El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Empúries acaba de publicar la tercera novel·la de Lluís Llach. Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la principal” ara arriba “El noi del Maravillas”, un relat que manté la mirada història de les altres dues i que se centra en la Barcelona que va de la postguerra als anys setanta.
El protagonista és Roger Ventós, el fill d’una anarquista catalana exiliada que s’acaba convertint en un baríton reconegut arreu del món. Els seus anus de joventut es vinculen al Maravillas, un dels clàssics teatres de varietats del Paral·lel barceloní on va viure la seva família abans de la guerra i on torna un cop ha triomfat.

"El noi del Maravillas" - Lluís Llach

Aquesta doble temporalitat permet a Llach plantejar dues èpoques molt diferents, tocades per aquell esperit lliure i particular del Paral·lel però lligades a unes circumstàncies concretes que converteixen el pas del temps en una crònica intensa i vital d’un període irrepetible i d’una manera de fer que té molt a veure amb la nostàlgia, amb els records que retraten l’ascens, la decadència i la caiguda d’una manera de viure lligada a l’espectacle, al gaudi absolut de la vida malgrat la duresa dels temps i les dificultats socials i personals.
D’aquesta manera, la relació íntima i personal de Ventós amb el Maravillas té molt a veure amb la pròpia personalitat del cantant líric i, de fet, es converteix en el fil conductor, donant al teatre una presència que l’acaba convertint en un dels protagonistes del llibre, en el catalitzador de tot allò que, d’una manera o altra, gira al seu voltant o bé sota el seu influx. En aquest sentit, i tot i que l’autor, a causa d’aquesta situació vergonyosa que està vivint Catalunya i que afecta les seves llibertats, el seu present i el seu futur, no ha volgut fer presentacions ni implicar-se personalment en la promoció del llibre, havia explicat amb anterioritat que “El noi del Maravillas” és una incursió literària molt personal on ha volgut barrejar l’esclat de les idees anarquistes al llarg dels anys 20 i 30, un tema que sempre l’ha fascinat, amb els professors de cant i les vivències del “Barri Xino” barceloní que van impactar de manera poderosa en l’ànim d’un jove estudiant rural que venia de terres gironines.

Lluís Llach (Foto: Sergi Alcàzar/ El Nacional)

Amb aquest bagatge previ, Llach construeix un riu que flueix a través de personatges singulars, capaços de lliurar-se sense restriccions a allò que estimen, ja siguin els amics o els somnis on, amb l’excusa d’aquest teatre de varietats, deixa lliscar elements autobiogràfics, retalls dels seus neguits, fragments dels seus records i dels seus anhels, convertint el conjunt en una peça sòlida i carregada d’emocions que ens fa viure una època màgica, viva i desapareguda que forma part del nostre passat, de la nostra història recent i que, en certa manera, ens ha ajudat a ser com som. La vida i la nostàlgia que s’uneixen i ens ajuden a recordar i ha sentir.
Lluís Llach és un poeta i és un dels nostres, potser per això les seves històries tenen aquest punt de proximitat necessari per acabar sentint-les molt a la vora, formant part del nostre passat, del nostre present i de la nostra sensibilitat, com a persones i com a poble, que no sempre són la mateixa cosa, però en aquest cas concret, sí i d’aquesta manera, amb els referents comuns, amb les ànimes bategant en una mateixa onda, s’aconsegueix que els fils del record funcionin de manera brillant i emocionalment rotunda.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània acaba de publicar “Barcelona a peu de porc”, un llibre on el periodista gastronòmic Ricard Martín ens convida a fer un recorregut passional i apassionat per les cases de menjar de Barcelona. Es tracta d’un seguit d’establiments que comencen a ser una raresa en la geografia barcelonina i beuen de de bondats clàssiques de la cuina tradicional i que l’ofereixen sense gaires sofisticacions i a uns preus més que interessants.

