El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Albert Verdaguer és un administrador de finques que s’ha decidit a escriure el seu primer llibre, “Josep Vila Sivill (1904-1967)”, la biografia del seu avi, un catalanista emprenedor, nascut l’any 1904 a Rubió i que va ser el fabricant de la primera ploma estilogràfica d’Espanya i dels primers bolígrafs d’Europa. L’edició ha anat a càrrec de Rafael Dalmau Editor.

Una de les plomes Regia

A banda d’aquest vesant empresarial, Vila va ser una figura del catalanisme de la primera meitat del segle XX que va crear l’Associació Cultural Atlàntida i va ser membre del partit independentista Nosaltres Sols! i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Un dels anuncis de Regia

Gràcies a un acord amb la Generalitat durant la Guerra Civil va subministrar plomes estilogràfiques als soldats. I en aquest sentit cal fer un exercici de retrospecció i pensar que una ploma en aquella època era un veritable giny de comunicació i de transmissió de cultura, de sentiments i de memòria. Una vegada acabada la guerra, va començar a fabricar els seus propis productes i va crear la ploma Regia, la primera de l’estat, l’any 1940 i el primer bolígraf d’Europa l’any 1946, dues fites que no han rebut el reconeixement social i públic que mereixen i que va comercialitzar incloent una referència a la Corona d’Aragó que va aconseguir burlar la censura franquista.

Un dels anuncis de Regia

L’empresa dels germans Josep i Pasqual Vila Sivill i Bardomer Curià també va ser la primera en comercialitzar llapis de colors i dels anys 50 als 70 va ser una de les primeres empreses europees de material d’escriptura, fabricant també, amb llicencia de la marca, el popular bolígraf Bic. pel que fa a la ploma Regia es va convertir ben aviat en un element d’alta qualitat, amb resina i plomí d’or de 14 quirats.
El llibre de Verdaguer ens permet reconstruir la vida de l’empresari catalanista i es converteix també en una eina fonamental i necessària a l’hora de reconstruir la nostra història a través de les activitats singulars de la nostra gent.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions del Periscopi acaba de publicar la novel·la “Istanbul, Istanbul”, del turc Burhan Sönmez, en traducció catalana de Pelin Dogan i Miquel Saumell. Sönmez, nascut a Ankara l’any 1965 és professor universitari de teoria literària i advocat especialitzat en drets humans. Va fundar l’organització d’activisme social TAKSAV i ell mateix va patir en carn pròpia la violència policial, resultant greument ferit en el decurs d’una manifestació pacífica. Es va exiliar a Londres i va poder rebre tractament mèdic gracies a la ONG Freedom for Torture.

"Istanbul, Istanbul" - Burhan Sönmez

“Istanbul, Istanbul” és la seva tercera novel·la. La primera “Kuzey”, la va publicar l’any 2009 i la segona, “Masumlar”, el 2011. Ha rebut premis com Disturbing the Peace que concedeix la Vaclav Havel Library Foundation en reconeixement als escriptors que han desafiat règims totalitaris. I tot i que va començar escrivint poesia (va guanyar dos importants premis a Turquia), ben aviat es va passar a la novel·la, amb històries que tenen molt a veure amb la narrativa oral, amb la transmissió per la via parlada d’històries i de llegendes tradicionals.
En aquest cas, “Istanbul, Istanbul” és una novel·la impressionat, singular, colpidora, en ocasions càlida i en ocasions pertorbadora. És, de fet, un cant contemporani a la imaginació, al poder de la ment, a la capacitat de fugir sense bellugar-se del lloc que ocupes físicament. És un relat de passió, de resistència, de convenciment i també d’esperança, de la construcció dels propis mons sense perdre de vista que es pertany a un món més global, a un univers central que, en aquest cas és la ciutat.

