El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Páginas de Espuma, l’editorial creada per Juan Casamayor i Encarnación Molina, té una singularitat especial, la seva dedicació fidel i absoluta al conte en castellà. Ja siguin reculls, antologies, traduccions o recopilacions, l’editorial estima les històries curtes i això l’ha convertit en un autèntic referent del gènere. Amb seus a Madrid, Mèxic i Argentina, aconsegueix mantenir una gran activitat a ambdues costes de l’Atlàntic. Noms com Lovecraft, Iciar Bollaín, Ignacio Padilla, Antonio Machado, Henry James, Leopoldo Maria Panero, Emilio Salgari, Fernando Pessoa, Conan Doyle, Jane Austen, Bioy Casares, Mary Shelley, Bram Stoker, Jorge Volpi, Ana Rossetti, Chéjov o Edith Wharton poden ser una claríssima mostra de la seva activitat.
Ara, una de les últimes incorporacions al catàleg és “Insólitas. Narradoras de lo fantástico en Latinoamérica y España”, en edició a càrrec de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón. Es tracta d’una peculiar, documentada i interessant selecció que aplega 28 escriptores en actiu, algunes d’elles com Elia Barceló o Cristina Peri Rossi o d’altres que, tot i ser autores d’una llarga i rica trajectòria no han aconseguit aquest reconeixement popular global. Han escollit històries més aviat curtes i han evitat en la mesura del que era possible que fossin les més reconegudes de la seva producció literària.


"Insólitas" de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

Aquí podrien servir uns dels versos més coneguts de Maria Mercè Marçal: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, però en aquest cas vindria a ser el contrari, una triple invisibilitat: ser dona, escriure en llengua no anglesa i practicar un gènere no considerat excels segons la gran crítica literària. Així les cosa, l’antologia de López Pellissa i Ruiz Garzón té un primer objectiu bàsic, donar visibilitat a la feina d’aquestes autores ja que, segons apunten els dos curadors, els màxims especialistes del gènere reconeixen que només han llegit 5 o 6 de les 10 espanyoles i 18 llatinoamericanes antologades i això vol dir que si s’extrapolen les xifres fora dels circuits especialitzats, els resultats poden resultar francament dramàtics i decebedors.
En aquest sentit, la selecció contraposa dues realitats, d’una banda l’arrelament del gènere a l’Amèrica llatina tot i que, per contra, no gaudeix de seguiment popular, i de l’altra, el fet que a l’Estat espanyol, el gènere va entrant progressivament en un mercat que, curiosament, el segueix amb més devoció en diversos àmbits.
Ara bé, superada aquesta primera i necessària línia de reivindicació, el que trobem és un recull que, en certa manera, el que proposa és una mena de fixació de cànon del fantàstic i la ciència ficció en clau femenina i, de fet, representa un ben estructurat punt de partida que, sense dubte aniran seguint i complementant altres antòlegs en un futur més o menys proper.

Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

En un ordre més, diguem-ne, domèstic, la Teresa i el Ricard han agafat una forquilla d’escriptores que van des de les que han superat els 90 anys fins a les que no arriben als 30, la qual cosa pressuposa un ventall d’aproximacions molt divers i diferenciat amb un element afegit que potser podria sorprendre: no es tracta d’un manual feminista, ja que les aproximacions i les temàtiques tractades són prou variades i prou eclèctiques com per eliminar d’entrada aquest supòsit.
S’ha de valorar també el bon moment que viu el gènere, impulsat sobretot per adaptacions televisives i cinematogràfiques que ha aconseguit fites notables amb produccions com “Harry Potter”, de J. K. Rowling; “Joc de Trons”, de George R.R. Martin; “El conte de la criada”, de Margaret Atwood o “Els jocs de la fam”, de Suzanne Collins que han despertat la febre arreu del món i han provocat que molts seguidors busquin també la versió escrita de les històries que els fascinen a la pantalla. Això vol dir que “Insólitas” pot ser el pròleg d’una història que creix dia a dia i que intenta aconseguir que alguns gèneres literaris deixin de ser considerats de segona i passin a ser percebuts com literatura de primera.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El rock és l’autèntica música popular del segle XX. Una fusió de gèneres que es va anar construint a base de mestissatges, d’interseccions, de contactes insòlits. Jazz, blues, country, rhythm and blues convivint i barrejant-se va acabar donant forma a una manera de concebre la música que tots saben localitzar i identificar però que potser ens resulta molt més complicada a l’hora d’explicar-la i de definir-la.
Susana Monteagudo, ajudada per les il·lustracions de Luis Demano s’ha proposat donar aquesta explicació i dirigir-la als més joves de la casa. El resultat és “Història il·lustrada del rock" que publica Litera Libros.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

