Nandibú, els segell infantil i juvenil de Pagès, acaba de publicar “Quin cap”, una història infantil en vers al voltant de l’Alzheimer, escrita per l'escriptor i crític literari Ricard Ruiz Garzón i il•lustrada per Pedro Rodríguez.
Una granja especial on cada animal té el seu propi barret. La vida discorre plàcida fins que descobreixen que a l’àvia del pollet li han robat la barretina. Els missatge de fons, ajudar als nens a entendre i a conviure amb una malaltia d’efectes estranys, sorprenents i sovint difícils d’entendre.

Quin cap! Ricard Ruiz i Pedro Rodríguez

L’autor aconsegueix posar els sentiments per damunt de tot i explicar de manera entretinguda que l’afecte i l’amor són les eines absolutes que han de servir per poder superar les adversitats i les coses que se’ns escapen, que no acabem d’entendre com el fet que algú que ha participat dels nostres jocs i de la nostra vida no es recordi del nostre nom.
Ruiz Garzón, que ha publicat “Las voces del laberinto” i la sèrie juvenil “Guardians de somnis”, treballa en aquesta ocasió les emocions amb efectivitat i propugna la idea d’aconseguir que intel•ligència emocional sigui sinònim de comunicació i que, en definitiva, donar afecte acaba provocant que es rebi afecte.
El mateix Ricard ens explica els orígens, tendres i vitals d’aquesta història.

Ricard Ruiz Garzón

"Per a mi, 'Quin cap!' és un llibre molt especial perquè neix dels records de la meva àvia, ja amb una demència avançada, i la seva família a l'Estació Linares-Baeza, a Jaén. Ella oblidava moltes coses, fins i tot dels noms dels néts estimats, i per a mi podia ser desconcertant, però el seu entorn ho convertia tot en una manera de fer-la sentir acompanyada, traient importància als oblits i reincoporant-la a la dinàmica afectiva familiar amb petits trucs i bromes que funcionaven molt bé. Recordo, per exemple, que li deien tota l'estona '¡Caracoles!', i '¿Cómo está usted, caballerete?', i 'Vamos a hacer ahora un curso de burrología', i ella reaccionava a aquestes coses rient i tornant del món que mica en mica se li anava esborrant. D'aquella experiència em va quedar la idea que no cal conviure amb les malalties neurodegeneratives només des de la tragèdia, sinó també des de l'humor i la demostració constant d'amor, i en veure que molts nens i nenes pateixen en la relació amb els seus avis vaig decidir recuperar amb aquests animalons de Can Capell, amb els seus barrets, i amb aquest nét que fa una mica el mateix que jo veia a l'Estació Linares-Baeza: recordar que amb l'àvia és més important l'afecte compartit que la raó oblidada. Després, he tingut la sort que aquesta petita faula en vers l'ha il•lustrat el Pedro Rodríguez amb un gust, una sensibilitat i una barreja precisament d'humor, amor i respecte que estan fent que els petits lectors s'hi enganxin. En saber, en fi, que és una lectura que sovint es fa compartida, entre pares i fills, o avis i néts, recitant els versos i mirant els dibuixos, sempre penso que hem tornat a l'origen de tot: un nét i la seva àvia jugant i estimant-se malgrat les dificultats del fer-se gran. No és la millor manera de tancar el cercle?".

Gràcies, Ricard.