Com ell mateix, de manera discreta i eficaç, Lluis Llort es consolida, llibre rere llibre, com un dels nostres escriptors més interessants i necessaris. Li agrada la novel•la negra, però fuig dels tòpics i es mou pels marges, amb històries on els policies no hi tenen papers protagonistes (com a molt en son secundaris ocasionals) i no hi ha personatges estrella que es repeteixin i amb ganes de deixar petjada en llargues sèries. De fet, més que la negror global els seus terrenys favorits són els racons foscos de l’ànima humana, uns escenaris que sovint es poden creuar amb algunes de les premisses de la novel•la criminal però que beuen de fonts diferents i sempre menys previsibles. Arrencant sovint d’anècdotes puntuals i precises, Llort practica una narrativa intel•ligent, sàvia i molt hàbil, que millora a cada nova història que explica. Va començar l’any 1999 amb “Tardor”. Després vindrien “Maleït Montjuïc”, “Camaleó”, “Trenta-dos morts i un home cansat” i “La imperfecció de les bombolles”. L’any 2012 enceta el que podríem qualificar com una segona etapa amb “Si quan et donen per mort un dia tornes”, “Herències col•laterals” i “Sota l’asfalt”, amb un divertiment a 8 mans pel mig, “La reina de diamants”, molt més madura, sòlida i potent, que acumula experiència i bagatge i es projecta amb força cap el futur.

El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

Sota l’asfalt” (RBA) és una peça singular que es belluga per territoris gratament sorprenents. De fet, els túnels de metro de les grans ciutats són sempre un escenari ple de magnetismes i de referencies literàries que han atret els autors amb esperit urbanita. En aquest cas, Llort s’hi capbussa en cos i ànima i ens arrossega en aquest viatge força delirant, però conduit sempre i en tot moment amb perícia i habilitat. Un eslàlom quasi lisèrgic pels racons menys explorats del subsòl, un viatge que malgrat les aparences puntuals, es recomana no abandonar en cap moment, fins arribar a la darrera pàgina i, encara que de vegades, tinguis la sensació de viure arrossegat per una espiral sense topalls ni control. L’autor, una vegada més, juga fort i decideix posar a prova el lector amb una historia que es converteix en un deliri, un relat que amaga sorpreses, que rebota a banda i banda i que, com no podia ser d’altra manera, acaba en sorpresa.
Llort, bon amic d’aquest blog, ens explica les motivacions a l’hora d’enfrontar-se a “Sota l’asfalt”:

Llort (Foto. Andreu Puig)

Aquesta novel•la, “Sota l’asfalt”, parteix d’una sobretaula de sopar amb altres escriptors i il•lustradors. Els il•lustradors, alguns, si més no, poden ser professionals però en el cas dels escriptors cal aplicar allò de “sí, ets escriptor, però de què treballes?”. Una de les companyes de taula, Àfrica Ragel, condueix metros fa sis o set anys i en només quinze minuts va explicar tot d’anècdotes o situacions quotidianes o perilloses o tot barrejat sobre la seva feina que em van posar en marxa el cervell creatiu. Amb molta embranzida, haig de dir. Vam fer la broma: “aquí hi ha una novel•la”, i així va quedar, uns mesos.
Al final, després de demanar-li permís a ella, vaig decidir tirar endavant la història. Volia que fos un noi que entra al metro un vespre i s’hi passa la nit sencera fugint de tot de perills, una mica com “After hours”, film dirigit per Martin Scorsese el 1985, però amb menys humor i centrat en el submón del metro de Barcelona, amb una part realista amb dades en general desconegudes pels usuaris i una part més fantàstica amb temes fins i tot de “poltergeist”, que també em va explicar l’Àfrica Ragel.


El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

Com em sol passar, em traeixo i la idea inicial va derivar cap a una altra que em va venir més de gust, però oferir una visió del metro sorprenent i versemblant ho vaig mantenir. Per tant, hi ha moltes dades i situacions sobre el metro que són ben reals. Alguns lectors, usuaris del metro, m’han confessat que després de llegir “Sota l’asfalt” han estat uns dies (pocs, no cal dramatitzar) “veient” les instal•lacions del metro amb uns altres ulls... més inquiets.
La meva intenció era escriure una mena de “thriller” amb elements de sèrie B. Com un “fast food” però amb alguns ingredients més gourmet, com ara referents, escenes, diàlegs... De fet, no deixa de ser una baixada al subsòl de la ciutat i a l’interior d’uns personatges, i això sol ser interessant, en un sentit psicològic. Hi ha un fragment en què es narra una festa passada de rosca per totes bandes que alguns lectors previs em van qüestionar perquè se’ls feia llarga, però altres lectors m’han dit que és el que més els agrada de la novel•la! El lector és sobirà. Em tranquil•litza, però, que hi hagi a tots dos platerets de la balança.
Jo recomanaria una clau de lectura, això sí, llegir l’obra deixant-se dur per la trama i per l’acció, sense plantejar-se gaires coses. És a dir, com qui veu un joc de mans i es deixa arrossegar per la màgia de l’espectacle i no es queda allunyat, buscant el truc, la trampa, perquè la seva ment racional li dicta que aquella noia no pot estar tallada en dues parts i continuar... somrient. Bé, tot plegat si és que la narració els interessa prou, perquè si no, jo sempre recomano abandonar la lectura perquè tenim poc temps i no es pot malgastar en un llibre que no ens interessa. Seguint aquest fil, també afegiré que un 75% de la novel•la està narrat en primera persona i present, com si fos una càmera subjectiva a base de frases curtes, seques, però que el 25% final és en tercera persona, més “normal”, i aclareix moltes coses i n’afegeix d’altres.


El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

“Sota l’asfalt” és diferent a les meves novel•les anteriors, però això sempre ho acostumo a dir, perquè miro de no repetir-me (gaire), per mi mateix. Intento sorprendre’m i per això mai tinc del tot clar el final, per exemple, o cap on aniran els personatges (per això em traeixo sovint), un perill que comporta molta feina quan cal reescriure perquè tot quadri, però em resulta molt més estimulant a l’hora de crear. Les escoles d’escriptura que acostumen a demanar tenir-ho tot ben clar (i amb tot vull dir TOT) abans de començar a redactar em penjarien pels ous! Però m’agrada que la intuïció em porti cap a llocs que no sé abans de començar a escriure. Potser sona pedant o pretensiós, tot plegat, però és la meva tècnica. Ara, el que sí que mantinc és l’essència del meu estil, per bé o per mal.

Gràcies Lluis!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)