El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Han començat les vacances escolars. A l’horitzó tres mesos sense la rutina escolar, quasi 100 dies de festa i milers d’hores per omplir. L’editorial Terapias Verdes presenta una col·lecció de quaderns de lògica i matemàtiques dirigides a canalla de diferents edats. Publicats per Éditions Retz i traduïts per Tabita Peralta. Les novetats són “Juegos para sobresalir en cálculo” de Jean-Luc Caron i “Juegos de lògica”, de Christian Redouté, dirigits a la franja d’edat entre els 9 i els 11 anys i “Juegos para entrenar las operaciones matemáticas” i “50 adivinanzas para razonar bien”, adreçat a la mainada d’entre 7 i 9 anys.

“Juegos para sobresalir en cálculo” de Jean-Luc Caron

La idea central del projecte és convertir l’aprenentatge en un joc. Amb un format que barreja endevinalles, proves d’habilitat i reptes de tota mena, les matemàtiques i la lògica, l’objectiu de la col·lecció és aconseguir que aquests mesos de vacances no es converteixin en un pou negre i que la canalla recordi allò que ha estudiat durant el curs sense que l’aparença externa sigui la d’estar fent deures. La pressió dels ritmes quotidians desapareixen i cal trobar tota mena d’estratègies per evitar que la manca d’obligacions, la desídia i les mil temptacions de cada dia esdevinguin un enemic

“Juegos de lògica”, de Christian Redouté

D’aquesta manera, els reptes que plantegen els llibres d’aquesta col·lecció, (tot i que no tenen temporalitat marcada) a l’estiu agafen una volada especial i, de fet, posen a prova els coneixements, la intuïció i la capacitat per anar resolent problemes sense que això representi tenir la sensació de trobar-se davant d’una obligació. Estudiar amb regust de diversió.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Una de les línies de treball d’SD Edicions és el món de la cuina. Tres col·leccions com la sèrie “Productes de mercat”, tot un clàssic que repassa diferents productes les maneres de preparar-los, fet de manera senzilla i molt efectiva; la “Cuina per a nens” i també “Altres” on hi van a parar llibres d’aquesta temàtica però sense col·lecció concreta. Aquí podríem parla d’una mena de tàndem conceptual barrejant un llibre publicat fa uns anys “De pans de Catalunya”, de la periodista Annia Monreal i un de ben recent, “Raíces del vino natural. Un año de viña”, de la fotògrafa i somelier Clara Isamat.

De pans de Catalunya

Pa i vi, dos elements ancestrals, fonamentals, imprescindibles en la nostra cultura, en la nostra gastronomia i en les nostres tradicions. I els que ens presenta SD són dos treballs sòlids i impecables que ens donen una meravellosa panoràmica d’una realitat que ha canviat força i que ho ha fet d’una manera paradoxal, mirant enrere, recuperant els antics mètodes i tornant als orígens com a paradigma de la qualitat i les coses ben fetes.
“De pans per Catalunya” és un treball interessant i peculiar. La periodista Ànnia Monreal, responsable del blog “Pa, tomata i xocolata”, és una panarra declarada (ho va deixar ben clar al blog “Breadbites”) i, de fet el pa és un dels eixos del seu treball.

Raíces del vino natural. Un año de viña

El llibre ens situa molt bé, oferint una visió històrica molt posada al dia, parlant de la tradició, de l’actualitat i de la recuperació i utilització habitual de les antigues fórmules, d’aquesta herència ancestral que en alguns casos ha passat de pares a fills i que, en d’altres és el fruit d’una investigació i d’una recerca intensa. Sigui com sigui, el cert és que Monreal ens marca la pauta dels nous corrents, d’una manera de treballar que juga a adaptar els clàssics i a fer-los actuals. Els nous forners, ja sigui per herència o per vocació, representen una insòlita, necessària i engrescadora renovació del sector, un sector que ha sabut vèncer moltes dificultats i un grapat d’estigmes i imposar-se a base d’oferir qualitat i emoció a parts iguals.
“De pans per Catalunya” és un potent mostrari que ens permet descobrir forns, forners, tècniques i tot allò que envolta la fabricació del pa de qualitat, seguint tot el camí, des de com s’escull, es planta i es conrea el gra fins a la creació final. La llenya, la farina, la manera d’amassar, tot té la seva importància i tot es decisiu a l’hora de bastir una realitat fantàstica.

