NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES

Una nova presència poètica per engrandir l’antologia de poemes d’amor del blog. És Cèlia Sánchez-Mústich i aquest Verd insondable.


Cèlia Sànchez-Mústich


Recordes quan d’infants ens preguntàvem
si el verd que jo veia era el verd que tu veies,
o tots dos n’hi dèiem verd però mai no sabríem
si, més enllà del nom, en compartíem l’essència?
Ara, després de tant temps,
hem descobert entre nosaltres
un reguitzell de besos afamats, trapelles,
tots verds. I em pregunto si tu hi veus
caniques verdes per jugar tothora
i jo caramels de color verd
per deixar que se’m fonguin a la boca.
També em pregunto si mai t’ho preguntes
i si el verd de la teva pregunta és el meu verd.



Gràcies Cèlia