Ricard Martín - "Barcelona a peu de porc"

Molts no fan reserva, no tenen estovalles de cotó, no tenen plats de disseny ni preparacions sofisticades elaborades amb tècniques d’avantguarda però tenen un bon producte, unes racions gens miserables i uns preus que, en la majoria d’ocasions, no supera els 16 euros.
Martín s’ha passejat per prop de mig centenar d’establiments (cases de menjar, bodegues, bars on es menja i s’ha deixat seduir per una bateria sòlida de plats d’arrel popular, cuinats sense sofisticacions innecessàries i, en certa manera, converteix en llibre en una mena d’homenatge a la gent que s’ha mantingut fidel als orígens, que sap cuinar com abans, sense deixar-se seduir pels cants de sirena de la modernitat i no ha volgut caure en modes ni modernitats i a una clientela que no busca esferificacions ni experiments i que vol gaudir d’un bon estofat, d’una carn ben cuita o d’un plat d’aquells de xup-xup de tota la vida.

Ricard Martín (Foto: Maria Dias / TimeOut)

“Barcelona a peu de porc” dona protagonisme a un seguit de gent que gaudeix d’allò que fa, que no té aspiracions estranyes més enllà d’oferir allò que sap fer molt bé en un ambient concret i sense necessitar cap més reconeixement que els clients que repeteixen i la felicitat que regalen els seus plats. Un veritable cant a la tradició i un missatge d’esperança que permeti evitar que es perdin aquests establiments cada vegada més rars i singulars.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carlos Zanón és un bisturí làser, una eina de precisió, incisiva, tallant i precisa amb dus grans virtuts d’entrada, una insòlita i peculiar manera de mirar tot allò que l’envolta i una forma barroca, sòlida i contundent d’explicar-ho i ho demostra de nou a "Taxi", la novel·la que publica Salamandra.

"Taxi" de Carlos Zanón

De família de taxistes, Zanón agafa aquesta especial manera de viure i d’explorar la ciutat com la línia de fons de la seva història. Jose, un taxista a qui tothom coneix amb el malnom de Sandino, un homenatge musical directe al triple àlbum que els Clash van publicar l’any 80, “Sandinista”, es mou entre els tòpics i la singularitat. Li agrada llegir, volia ser escriptor però ho va deixar aparcat a l’ombra de les ombres, escolta una música que tots els que l’envolten consideren prou estranya, és un faldiller compulsiu que es deixa arrossegar per atacs intermitents de culpabilitat i de nostàlgia, però sense esperances de penediment, com una mena de camí indefugible del que no pot escapar i que defuig de manera quasi visceral la presa de decisions encara que això impliqui complicar-se encara més la vida que afrontant els problemes cara a cara.
I per acabar de complicar les coses, Sandino pateix insomni, una bèstia implacable que l’assetja, que el porta a intentar dormir en habitacions per hores, en sofàs aliens o al seient del taxi i que li resta agilitat i reflexos, físics i mentals.
Sandino és un personatge rotund, amb arestes i clarobscurs, un protagonista d’aquells que van transitant per la vida, amb les seves conviccions i les seves contradiccions i que, de mica en mica, van captivant les ànimes dels lectors. Té sort amb les dones però ni sap no probablement vol tractar-les més enllà del que resulta estrictament necessari en benefici de les seves necessitats i això, és clar, li soluciona alguns temes però també es converteix en un problema que es posa de manifest a mig i a llarg termini. No veu mai l’hora de tornar a casa, un recurs per defugir problemes però també per mantenir-lo viu i actiu en aquest univers per on transita.

