El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Copons i Liliana Fortuny s’han convertit en una sòlida i perfecta màquina de fabricar monstres. La gran efectivitat del seu treball i la qualitat i la imaginació que demostren els ha convertit en una mena de dualitat, en una doble personalitat, en un subjecte global que perd les identitats personals per guanyar-ne una de conjunta que es manifesta amb tota la seva magnitud i a un ritme endimoniat.

"El salt del temps" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

L’èxit clamorós de la seva tropa, l’Agus Pianola i una complexa col·lecció de monstres fa que les aventures creades per Copons/Fortuny es succeeixin sense descans i ara precisament Combel n’acaba de publicar una de nova, la vuitena, “El salt del temps”, una incursió que fa referència a un dels temes clàssics de la literatura de totes les èpoques, els salts temporals, la possibilitat de viatjar al passat o al futur i que ho fa amb l’estil que el Jaume i la Liliana han convertit en autèntica marca de la casa, històries emocionants, divertides, amb un gran sentit de l’humor i constants incursions i referències als clàssics de la literatura o de la cultura popular dels últims anys. De fet, després de llegir qualsevol dels llibres de la sèrie, s’entén a la perfecció que s’hagin convertit en un èxit. Són divertides, emocionants, enriquidores, simpàtiques, amb picades d’ullet a la literatura, a la música, a la vida, sense dogmatismes, amb gresca i aquell necessari punt de bogeria rebel absolutament imprescindible.

"Activijocs monstruosos" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

Però aquesta vegada, a més, la família creix “fora de catàleg”. Ja ho van fer amb “Sant Jordi de les Galàxies”, una aventura especial que trencava amb la cronologia de les aventures habituals i ara hi tornen amb “Activijocs monstruosos”, una proposta que igual que les operacions bikini, l’orxata de xufa, les bermudes, les pilotes de la Nivea i la samarreta imperi vista, té regust d’estiu, de fer alguna cosa però amb l’esperit del “dolce far niente”, d’allò de treballar divertint-se, de matar el temps sense pressa. Es tracta d’un magnífic volum on els personatges habituals de la sèrie plantegen un seguit de proves, jocs i activitats, amb diferents nivells de dificultat i cobrint un espectre molt ampli i variat que, segur mantindrà els fidels seguidors entretinguts durant tot l’estiu i canviant les activitats de vacances per aquests “Activijocs monstruosos” que, s’ha de dir, no són precisament fàcils i això vol dir que garanteixen moments d’alta intensitat. I, en el pitjor dels casos, al final trobarem les pàgines de solucions que ens permetran veure-ho tot clar encara que sigui amb una mica de trampa.
Són tres anys de feina, amb deu títols publicats i la traducció a 10 llengües, una fita important que progressa a bon ritme i que demostra que Jaume Copons i Liliana Fortuny han aconseguit unificar dues maneres de treballar i transformar-les en una estructura magnífica que sembla tenir corda llarga.

Jaumes i Lilianes a dojo

I tot i que no em puc “xivar”, aviat, molt aviat, a finals de juny, aquesta parella magnífica té a punt una nova sorpresa, un nou salt endavant que s’escapa del paper i que captivarà els seguidors d’aquest univers monstruós. Mantingueu-vos atents a tot el que passi a can Monstre. I ja sabeu que la “via oficial” és la pàgina Agus i els monstres.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de Déu Prats té una llarga trajectòria com a autor i sovint s’ha deixat temptar pels mons que s’allunyen de la realitat i el pragmatisme. Mites, llegendes, llocs i situacions inquietants han format sovint part de la seva literatura. Ara ha fet un pas més i gràcies a Comanegra i les magnífiques il·lustracions de Maria Padilla ha donat forma a “El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya”.

"El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya", de Joan de Déu Prats i Maria Padilla

La matèria primera són els contes populars, les llegendes, les rondalles i les històries que s’explicaven a la vora del foc. Moltes històries lligades al bosc, a la natura i a l’etnografia tenen com a protagonistes personatges fantàstics que poden ser espurnes entremaliades o autèntics éssers malignes i pertorbadors. Ara bé, del que no hi ha dubte és de la riquesa de personatges fantàstics que atresora l’imaginari català i Prats ho demostra fent un recorregut pel país i fa el retratat detallat d’elements més o menys coneguts, perillosos o entranyables com els gegants, el Pardinot, el Nonell, les Dones d’Aigua, els Nyítols, els Golluts, els Gambutzins, el Tamarro, el Papu, lo Marraco o el Peix Nicolau.

