El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una recomanació: si veieu qualsevol anunci d’un concert del duet format per Ana Rossi i Marta Roma, no us ho penseu dues vegades. Aneu-hi! Personalment vaig tenir ocasió de veure-les i de descobrir-les protagonitzant el segon concert del cicle “Per fi és dilluns” de l’Escola de Música Moderna de Badalona on també van comptar amb les col·laboracions del saxofonista i professor de l’EMMB, Martí Serra, un dels gran músics del país.
Són un tot, però primer anem per parts. Ana Rossi va començar la seva formació a l’Argentina on també va estudiar Antropologia i Belles Arts. L’any 2000 es va traslladar a Barcelona, va seguir estudiant tècnica vocal, piano i guitarra, bevent de molts gèneres però sense perdre mai les referències de la música popular del seu continent i embrancant-se en mil projectes musicals, tots plens d’emoció, de rigor, de passió i de solidesa.

Ana Rossi & Marta Roma

Marta Roma, nascuda a la comarca d'Osona, es va formar a l’Esmuc però després va marxar a Berklee College of Music de Boston on va treballar en la recerca de totes les possibilitats que ofereix el violoncel, més enllà de les interpretacions clàssiques. Ha format part de la Berklee World Strings Orchestra, sota la direcció dEugene Friesen i també actua sovint amb el seu germà, el sempre sorprenent Guillem Roma.
I, entrant en matèria, el catalitzador del duet va ser un curs on l’Ana i la Marta van coincidir en el mateix bungalow. Diuen que van començar a tocar juntes quasi abans de començar a parlar i veient el resultat tampoc no m’estranyaria gens. Es pot ser bon músic, fins i tot ser un virtuós però no transmetre res més (que no és poc) que virtuosisme i perfecció. En el cas de Rossi-Roma la primera sensació que t’arriba, a banda d’aquesta perfecció musical, és la d’una gran complicitat d’aquelles que no es forcen, que no es treballen, que són espontànies, pures, de les que desborden els límits físics de l’escenari i s’escampen entre el públic com un vent que arriba arreu.
El marc, diguem-ne filosòfic, del projecte es basa en un objectiu primordial, agafar les cançons i convertir-les en l’eix de la seva tasca creativa i comunicadora. Això, d’entrada, podria semblar una obvietat però no ho és gens. L’Ana i la Marta treballen cada cançó com una unitat independent que, a la vegada forma part d’un tot, d’un conjunt global que, pas a pas es va impregnant de les seves essències, de la manera de veure cada estructura, totes les seves potencialitats i, sobretot, tot allò que amb la seva visió i tractament personal, poden arribar a arrencar de la composició inicial.
Es belluguen en un univers format per cançons amb capacitat per anar creant climes propis, peces que formen part dels repertoris del folklore clàssic d’Amèrica del Sud, de Nàpols, de Portugal, de Brasil i fins i tot algun clàssic de jazz. Veiem desfilar fado, zamba, huyano, samba, bossa formant un apassionant i apassionat repertori de cançons, d’aquestes cançons enteses i agafades com un tot i a la vegada com a part indissoluble d’una globalitat superior, com una mena d’arquitectura sonora que es construeix de manera viva i vital.

Ana Rossi (Foto: Dani Álvarez)

