Jordi de Manuel és un d’aquells autors que cal reivindicar. Novel•la a novel•la s’ha anat mostrant cada vegada més segur i sorprenent, demostrant totes les qualitats d’un escriptor de raça. Bones històries, ben escrites i ben portades, els ingredients bàsics i imprescindibles per enganxar al lector i no deixar-lo escapar.

Jordi de Manuel

El camí editorial no ha estat fàcil i aquesta manca de suport editorial al cent per cent ha fet que els lectors ens hàgim vist privats de la satisfacció d’apaivagar el nostre neguit quan toca. Dit d’una altra manera, quan llegeixes un autor que t’agrada i t’atrapa, esperes un nou llibre en un termini raonable de temps. En aquest cas no ha estat sempre així, tot i que ara sembla que els vents li són més favorables i que, per fi, es podrà anar consolidant com un dels grans noms a tenir en compte sense sotracs que escapin al seu control.
Aquesta novel•la, La mort del corredor de fons, és brillant, seriosa, treballada. Sap trobar la personalitat dels protagonistes, els escenaris, la trama, les històries complementàries. El Jordi broda la trama i, sobretot, aconsegueix un final de tronada, un epíleg espectacular que es converteix en el magnífic tancament que podia desitjar una novel•la magnífica.
Del tot recomanable. I com és habitual, aquí teniu la seva visió de la jugada.

La mort del corredor de fons - Jordi de Manuel

Sobre la gènesi de "La mort del corredor de fons"
Tot sovint se'm demana que expliqui d'on ve la inspiració del que escric; una pregunta que responc sempre igual: la inspiració en el meu cas no és més que feina i més feina. Confesso, però, que la meva darrera novel•la "La mort del corredor de fons" s'origina a partir d'una anècdota; en realitat d'una anècdota, d'una afició i d'una vocació. Un vespre hivernal d'ara fa cinc anys, sopant a la cuina amb la família, vam sentir copets a la porta. Era un dia ventós, "és el vent que truca a la porta", vaig bromejar als meus fills, però només dir això els copets es van repetir amb tossudesa. Vaig mirar per l'espiell. Era un noi vestit amb una granota vermella. Vaig obrir. A terra, al costat del noi, hi havia un casc i la maleta tèrmica per dur el gènere: era un repartidor de pizzes. L'acabaven d'atracar i em demanava, balbucejant i amb ulls vidriosos, que li obrís el portal del carrer. Seria llarg explicar aquí els detalls de tot el que va continuar: els veïns de davant que observaven l'escena rere la porta; la nena que va ser testimoni de l'atracament; els mateixos veïns que es van quedar fora de casa amb la porta tancada; o l'arribada d'una parella de mossos (un home i una dona) que van inspirar una parella de policies que he fet sortir a les meves dues darreres novel•les. Aquella mateixa nit vaig escriure poc més de vint línies del que havia succeït. Va ser l'esbós d'una història prou potent, una narració que es vertebraria en un home (el delinqüent que no vam veure) que atracava els repartidors de pizzes: els robava els diners i la darrera pizza.
Fins aquí l'anècdota. He esmentat també una afició i una vocació. M'agrada córrer, acostumo a recórrer entre quinze i vint quilòmetres setmanals (una seqüela, suposo, d'haver estat esportista anys enrere). Aquest fet, combinat amb la lectura d'un llibre sobre la vida d'un atleta marroquí arribat Catalunya que havia participat als Jocs Paralímpics, em va fer tornar a aquell conte embrionari; aquella narració esbossada podia convertir-la en una novel•la. Tenia una bona idea i un cop d'efecte: l'atracador de pizzers ensopega amb molts més diners dels que mai no s'hauria imaginat i amb una cosa que no és cap pizza dins la maleta tèrmica. Però faltava el millor i més divertit: construir els personatges, l'atmosfera de misteri, la trama i tot l'edifici que havia de sostenir la novel•la: nits de feina. I això només ho fa possible una vocació: la d'escriure sobre dilemes morals, comprometre's amb posar la lupa a les escletxes més fosques de la nostra societat. Una passió que em permet desenvolupar una obra feta, sobretot, a base de narracions criminals i de ciència-ficció.
La novel•la, que inicialment duia per títol "El lladre de pizzes", es vertebra a partir de la història de tres personatges: Zoran, un delinqüent estranger embolicat en el crim organitzat; Leo, el noi que atraca els pizzers (el lladre de pizzes) i Hakim, un jove marroquí que arriba a Catalunya somiant en ser corredor, un personatge que va anar prenent pes al llarg del procés d'elaboració de la novel•la.
"La mort del corredor de fons" forma part de la saga de novel•les que giren al voltant de l'inspector Marc Sergiot, una saga a la qual probablement posaré fi amb dues novel•les més i un recull de deu relats negres i criminals que fa temps que tinc escrit.


Jordi de Manuel (foto Pere Virgili)

Gràcies Jordi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)