Donespeix

El llibre és una magnífica mostra de treball editorial d’alta intensitat. Els textos de Prats, bells, documentats, erudits i sorprenents, es complementen a la perfecció amb les il·lustracions de la Maria, didàctiques, màgiques, fascinants, i també inquietants i tot aplegat amb una edició acurada i luxosa que converteixen l’obra en una d’aquelles peces que cal tenir. Una fabulosa manera d’enfrontar-se a totes les pors ancestrals de la nostra cultura i arribar a aconseguir que, en algun moment concret, resultin simpàtiques i quasi familiars.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora francesa Delphine de Vigan, guanyadora de premis com el Prix des Libraires i el Goncourt des Lycéens, va debutar amb “Els dies sense fam”, una història d’inspiració autobiogràfica que abordava el problema de l’anorèxia. Després vindrien peces com “No i jo”, amb els problemes d’una jove superdotada i ara Anagrama i Edicions 62 han publicat “Basada en hechos reales”, una història que força un punt més els límits que hi ha entre la realitat i la ficció.

"Basada en hechos reales" - Delphine de Vigan

La protagonista es diu com ella, és escriptora, té alguns trets biogràfics comuns i no acaba de resultar del tot clar que sigui una història autobiogràfica tal i com manen els cànons i així aconsegueix crear una estructura que fuig de tot el que et post esperar. Fa l’efecte que, més que parlar d’ella mateixa ha construït un clon, una mena de replicant propi que li serveixi per enfrontar-se al món i per anar plantejant els seus dubtes íntims més fonamentals des d’una posició pràctica i allunyada d’observadora interessada.
I el dubte acaba sent precisament aquest, on s’ha de marcar la línia de separació entre les coses reals i les fictícies? L’autora ha declarat que ella és una part de les inspiracions del llibre però no del tot. El joc és agafar una part de la realitat i barrejar-hi opinions i pensaments que la gent té d’ella, coses que saben o coses que creuen saber, veritats que no ho són tant, mentides que potser s’acaben acostant a la precisió i acabar-ho salpebrant amb una estructurada dosi de ficció.
El conjunt és una sàvia i perversa barreja d’elements d’una banda i altra de la realitat que persegueix l’objectiu de submergir el lector en un univers on els topalls no es mostren sempre amb tota la claredat necessària per arribar a discernir allò que és real i allò que és inventat.

Delphine de Vigan (Foto:RTL)

De fet, amb Delphine de Vigan plou sobre mullat, ja que bona part de la seva obra s’ha mogut en aquest territori relliscós i perillós que deriva entre la realitat i la ficció i l’exemple més recent va ser la seva anterior novel·la “Nada se opone a la noche”, que va utilitzar com una via ideal per tal de donar sortida a les emocions derivades del fet que la seva pròpia mare, que era bipolar, es va suïcidar. La novel·la narrava aquest suïcidi i també li servia per anar reconstruint la seva vida quasi com si fos una investigació criminal, però li va representar la irritació d’alguns sectors familiars.
Aquesta novel·la explica la història d’una escriptora que treballa com a negre editorial fent autobiografies de personatges famosos i es belluga per temes com el concepte de doble, la relació entre lectors i escriptors més enllà de la lectura dels llibres, la fascinació una mica morbosa que generen les històries basades en fets reals i la necessitat d’algunes persones d’espiar i, en certa manera, viure, les vides alienes.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta barceloní Santiago Montobbio atresora una curiosa història. Nascut l’any 1966 va publicar el primer llibre, “Hospital de inocentes” l’any 1989. Després de 20 anys de silenci, l’any 2009 va tornar a escriure poesia i, de fet ho va fer com si la seva intenció fos recuperar el temps perdut i, amb la complicitat de l’editorial El Bardo va publicar una tetralogia formada per “La poesía es un fondo de agua marina”, “Los soles por las noches esparcidos”, “Hasta el final camina el canto” i “Sobre el cielo imposible”, quasi una mena de dietari poètic format per 942 poemes.