Burhan Sönmez (Foto: Kalem Agency)

“Istanbul, Istanbul” ens explica la història de quatre presos tancats en una cel·la subterrània de la ciutat. En el capítol més, diguem-ne, físic, son sotmesos a tortures regulars, s’alimenten d’aigua, pa sec i formatge podrit i es donen calor i escalf mentre miren de curar o de minimitzar les ferides i les lesions amb els quasi nuls recursos que tenen. Ara bé, l’autèntica riquesa moral del conjunt és precisament el contacte que mantenen entre ells. Les hores passen lentes i es fan llargues i per mirar de convertir-les en alguna cosa més humana, menys sagnant, tots quatre es dediquen a explicar històries.
I aquí és on autènticament esclaten els valors literaris de Sönmez. Els relats que expliquen els quatre presos, dividits en 10 parts, tenen a veure amb la seva pròpia vida, amb els somnis, amb els records, amb les il·lusions. Els homes i la ciutat, la ciutat i els homes acaben configurant un mosaic, un tot complicat de separar, que manté lligams sòlids i bidireccionals. El sofriment de cada dia es pot transformar en esperança només amb l’entrada en joc de la paraula. Els presos narren els seus deliris però també allò que han viscut, les coses que han escoltat, han processat i han transformat, l’essència, en definitiva, de la narrativa oral.
En aquest sentit, i salvant totes les distàncies, podria ser una mena de mirada molt personal a les Mil i Una Nits, almenys en tot allò que té a veure amb les emocions orals, amb la capacitat de transformar la realitat gràcies a anar desgranant històries. Els esperits personals circulen lligats a l’esperit de la ciutat i, en aquest sentit, Istanbul és un cor que batega, una essència plena de vida, una mena de membrana cel·lular absolutament permeable que permet i facilita el flux constant d’humors d’una banda a l’altra.

Presó (Foto: AMN)

La ciutat que tots veiem, amb més o menys intensitat o mesura, la ciutat exterior, circula per uns canals concrets, més o menys avaluables, més o menys coherents i estructurats, però també és l’aliment essencial d’aquella ciutat subtilment diferent però en essència molt semblant, que bull sota terra, que converteix les cel·les i els soterranis en vida, en emoció, en malenconia. Dues realitats sòlides i diferenciades que acaben sent la mateixa, la que va lligada als destins individuals, als que, malgrat totes les adversitats físiques, es poden canviar i transformar en emocions que volen lliures i sense traves.
Burhan Sönmez ens explica un gran conte de fades, una mena de catifa feta amb milers de fils que es creuen, que es lliguen i que acaben construint una estructura amb mil dibuixos diferents, amb mil colors singulars. En certa manera podria semblar que el fet d’enfrontar-se a quatre detinguts torturats i privats de llibertat converteix la novel·la en una narració política o social, però a mida que la lectura avança, les cel·les són només un simple escenari i, de mica en mica, acaba interessant poc la seva situació (encara que sigui clau per entendre el seu intercanvi de faules) i agafa el màxim protagonisme aquesta capacitat per intercanviar i enllaçar històries i relats i per anar construint la part més intangible, més espiritual i a la vegada més vital i creativa de les ciutats.
Els quatre homes posen cor, cervell i ànima a edificar una urbs que és personatge, escenari, narrador i protagonista, que és capaç de mostrar totes les seves cares a la vegada, sense transicions ni falsos camuflatges. Istanbul es mostra nua i ubèrrima, com una sensual i captivadora Venus renaixentista, amb tota la capacitat per torbar, per alterar la realitat, per convertir-se en un país, en un món, en un univers únic i singular. La ciutat i els seus quatre habitants, convertits ens éssers model, juguen a intercanviar coneixements i sensacions, a convertir la vida en una grandiosa i fascinant faula que s’escampa, que es ramifica, que fuig de les fronteres físiques.

Istanbul (Foto: Viaje Jet)

“Istanbul, Istanbul” és el cel, és l’infern, és el purgatori. És el tot i també el no-res, el caos i l’ordre, la llum i la foscor. És la globalitat però també una minúscula cèl·lula. És la memòria i l’oblit, la realitat i la ficció, l’amor i l’odi, el nostre mon i tots els mons.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bunpei Yorifuji és un dibuixant i dissenyador japonès, nascut a Nagano l’any 1973. L’any 2000 va crear l’estudi de disseny gràfic i il·lustració Bunpei Ginza, que, entre d’altres, va fer les campanyes de Muji i del metro de Tokio, molt populars arreu del món. Blackie Books ens presenta ara “Rakugaki”, el seu mètode de dibuix que ha aconseguit que molta gent s’oblidi dels complexos i comenci a dibuixar de manera lliure i sense preocupar-se pels resultats. La traducció és de Regina López Muñoz i el disseny de la col·lecció de Sergi Puyol.

