Antoni Pladevall és un autor discret, senzill, dels que no fan soroll i dels que de mica en mica ha aconseguit fer sentir la seva veu de manera potent i concreta. El premi Pin i Soler li va donar una visibilitat que ara ha reblat de manera contundent amb el premi Carlemany que va aconseguir per La papallona negra que acaba d'editar Columna. Són històries molt personals on posa en solfa una de les seves dèries més importants, els contrastos i els contactes no sempre afortunats entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana, entre la tradició i la modernitat.
El punt i final d'aquesta conjunció són obres precises, diferents, portades amb un llenguatge especial i tractades amb rigor, estil i personalitat. Li he demanat que ens parlés del seu llibre i d’aquests trets que el caracteritzen i que el lliguen a la seva manera de fer. Aquest és el resultat i, com sempre, és un plaer tenir la seva veu a la vora.


Antoni Pladevall


L'admirat William Faulkner deia que un escriptor ha de mirar d'escriure sempre sobre el món que coneix millor, i jo li dono tota la raó. Seguint, per tant, un imperatiu biogràfic i no pas cap pla deliberat, La papallona negra torna a ser una altra història ambientada en un entorn rural que s'assembla molt al terrer osonenc en el qual vaig passar la infantesa i la primera joventut, però aquesta vegada amb incursions més sovintejades a la gran ciutat. No negaré que, de passada, me'n serveixo per a reivindicar el món imprescindible de la pagesia, avui en dia tan injustament devaluat. Encara ningú no em mou de la certesa que tots som pagesos en primera, segona o tercera generació. Tots portem el passat pagès a sobre.
La novel•la narra la relació apassionada i absorbent que mantenen en Jordi, l'hereu de Can Montalà, una casa pairal molt antiga de la Catalunya interior, i la Martina, una estudiant universitària de Barcelona molt sensual que, atzarosament, passa un cap de setmana en un dels allotjaments que la família Montalà ha inaugurat a la vella pallissa del mas.
Les aventures personal i familiar -la relació d'alt voltatge eròtic de la parella protagonista, i el negoci de l'agroturisme com a complement de les activitats agrícoles i ramaderes- segueixen rutes diferents, de manera que el benefici i la pèrdua, la felicitat i el turment s'alternen en aquesta història sobre la bellesa tràgica de la vida que funciona, alhora, com una metàfora sobre el sempre difícil encaix entre el camp i la ciutat. Circula una imatge desdibuixada del camp, com de postaleta idíl•lica, construïda des de la ciutat a partir de la ignorància o de l'arrogància de mena colonialista.


Antoni Pladevall - La papallona negra



La papallona negra continua l'elaboració del retrat panoràmic, que ja vaig començar amb Terres de lloguer (2006), sobre les enormes transformacions econòmiques, socials i culturals que experimenta d'una generació ençà la nostra pagesia, sotmesa, d'una banda, a un despoblament imparable (1500 pagesos abandonen cada any Catalunya) i, de l'altra, a un procés de terciarització galopant que desfigura la seva fesomia tradicional i suposa l'extinció d'un sistema de vida rural, basat exclusivament en la terra i el bestiar, que havia durat molts segles. Els pagesos que es veuen obligats a abandonar el camp experimenten sovint una renúncia sentimental dolorosa que l'opinió pública sol desconèixer.
En relació a Terres de lloguer, destaquen un parell de canvis importants relacionats amb els personatges i el paisatge: en comptes dels masovers, que no tenien cap altra opció que tocar el dos, La papallona negra presenta una família de pagesos propietaris que, davant la crisi que afecta la seva explotació, finalment recorre al turisme rural, l'estratègia de supervivència dominant de moltes famílies, tal com posà de manifest la darrera edició de la Fira Agrotur a finals de 2008 publicant que, actualment, Catalunya compta ja amb 1774 establiments; i els camps de cereals de la plana baixa i les llargues naus embotides de porcs han estat substituïts pels prats d'herba de mitja muntanya per on pasturen vaques i vedells exposats, a vegades, a l'atac imprevisible dels voltors afamats.
Un altre element és l'aposta lingüística que hi defenso a través de la recreació, en la mesura del possible, de la llengua viva, tan sonora i acolorida, que encara podem sentir a moltes bandes del nostre país malgrat trobar-se en vies d'extinció. Em meravella. A mi em meravella aquesta riquesa verbal que ni els millors diccionaris poden capturar. Em refereixo a una mena de lèxic i de girs i de registres lingüístics, malauradament poc explotats en literatura, que van des del cultisme vulgaritzat fins al col•loquialisme espontani i l’exabrupte més descordat.



Gràcies Antoni


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)