"La lucidez del alba desvelada"- Santiago Montobbio

Ara, quasi sense marge pel descans, acaba de publicar “La lucidez del alba desvelada”, un llibre escrit entre el 2010 i el 2012 i que, en certa manera vindria a ser una continuació dels quatre llibres anteriors però, en aquest cas concret, hi ha un element diferencial que fa que el volum tingui una mirada especial, l’amor.

Santiago Montobbio (Foto: Anna Xalabarder)

El descobriment de l’amor, l’emoció d’una vida que barreja passió i cultura, la solidificació del sentiment i, finalment, la pèrdua, un treball que Montobbio aborda amb aquest deliri exagerat, amb aquesta torrentada d’emocions, de moments, de percepcions i de sentiment que fa que la lectura dels seus llibres sigui semblant al curs d’un riu viscut en temps real, deixant-lo fluir sense traves ni subterfugis. “Las palabras siempre son vida, y la encierran y sentencian. La ahondan y alegran, y hacen cierta, verdadera. Como un paisaje


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora Teresa Saborit va guanyar la darrera edició del Premi 7Lletres amb el recull de contes que ha publicat PagèsEls llops ja no viuen als boscos”.
El guardó, convocat pel Consell Comarcal de la Segarra, la Paeria de Cervera i la Fundació Manuel de Pedrolo. El nom del premi es va escollir pel lligam que el número 7 té amb tot el que l’envolta, Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, lectura i pel fet de tractar-se de set contes, amb una extensió entre 77 i 177 pàgines, que es lliura el 7 del 7 i que està dotat amb 7.000 euros.

“Els llops ja no viuen als boscos” - Teresa Saborit

Es tracta de set contes protagonitzats per nens que són víctimes de diferents tipus de violència física i psíquica, assetjament escolar, abusos sexuals, pobresa, abandó i que ho viuen en silenci, en secret, amb un punt de culpabilitat, amb vergonya i amb molta pena, amb una pena profunda que es transmet a través de totes les històries. El llop, en aquest cas, agafa un paper de símbol, el que tenia en les trames dels contes clàssics i es converteix en aquesta idea abstracta de maldat, de personatge maligne que ha abandonat el bosc i que apareix en indrets insospitats com l’escola, la llar, la família, l’entorn proper i que es camuflen de normalitat per anar sotragant les bases d’una convivència que hauria de ser normal i que es converteix en horrorosa, en silenciosament dramàtica, en un secret que fereix i que es manté en silenci.

Teresa Saborit recollint el premi (Foto: Consell Comarcal de la Segarra)

Teresa Saborit agafa la ruta dels pecats capitals, els barreja amb històries infantils clàssiques i esberla amb contundència la idea rosa dels contes de fades i mostra una realitat que, per desgràcia, ens és propera i a la vegada molt llunyana, sabuda i desconeguda, la de la duresa dels maltractaments i l’efecte silenciós i devastador que causen. Aquests són contes ferotges, que esgarrapen amb força, que fereixen, que no tenen un final feliç d’anissos, focs artificials i globus de colors. Tenen uns finals que es mantenen oberts, que perduren, que fan pensar, que burxen l’ànima i que fan bategar el cor amb un punt de desesperança. Són llargs silencis que estripen.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Marcel Riera és poeta, traductor, editor i un d’aquells personatges singulars i cultes que eixampla els seus tentacles per tal de poder abastar els temes i les qüestions més variades.
Una de les seves últimes incursions és el simpàtic però gens banal “Els gats han vingut a prendre el te”, que ha editat Viena. És una interessant selecció de 50 poemes de tots els temps i de diferents tradicions que tenen com a protagonistes els gats.

Els gats han vingut a prendre el te – Marcel Riera

Fent una ullada a internet es pot comprovar de manera ràpida i empírica que aquests felins més o menys domèstics siguin uns dels grans protagonistes de la xarxa. I aquí, d’entrada, la qüestió curiosa és que el Marcel no arriba a aquesta antologia des de la passió pels gats. De fet, ha dit públicament que no li agraden i, per contra, s’ha entretingut a rastrejar i en molts casos a traduir tota aquesta lírica mioladora.
Em ve al cap que el llibre pot tenir diferents lectures. Una primera possibilitat seria llegir els poemes en veu alta als respectius gats de casa, tot i que intueixo que en general més aviat en faran poc cas. L’altra opció és fer cas del títol i que sigui una lectura de les 5 de la tarda, amb te i pastes com a acompanyament rigorós i necessari. Una tercera opció seria fer-ho còmodament escarxofat en un sofà d’aquells d’orelles, a la vora de la llar de foc, en sabatilles i, és clar, amb un gat a la falda (o a la vora si no és especialment simpàtic). I una quarta seria la de llegir només tenint en compte la grandesa dels poetes i el vigor dels poemes, sense gats ni res que distregui la lectura. I, és clar, hi ha les possibles barreges a percentatges variats.

