Un autor que ja ha tret el nas més d’una vegada per aquestes pàgines i que mereix una atenció especial. Per raons estranyes del mercat hi ha escriptors molt bons, amb idees, originalitat i bon ofici que es mantenen en un discret segon terme, eclipsats per les lluïssors iridiscents i fugisseres dels universos mediàtics.

Oriol Malet - Il·lustració. Número 5. El submarí perdut

El Lluís Llort n’és un. És un molt bon escriptor, amb una obra sòlida, potent, ben lligada i que mereix una difusió més gran i més ampla. Home de tarannà discret i humil (una característica que, sens dubte i per desgràcia també ajuda a restar visibilitat) és un dels grans periodistes culturals de casa nostra, un altra fet que provoca que sovint els teus no et facin cas perquè et tenen massa a la vora i els altres tampoc perquè no ets dels seus. I si a tot això hi sumem el fet de voler escriure per a joves, tenim el decàleg de tot el que no s’ha de fer per convertir-se en un famós.
Però si deixem de banda totes aquestes coses que, no perdem de vista, són raons externes i supèrflues, tenim un escriptor d’una solidesa i d’una contundència impossibles de rebatre, capaç de fer jugar un grapat de recursos al seu abast i moure’ls per tal de traçar històries que enganxen, que no tenen escletxes, que fan somriure, que creen complicitats, que no es poden deixar.

Lluis Llort i Oriol Malet - Número 5. El submarí perdut

Número 5. El submarí perdut, que ha publicat Barcanova, amb il•lustracions d’Oriol Malet i una edició magnífica, en seria un bon exemple. D’entrada no us deixeu seduir pels cants de sirena dels tòpics, passeu de l’etiqueta de literatura juvenil i agafeu el llibre amb ganes. Ja sabeu que la bona literatura sura per damunt de les etiquetes.
El treball de Malet és impecable, ben pensat, treballat amb idea. Tot és al seu lloc i, a més, amb una precisió envejable. Tot té un sentit, un lligam i un motiu. Tot quadra. I encara que això pugui semblar una obvietat, no ho és en absolut.
Casa a la perfecció amb el text del Lluís que és un clar exponent d’imaginació literària. Personatges reals que es barregen amb els de ficció, la història que es creua amb la seva inventiva sorprenent i el resultat és una novel•la plena de sorpreses, de trucs, de petites picades d’ull al lector que fan que la lectura sigui una meravellosa cursa plena d’emocions i de moments inesperats.
El Lluís, com no podia ser d’altra manera, s’ha avingut a explicar aquí i en primera persona les sensacions que li produeix el seu llibre i ja veureu que, a més, ha fet també una magnífica guia de lectura. No us puc recomanar altra cosa que el llegiu, que el gaudiu, que seguiu la història de Llort i el treball gràfic de Malet. No us en penedireu, segur.

Lluís Llort i Oriol Malet

Hola Jordi, gràcies per oferir-me un espai al teu blog per parlar d’una novel•la juvenil com Número 5. El submarí perdut (Barcanova). Es nota que tu també has patit la marginació als mitjans, habitual per a la literatura no estrictament d’adults. Va, prou brasa...
Tot va començar a finals de la primavera del 2009. L’Oriol Malet em va enviar un dibuix i...
No, no, no. Anem més enrere.
Un dia, jo estava a la redacció del diari Avui, on treballo, i vaig rebre un correu d’un espontani que s’oferia d’il•lustrador. Calculo que seria a finals del 2007 o principis del 2008. El to era simpàtic i, com que m’agrada respondre aquesta mena de correus, li vaig dir que si pretenia treballar per al diari ho tenia fatal (si en fa d’anys que a la premsa en paper ens estrenyem el cinturó!), però que coneixia una editora (Iolanda Batallé) d’infantil i juvenil i que li podia passar el contacte (després de consultar-ho amb ella). Els dibuixos d’aquell desconegut m’havien agradat.
Passats uns mesos, l’Oriol havia treballat per a la Iolanda i, a més, a Montena ens oferien fer un llibre junts, Biografies perquè sí. Va ser quan ens vam conèixer.
Ara sí, torno a mitjans del 2009.
L’Oriol em va enviar algunes imatges per saber què m’inspiraven. Un conte breu, uns rodolins, un acudit... Una de les imatges, la d’un submarí mig soterrat al desert amb una mena de gentleman prenent el te, em va mig hipnotitzar. Unint idees, em va sortir una novel•la. Gairebé de tirada. D’aquelles en què t’ho passes bé perquè no frenes de cap manera, et deixes arrossegar i a veure on va a parar, tot plegat.
A ell li va agradar i va començar a fer unes il•lustracions potents. Vam decidir el format del llibre, un híbrid de novel•la il•lustrada i novel•la gràfica. Duria una mena de dossier, a la part central, que formaria part de la trama, cronològicament. Aquesta era la idea i ens faltava trobar qui la voldria publicar. I aquests van ser Barcanova, als quals (sobretot a Sara Moyano i Montse Ballaró) estem molt agraïts per l’esforç d’edició que han fet i per respectar el projecte original, per creure-hi, i per la tasca de promoció que estan fent.

