El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “El alboroto de los pájaros” l’últim llibre que John Ashbery va escriure poc abans de la seva mort l’any 2017, traduït i prologat per Eduardo Iriarte. Ashbery, amb 27 llibres de poesia, una novel·la, tres obres de teatre, diverses traduccions i assajos i tota mena de premis com el Pulitzer o el National Book Critics Award for Poetry, és un dels grans poetes contemporanis tot i tenir una poesia dura, críptica i gens amable.

"El alboroto de los pájaros " - John Ashbery

El llibre és una mena d’elegia que, en certa manera, reflecteix i sintetitza un esforç que va posar de manifest durant tota la seva vida, utilitzar els versos per anar reflectint les experiències vitals, mirant de despullar-la de tota mena d’ingerències externes, és a dir experiència pura, despullada, nascuda de directament de la percepció o de les pròpies vivències.

John Ashbery (Foto: Gavin Bond)

Viure, captar, oblidar, recordar-ho de nou i deixar-ne constància gràfica, aquesta seria una aproximació al cicle proposat per Ashbery. El pas del temps, la fugacitat, aquesta sensació de circumferència que sembla tancar-se però que no ho acaba de fer mai. Eduardo Iriarte construeix una magnífica peça de presentació que permet descobrir claus fantàstiques al voltant del llibre en concret i de la poesia de John Ashbery en general, analitzant la seva personalitat i la manera concreta de percebre i de manifestar la lírica de la paraula. Un text imprescindible, tot i que el mateix Iriarte recomani despullar-se de qualsevol prevenció, oblidar totes les referències i capbussar-se en aquest llibre sense cap límit, sense cap lligam, sense cap idea prèvia i gaudir d’aquesta gran obra de maduresa d’Ashbery.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Àlex Martín és professor de llengua i literatura catalanes en un lloc tan poc sospitós d’adoctrinament com és la Universitat de Salamanca. També codirigeix el Congrés de Novel·la i Cinema negre de la mateixa universitat i, amb el temps s’ha convertit en un dels grans experts en literatura negra de casa nostra i dirigeix la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés.
Aquest segell ha publicat el seu últim assaig “Jaume Fuster, gènere negre sense límits”, ara que es compleixen els vint anys de la mort d’aquest gran impulsor i renovador del gènere en català. Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo van ser els veritables pioners, però Fuster, mort prematurament als 53 anys, va ser l’autèntic renovador. Amb el seu impuls, els “lladres i serenos”van començar un camí que ja no tindria aturador.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits - Àlex Martín Escribà

El llibre de Martín Escribà és, d’entrada, un acte d’absoluta justícia, ja que altres impulsors del gènere negre en altres idiomes, com el marsellès Jean-Patrick Manchette, el sicilià Leonardo Sciascia o, més a la vora, el barceloní Manuel Vázquez Montalbán, van conèixer l’èxit i el respecte mentre que Fuster encara no s’ha situat al lloc que li pertoca en el nostre històric d’autors.
El títol ja ho deixa clar, un autor absolut, sense límits, capaç de moure’s amb mestratge en qualsevol àmbit (la recerca de l’Àlex li va servir per trobar el curiós i juvenil “Poema dit de la Redempció” que va publicar Meteora) i a l’interior, Martín analitza en tota la seva immensitat la feina “negra” de Fuster. Llibres, traduccions, guions, articles, documents inèdits que no es poden deslligar de la realitat social que li va tocar viure. Després de molts anys de dictadura, comencen les reivindicacions culturals i lingüístiques, la recuperació del català com a llengua total i la necessitat de recuperar la literatura de gènere com a eina bàsica de normalització, una decisió molt més important i profunda del que podria semblar al primer cop d’ull.