El gat Larry, a la porta del 10 de Downing Street Foto Getty Images

Sigui com sigui, el llibre és una meravellosa oportunitat per descobrir com es miraven les seves mascotes autors com Paul Verlaine, Apollinaire, Carlos Barral, Charles Baudelaire, Rainer Maria Rilke, Perci Bysshe Shelley, Fernando Pessoa, Pablo Neruda, John Keats, Emily Dickinson, Jorge Luis Borges, Issa Kobayashi, Lawrence Ferlinghetti o Thoma Hardy, entre d’altres.
Prepareu-vos per miolar en vers, doncs.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A Luis Rodríguez el presenten com un narrador secret. I el cert és que podem coincidir en afirmar que és una bona etiqueta comercial però la veritat és que Rodríguez és un narrador insòlit i arriscat. Nascut a Cosío, a Cantabria, l’any 1958, viu a Benicàssim i Tropo Editores, una editorial no menys arriscada que l'autor, acaba de publicar el seu quart llibre “El retablo del no”.

"El retablo de no" Luis Rodríguez

Abans d’això s’havia atrevit a publicar una novel·la titulada “Novienvre”, així, amb aquesta grafia i, el més important, una història poderosa, contundent i molt ben portada que se centra en els fets, en l’epicentre de la trama i renuncia volgudament a les floritures externes.
Ara hi torna i ho fa protagonitzant un nou mortal sense xarxa. Queda clar que no s’acomoda i que li agrada complicar-se la vida. El llibre de dues portades i cadascuna obre la porta a una versió diferent. Una amb 10.000 paraules i l’altra amb 20.000 paraules. El lector pot triar quina història llegir o si les vol llegir totes dues i en quin ordre fer-ho. I sí, potser és cert que la de 20.000 paraules conté la de 10.000, però ja sabeu que les coses no acaben sent sempre tan obvies, tan planeres i senzilles i Luis Rodríguez és capaç de convertir la història en un joc de pistes i d’interpretacions, una mena de ficció global que trenca esquemes, que es multiplica i es divideix amb una intensitat envejable.

Luis Rodríguez (Foto: Gabriel Utiel. El Periódico Mediterráneo)

I de fons (o potser no tant), una mena de prospecció de la construcció i la recerca de la identitat que es fa barrejant la vida i el teatre, la realitat i la ficció, la veritat i la mentida. Els límits són la confusió i una certa impossibilitat per anar establint els paràmetres exactes de la solidesa, d’allò que et pots creure i d’allò que et fa dubtar. Rodríguez és un d’aquells autors que defuig la indiferència. Llegir els seus llibres és entrar en un univers més aviat atípic, gens convencional. Es capbussa a fons en les seves històries, en la forma i en els continguts, i res no acaba sent superflu o banal. Ofereix grans dosis d’intensitat i, de seguida fa que el lector es posicioni. Només hi ha una certesa a l’hora d’encetar una de els seves novel·les: la indiferència és una sensació proscrita que no hi té cabuda.
La lectura de “El retablo de no” planteja interrogants, contradiccions, moviments i obliga a mantenir-se en estat d’alerta, pendent l’allò que pot venir. Només hi ha una certesa, escullis la versió 10.000 o la versió 20.000, no podràs evitar caure en la temptació de llegir l’altra i establir les obligades comparacions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial 66RPM segueix avançant amb pas ferm en aquest univers híbrid entre el rock i la literatura. Aquesta primavera escampa un nou tentacle, original i amb moltes possibilitats, la literatura infantil amb la col·lecció 45 rpm que s’enceta amb “Las maravillosas aventuras del Sr. Soul”, una historia escrita pel periodista i músic Andreu Cunill i il·lustrada pel dibuixant britànic Tim Sanders.
La unió del Sr. Jazz i la Sra. Blues dona com a fruit una criatura batejada com Sr. Soul. El viatge vital d’aquest nadó ens porta a descobrir el naixement, l’evolució i el momentani declivi d’un gènere musical que va gaudir de grans moments i de grans noms. El petit Sr. Soul coneix Sam Cooke, Etta James, Marvin Gaye i altres grans noms històrics. Músics, productors, creadors, compositors del món del soul desfilen pel llibre i construeixen un mosaic que pot ser una magnífica manera d’acostar als més petits la història de la música.

