Gay Talese és un dels grans periodistes vius. Reporter de The New York Times, Esquire, The New Yorker i Harper’s Magazine va ser, juntament amb Tom Wolfe, el principal representant del nou periodisme, del periodisme dut a terme amb un alt contingut literari. Autor d’articles sobre grans mites contemporanis com Joe DiMaggio o Dean Martin, el que va dedicar a Frank Sinatra, s’ha considerat com un dels grans paradigmes del periodisme contemporani.

"El motel del voyeur", de Gay Talese

Alternant el periodisme i la literatura (una literatura molt lligada al periodisme, és cert) Talese s’ha convertit en un dels autors més seguit arreu del món. Llibres com “El reino y el poder”, “Fama y oscuridad”, “Honrarás a tu padre”, “La mujer de tu prójimo”, “Los Hijos”, “Retratos y encuentros”, “Vida de un escritor” o “El silencio del héroe” l’han convertit en un supervendes i han acabar de refermar el seu prestigi. Ara, als 85 anys, viu una de les polèmiques més fortes de la seva llarga i exitosa carrera, provocada per la publicació del llibre “El motel del voyeur”, editada per Alfaguara en traducció de Damià Alou.
La història arrenca quan Talese rep una carta de Gerald Foss, el propietari d’un motel de Colorado. Li explicava que havia comprat l’establiment per tal de poder donar via lliure a la seva obsessió pel voyeurisme. Havia aprofitat els conducte de ventilació per instal·lar-hi un sistema d’observació que li permetia espiar tots els hostes.

Gerald Foss a la recepció del seu motel (Foto: El Periódico)

Talese va voler veure amb els seus ulls la veracitat d’aquella afirmació, va anar al motel i es va convertir en voyeur a banda de repassar tota la documentació i els diaris de Foos, una mena de registre documentat de totes les activitats socials i sexuals dels visitants. I no només això, també li va confessar que havia estat testimoni d’un assassinant i que no l’havia denunciat per por.
La història va romandre inèdita durant 36 anys fins que Foos va autoritzar la publicació quan ja no hi havia possibilitat de rebre conseqüències legals, però el que es va encetar va ser un encès debat sobre ètica periodística i sobre els límits i les fronteres de la informació i així, més enllà de la gran qualitat del text, Talese s’ha convertit en el centre de la polèmica.

El motel de Gerald Foss (Foto: El Periódico)

I sí, no es pot obviar la condemna ètica, però també cal tenir en compte l’atracció del costat fosc. El periodista aparca els prejudicis i es converteix en voyeur, sense jutjar, mostrant els fets i la realitat que desfila pels ulls del protagonista. I no només això, a l’hora de llegir-lo també situa els lectors a l’ull de l’huracà, els converteix en voyeurs d’un voyeur i els trasllada el pes d’aquest debat ètic mentre la pregunta muda del “I tu, què faries?” esdevé omnipresent.
De fet Talese fa una dissecció del diari del voyeur i mostra el, diguem-ne, treball continuat de Foos, que es va agafar la seva condició de voyer (nascuda d’espiar una tieta que es passejada despullada per casa) com una mena de treball social, documentant les trobades sexuals que observava com si es tractés d’un seriós estudi sociològic, donant dades, estadístiques i, fins i tot, traient conclusions sobre la sexualitat dels americans i les maneres d’abordar-la. En algunes ocasions fins i tot explica que va arribar a seguir alguns dels seus hostes fins casa seva per saber-ne més coses i complementar “l’observació” inicial.

Gay Talese (Foto: The Monsieur)

El debat i la polèmica estan servits, però el cert és que el llibre és un Talese genuí, amb la gràcia literària i la potència periodística d’un brillant observador que, en aquesta ocasió, no defuig els seus dubtes i no obvia en cap moment les contradiccions d’aquest gran llibre.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)