Carlos Zanón (Foto: Lupe de la Vallina)

Zanón, utilitzant Sandino com a cicerone, ens dona a conèixer i ens fa transitar per una Barcelona que s’allunya molt, massa, dels estereotips, de les postals lluminoses, de la modernitat. Els cànons i les normes que regeixen aquesta circulació permanent, quasi com un tauró incapaç d’aturar-se enlloc, són potser les mateixes que hi ha arreu, l’amor, l’odi, els diners, però aquí tenen uns codis diferents, unes normes que ho fan tot una mica més complicat, més perillós, menys controlable. I tot centrat en aquesta idea contradictòria de parlar d’intimitat a l’interior d’un taxi que, en certa manera, és una mena d’espai públic.
L’autor exhibeix un magnífic domini dels recursos i barreja amb saviesa i control records infantils, records falsos i històries d’una època on hi havia menys cotilles socials i un punt més de llibertat, allunyada de les qüestions més lligades a la correcció política i social que avui sembla imperar arreu. També hi ha alguna mirada al món sobrenatural, a la religió, a les creences íntimes i, és clar, a la música i als llibres, a aquest rock dels 80 i a les novel·les que converteixen el taxista en una rara avis que circula com una mena d’esperit turmentat i afables per Barcelona i ens ajuda a fer una fotografia de la realitat i de l’actualitat, un mapa coherent i present de la ciutat, amb totes les seves imatges conegudes i les seves contradiccions no sempre tan obvies.
I una altra marca de la casa, els personatges, protagonistes i secundaris, construïts a la perfecció, capaços de mantenir la seva coherència personal i íntima en qualsevol situació, traçant aquest mapa d’interaccions on tots intenten fer valer, amb els seus propis recursos, allò que els fa diferents i únics. Gent que estima sense possibilitats, que es lliura sense fer preguntes, que defensa els seus interessos, ja siguin materials o espirituals, petits o grans perdedors, gent que busca el seu encaix en aquesta geografia urbana que té moltes mirades, molts prismes, massa racons.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Monteagudo (Viveiro, 1961) es va donar a conèixer l’any 2009 amb la publicació (envoltada d’un peculiar anecdotari) de la seva primera novel·la, “Fi” a Quaderns Crema. Des d’aleshores ha publicat “Marcos Montes”, “Brañaganda”, “El edificio” i “Invasión”.
Ara, després d’un temps de silenci, torna a les llibreries amb el sopluig de l’editorial Rayo Verde, amb “Crónicas del Amacrana”, un llibre de relats llargs, allò que els francesos clàssics van batejar de manera probablement força encertada, com “nouvelles”, ja que, en aquest cas, Monteagudo fa unes propostes que van més enllà dels contes, que no són estrictament relats de “distància curta” i que busquen uns paràmetres de durada i d’intensitat que s’escapen dels constrenyiment del gènere.

Les "Crónicas del Amacrana" de David Monteagudo

Amacrama, una paraula que es va inventar el seu germà quan eren petits, és la porta oberta a un seguit de construccions que fan referència a temes d’actualitat que es creuen amb uns personatges carregats d’intensitat i que es belluguen en unes coordenades que tenen a veure amb la realitat quotidiana però que també tenen aquesta capacitat per explorar-ne els extrems, fugint de la versemblança per cabussar-se en mon una mica més complicats d’analitzar. Ciència ficció i fantasia són territoris fronterers amb la realitat i a Monteagudo li agrada caminar pel tall d’aquest abisme que pot deparar magnífics instants literaris.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Nel·lo (Barcelona 1959) és un autor amb una llarga trajectòria de llibres i de premis literaris. A les vitrines hi té l’Andròmina, el Ciutat d’Olot, el Marian Vayreda, el Roc Boronat, el Vaixell de Vapor, el Folch i Torres, el Columna Jove, el Ciutat d’Olot, el Ramon Muntaner i l’Edebé i ara hi acaba d’afegir el Prudenci Bertrana gràcies a la novel·la “Melissa & Nicole” que publica Columna.