"Las maravillosas aventuras del Sr. Soul", d'Andreu Cunill i Tim Sanders

El llibre s’arrodoneix amb un apèndix final que mostra la cronologia del gènere i també amb una playlist que permet escoltar, descobrir o recuperar les grans figures del soul, oferint una porta oberta a la lectura conjunta de pares i fills i a l’exploració de grans fets com la lluita pels drets civils i la igualtat racial, l’assassinat de Martin Luther King o el paper social del segell Motown.
La col·lecció s’anirà engrandint amb altres protagonistes de luxe com el Sr Hip-Hop, el Sr. Rock, el Sr.Punk o el Sr. Heavy i, si sou amants del rock, ja us podeu anar imaginant les experiències i les aventures que viuran.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El Cep i la Nansa, l’editorial de Vilanova i la Geltrú creada per Francesc Mestres segueix mantenint una sòlida i interessant aposta vers la literatura infantil amb llibres intensos i ben fets que combinen el treball d’autors i d’il•lustradors.
Aquest podria ser el cas de “Potetes de sucre”, un recull de poemes de Rosmarí Torrens Guerrini acompanyats de les càlides il•lustracions de Marta Barbal Rubio.

"Potetes de sucre" de Rosmarí Torrens i Marta Barbal

Rosmarí Torrens és Doctora en Lingüística general, professora de la Universitat de Barcelona i una gran amant de les arts escèniques. L’any 2012 va publicar a la prestigiosa editorial El Bardo el llibre de poesia Cuando el arco està tensado, ha format part d’algunes antologies i és una de les integrants del col•lectiu de poetes El Laberinto de Ariadna.

Rosmarí Torrens

El llibre és un recull de poemes petits i delicats que persegueixen l’objectiu d’introduir la poesia en les lectures agradables dels més petits de la casa. Temes profunds que treballen conceptes com la por, la solidaritat, el respecte, l’amistat, però que no defugen qüestions més lúdiques, més intranscendents però no menys importants com els jocs, els animals juganers, les emocions a flor de pell, les confrontacions entre la balena i la gallina i les potes dels gats quan amassen llocs i pells transmetent afecte i amor.

Dona i gat, una de les il·lustracions de Marta Barbal

Torrens es diverteix amb les paraules, amb les idees, amb la forma lúdica de presentar-les i aconsegueix un llibre engrescador, divertit i que fa pensar i això són bones qualitats si volem que els menuts s’engresquin en lectures divertides que permeten ser compartides sense embuts ni limitacions.
D’altra banda, un dels grans encerts del llibre són les seves il•lustracions, obra de Marta Barbal Rubio. Ella ha estudiat Belles Arts, treballa com a càmera i muntadora d’imatges a TV3, li agrada combinar i alternar les aquarel•les i l’ordinador. Ha treballat per diferents campanyes de publicitat i editorials realitzant animacions multimèdia i ha creat dus empreses, una de contes personalitzats, Cruspim contes i una d’animacions multimèdia, Animatticus.com.

Marta Barbal (Foto: El Laberinto de Ariadna)

Els seus dibuixos tenen la calidesa, la proximitat i l’encant que dona l’aquarel•la i els jocs creatius de l’aigua i el color. S’han posat al servei de l’univers particular de Torrens i es mostren càlids, divertits, carregats de vida i de capacitat per transmetre emocions i moviment. Qui sap, potser per la seva formació com a animadora multimèdia és capaç de concentrar en un dibuix tota la capacitat d’acció d’una història. Les il•lustracions de la Marta són dinàmiques, rialleres, amb capacitat per arribar al cor i quedar-s’hi a viure, arraulides i molsoses, provocant somriures de petita felicitat que, no ens enganyem, és la bona.

