Carlos Zanón s’ha convertit en un dels autors de novel•la negra més ben valorats de l’actualitat. Les seves històries, dures, contundents, amargues i molt reals, han fet que crítica i públic l’hagin situat a l’epicentre de l’interès general i en un valor indiscutible que cal no perdre de vista.
Però ara, després de dos anys de no fer-ho, (va publicar el llibre “Rock&Roll” a 66rpm editorial i la plaquette “La extinción del dinosaurio”) torna a la poesia amb “Banco de sangre”, editat per Espasa.

"Banco de sangre" - Carlos Zanón

El Zanón poeta no s’allunya massa del narrador, de fet ha declarat en més d’una ocasió que els seus poemes sorgeixen d’històries que per diferents raons no poden entrar a formar part de la novel•la i que s’acaben convertint en poesia. En aquesta ocasió, però, a “Banco de sangre” hi ha un element nou que arrenca d’una punció puntual, un llibre de la fotògrafa Nan Goldin (Washington 1953).
Goldin s’ha especialitzat en retratar la malaltia, les relacions personals, la violència o la mort des d’una perspectiva quasi íntima, de documentalisme “antiglamour” però que no defuig en cap moment l’escàndol, la morbositat i la provocació.
En aquesta línia, la poesia de Zanón casa perfectament amb l’estil de Goldin, un hiperrealisme ferotge, carregat de detalls quotidians, d’il•luminacions crues, farcides d’intensitat, de colors estripats. La càmera, igual que l’ull de l’escriptor, no és un afegit i forma part indispensable del dia a dia i d’aquesta manera la mirada del fotògraf i també la de l’escriptor no són mai mirades alienes o forasteres, són del tot familiars, formen part d’aquesta realitat directa i propera que repassen i qui sap, potser tot plegat s’acaba ajustant a la definició de la fotògrafa quan deia que la seva obra provenia de les instantànies que fa amb amor, amb la necessitat de recordar gent, llocs i moments especials.

 Carlos Zanón (Foto: Carles Mercader)

El títol, que confessa robat d’una cançó de Bon Iver, transmet aquesta idea de la necessitat de rebre sang aliena, de barrejar-se i sagnar, que et transfereixen coses que t’ajudin a seguir vivint. I al fons dels poemes de Zanón hi bull sempre aquesta intimitat gens plàcida, gens còmoda, carregada de silencis, de retrets muts, de mirades plenes de recels que acaben desembocant en una impossibilitat de comunicació evident i descoratjadora.

“En la mesilla del hotel,
golosinas en recipientes de plástico
simulando los miles de pastilles
que voy a necessitar a partir de ahora
para olvidarte, dormir, soñarte y seguir muerto.
(Trono de la desmemoria)



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)