"Melissa & Nicole", de David Nel·lo

La història és peculiar i està tractada des d’un punt de vista molt personal. Tracta de 6 persones que, per aquelles casualitats que mai ningú espera que passin i que, per contra, acaben passant, pateixen un sotrac greu que els capgira la vida i que els porta a reflexionar sobre el passat enmig d’un esclat de descobriments que ho fan trontollar tot.
Dues famílies, una que ve dels Estats Units i l’altra de França es troben a l’illa de Fârö, a Suècia, visitant la tomba d’Ingmar Bergman. Els dos matrimonis tenen sengles filles, de 16 anys, que enfrontades per la casualitat per primera vegada a al vida, es reconeixen com a exactament iguals, com a germanes bessones univitel·lines. Un fet insòlit i una casualitat del tot improbable enfronten aquestes sis persones a fer-se moltes preguntes i a quatre d’elles a capbussar-se per força en un passat que s’estimarien oblidar o bé no haver conegut mai. Nel·lo ho aprofita per posar damunt la taula qüestions i moments que fan reflexiona sobre ètica, paternitat, el bé i el mal, la debilitat, la força, la possibilitat d’aprofitar els moments al vol, l’oblit, el debat ètic, la moral.

David Nel·lo

I de fons, un paisatge exòtic per a tots sis protagonistes que es converteix en el marc inesperat i actiu d’un sotrac que ho posa tot en qüestió, que trasbalsa els fonaments familiars, personals i legals i d’on se’n deriven dues preguntes clau que poden tenir moltes respostes i totes elles contundents i potser excloents, què és ser mare? què és ser pare?
Una novel·la que ens obliga a prendre partit, potser també a opinar, a jutjar, a condemnar i a absoldre i, per descomptat a mirar de respondre molts interrogants, no sempre fàcils ni obvis, des de la nostra òptica personal.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Després de la singular incursió a la novel·la negra amb “La mort sense ningú”, Jordi Tiñena recupera la novel·la històrica amb una peça insòlita, “El somriure del viking”, que no fa altra cosa que reblar de nou la gran qualitat literària d’un dels novel·listes més interessants de casa nostra i que publica Capital Books.

El somriure del viking – Jordi Tiñena

Tiñena ha demostrat amb escreix amb obres com “Mort a Menorca”, “Els vespres de don Magí Castellarnau” o “Dies a ciutat”, entre d’altres, que domina l’arquitectura i l’emoció de les novel·les històriques i que la seva literatura pot parlar de tu a tu a qualsevol autor del gènere.
En aquesta ocasió agafa un fet insòlit i gens popular, l’arribada d’uns guerrers vikings a l’Ebre l’any 948. La història, narrada com una crònica personal, l’explica el geògraf Ibn Mehzín at-Turtuxí als 80 anys. Després de l’arribada dels guerrers del nord al delta, el jove Ibn Mehzín, afeccionat a dibuixar plantes i animals, s’acosta al campament dels vikings, entre Amposta i Turtuxa, allí el fan presoner però li permeten gaudir d’una particular llibertat a canvi de posar-se al servei d’Aslak, el cap dels nouvinguts, que es revela com un gran cabdill, llest, astut i dotat per la guerra i per les intrigues. El jove es converteix en una peça pont entre les diferents cultures que conviuen a la zona i en un element clau a l’hora d’actuar com a transmissor d’informació d’una banda a l’altra.

Jordi Tiñena (Foto: Cristina Aguilar. Més Digital)

Tiñena construeix de nou una gran novel·la, tranquil·la, sense sotracs però amb una grandiosa capacitat per captivar el lector. Un dels encerts és precisament aquesta manera d’atrapar, de fer-te formar part d’aquesta crònica que et permet viure a cavall de diferents mons que comparteixen territori i que miren de fer valer els seus interessos mentre et descobreix els detalls del dia a dia, la personalitat dels protagonistes i els delicats equilibris que s’estableixen entre gent molt diferent que comparteix un únic territori. Jordi Tiñena és un dels grans i ho demostra en cadascun dels seus llibres.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ara llibres acaba de publicar “El llegat de Rondissoni”, un treball del professor de cuina, sommelier i periodista gastronòmic, Manel Guirado, al voltant d’un personatge fonamental i pioner però no especialment conegut dins el panorama de la cuina a la Catalunya del segle XX, Josep Rondissoni.

