Cruïlla en català i SM en castellà acaben de publicar (de fet es posa a la venda el dilluns dia 28) la nova novel•la de Care Santos, Bel: amor més enllà de la mort.

Care Santos

La Care en pocs anys s’ha confirmat com una de les autores que cal tenir en compte a l’hora de parlar de literatura juvenil. L’avalen premis com l’Ebebé, l’Alandar, el Gran Angular o el Vaixell de Vapor, entre d’altres, però en realitat la millor carta de presentació que es pot fer és agafar les seves novel•les i posar-s’hi.
Són contundents, precises, gens tòpiques, ben treballades i fetes amb amb sensibilitat. Els personatges funcionen, no et cauen de les mans a la primera complicació. De fet ella és de les que defensen que la literatura juvenil no ha de ser una literatura estúpida, plana i sense contingut, al contrari, no hi ha dubte que els lectors joves són exigents i saben el que volen i la Care s’hi ajusta a la perfecció.

Care Santos  - Bel: amor més enllà de la mort

Aquí encara tenim el prejudici que fa que molts lectors adults fugin de la secció juvenil de les llibreries pensant que només trobaran rucades sense solta. Van força equivocats i sense anar més lluny, aquesta Bel de la Care podria ser una bona vacuna contra aquesta idea estúpida. Una bona novel•la és una bona novel•la, estigui protagonitzada per adolescents o per pingüins i, en aquest cas, no hi ha dubte que ho és. La Care aconsegueix el petit gran miracle d’enganxar, de fer que surtis una miqueta més tard de cas perquè vols saber, com a mínim, com acaba el capítol i això per als lectors, és una veritable meravella.
Com és habitual, l’hi he demanat que ens doni la seva visió personal de la “criatura” i aquest és el resultat.

Care Santos

Durant algun temps vaig témer l’escriure històries de terror. Era un gènere que respectava massa, deia. De cop –potser per una qüestió d’edat- vaig decidir que havia arribat l’hora de llançar-m’hi. Vaig escriure una novel•la protagonitzada per un Diable tan malèfic com seductor, i m’ho vaig passar d’allò més bé. Després vaig provar amb un altre “gènere dins el gènere”: el de les cases encantades. Fantasmes. Assassinats. I encara m’ho vaig passar millor, quines coses. M’hi he quedat a viure una temporadeta, a les cases amb fantasma, i podríem dir que la Bel és l’última cambra que hi visito, potser la darrera (almenys durant una temporadeta). Una passa més i ara la fantasma n’és la protagonista. La Bel ha mort tràgicament, als 16 anys, en un accident al Parc d’atraccions del Tibidabo. Però ha tornat, ni ella sap com, ni per què. La novel•la és l’història d’aquesta recerca, la de la veritat. Una veritat, com totes, que de vegades fa mal, però que més val saber. La Bel és també una adolescent que se sent sola, com tantes altres, i incompresa. Jo també m’ho sentia, als 16 anys. Suposo que alguna cosa de memòria pròpia queda en tot allò que escrivim. Jo tinc molt clar com em sentia, què em passava i contra què lluitava a aquella edat. Potser per això m’entenc tan bé amb els lectors joves: perquè no he perdut la memòria.

D’altra banda, la Barcelona que hi surt és la meva, la que més m’estimo. La que es veu des de la serralada, tota escampada. La del barri de La Ribera, on vaig viure uns quants anys. I la que s’amaga darrera d’alguns murs, molt presents a la novel•la. Com a curiositat, vaig començar-la a la Biblioteca de Catalunya, per on també corre la protagonista. M’agrada escriure de llocs que conec. Si no, em sento estranya en les meves pròpies paraules. Ara només espero que la Bel trobi allò que desitjo trobar quan escric: lectors i lectores amb qui compartir les emocions.


Care Santos

Gràcies Care.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)