Val, soc conscient de moure’m en un terreny relliscós, en unes arenes movedisses que et poden engolir a poc que et despistis. Ja sé, la premissa bàsica de tot periodista és no mentir, no donar dades falses, no confondre els lectors, però ara soc a punt de malbaratar i abocar per la borda un fotimer d’anys d’ofici sense queixes ni reclamacions.

Sakamura y los turistas sin karma - Pablo Tusset

A partir d’ara hi trobareu certeses (potser poques), algunes opinions (irrefutables com a opinions personals que són) i força afirmacions que probablement no passarien aquell polígraf dels programes de cor i víscera.
Arrenquem amb una certesa. Any 2001. L’editorial de Madrid Lengua de Trapo publica “Lo mejor que le puede pasar a un cruasán” la primera novel·la (rebutjada per altres editorials tal i com passa sempre en les millors històries de triomfadors literaris) de (i aquí el polígraf ja comença a moure’s amb energia) Pablo Tusset.

Sakamura, Corrales y los muertos rientes - Pablo Tusset

Acceptat Tusset com a escriptor de capçalera, podem verificar que la novel·la es converteix en un èxit instantani i també salta al cine de la mà de Paco Mir. El nostre home es converteix en un personatge popular, tot i que encara no podem jurar per la memòria de l’Snoopy si es diu Pablo, si es diu David, si es diu Enric, Eduard o Vladimir. La certesa és que els mitjans es deleixen per aquestes històries d’èxit fulgurant, per aquestes acceleracions de fórmula 1 amb capacitat per passa de zero a 200 en 3 segons i que no para de rebre peticions d’entrevistes, aparicions públiques i, qui sap, fins i tot propostes de matrimoni.
El nostre home d’incògnit decideix fer-se fonedís i desaparèixer del mapa. Les revistes de cor i fetge apunten que el seu únic rostre i els 200 noms que l’acompanyen s’han refugiat en algun racó de l’Empordà (es veu que les vaques no llegeixen novel·les d’èxit i això acaba sent una garantia d’anonimat). Des d’allí neix el segon llibre, “En el nombre del cerdo”, (Destino, 2006), amb una única auto-entrevista signada per un nou protagonista, José Antonio Santaló, a la revista “El Cultural”.
Després arriben “Sakamura, Corrales y los muertos rientes” (Destino, 2009), un nou salt mortal. Segueix renunciant a aferrar-se a la cua dels seus èxits anteriors i cada vegada proposa un nou canvi, un nou gir i només el tema de les identitats és l’únic capaç de mantenir-lo en permanent estat d’alerta. I així arriben “Oxford 7” (Destino, 2011), una història de ciència ficció i “Franz y Greta”, (Destino, 2014) que signa com a David Cameo, que, segons diu és el seu veritable cognom matern, però com que no hem pogut entrar a la base de dades de la Policia Nacional i fer una comparativa de DNI’s, és un punt que tampoc no es pot ratificar amb vehemència.

Pablo Tusset amb una turista japonesa (Foto: Míriam Lázaro. Diari El País)

I ara, ves per on, es decideix a repetir i publica “Sakamura y los turistas sin karma” (Destino, 2017), amb roda de premsa multitudinària i entrevistes televisives. “Marededéusenyor”, quin canvi!!
Aquella Barcelona una mica desballestada, humana, plena de tendresa desdibuixada, un punt “lumpen” i amb quasi tot per acabar d’organitzar que retratava Vázquez Montalbán és morta i mal enterrada. La Barcelona postolimpica s’ha convertit en un documental de celebració dels 25 anys mentre que la Barna City de Tusset és la capital de l’Extrema Europa. Els turistes, tot i ser una bona font de finançament, es miren amb recel i desconfiança fins que, per acabar-ho d’adobar, salta un titular als mitjans d’informació: “Turistes japonesos ataquen ancians i nens al Parc Aquàtic de la Sagrada Família”.
Les xarxes socials i els poders públics treuen fum. L’ex inspector Sakamura, de 84 anys, una hacker mercenària i un gat són la gran esperança de la ciutat contra uns turistes que no són ben bé el que semblen. Sense intenció d’estripar la trama, Tusset en acosta una faula contemporània i delirant que porta als extrems les preocupacions i els neguits que formen part del nostre dia a dia.
L’humor, en aquest cas, no té una base quimèrica ni al·lucinada, ans al contrari, respon a un lúcida observació del passat i de les present i a una projecció del futur que té molts punts de realitat encara que l’autor l’estiri com un xiclet i sigui capaç de portar-li fins les conseqüències més extremes. De fet, sota aquesta imatge (difuminada i polièdrica) Tusset és un meravellós observador de la realitat. És capaç de capturar-la i després de fer-la passar per una màquina cerebral capaç de convertir-la en un d’aquells esperpents que tenen més de mirall, de lupa que de telescopi, ens la retorna feta una exageració que provoca un somriure o una riallada però que també fa pensar. Una vegada aconseguit aquest primer estadi de l’esclat còmic, la reflexió es fa evident i, qui sap, fins i tot obvia i necessària.
De fet, llegir els diaris dona una idea aproximada de per on van els trets. Els turistes són els protagonistes d’una mena de dicotomia moral i extrema que els porta a ser a la vegada, una font creixent d’ingressos (allò dels “pingües beneficios que es deia abans) i una mena de compendi de les set plagues d’Egipte en xancletes. Tusset combina aquest sentiment d’amor/odi amb la robòtica, la ciència ficció i també amb una visió contemporània de la modernitat, del xoc de cultures i d’aquesta simbiosi que ho acaba simplificant tot amb el risc d’anar perdent referents pel camí.
“Sakamura y los turistas sin karma” és, d’entrada, una novel·la divertida, molt divertida, però també es pot agafar com una mena de thriller desbocat amb tints de profecia. Humor, caricatura, paròdia i, sobretot molta intel·ligència aixequen i mantenen una història excèntrica, extravagant i sorprenent, farcida d’ironia, de sarcasme, d’enginy, d’ofici i de brillantor.

Franz y Greta - David Cameo

Pablo Tusset (o com la Mare de Déu dels Desamparats del Cens vulgui que es digui aquest home) s’allunya d’aquell humor desfermat, un punt poca-solta i carregat d’energia i de frescor que va mostrar al “cruasán” i al “cerdo” i explora un humor més madur, menys obvi, més carregat de missatges i de segones lectures, menys explosiu però més ambiciós.
Confesso que Tusset m’ha interessat des de sempre i, de fet, hi vaig connectar fa anys per aconseguir (via mail, no cal ni dir-ho) comptar amb la seva veu. No vaig tenir gens d’èxit. Molt amable ell, tot s’ha de dir, va declinar el meu generós oferiment. Ara, uns anys després, no sé si les meves capacitats de persuasió han guanyat qualitat de manera exponencial, si el taló que acompanyava la petició tenia més zeros (a l’esquerra) o si al nostre Salinger particular se l’hi ha estovat l’ànima i té una mica més de pietat vers la gent que ha d’omplir espais culturals, ja siguin analògics o digitals, però el cert és que aquí tenim en autèntica i contrastada exclusiva planetària unes declaracions particulars del nostre heroi literari sobre la seva visió íntima de la novel·la i sobre aquesta mena de garbuix d’identitats que guia la seva vida, i que m’ha arribat signada, sigui dit de pas i a manera d’aclariment i de justificació, amb el nom de Pablo Tusset:

Pablo Tusset (Foto:David Campos)

KARMA CHAMELEON.
El impulso de escribir Sakamura y los turistas sin karma responde a un profundo anhelo de mi alma literaria que ya había atormentado a Dostoievski, a saber: cómo pagar el alquiler. Cierto que el problema del gran maestro ruso era peor porque debía además afrontar sus pérdidas en la ruleta, yo en cambio no juego, de ahí que algunos críticos poco documentados opinen que Dostoievski es un clásico universal y yo todavía no; sin embargo yo fumo más que Dostoievki, y a casi cinco euros el paquete de Lucky y a diez el gramo de polen de sátiva me saldría más a cuenta dejar de castigarme los pulmones y hacerme adicto al póker on line. De modo que me pregunté: qué tema de candente actualidad podría hacer que los barceloneses se arrojaran en masa a la calle para comprar mi nueva novela. La respuesta era obvia pero me salía un libro demasiado serio, así que hice un esfuerzo y pensé un poco más: ¿cuál va a ser el segundo tema de más candente actualidad en Barcelona durante el verano de 2017, que es cuando se publicará la novela si empiezo a escribirla ahora? Esta vez la respuesta fue certera: el turismo, voilà.
Lo divertido del turismo en esta ciudad de locos es que nos empeñamos en vivirlo como un problema, lo que causa gran estupefacción a todo el mundo excepto a nosotros mismos. Es como si el dueño de un restaurante japonés estuviera indignadísimo porque no deja de entrar gente y le compran todos los niguiris en cuanto los pone en el mostrador y le pisan el suelo recién fregado. Ok, pensé: este sí es un buen tema y además se puede abordar desde el humor. Después, como suele ocurrir cuando te pones a escribir comedia, se me mezclaron otras psicopatologías de la vida cotidiana, por ejemplo el asunto de la posverdad, y la realidad retuiteada, y los avances en la estupidez artificial, y los peligros de la globalización, que como todo el mundo sabe viene de globo, un objeto de goma que a fuerza de hincharse puede estallar. Pese a mi reconocida modestia he de decir que el resultado final es un libro magnífico, sin duda rebosa amena erudición, dominio del lenguaje metaliterario y dosis equinas de inteligencia emocional, y no temo exagerar si digo que me confirma como uno de los grandes autores en la línea de Dante Alighieri y Karl Ove Knufptämpf, creo que se escribe así, no tengo ganas de googlearlo.
Por cierto, a menudo se me ha preguntado el porqué de mis seudónimos, con lo fácil que sería llamarme como dice mi carnet de identidad, que por algo se llama carnet de identidad y no licencia para capturar mejillones. Esa pregunta tiene muchas respuestas, pero la que viene al caso hoy es la siguiente: ¿puede un autor tan brillante como yo mostrarse francamente al mundo y exponerse a que una horda de lectoras enloquecidas le hagan la ropa jirones?
Si Batman el caballero oscuro debe usar una máscara para salvar al mundo, con mayor razón debo llevarla yo.



Gràcies xic,.. ara només em queda el repte d’aconseguir quedar en persona amb ell per a fer un cafetó i veure si em puc fer una magnífica selfie amb el seu DNI autèntic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)