El llegat de Rondissoni – Manel Guirado

El cuiner, suposadament d’origen suís, va arribar a Catalunya l’any 1914, fugint de la Primera guerra mundial després d’estudiar a França al costat d’un dels grans mestres del moment, Georges Auguste Escoffier, una autèntica llegenda, impulsor de l’alta cuina frances i creador, al costat de César Ritz, de la prestigiosa cadena d’hotels Ritz. Aquí va passar pel Liceu, pel Cercle del Liceu i va ser el xef del Casino de l’Arrabassada fins que la prohibició del joc va acabar amb la vida del luxós complex.
A partir del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creat per Francesca Bonnemaison. i impulsor de la revista “Ménage”. Des d’aquestes dues plataformes, Rondissoni aposta per una cuina preciosista, de caire internacional, amb plats de gran el·laboració que el porten també a publicar diferents llibres de cuina que van tenir força èxit popular. De fet moltes de les cuineres, batejades com “populars” que ens han anat llegant la seva saviesa, són hereves directes i alguna també alumnes de Rondissoni. Les seves classes no es limitaven a explicar receptes i el mestre va ser un dels primers a l’hora d’explicar els ingredients amb detall, on comprar-los, quines propietats tenien i com s’havien de tractar, parlant també de mesures, de pesos, adaptant la saviesa rebuda de mans d’Escoffier als diferents nivells de les seves alumnes, fusionant la tradició catalana amb les omnipresents preparacions franceses com la beixamel, els xampinyons, la tòfona, la crema de llet o la mantega.

Un dels llibres que recollien les classes de Rondissoni (Foto: Todo Colección)

La seva fama es va posar de manifest en una gran quantitat de llibres de les “Clases de cocina popular”, el famosíssim “Culinaria. Mil recetas de cocina” i les seves col·laboracions regulars en revistes i, fins i tot a través de llibres per encàrrec de diferents marques com Gallina Blanca.
Guirado ha volgut explorar en la feina i en la vida del xef i ens ofereix un llibre curiós que alterna les receptes de Rondissoni i aspectes de la seva biografia que el van convertir en un dels cuiners més coneguts a Catalunya i, de fet també, en un gran pedagog i divulgador, un veritable revolucionari de formes i de conceptes que va mantenir sempre sota control la possibilitat de fer-se famós gràcies a la seva discreció, molt allunyada dels cuiners moderns que basen una bona part del seu prestigi en la difusió de la seva persona i de la seva obra. Tot i això, Rondissoni es pot considerar com un pioner, com un reformador de la cuina catalana. En aquest sentin Manel Guirado combina les receptes, sorgides dels llibres que recollien les seves classes però les adapta a la realitat contemporània, amb salses més lleugeres, preparacions menys feixugues, la recerca d’ingredients alternatius, temps de cocció alternatius i, en definitiva, un magnífic treball de posada al dia que ens permet veure com és cuinava a casa nostra fa més de mig segle, adaptar-la al present i, a més, reivindicar una figura cabdal del nostre passat gastronòmic.

Una de les famoses i concorregudes classes de Josep Rondissoni

“El llegat de Rondissoni” ens ofereix aquestes receptes sumptuoses, plenes de complexitat i recollides directament de la luxosa i treballada cuina francesa que durant anys i anys va regnar sense oposició a les millors taules d’occident. I tot i que hi trobem plats, diguem-ne més de batalla, el gruix del llibre fa justícia als seus orígens amb productes d’alta volada com la llebre, l’ànec, la llagosta, les ostres o les cloïsses.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Joventut segueix publicant un gran volum de llibres dedicats als sectors infantil i juvenil de l’univers lector. Avui m’agradaria destacar-ne un que porta la signatura d’una creadora molt imaginativa de casa nostra i que ja ens ha regalat amb anterioritat un bon nombre d’obres plenes d’imaginació, de creativitat, de color i de sorpresa.

