L’editorial Andorra acaba de publicar “A l’ombra del solstici”, els quart llibre de poemes del poeta andorrà Manel Gibert Vallès. Nascut l’any 1966 a Reus, és professor de llengua i literatura catalana a l’Escola Andorrana d’Ordino, i dirigeix la revista Portella, del col·lectiu del mateix nom. Ha publicat “Pluja”, (Edicions del Diari d’Andorra. 2000); “Quadern d’Arans” (Editorial Andorra 2003); “Blaus a la deriva” (Editorial Andorra 2010) i ara, amb aquest llibre, prologat per Carles Duarte i amb il·lustracions de Sergi Mas.
Gibert és una de les veus poètiques més interessants d’Andorra (tot i que vull creure que, per raons obvies, l’essència reusenca marca d’alguna manera) i amb aquests quatre llibres ha anat consolidant una línia personal i poderosa que es pot bellugar amb solidesa dels poemes llargs a la concentració d’emocions que podem trobar en tankes i haikus.

Manuel Gibert - A l'ombra del solstici

La veu de literària de Gibert transita amb comoditat i contundència per uns camins que són capaços de solcar la part més íntima dels sentiments, però també anar a parar a l’exterior, a la mirada càlida o crítica cap a tot allò que l’envolta.
Manté un gust formal per les aparences que mostren els poemes, la seva part més física, la que es veu al primer cop d’ull, sense aprofundir-hi. L’arquitectura externa dels poemes és important i lliga amb l’interior. En aquest cas, la part formal s’estructura al voltant d’una col·lecció d’haikus, una mètrica japonesa que ha arrelat força bé a la tradició catalana. Gibert els porta al seu terreny, amb descripcions de paisatges, d’ambients naturals capaços de capturar, quasi com una fotografia, l’instant precís, aquell moment exacte que vol retratar el poeta i no un altre, posant tensió i l’acció quasi imperceptible però existent que guia l’essència d’aquests poemes.
Seguint amb el gust per la presència estètica, renuncia a les majúscules i als punts i aconsegueix una presència encara més despullada que, a la vegada, esdevé més contundent i compacta. La màxima nuesa és també el punt àlgid de l’expressivitat, la punxada a l’ànima que porta a la transcendència, a saber que aquell tros de natura és també la vida, l’esperit, el sentiment. Gibert és capaç de recrear-se en els detalls, d’arrencar-hi tota la transcendència, de fugir d’allò que podria ser només una postal i convertir-ho en filosofia de vida, en sentiment i emoció, demostrant de manera fefaent que el món forma part de nosaltres i nosaltres formem part del món, amb totes les conseqüències.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)