Cèlia, una de les il·lustracions de Marta Barbal

El conjunt es tanca amb un codi QR o un enllaç web on descobrir els poemes recitats per l’autora, musicats i interpretats per Estel Villaronga Cases.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
És força probable que des que Arola va publicar aquest llibre, "Tarragona Kitsch", els autors quan surtin al carrer notin el foc ardent d’algunes mirades al clatell mentre caminen Rambla amunt per anar a tocar ferro. I, qui sap, potser a hores d’ara, fins i tot ja s’estan plantejant demanar asil polític i empadronar-se a Reus.

Chartreuse

Joaquim Biendicho és professor i escriptor i Àngel Octavi Brunet és escriptor i guionista. Tots dos s’han posat d’acord i han decidir fer un passeig crític per la ciutat de Tarragona (amb sabates de plataforma, és clar, mirant-s’ho tot amb unes ulleres de pasta de vidres de color de rosa i consultant l’hora de tornar a casa en un Casio digital amb calculadora.
Parteixen d’una idea clara, que això del kitsch són coses dispars que viuen sota un mateix tendal, el d’una estètica pretensiosa, passada de moda i considerada de mal gust, tot i que ja se sap que el tema del gust pot arribar a tenir moltes apreciacions.
Sigui com sigui, el tàndem Biendicho-Brunet ha aconseguit no deixar cap canya dreta i, des del punt de vista estètic han arrambat sense cap ombra de pietat amb mitja Tarragona, mites intocables inclosos.

Monument al Maginet

I per si algú pogués tenir algun dubte, una ullada ràpida a la contraportada els esvaeix tots: “Això no és un llibre. Això és un receptacle kitsch*. Un gadget que a l’obrir-se desprèn, pàgina a pàgina, tota la mediocritat, vulgaritat, horterada i ganes de figurar que diàriament rodeja als tarragonins”.
Clar que per endolcir-ho una mica, afegeixen: “Alhora, però, el receptacle també redescobreix en aquests objectes i indrets la seva capacitat innata per fer-los especials, autèntics, excepcionals. I és que tots, en els fons dels nostre cor ensucradet, tenim un raconet Kitsch”.
Així les coses, la passejada estil Atila dels dos pelacanyes posa el focus sobre edificis com el de Caixa Tarragona, el Winterman, el del Corte Inglés, l’Hospital Joan XXIII i fins i tot el conjunt que formen la Casa de la Punxa i l’edifici Atlántico.
Tampoc no salven ni rotondes ni grafittis urbans, però la seva gosadia baixa al terreny particular i apunten a llocs com la sala d’art Arimany, el Boada, el trenet turístic, la joieria del Joan Blàzquez, les botigues de “xinos”, la botiga Ale-Hop, el logotip del restaurant Viena o l’estètica d’un establiment mític, La Riojana (res a veure amb el xoriç... o potser si?).

Jocs Mediterranis Tarragona 2017

I no contents amb tot això, entren al galop en l’apartat de monuments públics i cauen el dedicat als castellers, el monument a Verdaguer, el de Lluís Companys i, oh atac frontal als mites, el clàssic del Maginet i un dels més nous, el dedicat a commemorar els 125 anys del Nàstic.
Però si penseu que la cosa acaba aquí, us equivoqueu, abocats de cap a la tragèdia, aquesta patrulla d’estètica urbana, ha posat l’ull en el Nàsticus, la mascota del Nàstic, la copa de vidre commemorativa dels avortats Jocs Mediterranis del 2017 o les pàgines de contactes de la revista Més Tarragona.
I ja entrats en matèria no rebutgen el sacrilegi i ataquen la línia de flotació del tarragonisme més èpic, centrant en focus en els passos de Setmana Santa, en els armats, i, ai marededéu senyor, en els càntirs que contenen la preuada aigua de Sant Magí i en el culte mil·lenari i passional al Chartreuse.

Àngel Octavi Brunet, Nàsticus  i Joaquim Biendicho

Ara només cal esperar que el llibre sigui un best-seller i els autors puguin pagar una escorta personal d’elit que, vestits de centurions romans, els protegeixin de les ires dels veïns que discrepen del seu sentit estètic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats