Reconec d’entrada que ja no mantinc el ritme trepidant de coneixement musical de fa uns quants anys, quan allò era una mica feina i molt de passió, però encara m’agrada descobrir noves propostes i, sobretot, em fascina quan una cançó, un disc, un cantant o un grup m’atrapa, em captiva i em porta a actuar com un adolescent engrescat i emocionat, repetint les cançons una vegada i una altra. No passa sovint, però passa i, de fet ha passat ara.

La puerta giratoria - Invisible Harvey

Ja sé que molts de vosaltres direu que vaig tard, que un grup que va publicar el seu disc a mitjans del 2016 no té res d’actualitat, però no vull parlar d’actualitat, vull parlar de qualitat, de sentiments, de sensacions, d’aquelles obres que són absolutament rotundes, que viuen (o haurien de viure) fora del temps si no fos per aquesta dictadura tràgica del moment que sembla guiar tots els nostres actes i tots els nostres gustos i que ens fa viure a la màxima velocitat i on les coses, de vegades moren quasi abans de néixer.

Dimas Rodríguez

El disc és diu “La puerta giratoria”, el publica El Genio Equivocado i el signa Invisible Harvey. Arribats aquí, els més veterans o els més cinèfils ho relacionareu ràpidament amb aquella pel·lícula de l’any 1950, dirigida per Henry Koster i interpretada per James Stewart en el paper d’Elwood P. Dowd un home bondadós, que ajuda tothom però que va a tot arreu acompanyat d’un gran conill imaginari de nom Harvey, cosa que no agrada gens la seva família que opina que li cal tractament.
Doncs bé, Invisible Harvey és el projecte musical més personal de Dimas Rodríguez, músic, guionista de recordats espais televisius, realitzador de cinema i que s’ha revelat com una veritable màquina de fabricar pop oníric i captivador. De fet, si heu vist la pel·lícula us resultarà fàcil traçar paral·lelismes i establir associacions ràpides i directes. Les cançons d’Invisible Harvey respiren la tendresa embriagadora i quasi naïf del personatge d’Stewart i la seva personalíssima relació amb el conill imaginari. El Harvey de Dimas Rodríguez és fantàstic i meravellós i està carregat d’això mateix, de fantasia i de meravelles.

Invisible Harvey

Comencem. D’entrada les cançons de “La puerta giratoria” són petites grans històries. Petites de mida, descàrregues pop directes i immediates però grans en contingut i en emocions. Amb la idea de construir peces que, en realitat siguin històries, siguin pel·lícules de curta durada, Invisible Harvey proposa una successió de ficcions encadenades on no costa gens entrar-hi, deixar-se endur per les onades sonores i per la potència de les històries, d’aquestes postals vives i poderoses, plenes de vida, de ficció i de reflexió.
Lletres molt treballades, acurades, que posen de manifest les contradiccions de la vida o aquells moments carregats d’introspecció que ens porten a aïllar-nos de tot, peces plenes de simbolismes i d’imatges fàcils de transformar-se en un clip mental que de seguida agafa vida pròpia, creix i s’escampa, convertint-se en un paisatge on no hi ha tòpics, on tot lliga a la perfecció, sense fissures, sense pertorbacions que trenquin la unitat del conjunt.
Dimas regna amb solidesa en aquest projecte personal, posa la seva veu personalíssima al servei d’una màquina capaç d’edificar muralles sonores d’una bellesa i d’un magnetisme lluents, eteris, barrocs i a la vegada directes i colpidors. Les cordes del violí de Joan Gerard Torredeflot i del violoncel de Núria Maynou creen onades embriagadores, escampen un perfum que xucla, que impregna allò que toquen d’unes emocions intel·ligents i càlides. L’efecte global transmet una estranya sensació de cinema, és a dir, la conjunció d’unes històries que és fàcil imaginar acompanyades d’una banda sonora d’aquelles que t’impulsen, que et mantenen aferrat a la cadira, que et fan volar, plorar, riure, emocionar sense pauses, sense treva. Les cançons d’Invisible Harvey són tot el contrari d’aquesta invisibilitat i es converteixen en meravellosos escenaris plens de vida i sensacions literàries, honestes, d’una solidesa pop incontestable i amarades d’un optimisme intel·ligent, culte i, sobretot, encomanadís.

Dimas Rodríguez, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou

I a mi, personalment, tot el conjunt em transmet una agradable sensació de complicitat. D’entrada, el to de veu del Dimas, quasi com si un amic t’estès xiuxiuejant a cau d’orella les seves últimes aventures en un ambient d’aquells on saps del cert que la mentida no és possible i que tot el que t’expliquen és una veritat absoluta que no es pot ni discutir. I per arrodonir-ho tot, el conjunt sonor, aquesta treballadíssima i honesta estructura que sembla sorgida de la col·laboració íntima d’un brillant creador pop i d’un polit constructor de músiques d’ambient dels anys 50.
Res, si coneixeu Invisible Harvey sabreu a la perfecció de què us estic parlant. En cas contrari, esteu trigant força a descobrir aquesta impressionant col·lecció de cançons boniques (amb tota la grandesa i profunditat del terme bonic), aquesta sèrie d’hipnòtiques peces destinades a ser pop de culte, a convertir-se en trets a l’ànima sense cap condicionant ni de temps ni d’espai, bàlsams atemporals i farcits d’imaginació i de detalls.

Dimas Rodríguez (Foto: David Ruíz)

I una confessió final. Jo, que ja era tot un expert mirant sostres, d’un temps ençà ho faig sempre amb la meravellosa música d’Invisible Harvey.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)