Enrique Vila-Matas és un d’aquells autors inquiets i inquietants en el sentit més trencador de la paraula i aquest “Marienbad eléctrico” que acaba de publicar en castellà Seix Barral n’és una nova mostra.
El llibre, publicat inicialment a Christian Bourgois éd., respon a l’encàrrec directe de la seva editora francesa i, de fet és una peça singular que fuig de la manera de treballar habitual de Vila-Matas però que no renuncia a cap dels elements personals que la configuren.
No queda clar (i tampoc no sé si cal que hi quedi) si tenim a les mans una novel•la, un dietari molt particular, una crònica quasi social o una història que salta sense cap fre de la realitat a la ficció. La única realitat és que ens trobem de nou amb un altre dels artefactes literaris que han fet de Vila-Matas un dels autors més interessants i menys abocats al conformisme literari que podem llegir actualment.

Enrique Vila-Matas - "Marienbad eléctrico"

L’escriptor barceloní fa que tot sembli fàcil i la cronologia d’aquesta amistat amb l’artista Dominique Gonzalez-Foerster no és una excepció. Llegir-lo és sentir a l’instant un corrent de complicitat immediata i, com que caminen sempre al tall d’aquella navalla esmolada que separa la realitat de la ficció, desafiant sempre el perill de tallar-se, la sensació de risc literari es converteix en una presència constant i, com a lector, profundament gratificant. Vila-Matas fa que les seves ficcions siguin sempre absolutament convincents i que no importi gaire des de quin costat de la frontera escriu. Pot ser, fins i tot que vagi saltant d’una banda a l’altra, com un flautista disposat a encaterinar-nos, a fer-nos perdre els topònims que ens aporten seguretat. Llegir-lo és també un exercici de fe cega, de confiança absoluta, abocar-se als seus braços de creador de faules sense exigir res, només la garantia de les emocions més poderoses, del miracle total de la comunicació.
“Marienbad eléctrico” es belluga amb absoluta comoditat per aquells territoris no sempre plàcids de l’art contemporani que va repassar a “Kassel no invita a la lògica”, però en aquest cas, sense perdre la seva capacitat narradora i el discret i àcid sentit de l’humor, presenta un relat sòlid de l’amistat com a concepte, com a forma de vida plena i gratificant i, a més, planteja la possibilitat de fer que la literatura sigui també una mostra d’art contemporani, una barreja híbrida entre performance i instal•lació que es va construint pas a pas, pàgina a pàgina. La màquina Vila-Matas es nodreix de realitat, de vivències, de pensaments, de cites, d’invencions i d’apropiacions i es belluga per territoris complicats, per geografies que no sempre són evidents i obvies. Hi ha zones fosques, indrets invisibles, racons foscos i avingudes lluminoses i ben senyalitzades.
I en aquesta ocasió assistim a l’intercanvi lúcid d’idees enter dos creadors, a una estructura de composició que creix, que avança, que exposa un meravellós i enriquidor flux de conceptes. I com espectadors de luxe d’aquest diàleg que perdura en el temps, potser donem com a bones invencions absolutes o pensem que la realitat més viva és una creació fantasiosa. Sigui com sigui, la realitat literària de Vila-Matas és sempre una quimera i aquí tampoc no arribarem a tenir mai la certesa de si el que hi ha és la literatura que l’autor vol escriure, la vida real que passa al paper o la imaginació desfermada que agafa forma.
Hi ha també una certa voluntat enciclopèdica, tot i que filtrada per la seva mirada especial i per aquesta ironia fascinant que tenyeix les seves obres, una mena d’interès per acumular emocions (siguin reals o inventades) en el sentit més ampli del terme, ordenar-les i exposar-les seguint un criteri que no sempre es pot racionalitzar, encara que, al primer cop d’ull, la fórmula ho pugui semblar.

Enrique Vila-Matas amb Philippinne propietària de la llibreria Los Editores (calle Gurtubay Madrid)

Però, més enllà de tot, l’absoluta generositat d’Enrique Vila-Matas que, una vegada més, ens regala unes paraules exclusives tot parlant de “Marienbad eléctrico”.

Soy consciente de que Marienbad eléctrico se puede ver como un libro adjunto a Kassel no invita a la lógica, pero no fue ni siquiera idea mía escribirlo. La idea fue de Dominique Bourgois, mi editora francesa. Cuando ella supo que este septiembre el Pompidou había programado una Retrospectiva de mi amiga Dominique Gonzalez- Foerster, me encargó que escribiera algo sobre la relación artística entre Gonzalez-Foerster y yo, que hablara de la curiosa energía creativa que había generado nuestra amistad. Para mí fue importante hace ocho años conocer a Gonzalez-Foerster, entre otras cosas porque entré en contacto con una generación de artistas franceses que se negaron a replegarse en sí mismos y situaron su trabajo en una intersección de disciplinas y de intercambio de ideas con las demás artes. Y yo necesitaba salir del excesivo encierro de mi escritura de gabinete…


I per arrodonir-ho tot, la imatge de Dominique Gonzalez-Foerster, parapetada darrere la pell de Klaus Kinski en una instal•lació sobre Fitzcarraldo que il•lustra la portada del llibre.