Jaume Cabré és un autor de ritmes pausats, que treballa sense presses i sense pressions editorials. Això fa que els lectors l’esperin (l’esperem) amb neguit. Després d’una de les seves grans novel•les acostuma a publicar un llibre de pensament, una mena de desengreixant de la sempre absorbent manera de treballar la ficció que té.
Cobert aquest pas amb “Les incerteses” i mentre no arriba una nova novel•la, apareix a Proa Quan arriba la penombra”, un esplèndid recull de relats que és el tercer que ha escrit al llarg de la seva carrera literària i que ens ofereix un Cabré particular, especial, singular que, sense trair en cap moment el tarannà i les essències “marca de la casa”, que ens porta per uns camins diferents, que cal valorar amb una altra mirada i descobrir amb uns ulls una mica especials.

"Quan arriba la penombra" - Jaume Cabré

Tinc clar que no descobriré gran cosa, però llegir Jaume Cabré en aquestes distancies curtes planteja diferències amb el fet de fer-ho en una de les seves grans i contundents novel•les. I que consti que no es tracta de fer un judici de valors ni parlar de qualitats. Ell mateix ho explica al final del llibre. Els contes són una mena de desengreixant. Neixen entre els llargs processos d’escriptura, en temps morts, en moments que demanen nous aires i la necessitat d’alleugerir la mirada. Neixen sense un objectiu immediat concret i definit i es guarden al cor de l’ordinador fins que arriba el moment de recuperar-los, de revisar-los i d’esporgar-los.
A l’hora de confegir un recull n’hi ha que s’ajusten a la idea i a l’esperit i hi poden entrar de manera directa, sense embuts ni transformacions. D’altres han de patir retocs i d’altres, el que no encaixen amb el to de fons, senzillament es rebutgen sense cap remordiment. I encara hi ha un quart grup que són els que neixen a remolc de la idea inspiradora, dels que es creen quasi a mida o, com a mínim, sabent amb força precisió on s’espera que encaixin.
Amb aquest material i aquesta idea de fons, Jaume Cabré ha construït un recull impecable i curiós, un conjunt de contes que, d’entrada, responen als trets essencials de la manera de treballar de Cabré, metòdic, professional, perfeccionista, detallista i conscient que la literatura és una part fonamental de la seva vida que cal dur a terme amb totes les garanties i la màxima precisió. El fil comú, el que ha marcat la tria i l’ordre, són personatges que tenen contacte amb el mal, amb aquesta penombra física i moral que, segons es deriva de les pròpies circumstàncies personals, poden ser víctimes, botxins o simples observadors i, en certa manera, còmplices d’aquest mal.

Un quadre de Millet té un paper important al llibre

Els motius també són diversos, hi ha professionals, gent moguda per la necessitat de venjança, persones que es pot dir que no tenen altre remei i, en definitiva, un catàleg de personatges i situacions amb aquest vèrtex on van a parar tots d’una manera o altra, la violència i el mal. Un pic controlats i revistats tots els contes, Cabré busca que tots els contes tinguin un sentit, que no hi hagi res superflu o gratuït i que, fins i tot, l’ordre escollit en la disposició de les històries tingui un sentit, una lògica i formi part també d’aquesta estructura de conjunt. També hi ha habilitat, rigor, humor negre, ironia, ofici, passió, crueltat, mort, tristor, intuïció, misteri, ombres, llums i geni.
Una de les singularitats de “Quan arriba la penombra” és la capacitat de l’autor per entrar en les individualitats, per acostar l’ull al detall, a la vida i a les circumstàncies concretes de cada protagonista i, en aquest sentit el llibre descobreix un Jaume Cabré més lúdic, capaç un cop més de trencar els límits i d’apropar la mirada als seus protagonistes amb una personalitat d’entomòleg i arrencar motivacions, detalls, sorpreses que converteixen cada conte en un petit miracle captivador que fins i tot s’escampa més enllà dels límits estrictes de cada història i, com una mena de pop discret però implacable, abraça altres històries i fa que tot sigui una mica més subtil i complex i superi amb escreix la imatge que aparenta.
D’altra banda i a aquestes alçades de la seva vida creativa, Jaume Cabré no ens ha de demostrar res, però els seguidors de l’autor sabeu/sabem que és qualsevol cosa menys conformista i per això cada conte és una autèntica demostració de força narrativa. Canvia la mirada, el to, la parla, l’accent i aconsegueix màgia veritable, captivant l’atenció mentre esperes que en qualsevol moment de la narració salti la llebre que representa un gir, la sorpresa, l’impacte. Els protagonistes i, és clar, també la mirada, van des d’un assassí a sou a un llibre i amb això, sense ànim d’explicar més coses de les necessàries, ja es pot agafar la idea que tot el llibre manté sempre el to a la part més alta. Molts detalls, molta interacció física i mental que fa que els contes es retroalimentin, ja sigui de manera evident o de forma molt més subtil, aprofitant les petites bufades de penombra.
I això ens porta a una conclusió evident, el fet d’enfrontar-nos a un recull de contes amb una clara voluntat d’anar molt més enllà d’un simple aplec d’històries. Tot s’ha treballat amb geni i intel•ligència, des dels continguts a la disposició, i podríem dir que “Quan arriba la penombra” és un recull de contes amb vocació de novel•la, entenent aquesta vocació com la necessitat de que hi hagi sempre una estructura més gran per damunt, que cada petit fragment atresori en tot moment aquesta poderosa sensació de pertinença a una realitat més general, a un esperit més excels, més superior, encara que, com és el cas, vagi lligat a la penombra, al costat fosc.
Tractant-se d’un Jaume Cabré era fàcil pensar que és un llibre intens i, de fet es pot certificar sense por que és dels que deixen rastre, d’aquells que quan arribes al final tens ganes de tornar-lo a comença i assaborir-lo de nou encara amb més ganes.
I, com sempre, és un honor i un gran plaer tenir “la veu” de Jaume Cabré, explicant la seva visió íntima del llibre.

Jaume Cabré (Foto: Andreu Puig. El Punt Avui)

No sé què dir-te. No és cap novetat que et digui que m'ha costat molt de fer. És un llibre de gestació lenta, amb contes que fa anys que arrossego, rellegeixo i torno a guardar. De tant en tant, en ressuscito algun, hi faig un canvi d'enfocament, i el torno a desar... Segurament amb l'íntima esperança que els contes es facin grans i presentables ells tots sols. Els que donen una certa solidesa al recull són els que he descartat. Vull dir que, havent-los descartat, fan més cohesionat el recull...
Si no m'enganyo, cap conte m'ha sortit així d'una tirada. Sempre hi ha una intenció que es tradueix en una frase, en un possible final, en un canvi de direcció... i, a mig fer-los, els deso al calaix. I després de viure i llegir i de moltes hores i dies, arriben moments de treure'ls del calaix perquè s'airegin i em diguin què volen ser quan siguin grans.
Sé que no dic res de nou ni res d'intel•ligent. Escriure està farcit de temptatives a les fosques. I quan, a poc a poc, es va fent la llum conte a conte, és que, també a poc a poc, conte a conte, estem arribant a la penombra...


Gràcies, Jaume.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)