Edicions B publica “El club de los mejores”, una picada d’ullet que Claudio Cerdán ha volgut fer a la literatura thriller amb segell anglosaxó. S’allunya en aparença de la seva pròpia identitat, la que li va procurar reconeixements com el Novelpol i el reconeixement unànime de festivals com la Semana negra de Gijón o el València Negra. I tot i que amb aquesta decisió no hi ha la pretensió d’amagar-se de manera absoluta, si que s’hi pot endevinar la voluntat de lluitar contra l’estigma que sembla planar sobre el gènere de manera més o menys inconscient i que apunta que és molt més fàcil fer (o més aviat vendre) un thriller exitós venint de Los Angeles o de Liverpool que no pas de Murcia.

Arthur Gunn - "El club de los mejores"

Sigui com sigui l’habilitat literària de Cerdán va molt més enllà de la signatura que utilitzi i, de fet, “El club de los mejores” és una història rotunda i rodona, independentment de noms i geografies.
La llavor de la narració arrenca d’una experiència personal, la de trobar-se amb un antic company de l’escola i veure que aquest recordava coses que ell no tenia en absolut presents. I d’aquí va sortir l’ànima d’escriptor associada a un pensament . “hi ha alguna cosa al meu passat que, sense que jo ho sàpiga, pugui aparèixer i fer-me mal?” I a partir d’aquí van sortint les peces i la manera efectiva i eficaç d’enganxar-les.
L’autor situa la seva història a Minneapolis amb dues voluntats: la primera, la d’allunyar-se de les geografies pròpies tot construint la identitat d’Arthur Gunn i la segona per la semblança amb els paisatges i el clima de Suècia, país on l’escriptor viu des de fa un temps per motius laborals.
I el cert és que ha construït una novel•la poderosa, d’una singular contundència, de les que es mantenen amunt i que no fan gaires concessions a la calma. Retrobar un passat en aparença plàcid es pot convertir en un malson capaç de fer esclatar en mil bocins tot allò que coneixes. Aquest és el fons de la història, però la forma fa honor a la idea inicial de refugiar-se en un pseudònim i en una estètica de regust americà ja que Gunn/Cerdán aconseguir una vibració constant i potent. Una trama concentrada i lineal que s’esquitxa amb alguns salts que ens condueixen al passat i que van marcant les claus del present, aquest ahir que torna per esberlar-ho absolutament tot.

Claudio Cerdán (Foto: Alejandro Sala)

Però no es pot pensar que aquests flashback porten molta llum, ja que apareixen dosificats amb precisió i el que aconsegueixen és enredar encara més la troca i fer que aquest interrogant, aquesta peça del passat que falta per arribar a entendre-ho tot es demori i mantingui tota la intriga en un pic alt que s’agraeix
El lector es converteix en còmplice del protagonista (o al revés, qui ho sap) i això permet quasi sentir en primera pròpia pell els neguits, els perills, les pors que es succeeixen sense gaires interrupcions. Retrata amb efectivitat la sensació de ser víctima d’un engany, de veure com totes les teves conviccions desapareixen i ningú no es creu allò que saps del cert que has viscut. I la conclusió clara seria que aquí, que potser tenim menys manies amb aquestes coses de les autories i els noms, funciona molt bé i tant si es diu Cerdán com si es diu Gunn és una història addictiva que val la pena llegir. Caldrà veure ara com s’ho agafen els americans.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)