Àlex Martín Escribà

Fuster volia ser conegut, llegit i la seva manera de mirar-se el món era absolutament contemporània, per això la seva literatura beu del cinema, de la vida i mira de transportar les essències del gènere que triomfa en llengües com l’anglès o el francès al català. És obvi que el motor central, escriure en català, és el principal escull a l’hora d’aconseguir el reconeixement, una mena d’oxímoron que no semblava inquietar-lo de manera especial. El Jaume es converteix també en catalitzador d’experiències col·lectives i en un creador brillant d’històries i de personatges que no poden defugir les influències americanes en general i de Dashiell Hammett en particular. Investigadors privats, un ofici poc habitual a l’Espanya dels 60 i del 70, dones fatals i, més enllà d’aquesta simbologia, un treball molt seriós per anar definint un llenguatge, unes formes i uns paisatges propis, donant protagonisme a la Barcelona preolímpica i prou oberta com per acollir tota mena de crims i de criminals.
Àlex Martín, ja ho hem dit, ha fet un acte de justícia donant forma i contingut a aquest llibre, però també n’ha fet un d’erudició i un d’amor. Ha remenat papers i tota mena de documents referits a la relació entre Fuster i la novel·la negra i el resultat és un llibre càlid i contundent, ple de saviesa, de record i d’aquella necessitat íntima de fer les coses perquè s’han de fer, perquè són justes i necessàries


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Us heu preguntat mai si les històries d’amor tenen música? Aquesta, sense cap mena de dubte, sí. Els protagonistes són Rob Sheffield, la Renée Crist i un grapat de cintes de casset enregistrades en una època on aquest sistema de reproducció que una bona part dels potencials lectors del llibre desconeixerà, era la base de la transmissió musical i una peça fonamental a l’hora d’establir relacions. Enregistrar cintes era demostrar amor, amistat, devoció i, és clar, els teus gustos i les teves recomanacions més sinceres. Que aixequi la mà un amant de la música nascut als 60/70 que no hagi regalat mai un casset a algú.

"Vives en las cintas que me grabaste" -  Rob Sheffield

Sheffield, nascut a Boston l’any 66 és columnista de la revista “Rolling Stone” des de l’any 1997. Ha publicat altre llibres, però aquest, que ha editat Blackie Books en traducció de Carles Andreu, es va convertir en best seller des del minut zero.
Rob va conèixer la Renée quan tenia 23 anys. Van viure una apassionada història d’amor plena de música per tot arreu. Tots dos eren joves i sentien la música com un element imprescindible. Anaven a concerts, escrivien cròniques sa quatre mans i, és clar, enregistraven cassets amb les seves cançons. Al cap de pocs anys, la Renée va morir i la vida va anar seguint, sortejant records, mimant nostàlgies i mirant d’anar endavant, de superar la pena i de tornar a viure.
Al cap d’uns anys, Sheffield troba una de les cintes amb, segons les seves pròpies paraules, “La lletra arrissada de la Renée a l’etiqueta”. I aquella nit es va fer llarga. Escoltar-la va ser recordar històries, moments i posar de manifest el poder absolut i total de la música a l’hora de recuperar la vida viscuda. Cada cançó tenia una història, unes anècdotes, uns moments que portava lligats de manera indissoluble. I a aquella cinta en va seguir una altra i una altra i una altra i Rob va sentir com mai que aquelles melodies eren en record de la Renée, i fins i tot més encara, aquelles cançons eren la Renée, amb els seus gustos, les seves alegries, els seus somnis, la seva manera d’afrontar la vida.
“Vives en las cintes que me grabaste” és un autèntic poema, és màgia, és delicades, és un fil poderós que uneix una persona viva amb una persona morta. Els batecs de la música són també el ritme compassat de dos cors que van bategar a l’uníson i la sorpresa de comprovar que aquest batec es pot prolongar més enllà de la vida. Escoltar una cinta enregistrada amb amor és també tornar a escoltar la veu d’aquella persona, xiuxiuejant-te a cau d’orella que t’estima, que compartiu vides i emocions i que cada moment té la seva cançó.

Rob Sheffield

El llibre de Sheffield és una banda sonora èpica, mítica, un cant contra la desmemòria, una veritable elegia al record, a al passió que no mor mai, a la crònica musical d’un fragment de vida viscut al màxim. Llegir el llibre és entrar en una intensa història d’amor però també és un repàs passional a la poderosa música dels vuitanta, en una d’aquelles èpoques úniques i irrepetibles on la música és capaç de transformar-ho tot, de capgirar la societat, d’aportar nous valors i d’esberlar el passat.
I per si voleu que l’exercici sigui encara més intens, podeu entrar a Spotify i buscar al llista que porta el mateix títol i anar descobrint o recuperant les cançons del llibre, les peces que fan viure la Renée més enllà del temps.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Reservoir Books acaba de publicar “Perros y lobos”, la darrera novel·la de Hervé Le Corre (Bordeus, 1955). Professor de literatura a la Universitat de Bègles, ha guanyat un bon nombre de premis de gènere i ara ens acosta aquesta història que s’ha convertit en un èxit a França i que té molt a veure amb l’exploració psicològica de les ànimes humanes. Franck surt de la presó i el recull la Jessica, la xicota del seu germà Fabien a qui ell no va denunciar quan van cometre un delicte tots dos.

