No es prodiga gaire, però cada nou llibre de l’Esther Zarraluki és un esdeveniment que no es pot deixar passar, que cal capturar amb avidesa. L’últim, Peces que duermen, l’ha publicat el segell italià Consulta. Libri e Progetti, dirigit per Elisa Pellacani i és d’una bellesa, una profunditat i un sentiment absolutament magnètics.

Esther Zarraluki

L’Esther estableix un diàleg intens, viu i emocionant amb l’obra i la persona de l’escultor Jordi Roura, nascut a Barcelona l’any 1928 i que va morir a Navata, a l’Alt Empordà, el 3 de gener del 2011.

Peces que duermen - Esther Zarraluki

Roura i la seva dona, la pintora Mei Martínez, eren amics íntims de la família Zarraluki i, segons explica la poeta, amb la seva mort va desaparèixer també una part de la seva vida. L’aproximació a les seves escultures és una oportunitat única i meravellosa de dialogar amb ell, d’establir els paràmetres de l’absència, de dibuixar les línies profundes d’una relació amb mols matisos, amb moltes emocions, amb infinitat de records, de fets i de paraules.

Una de les peces de Jordi Roura

Com a filla de pintors que és, l’Esther té una manera de treballar delicada, buscant sempre aquella tonalitat de color que s’amaga al cor de les paraules. Deixa madurar les obres i així evita el risc de la precipitació, aconseguint que cada llibre sigui una joia que es por assaborir sense restriccions, amb gola i un punt d’avarícia. Tots els seus llibres són delicats i subtils però aquest, potser per aquest component personal de diàleg amb una persona estimada, és encara més pur, més viu, més vibrant, més captivador.

Una de les peces de Jordi Roura

La combinació de les paraules de l’Esther amb les imatges de les obres de Roura, fotografiades per Albert Cuevas i que formen part de la sèrie “Obres de taller”, és, d’entrada d’una singular bellesa. Els llibre, si només ens atenem als més purs i bàsics criteris estètics, és d’aquells que es poden mirar i remirar, que es deixen tocar i fullejar i que transmeten en tot moment una ordenada sensació de bellesa racional, amb blancs oberts, colors marcats i línies pures.

Una de les peces de Jordi Roura

Però, és clar, el llibre és molt més que una imatge i també és molt més del que podria semblar després d’una primera mirada: una poeta deixant-se seduir per la bellesa plàstica d’unes escultures en un exercici més pulcre i formal que íntim i sentimental. El llibre és un retrat personal, un quadre de l’ànima, una dissecció de les emocions, un cant a al vida.
La relació entre l’Esther i el Jordi es comença a fer evident ja en el primer poema, després del primers versos, “Deberíamos abrigarnos y salir, podar los rosales, ir a comprar el periódico, tirar la basura”. La familiaritat, les emocions quotidianes, la bellesa i el costum de les petites coses que s’arrelen a l’ànima, que ens permeten gaudir d’aquesta pau dòcil del dia a dia, que fan que les grans coses de l’esperit, com una poesia o una escultura, siguin també part indissociable d’aquest viure ordinari on res no sorprèn i res no hi sobra perquè per damunt de tot manen els vincles íntims i la ductilitat de la matèria i dels sentiments.

Una de les peces de Jordi Roura

“Nunca le vi feliz. Feliz como quien olvida, quiero decir, como quien ríe a carcajadas y te abraza de pronto”. Aproximacions delicades i fidels a la personalitat de l’artista, a la manera de treballar, però fetes des d’aquesta complicitat interior que dóna la coneixensa, la relació continuada, el permís tàcit per anar entrant quan sigui i com sigui als santuaris creatius de l’artista, als llocs on es va gestant el discurs, la fórmula, el mètode, la plàstica i l’essència de tot.

Una de les peces de Jordi Roura

És fàcil imaginar-se la mirada infantil vers un univers conegut i proper però sempre insòlit i diferent. Tot s’acaba regint per les lleis que ens són més properes, per la conjunció de persones, situacions i circumstàncies que acaben sent nostres perquè, encara que sembli una absurditat, no pertanyen a ningú més, només a les nostres vides. “Una mañana, cuando vivía encima de nuestro piso en las afueras, salvó la vida a mi hermano. Desde entonces el golpear de su martillo en el cincel me tranquilizaba, como a otros las canciones”.

Una de les peces de Jordi Roura

Peces que duermen és d’una tendresa aclaparadora, la mirada de nena, recuperada amb la saviesa i l’estil que proporcionen els anys viscuts, és càlida, embolcalla cada paraula amb un sentiment que traspua, que s’escapa del paper i que es fa tangible, sòlid, fascinant. Llegir els poemes convida a deixar-se anar, a sentir la calidesa de les emocions damunt la pell, a convertir-se en voyeur o en okupa d’aquella vida, a compartir aquelles vivències, a ser un més de la família i a deixar-se arrossegar per la personalitat de l’home, de l’artista, de l’amic de la família, que em fa l’efecte que és molt més que és una sensació que va molt més enllà de la d’un amic propi. “Durante el verano de mis siete años me rompí el brazo y lo llevaba en cabestrillo, pero jugando resquebrajé el yeso. Tú me lo arreglaste. Lo alisaste con las dos manos empapadas. Las veo aún bajo la luz del flexo, blancas, yéndose. Ese día ví cómo pensabas, y que pensar era alejarse de la risa y del llanto, alzar el plomo con cuidado, buscar la grieta, aquilatar el tiempo como un orfebre en su taller”.

Una de les peces de Jordi Roura

Un fil, un fil invisible i sòlid que lliga dues persones, dues persones i un món que creix i que, malgrat tot, conserva les experiències, les sensacions, les paraules, els somnis i els records. “No hay suficiente delicadeza en el mundo para tanto objeto, para tanto olvido. te he buscado en la pérdida que dejaste en tu obra, ya cuando la mirabas. Mis yemas han recorrido el plomo fundido, el mortero, la madera y el hierro con los ojos, como tu querias”.
Tinc la sensació que cap biografia que s’escrigui podrà definir mai amb més fidelitat, més precisió, més respecte i més amor Jordi Roura que aquest llibre de l’Esther Zarraluki.

Una de les peces de Jordi Roura

“Has de saber tocar-la amb els ulls”, li deia.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)