L'Abecedari amagat d'Imapla

Es “Abecedari amagat”, una obra d’Imapla. Sota aquesta signatura hi trobem una dissenyadora barcelonina, Imma Pla, que va estudiar disseny gràfic a l’escola Elisava. A partir d’allí l’eix central de les seves aspiracions va ser treballar amb imatges que expliquessin alguna cosa. De mica en mica també va aprendre a compaginar diverses disciplines que li permetien aconseguir els seus objectius. L’any 1993 va rebre el prestigiós premi Apel·les Mestres, la qual cosa la va esperonar amb més força a dedicar-se a la il·lustració. Després Imma Pla és va transformar en Imapla, una creadora de textos, d’imatges i, sobretot, d’idees que uneixen creativitat, il·lustració i disseny gràfic. L’any 2007 va guanyar el Premi Internacional d’Il·lustració de la Fundació SM.

Imma Pla (Imapla)

“Abecedari amagat” segueix la línia gràfica i imaginativa de l’autora i presenta un abecedari on cada lletra és el refugi d’una idea, d’un personatge, d’un moment. Les lletres agafen una dimensió diferent i obren petits o grans universos en la ment de la persona que els contempla, tingui l’edat que tingui.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Liz Castro és una escriptora, traductora i editora, nascuda a San Leandro (California) l’any 1965. A la seva biografia hi diu que té casa a Massachusetts i que viu a Gràcia. Això, la casa a Gràcia i viure a Barcelona, l’ha convertit en una destacada activista de l’independentisme, una militància que l’ha portat a ser membre del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i també a disputar-ne la presidència.

Els carrers seran sempre nostres – Liz Castro

S’ha especialitzat en llibres sobre el desenvolupament de llocs web i fins l’any 2014 va ser la coordinadora de l’edició en anglès del diari digital Vilaweb. L’any 2005 va publicar, gràcies al micromecenatge, el llibre “Molts granets de sorra”, un recull de fotografies i d’idees destinades a explicar el procés català. Els seus esforços per difondre la cultura catalana arreu s’han vist recompensats amb premis com el Joan B. Cendrós 2011, el Memorial Enric Garriga Trullols 2014 i el Pompeu Fabra 2016.
En aquesta línia, Pòrtic acaba d’editar ara “Els carrers seran sempre nostres”, una peça editorial d’absoluta actualitat que Castro aprofita per a passar revista a la violència que la Policia Nacional i la Guardia Civil van desplegar contra la ciutadania pacífica el dia del referèndum de l’1 d’octubre.

Una de les càrregues policials de l'1-0 (Foto:CCMA)

Els cossos policials mirant de reprimir amb violència, en molts casos exagerada, brutal, ferotge i injustificada la intenció de votar del poble català va esperonar Liz Castro a construir aquest llibre, una manera sòlida de fer pública una denuncia necessària però també la necessitat de pell, d’ànima, de fer justícia a la gent, als voluntaris, als votants que van ajudar a bastir una jornada històrica i emocionat.
Castro ens exposa la seva intenció de retratar una jornada que, passi el que passi, quedarà fixada en la memòria de qualsevol català, sigui independentista o no, per tot allò que va tenir d’èpica, de simbòlica, de singular, d’única i probablement, irrepetible.
El llibre és un dietari, una detallada crònica minut a minut, de tot allò que va succeir en diverses seus electorals i en diferents punts de Catalunya que es converteixen en quasi l’acta notarial d’una jornada històrica. Liz Castro aplega una gran quantitat d’informació, l’ordena, la selecciona i construeix aquest mosaic policrom que ens permet seguir el rastre d’un dia apassionant en tots els sentits. La seva mirada, profunda, hàbil, apassionada i brillant, fa que el llibre sigui una veritable peça d’actualitat rabiosa amb voluntat de perdurar. És un treball que respon a aquesta idea editorial de publicar llibres que segueixin el ritme dels mitjans de comunicació, però en aquest cas, crec que, a més d’aquesta immediatesa absolutament necessària i efectiva, té el valor afegit de convertir-se en un document imprescindible quan, d’aquí un temps, és vulgui fer memòria d’una jornada que, per bé o per mal, va traçar una línia diferencial en la història del país.

