Tusquets publica “Corazón amarillo, sangre azul” la segona novel•la de la fotògrafa i dissenyadora barcelonina Eva Blanch, que es va estrenar l’any 2011 amb “Esto no està pasando” i que ha fet d’articulista en revistes de moda i de tendències com Harper’s Bazaar o Marie Claire.
La protagonista d’aquesta història és l’Emma, una gran editora en declivi social i físic que es presenta a casa del seu germà amb la gossa, dues assistentes i les poques possessions que té i ho fa amb un únic objectiu, anar-hi a morir. I allí, és clar, hi troba la seva cunyada, la Clara, d’una edat molt propera a la seva pròpia filla.

"Corazón amarillo, sangre azul" - Eva Blanch

Les dues dones tenen poc o res en comú, tret d’entrada d’aquests vincles de família política. La Clara viu una certa crisi matrimonial que s’agreuja amb la presència incòmoda de l’editora. Els mesos passen i aquest convivència, en ocasions incòmoda, en ocasions tendra, ens ocasions explosiva, va teixint una relació peculiar, intensa i no sempre agradable que es solidifica dia rere dia.
La part, diguem-ne, extraliterària d’aquesta història és la identitat dels protagonistes. L’Emma és Esther Tusquets, que ja va protagonitzar fa pocs mesos l’exitós best-seller escrit per la seva filla, Milena Busquets (que aquí és la Ginebra); el vincle comú és l’arquitecte Òscar Tusquets i la Clara, la mateixa autora, l’Eva Blanch.
Però més enllà d’aquesta realitat més lligada a la crònica rosa literària, “Corazón amarillo, sangre azul” és una novel•la d’una contundència sentimental i anímica absolutes. Òbviament no és una biografia o un dietari que relata fil per randa un lapse concret de temps i uns vivències determinades, però en cap moment rebutja el fet d’agafar uns sentiments i convertir-los en literatura, aconseguint retratar emocions molt al límit i, en certa manera, utilitzar-ho com el catalitzador d’una nova manera d’encarar el futur i un expeditiu exorcisme del passat recent.
Els personatges es construeixen amb l’obvi i necessari artifici literari que emmascara una part de la realitat però mantenen l’esmolada radicalitat de la realitat, d’allò que s’ha viscut, s’ha patit, s’ha plorat i s’ha rigut en pròpia carn i en pròpia ànima. L’Eva va estripant els dies i, a mida que s’eliminen o es llimen els elements superflus, a mesura que es va gratant la crosta exterior i sovint un punt artificiosa de les coses, de les situacions i de les persones, van apareixent les autèntiques realitats, els veritables sentiments i es mostra el pou quasi real de les ànimes humanes, dels protagonistes d’aquesta història que, en certa manera no és altra cosa que la suma d’un sòlid conglomerat d’històries d’amor que neixen i es transformen a ulls del lector. I de fet, com les bones històries d’amor, les que no s’alimenten de falses dosis de sucre artificial, aquesta també té moments de lluita, de batalla, d’enfrontament. I moments de desconeixement, de viure sensacions contradictòries que no ets capaç de racionalitzar. La grandesa del treball de l’Eva, més enllà de les identitats més o menys emmascarades dels protagonistes, és aquesta capacitat per anar rastrejant els diferents discursos que ofereix el teatre de la vida, en aquesta lluita constant per mirar d’agafar distància i, per contra, mantenir-se enganxada a una realitat massa íntima com per obviar-la, encara que fos de manera literària. Els sentiments existeixen i es fan presents com una mena de redempció, d’exorcisme poderós dels temps viscuts en bé i en mal, buscant aquella escletxa del temps que els acaba convertint en narrables però, sobretot, en assimilables per la pròpia ànima.
Li hem demanat a l’Eva Blanch una reflexió personal sobre la història i aquest text és el resultat, probablement encara més viu i sincer que l apròpia novel•la

Eva Blanch

A vegades llegeixes coses que parlen del teu llibre que t’agraden. Que t’agraden molt. Coses que no hauries escrit mai tu. Com que Corazón Amarillo Sangre Azul explica una historia d’amor. Una història d’amor insòlita, va precisar, l’Eduardo Mendoza. Una definició que vaig rebre entre la sorpresa i l’alegria.
La Clara s’enamora de la Emma. Si. Però no se n’adona. Durant dos mesos viu per a ella entre el malson i la clarividència. Quan l’Emma ja no hi és, la Clara es trenca i la segueix buscant. La troba als llibres, a la boca d'altres persones, i quan per fi aconsegueix fer-la seva, queda, momentàniament, en pau.
El que diuen els altres de la teva novel.la pot ser encertat o no, però forma part d'un procés estrany, misteriós -sovint dolorós-, desconegut en el moment en que entregues les darreres correccions. És la constatació de que el llibre ha deixat de ser teu, de que ara és la mirada del altres la que compta. A vegades tens sort. I t’arriba una d’aquestes mirades que sembla que il•luminin aquella història que vas escriure fa un temps.


Gràcies, Eva.