L’editorial Al revés s’acaba d’apuntar un gol publicant Te quiero porque me das de comer de David Llorente. I és un d’aquells gols destinats a fer història, a ser recordats, dels que entren per l’escaire, des del mig del camp, d’espatlla, de xilena i totes aquestes coses que formen la lírica “futbolera” i que els entesos i els iniciats saben apuntar i recordar pels segles dels segles.
La novel•la de Llorente és insòlita, sorprenent, complexa i impactant.
I tampoc no ens enganyem, és difícil. No és una lectura planera en cap sentit, però com qualsevol empresa exigent, la satisfacció final que proporciona és també d’alta intensitat.

David Llorente

L’argument de fons per explicar l’estructura de la història d’una manera ben insòlita i singular, vindria a ser que, en realitat, el temps no és una successió lineal i que s’acostaria més aviat a una imatge simultània, a una panoràmica general que engloba moltes qüestions a la vegada. Durant un moment determinat hi ha una infinitat de coses que passen alhora i mentre en té lloc una, també en succeeixen moltes altres al mateix moment. Moltes petites històries fragmentades que no necessàriament han d’anar lligades però que, per contra, també poden establir unions i anar formant una tela d’aranya densa i complexa.

Aquest plantejament temporal és un dels grans encerts de la novel•la, un estil gens corrent que li proporciona un marc diferent i únic, que fuig de les comparacions i que quasi crea una nova categoria. Probablement, el millor favor que es podria fer al llibre seria no parlar-ne, no comentar res, recomanar-ne la lectura amb la màxima vehemència i esperar. Esperar que le lector arribés al llibre verge, sense cap referència, sense cap informació que els preparés pel sotrac íntim que és a punt de rebre, esperar que la lectura fes el seu efecte, que anés portant el nou lector de la perplexitat a l’emoció, de la curiositat a la passió, de les incerteses a les seguretats absolutes. Perquè d’una cosa no hi ha dubte, el llibre és dels que una vegada llegit, és queden.

Te quiero porque me das de comer és una novel•la que s’allunya al cent per cent del camí clàssic. No es tracta d’allò que agrada tant als lectors del gènere, d’anar descobrint pistes per arribar a esbrinar qui és l’assassí. De fet, la identitat del “dolent” (si és que aquesta novel•la permet que hi hagi bons i dolents) queda clara des de ben aviat. A partir d’aquest punt, la pregunta potser és ben obvia: on rau la gràcia d’aquesta història?
Doncs precisament en això, que l’estil i la manera de fer de Llorente és tan espectacular i tan sorprenent que et porta a oblidar l’assassí, la víctima, els còmplices, les motivacions i el Rei de Roma i a deixar-te amarar sense concessions ni objeccions per la pròpia història i per la manera de narrar-la. Literatura magnètica en estat pur. Literatura hipnòtica portada al límit. No hi ha treva ni descans. Cada paràgraf és una nova història que, encara que de vegades no ho sembli, complementa o eixampla les anteriors. Cada frase és una petita novel•la amb viada pròpia i això fa que el llibre estigui format per un mosaic de centenars de relats quasi individuals, quasi instantanis, un calidoscopi ple de colors i de formes que s’adapten, que canvien, que es transformen, que desapareixen a cada petit gir del canell. Màgia pura.

Te quiero porque me das de comer – David Llorente

El llibre és abocar-se a la vora d’un penya-segat i sense concedir-se ni un instant de reflexió, abocar-se la buit. I una vegada et trobes volant, començar a fer tombarelles, a gaudir de cada instant, a contemplar la panoràmica que s’obre davant els teus ulls, un camp de visió total i absolut de 360 graus, sense preocupar-te en absolut de tot allò que se suposa trobaràs a l’hora d’arribar a terra.
Histories minúscules i a la vegada absolutament transcendents que apareixen i desapareixen quasi abans d’arribar-les a copsar. Una immediatesa que trasbalsa, que inquieta, que demana tots els sentits al mil per cent. I pel mig, una bateria de fets intranscendents, una rècula d’informació sense rellevància que, per contra, fa que el conjunt tingui la solidesa contemporània que necessita, quasi com un bloc televisiu retallat al l’atzar, ple d’històries vitals, d’informació prescindible i d’anuncis publicitaris.
Sense ser-ne del tot conscients, la vida!

