Santiago Roncagliolo va néixer a Miraflores (Lima) l’any 1975 i actualment viu a Barcelona després de passar per diferents llocs i de treballar en diversos oficis fins arribar a fer realitat el seu somni de ser escriptor.
Ha guanyat premis com l’Alfaguara amb Abril rojo), el White Raven, el Barco de Vapor i l’any 2010, la revista Granta el va considerar un dels millors autors en llengua espanyola de menys de 35 anys.
Roncagliolo és intens i potent i la seva literatura impacta, captiva i enganxa i “La noche de los alfireres”, publicada per Alfaguara, no és una excepció, al contrari, sota una aparença senzilla s’amaga una història rotunda i complexa, amb moltes ramificacions i una estructurada capacitat per aconseguir que el lector vagi més enllà de la lectura. A primer cop d’ull sembla una història petita, quasi quotidiana, quatre adolescents que expliquen la seva aventura escolar a la Lima dels anys vuitanta. Una bona escola i quatre inadaptats que arrosseguen diferents circumstàncies personals que s’acaben unint en un grup de resistència contra allò que els oprimeix i els atabala.

La noche de los alfileres - Santiago Roncagliolo

Però contra les aparences, no és una història d’adolescents inadaptats, de canalla que no troba el seu lloc i es dedica a fer bretolades sense sentit i sense causa. Manu, Beto, Moco i Carlos són les quatre peces d’una història de gran abast, un relat que entra amb facilitat i que fa pensar, que obre interrogants que portarà el lector a reflexionar sobre molts aspectes dels que, a primera vista semblen trivials i que acaben amagant veritables càrregues de profunditat de gran calibre.
Tots els personatges d’aquest drama, els grans i els joves, arrosseguen una motxilla gens lleugera i Roncagliolo es manté fidel al seu tema universal, la por, encara que en aquest cas, el sentiment es presenti camuflat de por domèstica, de por petita i sense repercussions que acaba sent un sentiment molt més paorós del que pugui semblar a primera vista.
L’autor planteja un joc pertorbador. Una mateixa situació, un instant concret, un fet determinat es presenta sota la mirada particular dels quatre protagonistes. La primera curiositat, que de fet no ens ha de sorprendre gens, és l’estil i el plantejament de la història. Els quatre protagonistes van donant, de manera alternativa, la seva visió dels fets i acostumen a ser visions divergents, que mai no coincideixen. Diu la dita que tot és segons el color del vidre que s’utilitza per mirar-ho i aquesta història ho corrobora fil per randa. Tot i viure els mateixos esdeveniments, els quatre adolescents els expliquen de manera diferent, segons els seus propis valors i atenent-se a les seves realitats, a la mirada que tenen vers la vida.
Tot i formar part del mateix grup, o potser per això, per l’atracció dels extrems, els quatre viuen una problemàtica gens corrent i força complexa. Són quatre joves amb dificultats d’adaptació, immersos en una societat complicada, dura i violenta i, forçats per les circumstàncies, acaben reaccionant d’una forma gens habitual.
L’enemic directe és, en aquest cas, una professora, que converteix el dia a dia en un enfrontament sense treva. Cal mostrar que s’és qualsevol cosa menys covard i la corda es va estirant fins arribar al límit.

El món escolar és el protagonista del llibre (Foto CPCT)