Oriol Malet - Il·lustració. Número 5. El submarí perdut

De què va?
Faré un resum de to professional.
“Número 5. El submarí perdut és una novel•la d’aventures amb rerefons històric, un elevat ritme narratiu i molt d’humor. A més, inclou unes il•lustracions que tenen la capacitat de transmetre d’un sol cop d’ull el to retro de la part central de la història.
El protagonista és Nuno Peixoto, un jove científic portuguès, que rememora des del juny del 2007 les diferents aventures que hi van confluir el 2001 quan, seguint la pista d’una mena d’invent denominat “líquid transmatèric” va viatjar fins a l’illa de Madeira. Allà, ajudat per Agripina, una dona malcarada molt activa, tot i que era a punt de jubilar-se de la seva feina com arxivera d’un diari local, va localitzar un petit bagul amb una agenda i unes bovines de cinta de magnetòfon.
Amb la informació aconseguida Nuno va treure a la llum un sorprenent projecte secret que es va posar en marxa a l’illa el 1942, en plena Segona Guerra Mundial: una cursa entre sis submarins que havien de donar la volta al món. El guanyador, també guanyava la guerra. Tant l’àrab egocèntric organitzador com els participants (representants d’Anglaterra, Japó, Alemanya, els Estats Units, Itàlia i Rússia) van tenir un paper molt menys transcendental del previst.
Tornant al 2001, Nuno decideix seguir una pista més, la que indica que un dels submarins es va perdre en ple desert marroquí i que amagava un petit tresor d’or i pedres precioses d’origen dubtós. Invertirà més de dos anys, tres expedicions i dos préstecs bancaris en la recerca del tresor, ajudat per alguns personatges entre els quals destaca Silvana Darinka, una jove de caràcter decidit que robarà el cor de Nuno.


Oriol Malet - Il·lustració. Número 5. El submarí perdut

Entre els elements importants de l’obra cal esmentar el joc constant entre realitat i ficció, amb la incorporació de dades i de personatges reals entremig d’una trama imaginativa. Tècnicament també cal destacar el quadernet central de 32 pàgines totalment il•lustrades amb què es mostra d’una manera innovadora els trajectes i les tribulacions de cadascun dels sis tripulants dels submarins. Des del punt de vista didàctic cal considerar la incorporació d’un annex en què, capítol per capítol, es detalla què és real i què ficció del que es narra i algunes circumstàncies del procés de creació, com si fos una mena de making off. Això pot facilitar que es parli dels referents històrics i de com es crea una ficció o s’escriu i il•lustra una novel•la. És juvenil, però obeeix el tòpic que pot agradar a molts adults. Com una pel•lícula d’Indiana Jones, si saps què vas a veure i agafes unes crispetes, t’ho pots passar bé.
En l’apartat làctic, l’obra té l’honor de ser la que inclou la llista més llarga de formatges de la literatura universal.”


Oriol Malet - Il·lustració. Número 5. El submarí perdut

Gràcies Lluís i felicitats a tots dos per aquesta feina brillant.