L’editorial Alrevés ha decidit publicar “El país de los crepúsculos”, la traducció al castellà d’una història del mallorquí Sebastià Bennasar que ja va publicar en català l’any 2012 a la col•lecció Crims.Cat.

"El país de los crepúsculos" - Sebastià Bennasar

Benassar és un actiu creador, prescriptor i analitzador de cultura que, d’uns anys ençà s’està convertint en una peça fonamental de la cultura de casa nostra i en un dels pilars de la novel•la negra en català. Ara, i suposo que vist el trist panorama que el mercat català pot oferir als seus autors, Alrevés aposta per abanderar el salt al castellà, un idioma que, gràcies a la no sempre encertada política cultural catalana, sembla oferir més sortides als autors amb editorials que apostin per obrir portes i eixamplar els seus tentacles.
Consideracions globals a banda, el cert és que “El país de los crepúsculos” és una magnífica novel•la que té tots els ingredients per poder conquerir qualsevol mercat on aterri i, tot i que ja sabem que aquestes operacions, per desgràcia, mai no són faves comptades.

Sant Feliu (Foto- Vall de Boí)

Fa uns anys vam patir una autèntica invasió d’autors i de novel•les nòrdiques, nascudes a l’ombra d’aquell màgic duet Wallander-Mankell. El fred, la neu i una curiosa manera de relacionar-se, allunyada de la nostra concepció mediterrània es va imposar arreu i, en alguns casos, també ens van passar bou per bèstia grossa. Doncs bé, aquesta novel•la, si al cognom Bennasar hi afegint alguna dièresi i alguna grafia damunt algina vocal o alguna consonant, podria ben bé entrar en qualsevol selecció de novel•les on la gelor s’escapa cada vegada que obres una pàgina i la neu mulla les mans, els peus i les catifes dels lectors.
A “El país de los crepúsculos” hi fa fred, molt fred, hi cauen nevades a pams i donar un pas, siguis dels bons o dels dolents, s’acaba convertint en un exercici força complicat de gestionar. Així, doncs, pel que fa al clima, compleix amb nota i Bennasar es converteix en el més mediterrani dels autors suecs o en el més sues dels autors mediterranis, que això de l’ordre ja se sap que no altera el producte.
Sap transmetre amb habilitat aquesta sensació especial, barreja de bellesa, incomoditat, puresa i dificultat que implica la combinació de neu, geografia complexa i baixes temperatures. Però a més d’aquesta presència, diguem-ne, més estètica, el Tià construeix una història d’una solidesa potent. I ho fa amb un còctel d’elements dispars i que, d’entrada poden semblar extravagants, però que ell és capaç de trenar amb precisió quasi didàctica, sense renunciar en cap moment a l’emoció, al sentiment que fa que el lector es vegi impel•lit a anar devorant pàgines per veure si tot es consolida segons les seves intuïcions o bé cal esperar una sorpresa reveladora. Grups radicals amb postulats quasi sectaris, crims rituals i carregats de violència extrema, policies corruptes, activitats delictives de regust ancestral i, de fons el meravellós paisatge de les valls de Boí i el patrimoni romànic.

Sebastià Bennasar (Foto: Carles Domènec)

Posats a criticar, el llibre només té un defecte que sembla lligat de manera quasi endèmica a la literatura catalana, es fa curt. És curiós que lectors i editors no facin escarafalls a l’hora d’editar o llegir novel•les en castellà de 500 pàgines (entre elles moltes d’aquestes amb el segell nòrdic) i, per contra als autors catalans els costa força aconseguir que els permetin superar les 300. Ja sé que hi ha raons de pes, de preu, de necessitat, de capacitat de venda, de públic, etc, però és trist i decebedor que històries com aquesta, riques, intenses i amb moltes ramificacions no puguin gaudir de tot aquell farciment de gaudi extra que enriqueix les grans novel•les, perquè “El país de los crepúsculos”, no ho dubteu, ho és i, més enllà de la trama i del paisatge, Bennasar desgrana reivindicacions o obre temes de debat com l’ecologia, el respecte pel territori, la sempre complicada convivència entre la ciutat i la muntanya, els feixismes i els neofeixismes, la venjança, la rancúnia i, en definitiva, la confrontació inevitable entre dues concepcions oposades de la vida. En qualsevol cas, la feina de Alrevés és sempre impecable i té molt a veure amb el boom que viu la novel·la negra en català. Esperem que gràcies a la suma d'iniciatives particulars com aquesta, la nostra literatura vagi agafant carrils de normalitat absoluta.

Neu (Foto- Vall de Boí)

Benassar tenyeix la neu de sang i no se n’està de retre homenatges oberts als mestres com Jaume Fuster o a les amigues com Anna Maria Villalonga i demostra que la novel•la negra en català té bon pols i força recorregut si aconsegueix vèncer les traves polítiques i socials que sempre planen com voltors sobre els caps castigats de la literatura catalana.