Els seguidors habituals del segell ja sabeu que l’editorial Alrevés acostuma a fer sovint honor al seu nom amb sorpreses d’aquelles que provoquen impacte. L’any 2014 publicaven “Te quiero porque me das de comer”, una espectacular i singular història de David Llorente, un madrileny nascut l’any 1973 en un dels barris complicats de la capital, que ja havia publicat quatre novel•les abans de marxar a viure a Praga, on crea i dirigeix el grup teatral Séptimo Miau.

David Llorente - "Madrid frontera"

Llorente també és dels que no s’acomoda gens i lluny de repetir amb més o menys mimetisme l’estil i el format d’aquella narració, fa un salt mortal i torna a la càrrega amb “Madrid frontera” una distòpia ferotge que no amaga una descarnada denuncia de les maneres de fer de la societat contemporània.
En certa manera és una mena de mirall que ens reflecteix, però no un mirall net i brillant que millora les imatges que rep, el de Llorente és més aviat un mirall brut, tèrbol que reflecteix sensacions inquietants i amb una insòlita capacitat per a pertorbar.
“Madrid frontera” és una història ferotge, implacable, dura, que no té pietat ni dels seus protagonistes ni dels lectors i, si fem bona una de les màximes de Llorente, que afirma que si el lector pateix llegint una novel•la, l’escriptor va patir molt més escrivint-la, ens resulta molt fàcil deduir que el camí fins arribar a dibuixar el final d’aquesta història no va ser en absolut un camí de roses.
És probable que el fet de passar la infantesa i l’adolescència a Carabanchel, un barri dur que convivia amb la droga, la misèria i en un entorn de degradació física i moral, l’hagi ajudat força a l’hora de fonamentar aquest estil literari implacable, bastit sense cap pietat ni elements que mirin de fer-lo una mica més càlid, un bisturí que talla la carn, l’obre i mostra els tumors, la podridura interior que, pas a pas s’ensenyoreix de l’espai i s’acosta a l’exterior fins arribar a convertir-se en un tot negre i absolut.
Llorente cuida força l’estil, el llenguatge, la manera d’expressar-se, una idea que sovint acaba agafant més protagonisme que la pròpia trama, que l’argument de la història. De fet, la manera de narrar és directa, sense artificis, sense concessions, una mena de combat de boxa on el lector queda arraconat en un racó, contra les cordes i va reben una successió inacabable de directes, dreta-esquerra que l’aclaparen, l’anorreen i miren de noquejar-lo sense cap pietat. Cada cop actua amb una precisió única i perfecta, cada cop té una intencionalitat i un destí i això és veu en aquest estil que es belluga entre la poesia, la crueltat, la devastació i una mena d’esperança fosca i sense objectius clars.

David Llorente

“Madrid frontera” adopta el camuflatge de distòpia amb tints d’apocalipsi, però en realitat és una visió acerada, freda i implacable de la realitat que l’autor no fa altra cosa que estirar, extrapolar i portar al límit de l’abisme, un pont sense retorn on les veritats de cada dia agafen la seva autèntica dimensió i aconsegueixen una capacitat insòlita d’impacte. Si mirem al nostre voltant amb ulls una mica crítics i mirem de posar-nos sota la pell dels diferents inquilins de les perifèries de la nostra vida quotidiana veurem que aquest novel•la no és altra cosa que el reflex extrem de la vida que hem anat creant, de la societat que construïm (o destruïm) dia a dia.
Aquesta història humida, fosca i autodestructiva que ens proposa és de les que impressionen, de les que impacten i deixen pòsit i, de fet, aquest magnífic tàndem que formen David Llorente i Alrevés s’ha revelat com una perfecta màquina de presentar encerts i sorpreses sense límits i cada nova proposta és una nova i meravellosa mirada al món, una diana perfecta i certera. Lectures magnètiques i amb cor..., encara que aquest cor sigui orc, brut, angoixant i violent!