Aquesta seria l’arrencada de “La noche de los alfileres”, però Santiago Roncagliolo ens mostra els camins de la violència. I no és només una violència directa, que també. Hi ha una violència subtil, soterrada, discreta, gens explosiva però igualment eficaç. És la que es deriva de marcar els límits del poder, ja sigui els de l’autoritat o només els de la pròpia masculinitat; és la de superar les adversitats de la vida sense mostrar-se dèbil; és la de la gent bona i normal que, en un moment donat es veu obligada a agafar un camí més radical i creuar la frontera. I ja se sap que sovint, les fronteres són un ruta que no permet tornar o, com a mínim, no fer-ho indemne.
L’autor va viure en carn pròpia aquesta ambient educatiu i això li permet teixir amb una precisió i una rotunditat absolutes, els detalls, petits i grans, d’aquesta història que beu de la violència exterior d’una època concreta i que és capaç de sublimar-la en les ments i els comportaments dels seus joves. De fet, és complicat mantenir-se apartat de la violència si el teu entorn respira violència. I aquest és un dels missatges latents de la història.
Però per damunt de tot, “La noche de los alfileres” és una novel•la d’intriga amb una realitat inqüestionable, que l’autor és capaç de treballar una història, diguem-ne domèstica, de caire íntim i social, sense grans trames negres, i agafar el lector des del minut 1 i no deixar-lo fins arribar al final.
Pàgina a pàgina vas coneixent els quatre protagonistes i, a mida que furgues pels racons de les seves ànimes, entens els comportaments, la manera d’establir les relacions, les pors, la necessitat d’afirmar-se com a individu en el sí d’una societat i fins i tot en l’àmbit més reduït del grup.
I tot i la necessitat que tenim tots d’explicar la nostra història deixant-nos com els bons, la juxtaposició de totes les explicacions fa que una veritat més global acabi surant i que els rampells de sinceritat provocats per les circumstàncies forçades, ens ajudin a construir aquestes personalitats i facin que la història sigui d’una contundència vital aclaparadora.
Roncagliolo sap actuar com una mena de psicòleg a la inversa, despullar els interiors humans dels protagonistes i enfrontar-los amb la vida, amb un entorn que sempre els supera i que els obliga a fer coses que, sobre el paper poden ser d’una manera però que la realitat capgira i converteix en inabastable, demanant solucions radicals. I gràcies a la seva literatura d’acció/reacció, aconsegueix els seus objectius, explicar històries que entren amb facilitat i que, una vegada interioritzades, exploten i provoquen reflexió, interrogants, dubtes.
De fet, la vida escolar actuals, amb les seves llums i les seves ombres, té poc a veure amb la dels anys 80 on les aules eren un món més tancat i menys permeable a l’exterior amb tot el que això representava d’impunitat i potser per això els quatre protagonistes de Roncagliolo mostren sentiments radicals i sovint no compartits com la ira, l’amor, la reflexió i la melangia que els acaben convertint en marginals, en carn de derrota quan, com és el seu cas, no tenen un referent clar que els ajudi a canalitzar aquests sentiments de manera coherent i útil.
Són les quatre cares de la derrota, de les derrotes individuals que s’acaben transformant en derrota col•lectiva.
I el millor del cas, acabes creant un corrent de simpatia per Manu, Beto, Moco i Carlos i penses que mereixen la redempció, el perdó i una mà amiga que els ajudi a fer realitat els seus somnis secrets, que els reconciliï amb la vida i els faci caminar per un camí menys fosc, menys tèrbol i una mica més farcit de felicitat.
Una novel•la potent, brillant, que es belluga amb un ritme impossible de defugir i que posa de manifest les qualitats d’un narrador dels de raça que captiva i et deixa amb ganes de més i buscant la solució dels interrogants.

Santiago Roncagliolo

El mateix Santiago Roncagliolo ens dóna la seva visió personal de la història.

Pasé mi adolescencia en un país en guerra: mi cotidianidad estaba hecha de bombas, secuestros, asesinatos, apagones, toques de queda... Pero mis amigos y yo solo queríamos perder la virginidad.
Los personajes de La Noche de los Alfileres pertenecen a esa edad y ese tiempo. Asisten a un colegio de varones, donde hay que ser varón cada segundo y en cada palabra. Pero son los raros de la clase. En un mundo que aún no inventa la palabra bullying.
La novela trata el momento en que deciden que están hartos. Hartos de un colegio sin chicas y de un mundo gris, hartos de las bombas y de fumar cigarrillos en los baños. Hartos de ceder siempre. Ahora quieren tomar el control de su vida. Y no someterse ante nadie más.
El tema de mis libros siempre es el miedo. Y las cosas que él nos hace hacer. Esta vez quería escribir un thriller sobre la adolescencia... Y la amistad.



Gràcies Santiago.