És força probable que des que Arola va publicar aquest llibre, "Tarragona Kitsch", els autors quan surtin al carrer notin el foc ardent d’algunes mirades al clatell mentre caminen Rambla amunt per anar a tocar ferro. I, qui sap, potser a hores d’ara, fins i tot ja s’estan plantejant demanar asil polític i empadronar-se a Reus.

Chartreuse

Joaquim Biendicho és professor i escriptor i Àngel Octavi Brunet és escriptor i guionista. Tots dos s’han posat d’acord i han decidir fer un passeig crític per la ciutat de Tarragona (amb sabates de plataforma, és clar, mirant-s’ho tot amb unes ulleres de pasta de vidres de color de rosa i consultant l’hora de tornar a casa en un Casio digital amb calculadora.
Parteixen d’una idea clara, que això del kitsch són coses dispars que viuen sota un mateix tendal, el d’una estètica pretensiosa, passada de moda i considerada de mal gust, tot i que ja se sap que el tema del gust pot arribar a tenir moltes apreciacions.
Sigui com sigui, el tàndem Biendicho-Brunet ha aconseguit no deixar cap canya dreta i, des del punt de vista estètic han arrambat sense cap ombra de pietat amb mitja Tarragona, mites intocables inclosos.

Monument al Maginet

I per si algú pogués tenir algun dubte, una ullada ràpida a la contraportada els esvaeix tots: “Això no és un llibre. Això és un receptacle kitsch*. Un gadget que a l’obrir-se desprèn, pàgina a pàgina, tota la mediocritat, vulgaritat, horterada i ganes de figurar que diàriament rodeja als tarragonins”.
Clar que per endolcir-ho una mica, afegeixen: “Alhora, però, el receptacle també redescobreix en aquests objectes i indrets la seva capacitat innata per fer-los especials, autèntics, excepcionals. I és que tots, en els fons dels nostre cor ensucradet, tenim un raconet Kitsch”.
Així les coses, la passejada estil Atila dels dos pelacanyes posa el focus sobre edificis com el de Caixa Tarragona, el Winterman, el del Corte Inglés, l’Hospital Joan XXIII i fins i tot el conjunt que formen la Casa de la Punxa i l’edifici Atlántico.
Tampoc no salven ni rotondes ni grafittis urbans, però la seva gosadia baixa al terreny particular i apunten a llocs com la sala d’art Arimany, el Boada, el trenet turístic, la joieria del Joan Blàzquez, les botigues de “xinos”, la botiga Ale-Hop, el logotip del restaurant Viena o l’estètica d’un establiment mític, La Riojana (res a veure amb el xoriç... o potser si?).

Jocs Mediterranis Tarragona 2017

I no contents amb tot això, entren al galop en l’apartat de monuments públics i cauen el dedicat als castellers, el monument a Verdaguer, el de Lluís Companys i, oh atac frontal als mites, el clàssic del Maginet i un dels més nous, el dedicat a commemorar els 125 anys del Nàstic.
Però si penseu que la cosa acaba aquí, us equivoqueu, abocats de cap a la tragèdia, aquesta patrulla d’estètica urbana, ha posat l’ull en el Nàsticus, la mascota del Nàstic, la copa de vidre commemorativa dels avortats Jocs Mediterranis del 2017 o les pàgines de contactes de la revista Més Tarragona.
I ja entrats en matèria no rebutgen el sacrilegi i ataquen la línia de flotació del tarragonisme més èpic, centrant en focus en els passos de Setmana Santa, en els armats, i, ai marededéu senyor, en els càntirs que contenen la preuada aigua de Sant Magí i en el culte mil·lenari i passional al Chartreuse.

Àngel Octavi Brunet, Nàsticus  i Joaquim Biendicho

Ara només cal esperar que el llibre sigui un best-seller i els autors puguin pagar una escorta personal d’elit que, vestits de centurions romans, els protegeixin de les ires dels veïns que discrepen del seu sentit estètic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)