"Rakugaki" - Bunpei Yorifuji

Yorifuji vol desterrar els estereotips i les manies i convèncer tothom que es pot dibuixar sense necessitat de ser un geni dels pinzells, sense que calgui ser un mag de la perspectiva o tenir un domini absolut de la forma i del color. De fet, ell apunta que tenir mala lletra no t’invalida per escriure i que tenir una veu poc agraciada no té res a veure amb la possibilitat de parlar, es pot dibuixar sense cap tècnica prèvia.
El llibre és gràfic i fàcil de seguir, només falta el punt de convenciment necessària que permeti fer-ho. La part del creador no té rebuig i, de fet, presenta explicacions i exercicis destinats dibuixar idees, a plasmar pensaments, a traduir imatges. En el sentit estricte del terme “Rakugaki” no seria un manual de dibuix clàssic i convencional per acabar pintant un bodegó, una natura morta o un paisatge. Amb una estètica lligada al còmic i al manga, ensenya sobretot a mirar, a descobrir les petites coses de la vida i a buscar sortides a aquestes imatges. Un punt és pot convertir en un cuc i un paraigua es pot transformar en un arbre i aquest donar forma a un gran bosc.

Interior del llibre

Detalls, coses petites i, per damunt de tot, originalitat i imaginació a l’hora de posar-los al paper, seguint una de les cites del dibuixant “dibuixa malament i encertaràs”, cita que utilitza amb una certa ironia però que avan sent una mena de declaració de principis que es posa de manifest al llarg de tot el llibre


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Pol·len Edicions publica “Recoja sus cosas”, un reportatge novel·lat del periodista Ander Zurimendi al voltant de la sortida de la presó de cinc etarres després de 30 anys d’estar tancats. L’obra, que va ser finalista del premi Mecop de Periodisme literari, va més enllà d’analitzar com es viu el procés adaptació d’aquests presos que veuen com s’acaben les seves condemnes gràcies a la Doctrina Parot. El llibre té un pròleg d’Arnaldo Otegi, un epíleg d’Alfon desde la presó de Navalcarnero i un annex de les advocades Laia Serra i Carla Vall sobre la Doctrina Parot.

"Recoja sus cosas", d'Ander Zurimendi

Zurimendi dibuixa un relat íntim i veraç on es barregen els records d’abans de ser condemnats amb les il·lusions que s’han anat formant mentre estaven tancats i amb l’esperança de sortir algun dia i l’impacte que representa veure’s al carrer, on tot ha canviat però on encara hi ha gent que els recorda i que esperava que recuperessin la llibertat algun dia. Entrevistes a activistes de la lluita del poble basc i situacions que expliquen fets lligats a la realitat i que son una bona manera de trencar barreres, d’aconseguir que el lector se senti una mica més proper al protagonistes, sortint dels relats mediatitzats i de les idees preconcebudes.
Els protagonistes del llibre són gent amb ganes d’explicar la seva història, d’empatitzar i, sobretot, de posar de manifest els seus sentiments, les seves contradiccions, les ganes d’assaborir la llibertat i també la port d’enfrontar-se a un món desconegut, que és quasi tres dècades més modern que ells, ple de coses desconegudes i de situacions inèdites que cal entendre i assimilar.

Ander Zurimendi (Foto: Diario Crítico)

L’autor és ofereix una aproximació diferent al conflicte basc, un conflicte que, tot i no ocupar la primera línia dels informatius d’actualitat encara és lluny d’estar tancat i encara més lluny d’aconseguir cicatritzar les ferides. De fet, un dels objectius que persegueix és que sigui llegit i entès per lectors no vinculats directament a la causa abertzale i que tot plega ajudi a derivar murs i a construir ponts cap a la concòrdia.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Labreu segueix jugant fort en la seva aposta a favor de la poesia. En aquesta ocasió es tracta d’un altre d’aquells llibres de justícia, necessaris i fonamentals a l’hora de construir el nostre present i de deixar constància de la realitat. Amb una introducció d’Andreu Subirats i un epíleg d’Albert Roig, ens presenta Convivència d'aigües, un volum amb l’obra completa (i algunes peces inèdites) de Zoraida Burgos, una de les poetes més destacades del nostre país i que, paradoxalment, és una gran desconeguda.