"Perros y lobos" d'Hervé Le Corre

L’acullen a casa de la Jessica, amb els seus pares, un gos més aviat agressiu i la seva filla, una nena petita. L’ambient és estrany, tens, en ocasions violent i els primers dies de llibertat de Franck es converteixen en un exercici de funambulismes mentals que es van complicant per moments.

Hervé Le Corre (Foto: Eklektika)

El paisatge de la novel·la és opressiu, contradictori, neguitós i es belluga en un magma de violència latent que, de mica en mica va esclatant i això fa que es converteixi en una història que lliga els paisatges d’una natura agrest, però interessant amb els instints humans més ferotges. Res acaba sent obvi del tot, però el to ombrívol de la història és un cant a la violència continguda, a la vida portada als límits. Personatges grisos però carregats de tenebres, tipus que destil·len una suor apegalosa, que s’enganxa a l’ànima i la va convertint en un tot claustrofòbic i angoixant.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Més Llibres acaba de publicar “L’home que llegia Miquel Strogoff”, la nova novel·la de Jaume Benavente, una història que respon a la perfecció a allò que podríem anomenar “estil Benavente”, els ritmes lents, el detall precís, els petits universos propers, les atmosferes, la reflexió, el rigor, el record i també un cert deix de nostàlgia latent.
“L’home que llegia Miquel Strogoff” se centra en la vida de l’Abel Lamartí, un agent rural que arriba a Riba-roja d’Ebre, a la vora del pantà. És un foraster dels que conserven lligams i deutes potents amb tots els topònims de la seva vida i també amb la seva ex-dona, el seu fill i el seu pare, la persona que li va transmetre la passió per Miquel Strogoff. Però les problemàtiques del seu dia a dia fan que tot es vagi barrejant i que els lligams entre passat i present es vagin fent més intensos.

Jaume Benavente - "L’home que llegia Miquel Strogoff"

Aquest protagonista té alguns trets, o potser algunes constants del mateix Jaume, aquesta necessitat de solitud, d’introspecció, de mirades interiors i exteriors, de viure aferrat a la cultura com una mena de refugi però també com una arma de defensa i, de vegades, d’atac, que segons com, s’acaba convertint en un bàlsam o en una espurna que encén la metxa. Sigui com sigui, la força narrativa que aporta aquesta mena de mirall on reflectir-se, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Un altre seria potser el viatge, la idea profunda del viatge, aquest viatge omniscient, global, total, entès com una gran mirada, com una mirada absolutament oberta, que ho permet tot, de del petit viatge instantani al viatge mental, passant per tota mena de mobilitats, sense deixar de banda les aspiracions o els viatges desitjats.
Benavente agafa temes universals i els fa seus, hi aporta el seu tempo, la seva atmosfera, el seu criteri i els modifica. Així, l’amor agafa moltes cares, enfrontar-se al record, a les absències, a les presències però, probablement per damunt de qualsevol altra cosa, de la possibilitat d’anar endavant, de tenir una segona oportunitat, de poder estructurar la teva vida mirant de superar el passat i tot el seu llast, de vegades massa feixuc, i passar pàgina o, com a mínim apartar-la prou com perquè no sigui una punxada constant i un fre per a tot el que ha de venir.
El Jaume no es limita a explicar una història i el que fa és dibuixar una sòlida tela d’aranya de sentiments, de relacions humanes que no fan altra cosa que convertir-se en uns fonaments sòlids des d’on anar bastint la resta. I com a lògica conseqüència d’aquesta idea de viatge que transmet “L’home que llegia Miquel Strogoff” és també una mena de catàleg íntim de paisatges i potser també una mena de catàleg de paisatges íntims. Un doble fil que aconsegueix lligar-se a la perfecció amb la resta d’elements i fer bullir aquest magma personal i gens corrent, construint una literatura que busca entrar lentament i quedar-s’hi, que es vol allunyar d’allò que podria ser la literatura de consum veloç i potser per això Jaume Benavente s’acaba convertint en una “rara avis”, en un creador d’històries de mirada intensa i profunditat magnètica.

