Darrerament Carlos Zanón porta l’etiqueta d’autor de gènere negre i, de fet les seves últimes novel•les han aparegut en col•leccions especialitzades, però tot i així, llegint-lo tinc la sensació que la seva intencionalitat va sempre molt més enllà d’aquesta frontera, molt difusa i inestable, és cert, de la novel•la de lladres i serenos.
La darrera, “Yo fui Johnny Thunders”, publicada per RBA en por ser una mostra més que evident.
De fet, per no haver-hi no hi ha ni policies, tret d’una patrulla de la municipal que apareix quasi per casualitat i que no tanca la seva presència amb gaire dignitat. Diuen que el Carlos trenca el gènere, però potser és que els lligams marcats de la negror literària són massa petits per encabir el seu talent i això el porta a sobreexir-se per tots els topalls i totes les fronteres.

Yo fui Johnny Thunders - Carlos Zanón

No hi ha comparacions possibles, l’estil de Zanón s’ha anat tornant cada vegada més únic, radical i ferotge, ha fugit cap els extrems fins aconseguir que aquesta novel•la demani dues lectures successives i immediates. La primera per absorbir la trama, per anar descobrint els personatges i la seva angúnia vital i la segona per recrear-se amb l’estil de l’autor, amb les paraules, amb totes les frases que acaba sent, una per una, diccionaris de vida.
No hi policies, ni detectius, només rock del que s’acaba convertint en un fracàs tintat de glòria durant uns instants fugaços, un miratge capaç de convertir la vida en un camí de direcció única, però sense finals roses, dolços i feliços.
Yo fuí Johnny Thunders” també parla de Barcelona, però d’una Barcelona que es perd pels topalls, que no surt a les postals, que no té fites en els mapes turístics, una ciutat dura de suburbi, polígon i batalla perduda contra una quotidianitat que aclapara i que derrota els qui la pateixen. Carlos Zanón es posa a la perfecció en la pell dels protagonistes i els fa viure davant els nostres ulls esbatanats per tanta cruesa. Tot és pur i clar, però quasi mai és convencional ni agradable. Són vides marcades, perdudes, esclaves d’uns comportaments puntuals que s’han convertit en endèmics i les han fet caminar per un rail fix d’on no poden sortir encara que, de vegades, provin de lluitar per aconseguir-ho. Assagen noves jugades però acaben sempre tornant a la casella de sortida més buits, més fràgils, amb més regust de derrota a la boca.


Carlos Zanón (foto . Laura Muñoz)

El rock és la vida, la mort i l’excusa de Mr. Frankie i també és una pàtina sonora que ho impregna tot, una manera d’educar els sentiments que s’acaba convertint en un somni irreal que poc té a veure amb la realitat i que distorsiona les capacitats per entendre la vida i per esbrinar amb certesa allò que cal fer per mirar de recuperar el camí correcte, si és que hi ha camins correctes.
Però per damunt de tot “Yo fui Johnny Thunders” és uan novel•la de personatges i de situacions, de personatges i de situacions que van al límit de les seves possibilitats. Mil derrotes acumulades, un grapat de comptes per tancar, un raig d’esperança ocasional que sempre és tan ràpida que mai no saps si l’ha acabat de veure bé, la por d’una nova caiguda i un camí nou que s’obre i que sempre, encara que de vegades no ho sembli, és l’incorrecte. Potser és la predestinació, la mala sort, el destí o simplement que la cabra té tirada cap a la muntanya, però el resultat és invariable, la nostàlgia és un error, i més encara quan es ve d’un temps que potser va ser millor però que mai no va ser bo.

Johnny Thunders


Droga, violència, velocitat, ràbia, els New York Dolls, els Pixies, la venjança, la tendresa disfressada de necessitat i per damunt de tot una novel•la magistral, capaç de xuclar-te com una d’aquestes melodies del rock que sempre acaben sent himnes i tombes.
I el Carlos que ens acosta les seves pròpies impressions

Carlos Zanón

Vaig escriure aquest llibre com si no anés a poder publicar cap més. Era un compromís amb mi mateix, amb la música –pop, rock, punk- que em va rescatar quan era adolescent. Cançons que no eran soroll o una banda sonora sino més real que les persones, que tot i que era la meva educación sentimental. Que et deien que no estaves sol. Que tot era possible. Que podies no ser com el teu pare. Que havies d’intentar ser diferent. He intentat que sigui una novel•la intensa i nocturna. Ràpida. Gens barata. Anar amb tot fins al final. Per mi, el noir és un estat espiritual més que un génere amb normes ortodoxes.


Gràcies Carlos.