L’escriptora francesa Delphine de Vigan, guanyadora de premis com el Prix des Libraires i el Goncourt des Lycéens, va debutar amb “Els dies sense fam”, una història d’inspiració autobiogràfica que abordava el problema de l’anorèxia. Després vindrien peces com “No i jo”, amb els problemes d’una jove superdotada i ara Anagrama i Edicions 62 han publicat “Basada en hechos reales”, una història que força un punt més els límits que hi ha entre la realitat i la ficció.

"Basada en hechos reales" - Delphine de Vigan

La protagonista es diu com ella, és escriptora, té alguns trets biogràfics comuns i no acaba de resultar del tot clar que sigui una història autobiogràfica tal i com manen els cànons i així aconsegueix crear una estructura que fuig de tot el que et post esperar. Fa l’efecte que, més que parlar d’ella mateixa ha construït un clon, una mena de replicant propi que li serveixi per enfrontar-se al món i per anar plantejant els seus dubtes íntims més fonamentals des d’una posició pràctica i allunyada d’observadora interessada.
I el dubte acaba sent precisament aquest, on s’ha de marcar la línia de separació entre les coses reals i les fictícies? L’autora ha declarat que ella és una part de les inspiracions del llibre però no del tot. El joc és agafar una part de la realitat i barrejar-hi opinions i pensaments que la gent té d’ella, coses que saben o coses que creuen saber, veritats que no ho són tant, mentides que potser s’acaben acostant a la precisió i acabar-ho salpebrant amb una estructurada dosi de ficció.
El conjunt és una sàvia i perversa barreja d’elements d’una banda i altra de la realitat que persegueix l’objectiu de submergir el lector en un univers on els topalls no es mostren sempre amb tota la claredat necessària per arribar a discernir allò que és real i allò que és inventat.

Delphine de Vigan (Foto:RTL)

De fet, amb Delphine de Vigan plou sobre mullat, ja que bona part de la seva obra s’ha mogut en aquest territori relliscós i perillós que deriva entre la realitat i la ficció i l’exemple més recent va ser la seva anterior novel·la “Nada se opone a la noche”, que va utilitzar com una via ideal per tal de donar sortida a les emocions derivades del fet que la seva pròpia mare, que era bipolar, es va suïcidar. La novel·la narrava aquest suïcidi i també li servia per anar reconstruint la seva vida quasi com si fos una investigació criminal, però li va representar la irritació d’alguns sectors familiars.
Aquesta novel·la explica la història d’una escriptora que treballa com a negre editorial fent autobiografies de personatges famosos i es belluga per temes com el concepte de doble, la relació entre lectors i escriptors més enllà de la lectura dels llibres, la fascinació una mica morbosa que generen les històries basades en fets reals i la necessitat d’algunes persones d’espiar i, en certa manera, viure, les vides alienes.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)