El repte resulta interessant ja que els nois i les noies no han viscut de primera mà aquesta aventura i, de fet, gràcies als nous corrents musicals i al predomini d’alguns mitjans fins i tot en tenen poques o nul·les referències. Conceptes, grups, cançons, discos fonamentals, estils, discogràfiques, festivals, moments històrics en un camí que s’enceta als anys 50 i acaba pràcticament avui. Una mirada a vol de moixó que permet fixar la mirada en els aspectes més rellevants d’aquesta història contemporània plena d’emocions, de ritmes, d’instants irrepetibles i màgics.
Una proposta seriosa i interessant que casa amb habilitat i sentit pràctic informació i imatge, amb les aportacions de Monteagudo i aquest imaginari sòlid i viu de Luis Demano que no és limita només a il·lustrar i que hi posa gràcia, humor i, sobretot, molta imaginació a l’hora de construir i marcar les fites d’aquesta ruta rítmica i vital.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

La idea és donar les pistes necessàries per emocionar, per anar captivant l’atenció dels lectors jove si aconseguir que tinguin ganes d’explorar, de buscar, d’escoltar però també aporta informació en referència a solistes i grups, tribus musicals i algunes informacions estadístiques que també expliquen aquests setanta anys de música potent i emocionant. Segur que els nens ho trobaran fascinant i que els pares tampoc no podran evitar la temptació de fullejar-lo.
Llarga vida al rock&roll, doncs.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La sempre activa i interessant editorial La Garúa ha publicat dins la col·lecció Tanit l’últim llibre del poeta, editor i activista cultural badaloní Paco FanésQuan els llops es trenquen”.
El títol correspon a l’últim vers d’un dels anteriors llibres de Fanés “Doble espai”, una mena de singular i ben tronada metàfora de tot el que representa l’obra del poeta, una continuïtat vital que fa que tot sigui un tot, amb influències dels diferents apartats de la vida, sempre lligats a la cultura.
Juntament amb Joan Puche fa anys que mantenen viu i amb una salut envejable el segell literari El Pont del Petroli, una activitat que combina amb l’impuls de moltes iniciatives culturals i amb la seva pròpia obra. En aquest àmbit concret, Fanés és un poeta intens, reivindicatiu i batallador i la seva poesia és una mena d’itinerari vital que reflecteix el pas del temps, observat amb una mirada passional i crítica, carregada de sensibilitat, d’emocions i de reflexions.

Paco Fanés. (Foto: Aparador de poesia)

“Quan els llops es trenquen” és un llibre d’una gran solidesa, potser el més rodó de l’autor, tot i tenir en compte que aquestes afirmacions sempre són perilloses de fer, però el cert és que és una aproximació a al dualitat, la doble mirada humana i poètica, és una exploració coherent de les interioritats de l’esperit. Paco Fanés és directe i combatiu i el llibre reflecteix aquesta personalitat i també és una bona eina de combat, una arma per combatre els fantasmes interiors i també els exteriors, una fantàstica i lluminosa manera de mirar tot allò que no t’agrada directament als ulls i mostrar la teva disconformitat, el rebuig, el dret personal i col·lectiu a la revolta.
Però el combat del poeta també és interior, introspectiu, íntim i la seva experiència converteix els versos del llibre en una mena de dietari de triomfs i de derrotes, en un catàleg viu d’aquelles petites i grans solideses humanes. I aquests dos combats es presenten, a més, emparats sota una capa de bellesa estètica i formal que fan del llibre una magnifica peça de lectura intensa, arriscada i poderosa.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh publica “Nightflyers” (nòmades nocturns) una novel·la curta que l’aclamadíssim George R.R. Martin va publicar l’any 1995 i que ha donat origen a la sèrie de 10 capítols que Netflix estrenarà el dia 1 de febrer després que ja se’n fes una pel·lícula el mateix any de la seva publicació.

"Nightflyers" -  George R.R. Martin

És un thriller psicològic que relata les peripècies d’una nau espacial que busca vida extraterrestre durant l’any 2093 i que l’autor va definir com un “psicosi de l’espai”. Fidel a l’estil de Martin, s’hi troba sang, molta tensió física i narrativa, tecnologia d’avantguarda, por i la sensació creixent d’angoixa.
Barreja de ciència ficció i terror, va ser una de les demostracions pràctiques que Martin va escriure per tal de rebatre les paraules d’un crític que afirmava que els dos gèneres eren oposats i fonamentalment incompatibles. L’escriptor va demostrar sense cap dubte que el crític no tenia raó.

George R.R. Martin

La nova edició de Gigamesh, de tapa dura, compta amb la traducció al castellà de Cristina Macía, les il·lustracions de David Palumbo i la portada de Corominas.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Navona ha editat “Nueva York es una ventana sin cortinas”, de Paolo Cognetti (Milà, 1978) traduïda per Miquel Izquierdo. Un assaig vital i passional que arrenca quan l’autor arriba per primera vegada a la ciutat dels gratacels l’estiu dels seus 25 anys, s’enamora del lloc i va sovintejant i ampliant les visites fins que decideix retirar-se als Alps italians. L’any 2016 va publicar “Les vuit muntanyes”, una novel·la d’èxit que s’endú el prestigiós premi Strega, els Médicis i uns quants guardons més.

"Nueva York es una ventana sin cortinas" - Paolo Cognetti

El títol del llibre resulta una bona metàfora de la realitat, espectacular i enriquidora manca d’intimitat que ofereix un lloc com Nova York. Una finestra sense cortines és una via oberta en dos sentits, que obre panoràmiques de tot i que, a la vegada, presenta informació velada que desperta la curiositat i fa córrer la imaginació. Cognetti és un personatge solitari, amant de la muntanya i dels espais oberts i probablement aquesta condició afegeix un element d’interès més en aquesta història de fascinació per un indret que, almenys en aparença, és tot el contrari de la solitud.

Nova York

“Nueva York es una ventana sin cortinas” no s’assembla gens a una guia de la ciutat i, de fet Paolo pot ser qualsevol cosa menys un turista més o menys ocasional o accidental. I com passa a l’interior de qualsevol cervell humà sotmès a un bombardeig constant d’estímuls, és també personal, anàrquic i difícil de classificar i d’ordenar amb criteris lògics. Es mou per la ciutat i pot parlar d’escriptors de diferents èpoques i estils com Melville, Whitman. Roth, Auster, Ginsberg o Foer. Troba les essències de la seva Itàlia bullint per alguns carrers de Nova York, hi troba la religió, l’esport i, com no podia ser d’altra manera, la poesia, i ho fa tractant la ciutat de tu a tu, sense deixar-se enlluernar per la grandesa de l’arquitectura, per la força dels mites i centrant-se en la mirada curta, en el tracte de tu a tu amb la gent i amb els escenaris que se li creuen mentre explora, mentre es deixa ofegar pel mar de sensacions que la gran urbs li provoquen.

Paolo Cognetti (Foto: Marc Rovira / Ara)

El llibre enfronta dos territoris complicats de gestionar, la mítica global i la realitat puntual i Cognetti se’n surt amb brillantor, exposant aquest matrimoni, únic, privat i a la vegada global i universal, de les pròpies sensacions enfrontades que acaben construint un nou món, un món personal que és una mica de tots. La vida es casa amb la literatura i la literatura es casa amb la vida, s’alimenten i s’emocionen de manera constant i indissociable i el resultat és una crònica càlida, viva, singular i plena de sensacions.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial madrilenya Desperta Ferro Ediciones, especialitzada en temes històrics ha publicat “Fuego griego”, de la historiadora Adrienne Mayor. D’entrada, el subtítol ja resulta força aclaridor, “Flechas envenenadas y escorpiones. La guerra química i biològica en la Antigüedad”. Els seguidors de la sèrie Joc de trons han pogut veure el poder devastador del cobejat Foc valiri, una adaptació del foc grec, una creació dels guerrers grecs per defensar Constantinoble del setge dels musulmans.

"Fuego griego" -  Adrienne Mayor

Aquest foc que cremava de cop i que no s’apagava, s’ha estudiat molt i tot i que no era tan letal com el de la sèrie, es creu que era una barreja líquida de nafta, sofre (molt inflamables) i d’amoníac, que aportava l’oxigen per anar-lo revifant. Els científics també creuen que l’efecte de combustió sobtada es produïa gràcies a l’efecte de la calç viva que, en contacte amb l’aigua, podia assolir altes temperatures i, com a qualsevol incendi químic, com més aigua s’hi afegia més s’escampava.

Fletxes enverinades

Amb aquesta prèvia, Adrienne Mayor, historiadora i folklorista clàssica, especialitzada en mites precientífics i tradicions orals que ha publicat llibres sobre les amazones, les guerres no convencionals, la roba enverinada o el cavall de Troia, s’ha abocat a la singularitat d’aquest projecte, proposant un llibre absolutament fascinant, ric i ple de saviesa, sense oblidar un punt d’humor carregat d’erudició. “Fuego griego” és la demostració que el present i el futur s’emmirallen en el passat encara que no sempre sigui obvi. Els atacs terroristes amb àntrax, les famoses armes de destrucció massiva, els enverinaments de dipòsits d’aigua, la guerra química, els gasos nerviosos no són en absolut invents contemporanis i el llibre s’encarrega d’analitzar-ho i de demostrar-ho.
Tota mena de verins aplicats a les puntes de les llances o de les fletxes, enverinament de pous o corrents d’aigua, menjar contaminat, substàncies hipnòtiques o armes zoològiques són els precedents documentats d’aquesta manera subtil i letal de plantejar la guerra. Mayor planteja un assaig divulgatiu que es llegeix amb la mateixa intensitat que una novel·la d’intriga. És, de fet, un sorprenent catàleg que demostra que la imaginació humana no té límits i que és capaç d’aprofitar tot allò que té al seu voltant, sigui animal, vegetal o mineral per convertir-ho en aliats perillosos i sovint mortals. Tot serveix a l’hora de guanyar la guerra, d’anorrear l’enemic sigui com sigui.

Foc grec

L’autora contraposa la realitat històrica amb els elements actuals però també planteja dilemes morals a l’hora d’utilitzar algunes d’aquestes matèries perilloses que ajuden a fonamentar la idea que els humans són la única espècie capaç de treballar conscientment en la seva pròpia autodestrucció a gran escala. En aquest sentit, la lectura de “Fuego griego” ens permet conèixer els verins que impregnaven les fletxes, les bombes d’argila farcides d’escorpins, vespes o xinxes, els escurçons convertits en material d’atac o la carronya utilitzada com un element de propagació de malalties.
Adrienne Mayor ens demostra que la guerra bruta no és una prerrogativa contemporània i que Babilonia, Grècia, Roma, Xina, Israel i una llarga llista de països i de cultures van treballar per aconseguir maneres pràctiques i no sempre obvies per poder destrossar l’enemic. I un altre dels atractius del llibre és precisament posar de manifest els mètodes per aconseguir aquests sistemes d’atac i de destrucció, copiats sovint d’altres enemics, iniciant així unes cadenes d’experimentació i de millora que no feien altra cosa que augmentar el potencial bèl·lic dels diferents exercits.

Adrienne Mayor

Mayor arrodoneix les brillants i amenes explicacions del llibre amb mapes, cronologies, imatges i tot un seguit de material complementari que enriqueix l’obra i que la converteix en un llibre sensacional i amb una gran capacitat d’obrir camins i de dibuixar rutes alternatives al coneixement històric.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El llibre de la selva”, conegut també com “El llibre de les terres verges”, és una de les peces més clàssiques i populars de Rudyard Kipling (Bombai 1865 – Londres 1936), el primer autor britànic que va rebre el Premi Nobel l’any 1907. Publicat l’any 1894, recollia les històries que l’autor havia publicat abans en diferents revistes i algunes d’elles amb il·lustracions del seu pare.

L'edició de Baula i Edelvives

És en realitat una col·lecció de relats d’animals amb alliçonament final, tot i que els primers 8 formen part d’una mateixa línia i la resta són totalment independents. L’adaptació que en va fer la factoria Disney li va donar projecció arreu però va desvirtuar el llibre original i la idea que en tenia l’autor.

La primera edició de "The Jungle Book"


Baula i Edelvives han publicat ara, en català i castellà, respectivament, una edició de luxe, molt cuidada i d’una gran bellesa que reuneix “El llibre de la selva” i “El segon llibre de la selva” en un únic volum, amb les il·lustracions d’Stuart Tresilian, les originals de John Lock Kipling i les imatges en color basades en les imatges de Tresilian. L'obra s’arrodoneix amb “El gat que anava sol”, un dels contes del llibre “Precisament així”, el pròleg de Katherine Rundell i “Sí”, el poema més famós de Kipling.


Una de les il·lustracions d'Stuart Tresilian

Mowgli, Baloo, Bagheera i Shere Khan reviuen de nou, en traducció de Jordi Vidal i Abel Carretero, aquestes meravelloses faules que, disfressades d’històries infantils van servir a Kipling per contraposar la bondat natural de l’home amb la idea contraria, que l’home és el principal depredador de l’home, per apuntar les referències colonials de l’època i també per a fer crítica social de temes com els nens salvatges que es van trobar a l’estat d’Uttar Pradesh, amb característiques feréstegues, menjant carn crua i amb actituds agressives i, en definitiva per exposar el xoc inevitable de dos mons contraris, de dues civilitzacions contradictòries i difícils de casar que ell mateix no acabava d’entendre en tota la seva magnitud.

Rudyard Kipling

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial asturiana Trea ha publicat “Cerca”, l’últim llibre d’Esther Zarraluki, una poeta barcelonina que escriu en castellà i que és una de les veus més interessants de la seva generació, tot i no publicar amb la freqüència que demanaríem la gent que ens vam deixar captivar un dia per la seva manera d’escriure i que no hem fet altra cosa que refermar aquesta fascinació llibre a llibre.
Va començar amb “Ahora, quizás el juego" (1982), “Cobalto” (1996), “Donde" (2006), amb el quaderns “El extraño” (2006), “Visitas" (2004), i “El fruto oscuro” (2005), per acabar amb el magnífic diàleg que va establir amb l’obra de l’escultor Jordi Roura a l’impressionant “Peces que duermen” (2012).

Cerca  – Esther Zarraluki

A “Cerca” Esther Zarraluki ens ofereix uns poemes emocionants, vius, en ocasions càlids però també feridors, amb aquella capacitat de burxar el lloc precís i fer-ho durant l’instant exacte, ni abans ni després. Llegir-los també és permetre que aquesta guineu que corre per la portada ens mossegui una mica el cor, la carn i l’ànima i ens obligui a fer-nos preguntes, a analitzar detalls, a fer-nos més humans, més oberts, a descobrir la poesia de la vida.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2000 Sabino Méndez, el guitarrista i compositor de Trogloditas, la banda de Loquillo, sorprenia tothom amb la publicació de “Corre, rocker”, la seva crònica personal dels anys 80 que Anagrama acaba de recuperar amb un pròleg de Carlos Zanón.
Els anys 80 van ser especials, únics i, sens dubte, irrepetibles. Una explosió de grups de tota mena, disposats a fer bons els postulats extrems de viure a tota velocitat i, si cal, morir jove. Bandes de tota mena i estil, punks, mods, heavys, rockabillys, pop i noms com Alaska i los Pegamoides, Radio Futura, Nikis, Siniestro Total, Nacha Pop, Burning, Los Ràpidos i, enmig de tota aquesta efervescència, Los Trogloditas amb Sabino Méndez com a cervell creador.


Corre, rocker – Sabino Méndez

Ell ho va viure en primera persona i, de fet, del seu geni pengen algunes de les cançons que es van convertir en himnes generacionals, en peces d’aquelles que perduren més enllà del temps i de les modes. D’entrada “Corre, rocker” té dos valors sòlids, d’una banda aquesta sinceritat que mostra Méndez a l’hora de recordar allò que va viure, sabent, és clar que la memòria és sempre voluble i compassiva amb qui la practica i també un estil literari ric i treballat que concedeix a la narració una doble intensitat, el contingut i la manera d’explicar-lo. Així doncs, realitat en primera línia i una mirada propera i literària que aporta una visió privilegiada d’una època són les virtuts d’aquesta història recuperada i, de fet esdevé una magnífica dissecció personal d’un temps convuls, mogut, trasbalsador que va capgirar la concepció de la música, del jovent i de la manera de concebre la vida del país.
No calia ser un virtuós per pujar a dalt d’un escenari, només tenir coses a dir i una manera mínimament especial de fer-ho. El jovent va deixar aflorar la part més canalla de la seva ànima mentre el rock i el pop, en totes les seves variants, es convertia en la banda sonora imprescindible d’una generació creativa i efervescent. Sabino Méndez ho explica a la perfecció. Val la pena recuperar aquesta crònica solvent i apassionada.



| Entrades anteriors