Liz Castro

La cronologia arrenca al minut 1 del diumenge 1d’octubre i es converteix en una lectura apassionant, en un avançar escena a escena que es segueix amb el neguit d’una història de lladres i serenos (i de fet, de serenos disposats a obrir o a tancar portes a la força en surten uns quants). Hi trobem molts col·legis, la col·laboració de molta gent, les visites d’ultradretans no convidats, la pluja, les activitats nocturnes destinades a mantenir els centres de votació actius, el moviment al centre de premsa de Mediapro, l’arribada carregada d’emoció de les urnes, la presència de la gent a les portes dels col·legis, la gent que ha passat la nit al ras, l’arribada violenta de la policia amb puntades cops de porra empentes, càrregues i ferits innocents i pacífics, la gran emoció del moment d’obrir les portes, els Mossos aixecant actes, les primeres notícies de violència policial que s’estenen com la pólvora, l’agrupació del col·legis per defensar-los millor, l’hora de dinar, les votacions en molts llocs amb plena normalitat, el tancament dels col·legis, l’escrutini, les compareixences dels polítics a la televio, la carta d’Aura Domènech,de Vila-rodona i finalment, a les 00,28 del dilluns, el portaveu del govern, Jordi Turull anunciant els resultats: 2.020.144 (90,09%) pel sí, 176.565 (7,87%) pel no 45.586 (2,03%) en blanc i 20.129 (0,89%) vots nuls. I una constatació: Si que hi ha hagut referèndum.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra i l’Institut del Teatre segueixen apostant amb ganes per la normalització del teatre com a gènere literari de lectura i acaben de treure a la llum un nou volum de la col·lecció Dramaticles. En aquesta ocasió es tracta de “Dramatúrgia francesa contemporània”, un volum que aplega quatre textos d’autors actuals i d’èxit, publicats inicialment per Actes Sud i per Editions Théâtrales. Trobem “La reunificació de les dues Corees”, de Joël Pommerat (en traducció d’Helena Tornero; “Matrimoni” de David Lescot (en traducció de Carles Batlle),; “Dolça Sodoma meva”, de Laurent Gaudé (en traducció de Joan Casas), i “George Kaplan”, de Frédéric Sonntag (en traducció de Carles Batlle), prologats per “Dir el que és íntim i polític”, un text de Laurent Muhleisen, el director artístic de la Maison Antoine Vitez i conseller literari de la Comédie Francaise.

Dramatúrgia francesa contemporània

Una publicació poc habitual que agafa quatre dels més destacats dramaturgs francesos, el més gran nascut l’any 1963 i el més jove, el 1978, és a dir separats per 15 anys de diferència i, per tant, representant un ventall generacional prou ampli però a la vegada concret i definit que no fa altra cosa que acostar-nos una realitat i una manera de mirar el món explicada des de visions personals i ben diferents.
I segons explica Muhleisen, el teatre francès viu una època on els seus autors es preocupen pel llenguatge, pels nous formats expressius però sense renunciar en cap moment, ans al contrari, als grans temes que centren l’actualitat. En aquest sentit, “La reunificació de les dues Corees” parla de les relacions amoroses, de com afronta la modernitat aquestes relacions entre persones; “Matrimoni”, aborda els problemes de les migracions, amb una dona que decideix ajudar un estranger en situació irregular, casant-s’hi; “Dolça Sodoma meva”, exposa la fragilitat de les civilitzacions, fent una mirada molt personal a la història de Sodoma i, per últim, “George Kaplan”, treballa la recerca de la identitat personal en un univers que tendeix cada vegada amb més força cap a la globalització uniformadora.

Joël Pommerat (Foto: France Culture)

La gent que segueixi l’activitat teatral de casa nostra veurà que els quatre autors francesos escollits no són desconeguts, ja que “Dolça Sodoma meva” es va estrenar a La Seca Espai Brossa l’any 2016 i “George Kaplan”, ho va fer al Grec del 2013, mentre que de “Matrimoni” se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. La única que no s’ha estrenat fina ara és “La reunificació de les dues Corees”, tot i que altres obres de Pommerat sí que han trepitjat els escenaris aquí.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats