Si no sou seguidors de l’obra literària de Jordi de Manuel, la lectura de La decisió de Manperel, la novel•la guanyadora del premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona que edita Columna, us sorprendrà. I si sou seguidors fidels de l’obra del Jordi, aquesta lectura us sorprendrà encara més.

La decisió de Manperel - Jordi de Manuel

Ja sabeu que és un autor que a poc a poc, sense estridències i sense fer gaire soroll, s’ha anat llaurant una solidesa literària indiscutible i que llibre a llibre ha anat aixecant una personalitat que dóna fruit en forma d’històries ben lligades que enganxen i emocionen. Festeja sovint amb la novel•la negra i amb la ciència ficció. De fet la seva formació científica el porta sovint a capbussar-se en aquestes aigües plenes de ciència pura, mirant sempre de lligar-les amb la literatura sense que resulti farragós ni un camí apte només per a iniciats. Ara, sense anar gaire més lluny, ha estat el curador, juntament amb Salvador Macip d’un volum que ben aviat veurà la llum i que casa a la perfecció ciència i literatura. És un escriptor inquiet, que no es conforma, que s’arrisca i que busca sempre anar un pas més enllà.
I aquesta història és, sens dubte risc i sensacions extremes. Vaig tenir l’ocasió de llegir-la en estadi de galerades, un moment emocionant que t’enfronta a un text verge, sense cap referent exterior, sense cap crítica prèvia, sense res que, per bé o per mal, t’oriento o et confongui. Tu i el text sols, sense mitjancers, ni pistes ni distraccions.
No sé si heu tingut ocasió de viure una experiència semblant, però és intensa, ja que es tracta d’entrar en un text sense cap impressió exterior prèvia, sense cap pista, sense res que et permeti orientar-te. I hi ha textos que són més permeables a aquestes sensacions, però “La decisió de Manperel” és, sense cap dubte, una sorpresa i un salt al buit.

Jordi de Manuel

És una historia que es podria comparar amb un d’aquells documentals de la 2 o del 33, peces perfectes, ben construïdes, amb detall, amb rigor, de les que es recreen en el detall, en la precisió, en les imatges lentes rodades amb càmera d’alta velocitat.
Jordi de Manuel construeix un magnífic documental, sense presses, aportant detalls que amb parsimònia, sense cap pressa i el lector les va fent seves i, tal i com passa amb els bons reportatges, acaba directament imbricat amb el paisatge, convertit en una peça més, en un observador de privilegi dels canvis de la natura, dels moviments subtils però importants dels personatges, dels girs suaus del caràcter, de les relacions entre uns i altres que van teixint un tapís ple d’informació, de textures, de progressions quasi imperceptibles però fonamentals.
Pel que fa a la forma, la novel•la del Jordi és orfebreria i detall, un metrònom que marca un compàs lent, molt lent, sense sotracs ni grans pertorbacions evidents. És una línia sinuosa que es beluga amb un ritme subtil, atrapant sense possibilitat d’escapar. I pel contingut és una peça insòlita i del tot inusual en la nostra tradició literària, una història profunda, amb protagonistes i secundaris sense escletxes, amb personalitats reals i ben portades, que van creixent a mida que avança la narració, que obren noves perspectives i que van avançant en una única direcció, mantenint una intriga subtil i poderosa i fent que tot conflueixi en un únic punt que vas molt més enllà dels límits físics.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)