Amb aquesta concepció de l’espectacle, configurant-lo a base de presentar peces amb una identitat i un ambient particular i propi, probablement ja aconseguirien una posada en escena correcta i amb resultats positius, però el que converteix el duet Rossi&Roma en una proposta imperdible, singular, captivadora i fascinant és el segell personal que les dues creadores imposen a les cançons escollides.
Podem trobar cançons molt conegudes, sobretot lligades al folklore autòcton, però l’Ana i la Marta hi posen tota la seva saviesa, tota la seva sensibilitat i tot el seu virtuosisme i les transformen de dalt a baix, aconseguint el millor que pot aconseguir un músic, convertir un clàssic conegut en una cançó diferent, lligada per sempre més a la pròpia personalitat. Elles dues ho fan i, en aparença ho fan amb una facilitat extrema, amb una eficàcia ferotge i demolidora. Les cançons escollides no perden en cap moment la seva essència bàsica però muten, viren i s’adapten a la perfecció a l’ànima de l’Ana i de la Marta.
I aquesta ànima és una qüestió que cal tractar a banda. L’Ana porta a l’ADN tota la poètica d’un continent i això no és precisament un llegat insignificant. La calidesa de la seva veu s’adapta de manera sinuosa al cor dels càntics que provenen del poble, dels cors traïts. Penes d’amor, pobresa, llàgrimes, cançons tristes que, malgrat tot mantenen sempre una mena de peculiar punt d’esperança que aporta vida i, en certa manera, futur. També són paisatges, territoris llunyans o propers, identitats úniques, colors, rius que flueixen, petits planetes únics.

Marta Roma (Foto: Ferran Prieto)

De la seva banda, la Marta fa que el seu violoncel sigui una veritable màquina de fascinació massiva. El sap tractar com un clàssic instrument de concerts, però també el pot transformar en una guitarra elèctrica que afronta el solo d’una cançó com ho farien Jimmy Hendrix o Eric Clapton. És capaç de fregar-lo com una segona guitarra però també l’utilitza com un baix, com una bateria, com una petita, personal, divertida i al·lucinant orquestra màgica.
I els arranjaments de les cançons són tot un univers. N’hi ha que tenen l’aparença puntual d’una muntanya russa, t’eleven al punt més àlgid, et mantenen uns segons a dalt de tot, amb l’ai al cor i la respiració continguda i després t’aboquen al buit, en una caiguda plena d’emocions, de vertigen, de neguit. D’altres són un petit mar, fred, gelat, càlid i ardent a la vegada. Sensacions pures, de la pell a la pell, del cor a la pell, de la pell al cor, del cor al cor, sense intermediaris, sense artificis, sense falsedats. Només puresa, imaginació i veritat, res més. I totes tenen punts en comú que les converteixen en epònimes: són poesia i sentiment, poesia nítida, que transmet vida i sentiment que dona emoció, batec i sorpresa. Ana Rossi i Marta Roma aconsegueixen, a més, una cosa que no és gens fàcil d’aconseguir, clímax i complicitat. La seva manera d’interpretar, de relacionar-se, d’afrontar cada instant del concert fan que s’estableixi una complicitat màxima, una complicitat que, a més és lúdica, divertida, feta amb petits detalls i grans somriures, de petits somriures i grans detalls. I aquesta complicitat, és clar, es transmet, s’escampa, es converteix en un gas invisible però màgic, subtil però infal·lible que transforma el concert en una gran reacció física i química capaç d’aportar felicitat, plaer, benestar i ganes de no arribar mai al final.
Deixar-te acaronar per les seves veus, pels seus instruments, perfectament lligats i emotius, per la seva màgia és una manera magnífica de refermar que no s’equivocaven quan van decidir deixar parlar les seves respectives fetilleries es podien convertir en encís, en encant, en fascinació, en seducció, en contrastos, en espontaneïtat, en bellesa absoluta i rotunda.

Ana Rossi & Marta Roma (Il·lustració de Jaume Geli per Aphonica)

Fent sòlida realitat una de les estrofes de “Maria bonita”, de Natalia Lafourcade, la que diu “júrame que no mientes / porque te sientes idolatrada”, l’Ana Rossi i la Marta Roma ja podran mentir sempre que vulguin, com vulguin i quan vulguin perquè s’acaben de guanyar una nova idolatria absoluta i sense condicions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
El 16 de gener de 2016 moria als 61 anys i víctima d’un càncer de pulmó, el bateria Oriol Perucho, fill de l’escriptor Joan Perucho i de Lluïsa Cortés i un dels músics fonamentals a l’hora de parlar de la contracultura dels setanta a Barcelona.
Amb 18 anys va crear Perucho’s, un grup de música improvisada format per la bateria de Perucho, la guitarra de Jordi Graells i els saxos d’Oriol Pons de Vall i Albert Subirats. La decisió i el nom van agradar poc al seu pare que el va “emancipar”.