Presentació del llibre de Jaume Benavente "L’home que llegia Miquel Strogoff"

I és probablement aquest tempo lent i ben edificat un dels elements que fa que aquesta novel·la sigui un càlid viatge, una experiència on el lector barreja les imatges que li proposa l’autor i les casa amb les seves pròpies, acabant així de dotar la lectura de la seva màxima opció d’intensitat. Benavente converteix els records i les mirades en material literari de primer ordre i els aprofita al màxim per gratar. No es queda a la pell, no es belluga per l’escorça i el que fa és fer forat, capbussar-se mirant d’arribar al fons i el resultat és una obra de les queden, sens dubte.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Galaxia Gutenberg ha publicat l’antologia “Bogotá 39” amb el subtítol de “Nuevas voces de ficción latinoamericanas” promoguda pel festival literari Hay Festival de Cartagena d’Índies.
Gabriel García Márquez va acabar d’escriure “Cien años de soledad” als 39 anys i aquesta és precisament l’edat escollida com a límit màxim per formar part d’aquesta selecció de les millors veus de la narrativa llatinoamericana. Son 39 autors de 15 països diferents i de menys de 40 anys.
L’encarregat de fer la selecció va ser un jurat format per Dario Jaramillo (Colombia), Leila Guerriero (Argentina) i Carmen Boullosa (Mèxic) que van fer una tria meticulosa fins arribar a aquestes 39 veus que, en certa manera, es poden considerar com la bandera d’una generació literària i que representen la diversitat, la varietat i la complexitat de les lletres llatinoamericanes.

"Bogotá 39", la nova ficció de l'Amèrica Llatina

Fer una selecció, i encara més una d’aquestes característiques, implica sempre molts dubtes, moltes preguntes, molts interrogants. Per què es van escollit aquests i no uns altres? Quins criteris han guiat la selecció? Son els millors? Què passa amb els que s’han quedat fora? I per això els seleccionadors han volgut deixar clar que “Bogotá 39” no és un cànon i que és més aviat una panoràmica generacional, un fotografia que dibuixa lligams, punts en comú, divergències, codis i, en definitiva, tot allò que bull a la base de la literatura.
En aquest cas potser ens troben recollint l’herència de grans generacions com la del boom i, probablement, bastint els fonaments d’un futur que ja quasi és present. Només es tracta de recordar els noms dels seleccionats i seguir la seva trajectòria.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La factoria Copons-Fortuny ha trobat la pedra filosofal, allò que tothom que ha escrit més de dues ratlles durant la seva vida amb una mínima voluntat d’arribar al cor dels lectors ha somiat alguna vegada, construir uns personatges que, més enllà de l’èxit puntual, perdurin, tinguin vida, creixin, es multipliquin.
L’Agus Pianola i la seva tropa de monstres ho han aconseguit. La col·lecció de Combel es va enriquint amb nous títols, ara acaba d’aparèixer “L’arbre dels malsons” i el segon lliurament dels “Activijocs monstruosos” i les traduccions a diferents llengües i les edicions arreu del món es succeeixen sense aturador.

L’arbre dels malsons

Jaume Copons i Liliana Fortuny, combinant la seva creativitat natural i la gran capacitat de treball que són capaços de desenvolupar, han aconseguit que la sèrie de l’Agus sigui, a més d’un èxit internacional, una veritable fàbrica de lectors. Els més joves de la casa cauen rendits i devoren sense fre les aventures dels monstres, unes històries plenes d’imaginació que, a més, no renuncien a constants picades d’ullet a referents literaris, musicals i vitals.
Una fabulosa recepta contra l’avorriment i un meravellós imant que xucla els lectors que segueixen la col·lecció des del número 1 o que s’hi enganxen en qualsevol moment i recuperen tots els anteriors. Només cal veure les cues que generen les seves sovintejades “actuacions”, molt divertides i interactives, per cert, en bona part de les llibreries del país.

