No és massa habitual que una producció literària cent per cent de casa es converteixi en un gran èxit internacional que no només es consolida dia a dia sinó que va creixent amb força. Es tracta de la sèrie Agus i els monstres, publicada per Combel i creada per un magnífic equip creatiu format per dues màquines de pensar vitals i inquietes que no fan altra cosa que remenar tota mena de possibilitats, l’escriptor Jaume Copons i la il•lustradora Liliana Fortuny. L’un escriu i l’altre dibuixa, però no us penseu, les fronteres no són tan clares i, de fet, és fàcil imaginar que l’Agus Pianola és fruit d’una sempre activa tempesta d’idees constant i un punt bulliciosa.

Agus i els monstres. El dolens de la sèrie

La sèrie ja té set llibres (“Arriba el senyor Flat”, “Salvem el Nautilus”, “La cançó del parc”, “La guerra del bosc”, “La llegenda del mar”, “Sant Jordi de les Galàxies”, “De llibre en llibre”) i acaba de sortir “La carta més alta”, el lliurament de cara a la campanya de Sant Jordi.
Però val a dir que aquesta sèrie vuit llibres no és en absolut fruit d’una programació prèvia, d’un pla establert a priori. Jaume Copons ens ho explica.

Agus i els monstres. La visió d'Agustín Comotto.

L’Agus i els monstres va néixer a foc lent, a poc a poc, després de moltes provatures. No se sap, per exemple, que existeix un primer original que custodien la Noemí Mercadé i en Jordi Martín. És titula L’Agus Pianola i el monstre dels llibres. És un novel•la tradicional, amb molts dibuixos, però amb una estructura narrativa absolutament tradicional. Quants autors (i els autors som la Liliana i jo) són capaços de dir-li a l’editor que s’ho han pensat millor i que la novel•la que han lliurat (i cobrat), ja només és un punt de partida? I quants editors són capaços de desar la novel•la i beneir la pensada? Allà a on d’altres haguessin pensat “això ja ho tenim”, nosaltres vam començar a treballar de nou. Això era l’estiu de l’any 2011 i des d’aleshores n’hem publicat vuit, i en tenim tres més escrits i dibuixats. Un no parar! La gent que ens veu fer i dir bogeries a llibreries, escoles, biblioteques i els llocs més inversemblants no sé s’imagina les hores d’escriptura i dibuix!

Agus i els monstres. Sr. Flat

Segur que, a hores d’ara i com acostuma a passar sempre, desperten admiració i enveges, però hi ha una cosa certa, si coneixes personalment un o els dos integrants d’aquest pack, quan llegeixes alguna de les aventures de l’Agus, els veus. Veus la seva personalitat, els seus gustos, els seus tics. I això (tot i que potser hi haurà qui pensi el contrari) és bo i molt sa. És la personalitat aplicada a la creativitat i, qui sap, potser aquesta és una de les raons (o la raó) de l’èxit, l’autenticitat, la passió i l’emoció sense artificis, tal com raja.

Agus i els monstres. Els primers monstres.

El Jaume Copons i la Liliana Fortuny per separat són dues màquines creatives amb capacitat i brillantor per aturar un tren de mercaderies carregat i per afrontar qualsevol repte, però junts...junts són una força de la natura, una veritable eina de destrucció (o de construcció, segons com es miri) massiva. M’imagino, no ho sé i per això no ho puc afirmar del cert, que les jornades de treball es deuen aproximar més al caos que al rigor científic, però els resultats són esplèndids i, com es fa evident en qualsevol llibre, ben lligats, precisos, divertits i sense cap rastre d’improvisació, de casualitat.
El projecte va creixent llibre i llibre i es va fent cada vegada més compacte, més sòlid, a més ramificacions. És obvi que el treball continuat, la confiança i, perquè no dir-ho, l’èxit, ajuden força a construir aquest univers on la personalitat i allò que en podríem dir “marca de la casa” és fonamental a l’hora d’establir i de marcar les complicitats entre autors i lectors.

Agus i els monstres. El jaume i la Liliana.

I no només això, ja que en paral•lel als llibres, aquest duet Fortuny-Copons, Copons-Fortuny, no para de fer bolos arreu i escampen en directe les bases d’aquesta doctrina singular, d’aquesta manera de fer que encomana vitalitat, humor, emoció, sinceritat i veritat a més de ser una proposta viva, entretinguda, rica i magnífica.

Agus i els monstres. La carta més alta

La Liliana i jo fem el que fem perquè ens divertim, però ens ho prenem amb un rigor absolut, com si ens hi anés la vida, com si cada llibre de l’Agus fos una petita catedral que ha de durar per sempre. I ho fem rient. Quan som davant dels nens i nenes (i mai no hem parat ni pararem d’anar a escoles, llibreries, biblioteques i festes literàries variades), considerem que estem fent el més important que podem fer.
Això dels targets és una mica de ciència-ficció. Quan vam començar a treballar simplement pensàvem amb els nostres fills (aleshores el fill de la Liliana tenia sis anys i la meva 8) i amb nosaltres mateixos. A l’hora de la veritat tenim lectors d’entre sis i dotze anys, i fins i tot lectors de quatre i cinc que es fan llegir les novel•les per pares, avis i germans.
Pensem poc, però pensem que les biblioteques escolars han de ser el motor de l’escola, que els llibres obligatoris no serveixen per fomentar la lectura, que la lectura i els aprenentatges per ser efectius necessiten emoció...
Vam descartar totalment produir més del que podíem fer sense haver de recórrer a d’altra gent o sense baixar el nivell. I la vam encertar. I aquí ens mantenim.

Agus i els monstres. Una de les pàgines

Vivim en el món de l’Agus i els monstres. Conseqüentment i inevitablement no parem de pensar en monstruositats: cançons, d’altres formats de llibre, una exposició... Però no farem ninots a la Xina ni cap bestiesa que ens remogui l’estomac.
Hem treballat i treballem molt dur, hem picat pedra, i els resultats han estat bons. Pensar que el que passa és que simplement som genials seria d’imbècils. Cal comptar amb la sort. I n’hem tingut molta. La col•lecció creix a casa nostra i també a fora, primer ens compraven països petits, després mitjans, ara serem a França, Canada, Estat Units... Això si no hi ha altra gent picant pedra no surt.
En un termini relativament la Liliana i jo vam aprendre a treballar junts partint d’una sèrie de pactes per fer el que ens dóna la gana, amb una total llibertat i confiança en l’altre. Això és pot fer quan hi ha uns mínims en comú i quan decideixes que t’agraden més el defectes del teu company o companya que les virtuts dels altres. La Liliana a vegades ha d’aguantar les meves anades d’olla i jo les seves. Sigui com sigui, em passa com amb l’Óscar Julve, ara som amics i treballar amb amics és un luxe.

Agus i els monstres. Una de les pàgines.

Em posa de molt mala llet quan ens presenten com l’autor de l’Agus i els monstres i la seva il•lustradora. Això fins i tot ho ha dit una d’aquestes feministes del morro fort des de dalt d’un escenari. Signem Copons&Fortuny! Els autors som els dos, independentment que jo escrigui i ella dibuixi. Primer em pensava que ho feien perquè jo era més conegut, després em vaig adonar que és un problema de respecte cap a les dones i cap als il•lustradors.
Farem l’Agus i els monstres mentre ens ho passem bé fent-ho i hi hagi lectors. I quan pleguem plegarem bé, tancant la col•lecció. No ens passa pel cap fer l’esforç que fem sense passar-ho bé. I farem d’altres projectes, segur. I també treballarem sols i amb altra gent:
Diuen que som un tàndem. I la paraula ens sona molt marciana. No ens veiem gens com un tàndem, som més aviat Thelma i Louise, Simon i Garfunkel, els dos motoristes d’Easy Ryder, l’Athos i el Porthos, l’Asterix i l’Obelix i en Harpo i en Chico Marx.
En el marc català – i també l’espanyol -, som dos autors poc convencionals. Només ens has de posar amb gent del sector i es nota de seguida. No som ni millors ni pitjors, però tenim una capacitat molt limitada per a la cosa gregària o per fer despatxos i fer reverències. Quan parlem amb els nens no fem veuetes ni ens comportem com a mestres, som el que som, i això és nota en els llibres i en directe. Als grans els pot agradar o no, però la canalla ho agraeix. I, d’altra banda, hem establert contacte amb un munt de llibreteres, periodistes, bibliotecàries, mestres, gent que és la primera línia de la cultura i la literatura, gent motivada amb qui també compartim neguits, passions, experiències i voluntats.

Agus i els monstres. Una de les pàgines

Em sap greu que hi hagi gent que compari l’Agus i els monstres amb altres col•lecció creades per equips editorials pensades per al consum massiu. En general es tracta de gent que no coneix la col•lecció i que s’alarma per l’èxit que té ( això és molt català: si les coses van bé és que hi deu haver alguna cosa que no rutlla). Sortosament són moltes les mestres, bibliotecàries, llibreteres i pares, un munt de criatures, que s’han adonat que l’Agus i els monstres és tota una altra cosa. I, en efecte, que al costat de les referències literàries i culturals (que són les nostres) hi ha unes històries on hem abocat un munt de vivències, una manera de viure i veure el món, de ser i de ser-hi: els llibres estan plens de coses que deien el meu pare i el de la Liliana, de bestieses que han fet els nostres fills, de coses que ens han passat, de problemes que haguéssim volgut resoldre com ho fan els monstres. Potser per això hem acabat sent Fortunyova i Coponovitx i ens hem integrat en la col•lecció. I quan la Fortunyova en el darrer llibre publicat diu “I’ve got blisters on my fingers” és com a mínim per tres coses a) perquè és el que diu en Ringo quan acaba de tocar Helter Skelter al disc blanc dels Beatles b) Perquè els Beatles per nosaltres no són discutibles (com no ho és Melville, els Marx o el Cyrano de Rostand) i c) Perquè en aquell moment la Liliana tenia els dits fets pols de tan dibuixar.


Agus i els monstres. Alguns dels personatges

I tot i que és evident que les aventures de l’Agus &Co es dirigeixen als petits de la casa, us recomano que quan no us vegin els vostres fills, n’agafeu un i el llegiu sense cap complex, comprovareu que us agrada, us diverteix, us fa riure i també us fa pensar. Bons llibres, en definitiva.

Agus i els monstres. Un dels dibuixos preparatoris

Gràcies, Jaume, gràcies, Liliana.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)