I David Llorente ens aporta la seva visió d’aquest magnífic experiment literari.


David Llorente

Me pidieron que escribiera un cuento sobre Carabanchel, pero Carabanchel no cabía en un cuento. Se salía por las costuras del género, reventándolo y desfondándolo. Quería ser, en realidad, una novela.
No se sabe cuándo surge, en la cabeza del escritor, el germen de una historia. Puedo decir que la novela Te quiero porque me das de comer nació del cuento Carabanchel 1990. Pero creo que, si dijera eso, estaría mintiendo.
Te quiero porque me das de comer surgió, sin yo saberlo, el mismo día en que me fui de Carabanchel (rumbo a Praga) con la intención de no volver jamás.
Hay quienes caminan por la vida con la sombra de un muerto a sus espaldas. Yo caminaba con la sombra de todo un barrio siguiéndome, pisándome los talones.
Carabanchel era un barrio muy cabrón pero era mi barrio. Carabanchel era el paisaje de mi adolescencia y de mi juventud y de la adolescencia y de la juventud no te puedes desprender jamás.
En las cafeterías de Praga, sacaba un papel y un bolígrafo y sin embargo no era capaz de escribir una sola palabra porque la literatura tenía el defecto de ser lineal y no simultánea. El yonqui que se lavaba sus heridas en el río, las gitanas que llevaban un niño colgando de cada teta, el mendigo que vendía sus poemas en la puerta del D.I.A., la leyenda del taxista rockero, las víctimas del loco del estilete, todo eso sucedía al mismo tiempo, nada era antes que nada, cada recuerdo era una parte pequeña (pero absolutamente imprescindible) de un mural mucho mayor.
En diferentes papelitos fui anotando las historias que quería rescatar y a las personas que jamás se me fueron de la cabeza. Después el ensalmo de la literatura convertiría a las historias en tramas y a las personas en personajes de ficción. Me vi rodeado de más de quinientos papeles. El primer objetivo de la novela era el orden. Me prometí no dejar pasar ni un solo día sin escribir.
El segundo objetivo era el tono. Quería entrar (de nuevo) en las calles de Carabanchel como la cámara de vídeo que entra en el colon de un enfermo: impasible ante el tumor y ante la mierda, con un mero (pero insobornable) afán de testimonio y de franqueza. Se me ocurrió entonces mezclar el texto literario con otros tipos de texto en los que (por definición) se excluyen los sentimientos del autor: listas de medicamentos, noticias de periódicos, recetas de cocina…


David Llorente

Faltaba algo. La luz de la memoria iluminaba decenas de puertas que estaban sin abrir. Se me había olvidado aquello a lo que me había acostumbrado y que precisamente por eso no me había llevado conmigo. Tuve que regresar a Carabanchel en busca del olor de las moreras, el grito de los grillos en la noche de verano, el silencio de agosto a las tres de la tarde, el azul azul del cielo, las botas de goma del pescadero, el siseo del autobús cuando se inclina hacia la derecha, el suelo de los bares, llenos de bolas de servilletas y cabezas de gamba…
Con la mirada del extranjero (porque cuando llevas tantos años fuera de tu país, eres extranjero en lo tuyo y en lo ajeno) me encontré un Carabanchel de casita encalada y un Carabanchel de jeringuilla y de huelga de basureros. El reverso y en anverso. La cara y la cruz Las dos máscaras de Maximiliano Luminaria.
Regresé a Praga con la novela en la cabeza. Hacía falta sentarse a escribir y no tenerle miedo a las palabras.



Gràcies David