Ja ha sortit la idea més d’una vegada en aquestes pàgines. La literatura no és un patrimoni exclusiu dels llibres. De fet n’hi ha que no en tenen gens de literatura encara que ho persegueixin. La literatura es pot amagar en una cançó, en un pensament, en una sensació o, com és el cas d’avui, en una imatge.

Albert Puntí - Casa vella

Fa temps, en una passejada per l’FNAC de la plaça de Catalunya vaig xocar amb una exposició de les que s’instal•len al vestíbul d’entrada, a les parets de la sala d’actes. L’autor, el fotògraf Albert Puntí. Reconec que em vaig quedar fascinat i que vaig repassar durant força temps imatge per imatge. Em va passar el temps i no vaig arribar a entrar al centre comercial.

Albert Puntí - Casa Batlló

Les imatges de Puntí mostraven una Barcelona apocalíptica, convertida en runes però sense el terror que pot despertar una catàstrofe. Tenien un punt de bellesa poètica, l’encant de la decadència, de l’abandó, de la pèrdua progressiva. I ell convertit en un espectador, en un explorador que descobreix la fascinació de l’aventura i retroba l’esperit i les essències d’antigues civilitzacions oblidades.
Més enllà de les consideracions teòriques, Puntí mostrava dues coses evidents. Una idea sorprenent de la fotografia i una qualitat de gamma superior. La combinació de tots aquests elements el converteixen en un personatge interessant, amb coses a dir i que sap com dir-les. Per això no he pogut resistir la temptació de demanar-li complicitat amb aquest espai, convençut com estic que les seves fotografies són literatura, desperten universos, fan preguntes, mostren mons, impacten, sorprenen, fascinen i permeten fer volar totes les imaginacions i tots els pensaments.

Albert Puntí - Rebedor

A més d’aquesta línia de treball, l’Albert també n’explora d’altres que tenen molt a veure amb al concepció de l’espai, amb la relació amb l’entorn i, com és marca de la casa, ho fa amb rigor, qualitat i habilitat.
També, a més de les fantàstiques imatges, l’hi he demanat un text per acompanyar-les. Aquest és el resultat. Si teniu ocasió de trobar alguna exposició seva, no la deixeu escapar.

Albert Puntí

Quan parlem de fotografia, en la gran majoria dels casos estem pensant en instantànies fotogràfiques, es a dir, en la captura d’instants de la realitat. En el meu cas aquestes instantànies no son més que la matèria primera amb la que construir les imatges, utilitzant les possibilitats que actualment ens ofereix el fotomuntatge digital.

Albert Puntí - Captaires

L’objectiu del meu treball és el de parlar dels meus dubtes, les meves pors, els meus sentiments...en definitiva de l’evolució de la meva visió de la vida. Aquesta visió es pot concretar en un moment donat en una sèrie com la dels paisatges ciber-romàntics, creada els anys 2004-05, i en la que volia parlar de la fragilitat dels projectes humans, imaginant un viatger, que com els pintors romàntics que viatjaven per Europa per pintar les ruïnes de les antigues civilitzacions, viatgés al futur per a fotografiar allò que havia quedat de la seva civilització. No es tractava però de crear mons fantàstics, sinó de reflexionar a partir d’elements tant reals com els edificis de Barcelona, de la Barcelona que en aquell moment com moltes altres ciutats, era el paradís de la construcció.
FOTOS: Port, Casa Batlló, Palau de la Música

Albert Puntí - Palau de la Música

En d’altres casos, el propi mètode de treball em porta a reflexionar sobre aspectes de l’estructura interna de la imatge, que aquells que treballen amb instantànies no necessiten qüestionar-se . Com per exemple la construcció perspectiva monocular que la càmera ens proposa i que a més de no coincidir amb el nostre sistema de visió, tampoc té perquè ser l’única opció possible en un treball de fotografia creativa.
En aquest sentit la sèrie Poètiques de l’espai (2006-08), es planteja distorsionar l’espai a partir de panoràmiques poc convencionals o qüestionar conceptes com dalt i baix en una fotografia.
FOTOS; Casa vella, Rebedor

Albert Puntí - Catedral

En aquests moments estic treballant en imatges que reflecteixen històries de la vida quotidiana, però tal com assenyala Baudelaire en el seu “pintor de la vida moderna”, no tracto de captar imatges tal qual es donen en la realitat, sinó de reflexionar sobre el que veig i crear imatges que reflecteixin la meva percepció de la realitat. Es tracta doncs, com sempre, de fotomuntatges creats a partir de retalls de realitat. En aquest cas es tracta de treballar la composició, el gest, la mirada... en retrats col•lectius, muntats a partir de fotografies de persones i espais, captats individualment en diferents indrets i combinats de manera que recreïn aquelles escenes que prèviament havia imaginat.
FOTOS; Catedral, captaires


Albert Puntí - Port

Gràcies Albert.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)