La col•lecció Heterodoxos d’Altaïr publica “El mapa del mundo de nuestras vidas”, de Bru Rovira.

"El mapa del mundo de nuestras vidas", de Bru Rovira

Segur que si heu llegit algun dels seus llibres ho l’heu seguit en alguna de les seves col•laboracions radiofòniques (actualment al “A vivir que són dos días” dels caps de setmana de la SER) haureu caigut rendits a la capacitat comunicativa i periodística del Bru Rovira. Nascut a Barcelona l’any 1955 és un dels supervivents d’aquella estirp de periodistes que és capaç de jugar-se la vida fent de corresponsal de guerra i que, amb la mateixa intensitat, es pot capbussar en la vida de personatges anònims amb tota la profunditat i la delicadesa. Ha cobert les informacions de conflictes com Somàlia, el Congo o Kosovo, l’han premiat amb els guardons més importants com el Miguel Gil o l’Ortega i Gasset i ha publicat llibres com “Áfricas”, “Maternidades” o “Solo pido un poco de belleza

Nena malalta a Gambella, Etiopia (Foto: Bru Rovira)

Aquesta biografia és, sens dubte, un dels molts motius que han fet que els responsables d’Altaïr hagin editat el nou llibre de Rovira formant part de la col•lecció “Heterodoxos”, peces fetes per especialistes, per erudits que enriqueixen la realitat amb la seva saviesa i la seva experiència. Veus poderoses, humanes, veus que s’escapen dels camins marcats i que acaben sent fita i referència.
La mirada de Bru Rovira recorda un llibre de Joan Vergés, un militar republicà que explicava que a les platges d’Argelers van veure un home amb dues maletes entrant a peu al mar i dient “Me’n vaig a Amèrica”. Al cap d’una estona van aparèixer les maletes surant, es fixa també en les imatges que arribar de Grècia i dels Balcans i recorda la caiguda del mur de Berlin, una fita que convidava a l’optimisme, a la de la Nova Europa, que semblava obrir de bat a bat les portes d’un futur esperançador que se centraria en aspectes fonamentals com la llibertat i el respecte als drets humans.
El pas del temps i la realitat ha demostrat que aquells ideals s’han quedat en un no-res vergonyós i ofensiu. Milers i milers de persones en mans de màfies sense escrúpols que les deixen sense recursos i les abandonen sense gaires possibilitats d’anar endavant a les portes del cada vegada més discutible somni europeu.
I pel que fa a la resta del món, l’any 1994 les tropes internacionals marxaven de Ruanda i abandonaven un milió de persones que van ser assassinades a cops de matxet. I la barbàrie es repetiria a l’antiga Iugoslàvia, a Geòrgia, al Congo, a l’Afganistan, a Sierra Leona o a Liberia, conflictes que han creat una inesgotable bossa de morts, ferits i desplaçats arreu del món.

Bebé malalt de sida a Cambodja (Foto: Bru Rovira)

Per sort, quan apareix la maldat sempre hi ha una reacció contraria, la bondat i, en aquest cas, l’eix central d’aquest llibre és una ONG que ha anat creixent i que s’ha convertit en una presència salvadora i necessària en la gran majoria de situacions desesperades del món, Metges sense Fronteres.
Bru Rovira hi va contactar per primera vegada a començament dels noranta, quan només tenien en marxa una desena de projectes i quan molta gent, fins i tot periodistes, es pensaven que era una mena d’asseguradora mèdica. Ara MSF belluga un pressupost de anual de 1400 milions d’euros i s’ha convertit en una gran estructura independent. Rovira fa de fil conductor i de catalitzador i aprofita la seva experiència periodística per posar-se al servei del dia a dia dels voluntaris que li van explicant les seves experiències en primera persona. Tot és de primera mà i mostra la capacitat de sacrifici dels voluntaris de MSF i el patiment que l’home genera arreu del món, mostrant que, efectivament la humanitat pot tenir dues cares, la de llop i la de xai i que ambdues poden coincidir i xocar en un mateix espai.
Rovira segueix fent aquest periodisme d’alçada, que va directament al cor, que dona noms a les persones, a les víctimes, als protagonistes. Un periodisme capaç de moure’s amb la mateixa habilitat i rigor enmig d’un gran conflicte bèl•lic o en un barri deprimit d’una gran ciutat a quatre carrers de casa teva. És un periodista de raça i de cor, que és capaç d’arribar a l’ànima de la notícia i d’aconseguir que les informacions que tracta bateguin vida, emocions i sentiments més enllà del sensacionalisme i de la lluïssor dels primers impactes. A ell li agrada explorar els racons humans i mostrar-nos tot el que s’hi amaga, tots els detalls que demostren que la humanitat encara té esperança i que no som en absolut diferents els uns dels altres i aquest treball, com tots els seus, torna a ser una autèntica meravella que ens mostra la condició humana en tot el seu esplendor, en negatiu i en positiu i ens ajuda a posar-nos en la pell de tots els protagonistes.

Bru Rovira (Foto: Paco Elvira)

Bru Rovira ens regala aquí la seva visió íntima i personal d’aquest llibre:

La meva visió del llibre està explicada al pròleg on entre d'altes coses recordo la meva relació amb els protagonistes i els escenaris durant més de trenta anys (d'aquí El mapa del mundo de nuestras vidas), encara que des de posicions diferents: jo com a periodista ells com a humanitaris. Aquest relat fet a partir de l'experiència sobre el terreny, de les coses viscudes, l'experiència humana de compartir (en tota mena d'escenaris, terratrèmols, fams, guerra, migracions....) amb les persones que ho pateixen (quan vols explicar una història humana al menys has de compartir un tram de la vida amb les persones de les que parles, deia el gran Kapuscinski) és, diria, la característica més destacable del llibre. I no només perquè és un relat de persones, sinó també perquè penso que el millor relat possible sobre la història, els fets, la geopolítica, és el que poden fer les persones a partir del propi coneixement. També, doncs, les reflexions que els protagonistes i jo mateix fem a partir de les experiències viscudes tenen -i això ja és una convicció personal del que ha de ser el relat periodístic- molt més valor, més "veritat", que tot aquest altaveu mediàtic tan en boga, on el món es pensa en la distància, amb una visió que va del paternalisme al vell colonialisme: és a dir el relat ideològic de l'altre des de posicions de la superioritat que s'atorguen els poderosos.
tots els protagonistes del llibre pensen d'una manera o altre el món que els ha tocat viure i el seu pensament, a vegades molt de sentit comú, aparentment molt simple, té aquesta grandesa, aquesta volada, profunditat que dona el coneixement que neix de l'experiència: per exemple, l'Aitor, en un paràgraf resumeix perfectament en que es converteix una guerra i com degrada a les persones.


Gràcies Bru.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)