Oriol Perucho (Foto: Ampli)

Vist amb la perspectiva del temps, Perucho va ser un veritable revolucionari, un líder de l’escena més underground que aviat va quedar eclipsada per la gran eclosió de música laietana i de les formacions que es movien al voltant de Zeleste, un moviment que va aconseguir molta més repercussió popular i que va acabar convertint-se en bandera d’aquella època. Fos com fos ell bevia de les influència d’Ornette Coleman i el free jazz, força desconegut a casa nostra i va convertir la banda en la marginalitat de la marginalitat, l’underground de l’underground. Estructurada al voltant de les improvisacions, el motor fonamental del seu treball van ser concerts poc multitudinaris però molt viscerals i carregats d’energia i un únic disc, el disc vermell, editat l’any 1979 i recuperat l’any 2011, la qual cosa els va portar a ressuscitar la banda i a editar “Perucho’s 2014”.

Enric Cervera, Oriol Perucho i Oriol Pons de Vall

Discret i apassionat, Perucho va viure aliè a les modes, fent allò que li agradava fer, música, i convertint-se, probablement sense voler-ho, en una de les ànimes de l’undreground barceloní. Va formar part de diferents bandes i de molts projectes que no feien altra cosa que refermar-lo com un radical lliure, com un creador emocional, emocionant i singular que mai no defugia el risc i que necessitava més el vertigen de la creació que les possibilitats de l’èxit i això el va portar a ser el creador de les músiques més insòlites de la Barcelona radical.

Peruchos

Amb el pas del temps va rebre el reconeixement directe i personal de bandes del nou pop com Cabo San Roque, Accidents polipoètics o Mil pesetas i ara, dos bons amics, el saxofonista Oriol Pons de Vall i el creador multimèdia Martí Sans, disposats a reivindicar la figura i la feina del bateria l’Oriol han editat la Caixa Oriol Perucho, un estoig amb els 3 CD que Perucho va fer en solitari, un CD amb rareses i material inèdit, un llibret amb textos i fotografies i el magnífic documental Oriol Perucho in memoriam, de Martí Sans.

Caixa Oriol Perucho

Tenint en compte la potència del personatge i la necessitat de reivindicar-lo com un element imprescindible i vertebrador del nostre present musical, aquesta Caixa Oriol Perucho és una peça bàsica, fonamental i imprescindible per recordar o descobrir l’escena underground de Barcelona, i per acostar-nos un músic potent, poderós, sòlid, intuïtiu, experimental i arriscat que vivia amb la seva bateria, els seus discos, els seus llibres en una bombolla espiritual de creació i amb el convenciment absolut que allò que feia no era res estrany ni aliè a les essències de la música creativa i per això aquesta capsa és un document imprescindible per a tothom que estimi la música i per a tots aquells que, a més de retre un merescut homenatge a un músic en majúscules, també desitgin recordar o entendre els sorprenents camins de la música experimental catalana.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Que es trobin dos creadors brillants no pot ser mai altra cosa que un motiu d’alegria i un presagi segur de bons moments i aquesta màxima no és una excepció en el cas del saxofonista Xavier Pié i del guitarrista Miguel Alberto Cruz Carmona MACC.
Fa tres anys ja van certificar aquesta comunió creativa en un disc brillant, “Rutes”, on exploraven molts camins, on apuntaven moltes possibilitats, on mostraven moltes realitats. Des d’aleshores han seguit treballant junts, fent concerts, trepitjant carretera, compartint neguits i aspiracions i això, quan es fa des d’aquesta posició de potència creativa i de llibertat mental absoluta es converteix sempre en una màquina poderosa que, per força ha d’acabar mostrant els seus millors engranatges.