"Convivència d’aigües" - Zoraida Burgos

Nascuda a Tortosa l’any 1933, és diplomada en biblioteconomia i ha treballat de bibliotecària. Durant molts anys ha estat, probablement, la única veu femenina de la literatura ebrenca amb una certa projecció i és una de les veus destacades de la literatura de postguerra, al costat d’altre autors com Gerard Vergés o Pérez Bonfill.
Debuta l’any 1970, amb el premi Màrius Torres per “D’amors, d’enyors i d’altres coses”. Després vindrien “Vespres” (1978); “Cicle de la nit” (1982); “Reflexos (1989); “Blaus (1993) i “Absolc el temps” (2012). Aquesta obra completa també inclou “L’obsessió de les dunes”, un volum de proses poètiques publicat l’any 1996 després de guanyar el Premi Pin i Soler de Tarragona.
Tal i com acostuma a passar massa sovint amb els nostres poetes, l’obra de Burgos era pràcticament impossible de trobar i d’aquesta manera, l’edició de Labreu no fa altra cosa que reparar un greuge històric i permetre l’accés, total i documentat, dels lectors a una poesia interessant, personal i molt arrelada a la terra. En aquest sentit, Zoraiza Burgos s’ha mantingut voluntàriament allunyada dels cercles de decisió i ha anat aixecant una obra molt sòlida i molt íntima, vinculada a l’intimisme i quasi que es podria afirmar, força lligada al gaudi personal, al plaer íntim més enllà d’aquest reconeixement popular. Amarada per la terra, pel pas del riu Ebre, aquell riu mític i remorós que cantava el seu amic Vergés, la seva poesia també té molt a veure amb la terra, amb la realitat de la seva geografia i als simbolismes que es deriven d’aquesta presència física i rotunda d’una geografia que marca els seus habitants.

Zoraida Burgos

Zoraida Burgos és una poeta preocupada per les estructures formals, sense que això sigui en cap moment un llast a l’hora de mostrar els sentiments, la riquesa, la complexitat i la potència lírica dels seus versos. Els seus llibres són mostres sòlides i coherents d’allò que cal demanar a un llibre de poemes, anàlisi, síntesi, emoció, rigor, tendresa, força, solidesa literària i universos per descobrir a la recerca de l’explosió que es recorda, que, una vegada llegit i preservat, es guarda al cor per sempre.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’estiu de 1950, l’escriptor anglès resident a Los Angeles Aldous Huxley va fer un viatge per Europa amb la seva dona Marie. Entre d’altres, van visitar França, país on havien viscut tots dos l’any 1948. A més de turisme i nostàlgia, la intenció de l’escriptor era visitar Loudun, un poblet de la regió de Poitou-Charentes, per tal de conèixer de primera mà un estrany episodi que es va convertir el cas de possessió diabòlica més famós de la història.

Aldous Huxley

Els fets van començar l’any 632 i es van acabar l’any 1637. Es disparen amb l’arribada al poble del sacerdot Urbain Grandier, un home de bona família, culte i educat, jove i força atractiu físicament. Va escriure un estudi (que no va publicar) contra el celibat eclesial i el va complir amb ganes, ka que ben aviat va començar a mantenir relacions íntimes amb algunes vídues i a seduir a Philippa Trincant, la filla del fiscal reial a qui va embarassar i abandonar. Després es va enamorar de Madeleine de Brou, filla d’un dels nobles més rics de la zona. Tot això, sumat a la seva arrogància, no el va convertir precisament en el personatge més estimat de la comarca i l’any 1629 el fiscal Trincat el va fer detenir acusant-lo d’immoralitat. Jutjat i condemnat, negant-li la possibilitat d’exercir durant 5 anys però va tirar d’influències i va aconseguir l’absolució.

El dociment que acretitava el pacte entre Grandier i el diable

Mentrestant, Jeanne des Anges, la superiora del convent de les ursulines de Loudun va oferir a Grandier ser confessor de les 17 monges, amb intencions probablement poc pures. Ell va rebutjar l’oferiment i es va passar a Mignon, un capellà que l’odiava.
Entre tots, els uns per venjança i els altres per mirar d’eliminar del seu camí un personatge incòmode i ben avalat. van començar a parlar de possessions diabòliques, de somnis eròtics protagonitzats per Grandier i tot va derivar cap a exorcismes i una gran convulsió social.
Però no se’n van sortir i va acabar demanant ajut al totpoderós cardenal Richelieu, que també havia tingut enfrontaments puntuals amb Grandier. El cardenal va nomenar una comissió i va fer repetir els exorcismes però aquesta vegada de manera pública i això va fer que la vida sexual del capellà s’exposés a l’opinió pública de manera evident, un fet que es va agreujar quan es va mostrar un document que posava de manifest el compromís signat amb sang entre Grandier i el diable Asmodeo. I tot i que algunes monges es van retractar, va acabar condemnat, torturat i cremat viu.

Grandier a la foguera

Huxley, fascinat per aquesta història i totes les seves derivades escriu “Los demonios de Loudun”, que es va publicar l’any 1952, precisament en ple esclat de la famosa “cacera de bruixes” del senador Joseph McCarthy. Però la gràcia del llibre és que va més enllà de narrar un episodi concret de la història amb més o menys gràcia, interès i versemblança. Huxley s’hi va implicar a fons i va aportar una explicació molt més racional, introduint fets i arguments que posaven de manifest la realitat d’una època plena de repressió sexual, de fanatisme religiós de moral més aviat miserable, de corrupció generalitzada, de manca de cultura i d’ignorància popular i fàcilment manipulable. De fet, combina a la perfecció el que podríem dir narrativa i assaig, barrejant i fent que es complementin de manera perfecta la narració dels fets i el pensament social i filosòfic que se’n pot derivar.

"Los demonios de Loudun" - Aldous Huxley

Tractant-se d’una de les peces imprescindibles en l’obra de Huxley i probablement tot un tractat de religiositat fanàtica aplicada, Navona n’acaba de fer una magnífica i acurada edició dins la sèrie Ficciones. En tapa dura, amb una coberta d’Eduard Serra i la traducció de Jaime Collyer, ens permet recuperar o descobrir una obra de lectura apassionant que ens enfronta a la part més fosca i tèrbola de la naturalesa humana agafada des de tots els enfocs i punts de vista.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Anna Maria Villalonga és una d’aquelles persones que es fan estimar, que encomanen optimisme, que mostren una insòlita capacitat de treball i que, a més, d’uns anys ençà està destapant la seva cara més creativa i erudita. Blogs, contes, novel·les, antologies, estudis, docència i ara la responsabilitat i l’honor de ser la comissària de l’Any Pedrolo. La seva saviesa és de les que es transmeten amb un somriure, sense pedanteria i amb una forta voluntat de trencar esquemes com el d’aconseguir que la literatura de gènere negre entri al cor dels estaments universitaris sense aquell estigma de literatura menor que ha anat arrossegant durant molts anys.

"Contes per a les nits de lluna plena" Anna Maria Villalonga

Acaba de publicar a ApostrophContes per a les nits de lluna plena”, un eclèctic recull d’històries per on desfilen, amb més o menys intensitat, tot el catàleg d’éssers i situacions d’aquells que fan venir calfreds. Vampirs, fantasmes, boscos tenebrosos, princeses no gaire roses, dimonis, assassins, suïcides i altres personatges de cara b pugnen per escapar-se de les pàgines d’aquest llibre i ens enfronten als nostres temors, a les nostres ports de manera directa i contundent. Hi ha dolor, intensitat, purga de pecats i un cert sentiment de culpa de fons que els converteix en peces interessants i vives, malgrat pentinin aquesta idea de terror que sempre envolta la mort.
Hi ha també el joc de trencar normes, de buscar fer pessigolles al gènere i descordar els botons que busquen mantenir-lo recte i erecte. Hi ha ganes de fer broma, de buscar aquell punt on el terror també pot arrencar un somriure (encara que sigui un rictus). En línies generals són contes curts, alguns molt curts, però l’extensió no sempre va lligada proporcionalment a la passió i per això podem parlar d’un llibre intens, que es llegeix amb ganes i que es belluga sense cap complex en un ventall de registres ben versàtil.

Anna Maria Villalonga (Foto: Ana Portnoy)

El llibre, a més, porta un regal afegit, un codi QR que ens permet enllaçar amb un document d’àudio que ens porta directament cap a una versió sonora del llibre, amb un treball de EnVeuAlta que el transforma en un audiollibre ple de màgia i calidesa, amb l’efectivitat, la teatralitat i l’ambientació dels antics serials radiofònics, un al·licient afegit que aporta un plus a aquests contes escrits en diferents períodes de temps però mantenint sempre les essències del misteri.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
No és en absolut un personatge desconegut i segur que molts el seguiu en alguna o en totes de les seves finestres obertes a les xarxes socials. Quim Curbet és fotògraf, escriptor i editor. Nascut a Girona l’any 1959, col·labora en diferents mitjans de comunicació i des de 1995 és el responsable de Curbet Edicions. Al seu palmarès particular hi trobem premis com el Manel Bonmatí, el Cadaqués a Rosa Leveroni i el d’actuació cívica Lluís Carulla i al seu currículum literari hi ha llibres de narrativa, de viatges, de poesia i de descoberta i divulgació dels seus paisatges gironins.

"La tardor catalana" - Quim Curbet

L’últim és “La tardor catalana”, l’aproximació a un període actiu i convuls que ell situa entre el 20 de setembre i el 21 de desembre de 2017. Tres mesos viscuts a màxima intensitat, a una velocitat que feia difícil mantenir una visió de conjunt de tota la globalitat i que Curbet anava resseguint amb detall gràcies a les seves “Barretades”, els articles que publica al Diari de Girona, al seu blog personal i que també envia als seguidors a través de newsletters.
Temps complicats, canviants, d’una emoció interior i exterior difícilment igualable, ple de moments intensos, d’imatges perdurables i de pensaments que cal ordenar i valorar amb temps i una certa distància.

Una de les càrregues policials de l'1-O (Foto: Diari de Tarragona)

Quim Curbet, com molts de nosaltres ha viscut aquesta muntanya russa en primera persona, però ell s’ha decidit ha posar-ho negre sobre blanc i aquest llibre, de lectura ràpida però de digestió lenta, n’és la mostra. La seva ànima de cronista, que ja ha posat de manifest en altres ocasions, es tradueix aquí en la crònica detallada d’una època, cuinada al recer de la seva mirada, culta, serena, ordenada i sòlida i convertida en un magnífic àlbum d’instantànies, en un alliçonador recull de retalls quotidians i normals d’un temps gens quotidià i gens normal.
Són les peces que ha anat publicant al llarg dels mesos d’aquesta tardor efervescent i canviant, plena de sotracs, d’emocions, d’alegries i d’ensurts. És una mena de quadern de batalla, escrit quasi a peu de trinxera com un recull efectiu i emotiu de sensacions sentides i viscudes i amb aquesta capacitat d’evocar, de fixar els records i convertir-los en reflexió més serena, amb aquesta distància, curta en el temps però necessària per la gran acumulació d’esdeveniments que aporta el filtre d’una mirada sòlida, sabia i emocionant com la del Quim Curbet.

Quim Curbet (Foto. Fem Girona)

Però malgrat el seu rigor, l’autor d’aquestes cròniques no s’estalvia la passió, el cop de sang i això les fa encara més vives, més necessàries, més emocionals. Un cronista d’excepció amb una mirada personal i un llibre que acaba sent un àlbum fotogràfic, ple d’imatges seves però que tenen la gràcia de ser també nostres, ple d’imatges que són nostres però que també son seves i per això la complicitat que s’estableix entre autor i lector en aquesta cas és màxima, intensa i bidireccional.
La tardor va ser intensa, l’hivern és llarg i la primavera probablement no serà gens plàcida. El futur segueix obert.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joaquim Pijoan ens proposa ara “El jardí de les delícies”, el segon lliurament de les seves memòries, que continua allí on es va acabar “Tempus fugit” (maig de 1959) i que també publica Gregal. En aquesta ocasió agafa protagonisme l’adolescència i va del 1960 al 1968, és a dir entre els 12 i els 19 anys.

"El jardí de les delícies" de Joaquim Pijoan

Ens trobem un Joaquim que, des de Santa Cristina d’Aro, va deixant enrere les aventures infantils i s’obre al món, comença a descobrir una realitat familiar, geogràfica i anímica que el marcarà de per vida. De fet, com a línia general, es pot dir que ja treballa records i vivències molt més personals, d’aquells que configuren la personalitat, que es converteixen en els fonaments i, en certa manera, en el full de ruta de la vida que vindrà després.
Els anys 60 també van marcar un canvi social, una revolució en molts sentits que també ajuda força a viure el present amb il·lusió i optimisme. Uns anys de canvi que, com resulta obvi, no es viuen igual des de Catalunya que des de San Francisco però, més o menys emmascarats arriben els vents del moviment hippie, de la lluita contra la guerra del Vietnam, de la cançó protesta, de Joan Baez, Bob Dylan, The Beatles i aquí Lluís Llach, Raimon i enmig d’aquest magma Joaquim Pijoan, a la seva manera va descobrint el món. Comença a treballar, a descobrir la música, les discoteques, l’univers de l’art que l’ha acompanyat durant tota la vida i viatges que li permeten veure en directe “El jardí de les delícies” que sona nom a aquest llibre, o l’obra de Matisse, Delvaux, o Chagall.

Un dels quaderns de treball de Joaquim Pijoan

Pijoan juga amb els records, amb el sentit de l’humor, amb el joc de present i passat i va espigolant el seu passat, convertint-lo en una mena d’exercici de passar comptes, però sense acritud, sense retrets, només amb la voluntat de posar-hi ordre, d’enfrontar-se a la vida viscuda amb la petita i íntima necessitat d’ordenar-ho tot, d’analitzar-ho amb un mínim de distància i de calma.

Joaquim Pijoan (Foto: Ràdio Sant Feliu)

Ja ho ha demostrat altres vegades amb escreix i aquí es torna a veure, Joaquim Pijoan construeix històries amb rigor i fascinació, ja sigui per escrit o amb el traç sòlid de les seves pintures i en aquest cas, tractant-se de la seva pròpia, el resultat final és encara més fascinant, més directe, més magnètica. El llibre llisca amb facilitat i es llegeix amb ganes. Un estil viu i potent que ens ajuda a entendre la seva manera de viure l’adolescència, els anys de creixement i la manera de construir-se, de fer.se gran i d’assolir la personalitat d’un autor d’ànima renaixentista, capaç de pintar i d’escriure amb la mateixa força, la mateixa embranzida i la mateixa contundència. I, sens dubte, un autor interessant que mereix molta més atenció.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ho he defensat sempre i ho seguiré fent, reivindicar la figura i l’obra de Joaquim Carbó hauria de ser una assignatura obligatòria arreu. Som una cultura que oblida amb massa facilitat i, probablement, en qualsevol altra país, Carbó seria un mite vivent, un personatge estimat, conegut i venerat sense cap oposició. Aquí, per desgràcia, la cosa costa més. Per això cal felicitar iniciatives com la de l’equip de l’editorial Males Herbes, que per tal de celebrar els 50 anys de la publicació de la novel·la a l’editorial Nova Terra l’any 1967.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó

Aquesta brillant reedició permet descobrir (a qui no la coneixien) una faceta de Carbó que no és l’habitual. S’acostuma a associar a la literatura infantil i juvenil gràcies a “La casa sota la sorra”, molts altres llibres de la seva bibliografia i a la seva brillantíssima tasca a Cavall Fort, però la seva trajectòria literària és plena de grans novel·les de gènere (no oblidem que, entre moltes altres aventures, va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs) i aquesta és una mostra de la seva habilitat i de la seva capacitat per moure’s en diversos i ben oposats registres.

Joaquim Carbó (Foto:Adrià Costa. Nació Digital)

Els orangutans” és una novel·la provocadora, incorrecta i força transgressora. El protagonista és un jove obsessionat pel sexe, orfe d’un perdedor de la guerra civil que ha d’anar a l’enterrament de la seva àvia en un poble de l’interior i que s’ha d’enfrontar a la família, una família que ha triomfat socialment donant suport al règim franquista. Un personatge gens habitual a la literatura catalana de l’època i una història que s’acaba convertint en una sàtira gens innocent del “desarrollisme” polític i social.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó (primera edició)

L’obra va ser finalista del premis Sant Jordi i ara, per aquesta nova posada en escena, els editors de Males Herbes han escollit una fotografia clàssica i fantàstica de Xavier Miserachs. I una sorpresa, tal i com sempre passa amb la bona literatura, llegir “Els orangutans” mig segle després de la seva edició segueix sent un magnífic i sorprenent exercici literari i això no fa altra cosa que demostrar que va ser concebuda com una peça trencadora, moderna, transgressora, realista, àcida, irònica i molt original, on l’acció es desenvolupa al llarg d’un únic dia, tal i com passava em algunes de les grans novel·les contemporànies internacionals.
I una veritat absoluta, sigui quan sigui i sigui el que sigui, llegir Joaquim Carbó és sempre una sorpresa, un goig i un plaer.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats