crític.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)