Segur que, com jo, sou dels que anàveu cercant els articles de l’Eva Piquer, gaudint-los i, encerta manera, patint amb aquesta hiperactivitat que guia la seva vida en un intent impossible de voler conciliar-ho tot, mirant d’arribar a tot arreu sense oblidar-se de res. I també capturant el seu sentit de l’humor, la seva manera crítica, irònica i mordaç de mirar-se la vida, que es manifesta per igual davant d’un escriptor de culte que a l’hora d’escollir l’alimentació més adient d’un infant.
Moltes d’aquestes dicotomies són al llibre que ens presenta ara i que edita Columna. Hi trobareu la seva habilitat, la mirada sense manies i totes les virtuts que l’adornen. I com sempre, amb la sort que ocupi la finestra d’aquest blog i que ho faci a través de les seves pròpies paraules.
Aquí la teniu.

Eva Piquer

La feina o la vida. Certeses provisionals d'una mare desacomplexada és un llibre que m'ha sortit de l'ànima. Tinc quatre fills i, amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo.

Com moltes dones de la meva generació, jo vaig créixer enganyada. Estava convençuda que no hauria de renunciar a res, que podria arribar on volgués. Que em menjaria el món a l'hora d'esmorzar, i encara em quedaria temps i energia per fer de mare i per omplir el carro del súper i per escriure la novel•la de la meva vida. Santa innocència.

Ara i aquí, equilibrar la rendibilitat laboral amb les obligacions domèstico-familiars és com pujar a l’Everest sense oxigen, per la cara nord i empenyent un cotxet. I a dins del cotxet, hi ha una criatura que no para de plorar. Potser podem fer el cim, però amb l’ajut d’uns quants xerpes i amb la sensació de no haver gaudit prou del paisatge.

La feina o la vida - Eva Piquer

No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons. Com que no volem ser només professionals o només mares o només mestresses de casa, les dones occidentals intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpa per bufanda.

El meu llibre es titula La feina o la vida. Però l'objectiu és que la conjunció acabi sent copulativa. Que no ens calgui renunciar a tant. Hem de poder tenir feina i vida. M'agrada molt la meva feina i no sabria estar sense treballar, però també tinc clar que educar els adults del futur és l'oportunitat més important, interessant i enriquidora del sistema solar.


Gràcies Eva.