Xavier Pié (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I la demostració fefaent és el segon disc d’aquest duet de personalitats úniques. Pié i MACC, MACC i Pié han donat forma a “Connexions”, una autèntica evolució en aquest camí conjunt que creen cada dia. Si “Rutes” apuntava moltes idees i anava obrint un sucós ventall de possibilitats, “Connexions” és la concreció contundent d’alguna d’aquestes opcions i és una bona guia del futur musical que es pot esperar d’aquesta parella singular.
Vuit creacions centrades en la conjunció d’elements, en una manera de treballar que va creant bases i estructures que creixen, que es multipliquen, que es ramifiquen. Són cançons que cal assaborir amb calma, descobrint el seu funcionament, els equilibris interns, els lligams que els dos músics estableixen en cada moments, les fluctuacions dels ritmes i de les melodies. “Connexions” vindria a ser quasi com una llarga i enriquidora conversa amb dos amics que es complementen, que són capaços d’exposar les seves idees, la seva professionalitat, els seus sentiments, les seves emocions i les seves anècdotes d’una manera fluida, una conversa que, de vegades és subtil, quasi íntima, xiuxiuejada a cau d’orella i d’altres alça la veu, sense enfadar-se però fent-se sentir, exposant amb convicció tot el que cal explicar.

Xavier Pié i Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

“Connexions” és un bon títol, un títol que agafa nous sentits a mida que avances en el descobriment dels temes que formen el disc. De fet, reflecteix a la perfecció aquesta consonància entre dos músics inquiets que han apostat fort per un objectiu concret, renunciant als seus mecanismes estrictament personals per dedicar-se en cos i ànima a fabricar un artefacte insòlit, trencador, avançat i molt, molt sòlid que en cap moment els eclipsa com a unitats i que, per contra, els fa créixer de manera exponencial com a creadors capaços de trencar amb les barreres físiques i mentals i anar sempre molt més enllà dels límits establerts.
Sigui com sigui, el disc és una meravellosa demostració pràctica que posa de manifest que la creativitat, la força i la capacitat de sorprendre no són patrimoni exclusiu de les grans produccions estrangeres i que a casa nostra hi ha gent capaç de treballar sense descans per tal de mantenir el nivell molt alt. I no hi ha dubte que Miguel Alberto Cruz MACC i Xavier Pié tornaran a la càrrega i més tard o aviat tornaran a fer un altre salt mortal en forma de tercer disc que ens tornarà a impactar, que tornarà a demostrar que sempre hi ha camins, que sempre hi ha possibilitats d’establir noves connexions.

Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I per arrodonir tanta creativitat, unes magnífiques fotografies que recullen una de les actuacions d’aquest duet sensacional. Són obra del fotògraf Miquel Ángel Salor i també són una meravellosa mostra d’una particular, càlida i especial manera de mirar el món a través d’un objectiu.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Reconec d’entrada que ja no mantinc el ritme trepidant de coneixement musical de fa uns quants anys, quan allò era una mica feina i molt de passió, però encara m’agrada descobrir noves propostes i, sobretot, em fascina quan una cançó, un disc, un cantant o un grup m’atrapa, em captiva i em porta a actuar com un adolescent engrescat i emocionat, repetint les cançons una vegada i una altra. No passa sovint, però passa i, de fet ha passat ara.

La puerta giratoria - Invisible Harvey

Ja sé que molts de vosaltres direu que vaig tard, que un grup que va publicar el seu disc a mitjans del 2016 no té res d’actualitat, però no vull parlar d’actualitat, vull parlar de qualitat, de sentiments, de sensacions, d’aquelles obres que són absolutament rotundes, que viuen (o haurien de viure) fora del temps si no fos per aquesta dictadura tràgica del moment que sembla guiar tots els nostres actes i tots els nostres gustos i que ens fa viure a la màxima velocitat i on les coses, de vegades moren quasi abans de néixer.

Dimas Rodríguez

El disc és diu “La puerta giratoria”, el publica El Genio Equivocado i el signa Invisible Harvey. Arribats aquí, els més veterans o els més cinèfils ho relacionareu ràpidament amb aquella pel·lícula de l’any 1950, dirigida per Henry Koster i interpretada per James Stewart en el paper d’Elwood P. Dowd un home bondadós, que ajuda tothom però que va a tot arreu acompanyat d’un gran conill imaginari de nom Harvey, cosa que no agrada gens la seva família que opina que li cal tractament.
Doncs bé, Invisible Harvey és el projecte musical més personal de Dimas Rodríguez, músic, guionista de recordats espais televisius, realitzador de cinema i que s’ha revelat com una veritable màquina de fabricar pop oníric i captivador. De fet, si heu vist la pel·lícula us resultarà fàcil traçar paral·lelismes i establir associacions ràpides i directes. Les cançons d’Invisible Harvey respiren la tendresa embriagadora i quasi naïf del personatge d’Stewart i la seva personalíssima relació amb el conill imaginari. El Harvey de Dimas Rodríguez és fantàstic i meravellós i està carregat d’això mateix, de fantasia i de meravelles.

Invisible Harvey

Comencem. D’entrada les cançons de “La puerta giratoria” són petites grans històries. Petites de mida, descàrregues pop directes i immediates però grans en contingut i en emocions. Amb la idea de construir peces que, en realitat siguin històries, siguin pel·lícules de curta durada, Invisible Harvey proposa una successió de ficcions encadenades on no costa gens entrar-hi, deixar-se endur per les onades sonores i per la potència de les històries, d’aquestes postals vives i poderoses, plenes de vida, de ficció i de reflexió.
Lletres molt treballades, acurades, que posen de manifest les contradiccions de la vida o aquells moments carregats d’introspecció que ens porten a aïllar-nos de tot, peces plenes de simbolismes i d’imatges fàcils de transformar-se en un clip mental que de seguida agafa vida pròpia, creix i s’escampa, convertint-se en un paisatge on no hi ha tòpics, on tot lliga a la perfecció, sense fissures, sense pertorbacions que trenquin la unitat del conjunt.
Dimas regna amb solidesa en aquest projecte personal, posa la seva veu personalíssima al servei d’una màquina capaç d’edificar muralles sonores d’una bellesa i d’un magnetisme lluents, eteris, barrocs i a la vegada directes i colpidors. Les cordes del violí de Joan Gerard Torredeflot i del violoncel de Núria Maynou creen onades embriagadores, escampen un perfum que xucla, que impregna allò que toquen d’unes emocions intel·ligents i càlides. L’efecte global transmet una estranya sensació de cinema, és a dir, la conjunció d’unes històries que és fàcil imaginar acompanyades d’una banda sonora d’aquelles que t’impulsen, que et mantenen aferrat a la cadira, que et fan volar, plorar, riure, emocionar sense pauses, sense treva. Les cançons d’Invisible Harvey són tot el contrari d’aquesta invisibilitat i es converteixen en meravellosos escenaris plens de vida i sensacions literàries, honestes, d’una solidesa pop incontestable i amarades d’un optimisme intel·ligent, culte i, sobretot, encomanadís.

Dimas Rodríguez, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou

I a mi, personalment, tot el conjunt em transmet una agradable sensació de complicitat. D’entrada, el to de veu del Dimas, quasi com si un amic t’estès xiuxiuejant a cau d’orella les seves últimes aventures en un ambient d’aquells on saps del cert que la mentida no és possible i que tot el que t’expliquen és una veritat absoluta que no es pot ni discutir. I per arrodonir-ho tot, el conjunt sonor, aquesta treballadíssima i honesta estructura que sembla sorgida de la col·laboració íntima d’un brillant creador pop i d’un polit constructor de músiques d’ambient dels anys 50.
Res, si coneixeu Invisible Harvey sabreu a la perfecció de què us estic parlant. En cas contrari, esteu trigant força a descobrir aquesta impressionant col·lecció de cançons boniques (amb tota la grandesa i profunditat del terme bonic), aquesta sèrie d’hipnòtiques peces destinades a ser pop de culte, a convertir-se en trets a l’ànima sense cap condicionant ni de temps ni d’espai, bàlsams atemporals i farcits d’imaginació i de detalls.