Activijocs monstruosos 2

I un avís dirigit als seguidors acèrrims, la sèrie prepara una col·lecció de sorpreses que us encantaran i us deixaran bocabadats.

Jaume Copons i Liliana Fortuny

Llarga vida a l’Agus i als seus col·legues i llarga vida a dos grans monstres, Jaume Copons i Liliana Fortuny. Reverència absoluta!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Destino acaba de publicar en traducció de Julio Hermoso “El cuarto mono”, una novel·la de J.D.Barker que abandona la literatura de terror i es passa al gènere negre amb aquesta aventura molt americana, amb “serial killer” inclòs, que arrenca quan el detectiu de la policia de Chicago, Sam Porter, investiga el cas d’un home que ha mort atropellat per un autobús. Els indicis que envolten l’accident indiquen que el finat és “El Cuarto mono”, un assassí en sèrie que fa temps que persegueix i que actua amb una crueltat i una fredor corprenedores. Segresta les seves víctimes i primer envia una capsa blanca als familiars. A dins hi ha una orella. En una segona caixa hi envia els ulls i en una tercera, la llengua. És la seva particular visió dels tres monos que no miren, no parlen i no escolten. Finalment troben el cadàver abandonat en algun lloc de la ciutat.

"El cuarto mono", J.D. Barker

L’home atropellat portava una d’aquestes capses blanques i això fa que la policia enceti una cursa contra el temps per intentar trobar la nova víctima viva. però les coses no són mai tan senzilles i la trama es complica en una espiral cada vegada més frenètica i perillosa. L’assassí, que en teoria ha mort, segueix burlant-se la policia en un estrany i intel·ligent joc de pistes.
Barker construeix el llibre amb un ritme cinematogràfic i barreja la trama amb la lectura que Porter va fent del diari del psicòpata, on en teoria, explica la seva història, els seus orígens i els seus pensaments i on el detectiu espera trobar una mica de llum que l’ajudi a solucionar el cas amb èxit. Això, a la pràctica, vol dir que l’autor ens regala dues novel·les ben diferents que circulen el paral·lel fins que finalment es troben, mantenint dos tempos, dos veus i dos universos que es van construint amb un curiós punt d’independència i que, malgrat tot, van ajudant a entendre la història global que dibuixen.

J.D. Barker (Foto: Dayna Barker)

I també un interessant mirada a la psicologia del criminal, del policia, de la víctima i d’aquella moralitat que fluctua segons a mans de qui es troba. Innocència i culpabilitat es creuen, es barregen, es confonen i ajuden a marcar el teló de fons d’aquesta història que marca un nou gir en els relats protagonitzats per assassins en sèrie. I ja ha publicat un segon lliurament, "The fifth to die" que és d'esperar que aviat s'editi aquí.






Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Harper Collins acaba de publicar un llibre d’aquells que ajuden a entendre molt millor el costat fosc del camí i tot allò que implica, ja sigui a una banda o a l’altra. “Cazando al Chapo” és la crònica detallada i personalíssima que explica el setge i la captura de l’agència nord-americana de la lluita contra la droga, la DEA, personalitzada en l’agent Andrew Hogan ( que manté una identitat secreta) i redactada pel prestigiós periodista canadenc Douglas Century.

"Cazando al Chapo" d'Andrew Hogan i Douglas Century

Century escriu habitualment en publicacions com The New York Times, Bilboard, Rolling Stone, The Guardian o Blender i la seva feian s’ha centrat en temes com les bandes, el crim organitzat, investigacions secretes i, en aquesta ocasió, és l’encarregat de posar en solfa el relat de l’agent de policia que va seguir l’ascens i la caiguda de Joaquín Archibaldo Guzmán Lorea, el conegut, perseguit però també admirat i reverenciat Chapo Guzmán.
Guzmám, sorgit del no-res va pujant en l’escalafó social del món de la droga i fins i tot la prestigiosa revista Forbes, l’inclou en la seva llista on el requisit mínim són els mil milions de dòlars. De mica en mica esdevé una d’aquelles personalitats que desperta rebuig i admiració a parts iguals. Considerat com l’enemic públic número 1 per part de les autoritats dels Estats Units, era també un gran benefactor de la seva gent i, a més de convertir el Cartel de Sinaloa en un dels eixos de la droga a nivell internacional també ajudava els pobles i, tenia una gran presència social.

Andrew Hogan (Foto:NBC)

Pas a pas es va convertir en tot un personatge, en un d’aquells que si els veus com a protagonista d’una pel·lícula o d’una sèrie, et faria pensar a l’instant que era una gran exageració dels guionistes però que en la vida real funcionen sense entrebancs ni escletxes. Venerat pels seus, que el consideraven un veritable salvador, un heroi que els apartava de la misèria i els regalava projecció econòmica i social, la seva personalitat el va convertir en un fenomen mundial. Tot i viure amagat i protegit, el seu compte de Twitter era quasi d’obligat seguiment. De fet li va servir per avançar una de les seves fugues de la presó i era el mitjà de comunicació que utilitzava per enviar al món les seves reflexions i els seus pensaments. El 8 de gener de 2016 va tornar a ser capturat i el van deportat als Estats Units el 19 de gener de 2017.
Afirma haver assassinat més de 3.000 persones i un dels seus projectes era fer una gran pel·lícula de la seva vida. Ara, qui la farà seran Hogan y Century ja que el llibre “Cazando al Chapo” saltarà ben aviat a la gran pantalla.

La captura de El Chapo, un tema mediàtic d'abast mundial

El llibre explica la feina dels agents, una tasca perillosa que els porta a infiltrar-se a l’interior de l’organització criminal i des d’allí, jugant-se la vida a cada moviment, mirar d’anar desarticulant les estructures de tràfic de droga internacional del cartel de Sinaloa i propicia la captura dels seus dirigents, entre ells el totpoderós Chapo Guzmán. Una tasca titànica i molt, molt complicada, plena de perills i de llargues hores de seguiments que sovint es desmuntaven en un segon. Rastrejar mòbils a través d’una complicada i complexa xarxa de pantalles mirall destinades a preservar i a ocultar el líder i els seus lloctinents més directes, canvis de número cada quinze dies i una extensa xarxa de suborns i/o amenaces que abastava des dels peons a les més altes esferes i que podia convertir qualsevol contacte fora del cercle més restringit en una possibilitat més que probable de malmetre qualsevol operació.
El llibre és un autèntic thriller carregat d’acció, intriga i emoció tot i que quan el llegeixes no pots perdre mai de vista que el personatge que retrat és real, violentament real.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un veterà de la qüestió d’escriure i, de fet, els seus llibres son sempre garantia de qualitat i de rigor. En aquest cas abandona la novel·la negra i es capbussa en una altra de les seves passions, la ciència ficció. Jo Llibre/Santillana acaba de publicar “El món fosc.Talps”, una distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.

"El món fosc.Talps" - Jordi de Manuel

En un futur no massa llunya la humanitat es veu obligada a viure sota terra. La font bàsica d’alimentació prové de les granges de talps i, després d’una guerra devastadora, la civilització subterrània, dividida en diferents nacionalitats, ha decidit eliminar tots els robots, fins i tot els domèstics pels perills que poden causar. Un grup de joves troba un d’aquests robots i, amb l’ajut d’un professor, dissident i expert en robòtica que els ajuda a desxifrar el llenguatge de les màquines, decideixen seguir-lo en una aventura insòlita que els portarà a emprendre un viatge trepidant cap a un destí desconegut que potser els descobrirà moltes claus del seu passat i del seu futur.
Jordi de Manuel és un autor sòlid i, de fet, és un d’aquests escriptors que uneixen en una única persona dues grans virtuts, la seva habilitat literària i una sòlida formació científica i docent. Això fa que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més. I si aquesta empremta personal es nota de manera subtil en les seves novel·les negres, encara es fa molt més evident quan aborda novel·les “sense gènere” o quan, com passa en aquest cas que ens ocupa, es belluga per una de les seves passions, la ciència ficció.

Els talps, protagonistes secundaris

Aquest gènere literari li permet deixar-se anar, introduir idees i teories científiques i, sobretot fer-ho d’una manera àgil i gens feixuga. Llegint-lo mai no tens la sens la sensació d’estar rebent una avorrida i llunyana classe magistral, una densa exposició tècnica, ans al contrari, aquesta base científica penetra perfectament lligada a la trama de la història i això fa que Jordi de Manuel sigui d’obligada lectura. “El món fosc. Talps” introdueix moltes d’aquestes idees i teories amb base tècnica, tot i que m’estimo més obviar-les ja que totes elles, tal i com us deia, es mouen fusionades amb la història literària, però el que es pot dir és que el llibre fa pensar, et situa en aquesta distòpia futurista i t’obliga a plantejar-te molts interrogants, molts dubtes sobre les coses que hem fet bé, les que hem fet molt malament i les conseqüències que pot tenir una postura i l’altra. De Manuel porta la història amb finor, intriga, emoció i professionalitat i va dibuixant aquesta sèrie d’interrogants, d’una banda els que tenen a veure estrictament amb la trama, (que no es fan evidents fins arribar al final, és clar) i d’altres molts més filosòfics que tenen a veure amb les consideracions derivades de la sempre complicada relació dels humans amb el seu hàbitat, amb la ciència i amb el valor de les decisions polítiques i socials. La religió, la foscor, la guerra, els totalitarismes, la repressió, la supervivència, les relacions socials, els misteris de la vida, unes desaparicions generalitzades i misterioses i tots els elements necessaris que permeten fer-se moltes, moltes preguntes.

Jordi de Manuel

I Jordi de Manuel, que ens regala la seva visió íntima del llibre:
Com es va gestar el món fosc?
L’any 2005, just quan havia acabat d’escriure “L’olor de la pluja” i em faltava poc per posar el punt final a “El cant de les dunes” (dues novel·les de ciència-ficció molt diferents), em va començar a ballar pel cap la idea de crear un món subterrani. Havia de ser un món que no conegués l’existència de la superfície, ni de la llum natural de la nostra estrella, ni de tot el que és més propi del nostre món. En una de les trobades de la SCCFF (l’estimada Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) vaig explicar la idea a l’escriptor i editor Antoni Munné-Jordà, una de les persones que més ha llegit sobre altres mons literaris. De seguida em va parlar de “Retorn al Sol”, una novel·la que l’escriptor català Josep Maria Francès havia publicat setanta anys abans, el 1936.
Llegir “Reton al Sol” no em va desanimar; ben al contrari, em va esperonar a desenvolupar el meu món fosc; el que jo havia imaginat era molt diferent del que havia escrit J. M. Francès.
Com suposo que passa a altres escriptors, noves idees van obrir-se pas amb més força i van arraconar aquell món subterrani. Mai, però, el vaig abandonar; tot sovint hi pensava i anotava les idees en quaderns i a l’ordinador. Em plantejava, també, el dilema d’escriure una novel·la clarament adreçada al públic adolescent o bé fer-ho per a adults. No va ser fins al 2015, deu anys després que la idea sorgís, que m’hi vaig posar de valent. La novel·la es vertebraria amb personatges principals adolescents, però també havia de poder ser llegida i gaudida per lectors adults. El temps dirà si ho he aconseguit.

La vida sota terra

La distòpia subterrània que havia pensat deu anys enrere prenia forma i força de mica en mica. Havia de crear un nou món amb regles pròpies en poc més de dues-centes pàgines, un món versemblant habitat per humans amb una història diferent de la nostra, però que compartissin les nostres virtuts i misèries. Els talps serien la font principal de proteïnes —de fet, la novel·la va estar a punt de dir-se “Talps” i incorpora el mot al títol—. Les creences, l’organització social i la tecnologia havien de tenir punts en comú amb les del nostre món. El món fosc era complex, però les peces del trencaclosques havien d’encaixar amb coherència. Vaig decidir introduir un enigma que fes que la novel·la tibés la corda del principi, i que la trama adquirís un interès i un ritme que atrapés també els lectors i lectores que no els agrada la ciència-ficció (o que en tenen prejudicis, que és més freqüent).
La novel·la té unes quantes picades d’ull que potser algú sabrà veure. Les té amb l’univers literari de robots que va crear Isaac Asimov, amb Retorn al Sol i amb altres referències i intertextualitats inconfessables.
Només l’acceptació de les lectores i els lectors (i les decisions editorials) faran que aquella idea que va sorgir ara fa tretze anys, i algun dels personatges, tingui continuïtat uns quants centenars de quilòmetres per sobre de la superfície.


Gràcies, Jordi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats