Columna acaba de publicar “Ciutat de llops”, de l’escriptor d’Ascó Andreu Carranza. L’eix central d’aquest llibre, que l’autor ha mantingut guardada al calaix fins ara, que ha anat creixent molt a poc a poc i que, segons ha dit, li serveix per tancar definitivament un cicle, seria contemporani en esperit de les seves peces més personals i ebrenques, encara que sigui molt complicat trobar un llibre de Carranza que no tingui, d’una manera o altra, “lo riu” com a esperit inspirador i com a eix motivador.

"Ciutat de llops" d' Andreu Carranza

Ciutat de llops” ens remet a “Riu avall”, a “Llibre de les set xibeques”, a “Anjub” i a les peces que van donar a conèixer Carranza com un dels autors més interessants, indefinibles i personals de la nostra literatura, arrelat al Sud i fent-ne bandera i exercici pràctic en tot moment. Narra una història que arrenca quan els poders polítics i socials de la zona rescaten l’últim llaüt i l’últim llaüter, l’oncle Passarius i els embarquen en una aventura lligada a la propaganda i al turisme, però on les realitats i les intencions del patró i d’alguns dels tripulants són ben diferents.
I aquesta història és Andreu Carranza en estat pur. D’entrada una de les marques de la casa, el vocabulari. Renecs, paraules, expressions genuïnes i un ventall inesgotable i d’una gran riquesa que ens acosten una manera de parlar viva, rica, poderosa i extremadament interessant que contrasta força amb la llengua estandaritzada que s’utilitza habitualment. El vocabulari del riu és poderós, contundent, ple de girs i d’elements sorprenents i Carranza el domina a la perfecció i el fa treballar al seu servei, convertint-lo en un dels símbols d’identitat de la història.
D’altra banda hi ha la capacitat innata de Carranza a l’hora d’explorar la riquesa de l’Ebre en tots els sentits. L’Ebre pot ser un déu, un amic, un monstre i poc acollir riquesa, misèria, mort, boires, pau, placidesa, perill o bèsties ferotges com el terrible Dip o els silurs gegants. Aquell riu “mític i remorós” que cantava Gerard Vergés es converteix a mans de l’Andreu en un ens viu i llegendari que esdevé un protagonista omnipresent i que mostra totes les seves cares i també totes les arestes feridores.

Andreu Carranza (Foto: Ràdio Mòra d'Ebre)

Qui hagi conegut Carranza a partir de les seves obres de més èxit com “La clau Gaudí” o “El poeta del poble” potser es perdrà alguns elements antics que, si bé no són en absolut un obstacle a l’hora d’entrar en la història, si que ajuden força a conèixer amb detall l’arquitectura íntima i personal de l’escriptor i aquesta idea de tancar un cicle que té a veure amb moltes coses que formen part indissoluble de la seva biografia. El pare, Joan Carranza, antic alcalde d’Ascó i un dels irreductibles líders antinuclears que es va haver d’exiliar després de perdre la lluita contra la gallina dels ous d’or; el mestratge d’autors molt lligats a l’Ebre com Artur Bladé, Joan Perucho o Jesús Moncada i les essències del riu que, obligat per la força del pas del temps, ha anat perdent aquella antiga simbologia, deixant de ser l’epicentre i el màxim generador de vida de la zona i dels seus habitants.
El viatge del llagut riu amunt és també un camí personal que Carranza s’autoimposa per capbussar-se en les aigües fondes i mogudes del seu passat i mirar de cercar l’equilibri, una certa estabilitat interior que li permet recuperar les essències del pare i també d’aquell riu salvatge però també amical que va bressolar la seva infantesa, dues figures potents, magnífiques i magnètiques, de les que deixen marca i no s’obliden mai.

Llaüts al riu Ebre (Foto:Ajuntament de Mequinensa)

Des del punt de vista formal, l’Andreu segueix sent un fabulós i fascinant “contador” d’històries, un d’aquells personatges que anaven de poble en poble explicant faules i aventures tot entretenint grans i petits. Ara també ho porta a la pràctica com a patriarca del grup de rumba ebrenca Lo Gitano Blanc. Per a qui no el conegui personalment, val a dir que sempre ha tingut un magnetisme innat a l’hora de narrar, una vitalitat encomanadissa i suggeridora que enganxa sense possibilitats de fugida, que aquest magnetisme el trasllada també als seus llibres i aquest no és en absolut una excepció.
I tot i que en aquesta ocasió només es troba a faltar aquell sentit de l’humor poderós, irònic, directe i intel·ligent, també marca de la casa, que viu a plaer en llibres com “Llibre de les set xibeques”, a “Ciutat de llops” barreja amb saviesa aventures, sentiments, intriga i algunes dosis controlades de fantasia amb tocs de por que basteixen un conjunt rodó, convertint aquesta novel·la en una meravellosa porta per entrar en l’univers Carranza, un món especial, particular i ric que molt pocs autors de casa nostra poden aconseguir. I un advertiment, si no coneixeu l’obra de l’Andreu Carranza us esteu perdent una peça insòlita de la nostra narrativa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)