Toca agrair una vegada més, la cordialitat i la disposició d’Enrique Vila-Matas a l’hora de col•laborar amb aquest blog. És un honor i un plaer comptar sempre amb les seves paraules en aquesta idea que siguin els mateixos autors els qui ens acostin les impressions de les seves pròpies obres.
El seu darrer llibre no ha resultat una excepció i podem gaudir de nou del seu comentari i de les seves imatges.
Kassel no invita a la lògica” és el resultat del fet que l’escriptor fos un dels convidats a la Documenta de Kassel de l’any 2012. Un fet singular que sembla una realitat preparada a consciència per poder superar la ficció i un muntatge que, a priori, semblaria una invenció literària del propi Vila-Matas, destinada a donar nous arguments a la seva habilitat narrativa i a engrandir la seva capacitat de convertir-se en subjecte i objecte.

Kassel no invita a la lógica - Enrique Vila-Matas

Vila-Matas captiva, fascina, enlluerna. Sota l’aparença innocent d’un joc, d’una proposta no per habitual menys quotidiana i domèstica, l’escriptor sap anar teixint amb habilitat i mestratge, una història rica, delicada, que avança amb l’intriga d’una novel•la negra, que manté sempre al punt àlgid les ganes d’avançar, de descobrir allò que passarà després, cremant pàgines amb voracitat, neguit i emoció.
És una història enlluernadora, un nou experiment meta-literari que demostra que l’Enrique pot ser qualsevol cosa menys conformista i que no es resigna a viure de la fama merescudament guanyada. Necessita fer que el cargol giri una o dues vegades més, que tot es tensi i arribi als nous límits que ell imposa.
I el resultat sempre enganxa i convenç. Sota aquesta capa de quasi trivialitat, el rerefons (o els rerefons, que n’hi ha més d’un) del llibre, no és en absolut banal. Vila-Matas exposa una idea d’Europa, de l’art, de les relacions humanes, de l’equilibri entre l’home i el seu entorn, dels mitjans de comunicació, de les fórmules per vendre i comunicar idees, de les avantguardes i com arribar-hi, de la vida.
Però per damunt de qualsevol altra consideració, “Kassel no invita a la lògica” és una grandiosa novel•la que flueix sense entrebancs, que arrenca somriures, que fa pensar, que permet que el pensament voli, imagini, s’emocioni i gaudeixi del plaer absolut de llegir.
I aquesta és la veu d’Enrique Vila-Matas al voltant del seu llibre.

Enrique Vila-Matas - Foto: Elena Blanco

Me invitaron hace dos años a la Documenta 13. Fue raro porque soy escritor, no me dedico exactamente al arte contemporáneo. Me desconcertó, pero al mismo tiempo viví muy bien la idea de haber sido invitado a Kassel. Después de todo, siempre me sentí vagamente vanguardista, tenía idealizada la idea de serlo… Entonces caí en la cuenta: era toda una oportunidad para averiguar qué significaba en verdad ser vanguardista.
La novela se abre con esta frase: “Cuanto más de vanguardia es un autor, menos puede permitir caer bajo ese calificativo”. Suelen preguntarme si podría explicar esa paradoja. Y bueno, suelo decir que uno no es vanguardista porque lo diga él mismo, sino que es más bien al contrario: uno debe huir de pensarse o de llamarse vanguardista si quiere serlo, porque el vanguardista nunca llega a un lugar estable, nunca llega a ser; en el momento en que es algo, se halla perdido. Por otra parte, la dificultad contemporánea para ser vanguardista está en que la vanguardia quedó atrás. E incluso parece haber quedado atrás la literatura. Puede por tanto que una tarea nueva sea dejar de ser vanguardista y construir el negativo.

Documenta de Kassel

Kafka dice en un aforismo escrito en Zürai: "Hacer lo negativo aún nos será impuesto, lo positivo ya nos ha sido dado”. Creo que ahí sugiere -me atrevo a decir- que deberíamos insistir en la búsqueda del negativo de la escritura y completar así el concepto tan positivo de la literatura, ese que nos ha sido ya más que suficientemente dado a lo largo de la historia. Queda mucho por hacer. ¿Quién lo diría oyendo continuamente las pláticas de nuestros agoreros locales, siempre insistiendo en que ya no queda nada por decir, nada por crear. Pero eso, cuenta Macedonio Fernández, ya se lo dijeron también a Dios cuando aún no había ni creado el Mundo. Alguien le dijo: "Todo se ha escrito, todo se ha dicho, todo se ha hecho". A lo que él respondió: "También esto que me decís ya me lo habían dicho, pero yo oy a comenzar". Y en efecto, comenzó, hizo lo positivo. No hace falta, creo, que recuerde qué nos toca hacer ahora a nosotros. Empecemos.


Gràcies, Enrique

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)