Dimas Rodríguez (Foto: David Ruíz)

I una confessió final. Jo, que ja era tot un expert mirant sostres, d’un temps ençà ho faig sempre amb la meravellosa música d’Invisible Harvey.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

15/06/2016: Namina

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Ja tinc clar que vaig tard, però acabo de descobrir una cantant espectacular, una veu prodigiosa, vellutada, profunda, d'una intensitat tan corprenedora que escoltar-la posa la pell de gallina.
Això és diu "Orlando" i ella Namina (Natàlia Miró do Nascimento)



M'he quedat enganxat!

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

19/03/2016: El pare Flores

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una mirada peculiar i diferent a aquest invent comercial del Dia del Pare. "Al son del tambor" la cançó d'una filla, Rosario, dedicada a un pare, un pare que ho va ser per partida doble, d'una banda del creatiu i fascinant clan González Flores i de l'altra de la rumba catalana, la nostra música més viva i vibrant.
Aquí teniu la Rosario Flores amb aquest regal de cor al seu pare, el grandiós i mític Antonio González "El Pescailla".



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

04/03/2016: Delafé

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Un avançament del primer disc de Delafé. Es diu "La fuerza irresistible" i és el fruit de la col·laboració amb Dani Acedo. L'ha enregistrat Paco Loco a Puerto de Santa María i s'ha acabet de barrejar a Nova York sota la tutela de Tim Latham. El primer tastet és aquesta peça que combina a la perfecció tots els estils i els conceptes que estima Oscar D'Aniello i que ja treballat amb bandes anteriors.
Aquesta vegada, l'estil es sublima i es fa més urbà, més metàl·lic, més fosc, més directe.





Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Paul Kantner, el guitarrista i una de les ànimes dels Jefferson Airplane, psicodèlia en estat pur.

Un record en viu, en una de les seves mítiques aparicions a Altamont, l'any 1969.







Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una de les peces més populars de Mario Biondi, "This Is What You Are". El músic italià actua demà a Barcelona, al Jazz Festival.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

01/10/2015: Petits camaleons

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
L’Ajuntament de Sant Cugat té a punt una nova edició dels Petits Camaleons, la quarta cita del festival de música pensat per als més menuts i que es pot viure i gaudir en família, una fórmula original i d’èxit. Els dies 3 i 4 d’octubre, l’avinguda Pla del Vinyet serà el punt de trobada de petits i grans disposats a gaudir d’una col•lecció de grups difícil de trobar i a l’alçada dels grans festivals. Els Pets, Blaumut, Ramon Mirabet, Sanjosex, Teràpia de Xoc, Cris Juanico, Coriolà, Riu, Senior, Lluís Coloma, Guillem Roma, Marion Harper, M-Clan, Els Catarres, Joan Miquel Oliver, Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, In Crescendo, Joan Rovira, Germà Negre, Amadeu Casas o Èric Vinaixa, entre d’altres.

Petits camaleons

Es pot seleccionar un grup d’artistes de primera fila (agrupats per colors) i en funció del horaris comprar les entrades corresponents. A banda, el festival ofereix la possibilitat de gaudir de molts altres concerts, (enguany n’hi haurà 16 dirigits als nadons, una experiència ben singular) sonoritzats a un volum adequat i també punts on menjar, exposicions, un chillout on relaxar-se, zona comercial, rodes de premsa obertes, concursos i un espai de signatures on acostar-se als ídols de tu a tu, sense oblidar en cap moment un esperit pedagògic

Petits camaleons

Els Petits Camaleons és una magnífica i original manera d’acostar la música en directe als més petits de la casa, gaudint dels plantejaments i els rituals dels concerts en viu, habituals en el món i en l’oci dels adults i, fins ara, complicats d’aplicar a l’univers adolescent. Els concerts no superen la mitja hora, una durada molt adient per mantenir l’atenció en tot moment i també porten implícita una gran mobilitat que converteix el festival en un flux constant d’opcions i de sorpreses de tota mena.
I un detall important, els menors no podran entrar sense un adult, però els adults tampoc no podran entrar si no els acompanya un menor.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats