Després d’una Diada Nacional de Catalunya plena de despropòsits que sembla no fer altra cosa que certificar i ratificar aquesta deriva ideològica i sentimental que viu el nostre país, després de comprovar una vegada més aquest afany tripartit per la multiculturalitat, la pluralitat, la mediterraneitat que, mal portats no fan altra cosa que complicar més les coses i diluir l’essència del que hauria de ser la celebració de la Diada i la reivindicació de l’esperit polític i cultural de casa nostra, una aportació rigorosa, d’alt nivell i carregada de saviesa i de bona literatura, el poema Meditació de Vil•la Joana que el poeta Joan Margarit va recitar en el decurs de l’acte institucional.

La senyera que presidia l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya 2009


Com tot el que fa Margarit és una estructura rotunda, ben calculada, on res no hi falta i res no hi sobra i on el poeta fa brillar cada paraula amb una força que posa la pell de gallina.
Per si no el vareu poder escoltar en directe, li he demanat al Joan si em permetia reproduir-lo i, amb la seva generositat habitual, aquí el teniu. Una joia que val la pena tenir escrita per anar rellegint per tal de no oblidar d’on venim i on podem arribar.


Joan Margarit llegint el seu poema a la Diada Nacional de Catalunya 2009

MEDITACIÓ DE VIL•LA JOANA

Aquí, on comencen
tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer
va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat
el van arrossegar, cansat i trist,
amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la,
per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer he trobat la por
de perdre aquesta llengua
que és feta a mida de la poesia.
Aquesta llengua que li dec a ell,
sòrdid home d'església,
el meu Baudelaire sense L'Albatros.
Primera alzina fosca
cremada al foc d’aquest país difícil.

Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l'escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.


Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.



Tots els participants a l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya 2009

Gràcies Joan