Ànnia Monreal

De la seva banda, “Raíces del vino natural, un año de viña” és un altre treball fet des de la màxima intensitat, des del sentiment, del coneixement i de la passió. Clara Isamat Rivière és una fotògrafa amb vocació de somelier que arriba de ple a l’univers del vi després d’obrir un restaurant l’any 2005. Des d’aleshores la seva mirada s’ha dirigit amb molta atenció als productors que elaboren sense químics, sense intervenir en el procés de manera directa i significativa.
El que ha fet la Clara és dibuixar el perfil d’un any, la crònica, mes a mes, del pas de les estacions, dels treballs que es fan a la vinya o als cellers i personalitzant-ho tot en les persones que han fet del vi natural una manera de viure. Són 27 cellers de tot l’estat que miren de bellugar-se sense utilitzar elements artificials o aliens als procediments cent per cent naturals. La lectura del llibre ens dona una magnífica i bella panoràmica de la vida de cada dia però també detalls d’un aspecte molt menys tangible i molt menys quantificable, la passió que els homes i dones que hi ha al capdavant d’aquestes empreses aboquen a la seva feina, convertint-la en una cosa molt, molt especial.

Clara Isamat

El concepte “cultura del vi”, aquí agafa una dimensió més real, molt més complexa i sòlida. De fet la Clara obre un univers, una més que probable línia de futur que està destina a créixer, a guanyar mercat i a aconseguir que a mida que augmenti la formació dels consumidors, el paper i el protagonisme d’aquests cellers “naturals” sigui cada vegada més ampli i interessant.
I pel que fa als aspectes més formals, SD ha aconseguit dos llibres d’una gran bellesa, d’un format singular i d’una estètica que captiva, dos llibres que poden ser una fita en qualsevol biblioteca. El pa i el vi, de costat, en una magnífica aventura editorial.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ciència i bon humor acostumen a ser dos conceptes que quasi mai van junts. Les investigacions científiques s’associen quasi sempre a qüestions serioses que s’han de tractat amb rigor i professionalitat i que no permeten en absolut la broma, com si un somriure fos una banalització intolerable de la profunditat dels conceptes tractats.

"El cerebro idiota" - Dean Burnett

El neurocientífic Dean Burnett, professor de la Universitat de Cardiff té una visió ben diferent d’aquesta manera de fer i la demostra al llibre “El cerebro idiota” que ha publicat Temas de Hoy.
El rerefons és demostrar, amb imaginació i força sentit de l’humor, que el cervell, aquesta estructura evolucionada i perfecta, ens juga sovint males passades. I no es tracta de patologies o deficiències físiques o psíquiques, en absolut. De vegades la cosa grinyola i Burnett mira de fer-ne entenedors els motius.
La base del funcionament del cervell humà és purament reptilià i contra els que pugui semblar, la seva funció bàsica és la d’adaptar-se a qualsevol situació per tal d’aconseguir la supervivència per damunt de qualsevol altra qüestió. Seria un contrasentit aconseguir ser un animal intel·ligent i, per contra, morir-se de gana per no tenir en compte que existeix la gana i que cal menjar.

Dean Burnett

Així doncs, si ens despertem a mitja nit, veiem una ombra i la primera reacció és creure que ha entrar algú a robar, no és un desgavell, el cervell està preparat per alertar del perill i abans pensarà que és un intrús que no pas l’abric que hi ha penjat a l’habitació. És millor tenir por que un excés de confiança. El mateix passa quan tenim un ensurt motivat per un soroll inesperat que acaba sent innocent. La primera reacció després que el cervell processi la informació de manera molt, molt ràpida és l’avís d’alerta en forma de sotrac, fent que el cos es posi en tensió i estigui preparat per fugir o per plantar cara.
Burnett va explicant diferents casos, mostrant un sentit de l’humor sa i còmplice que ajuda força a entendre les seves teories i que les fa molt properes i gens carregoses que, de fet, és una de les grans bases de la ciència, resultar propera.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Alessandro Marzo Magno és venecià i això em fa l’efecte que ja és una mena de segell de qualitat, un distintiu diferenciador. No ho sé, potser per la fascinació que sempre he sentit per La Sereníssima fa que llegir un venecià parlant de Venècia sigui, d’entrada, una promesa de plaer.

"Los primeros editores" - Alessandro Marzo Magno

Més enllà de les consideracions sentimentals, el cert és que es va criar i va estudiar a Venècia, va sentir a la pell la salabror de la llacuna i dels canals i va jugar entre la singularitat d’unes pedres il·lustres molt abans que la garra del turisme l’envaís amb més força i efectivitat que qualsevol dels atacs que la ciutat va patir al llarg de la seva densa història. De fet es va llicenciar precisament en Història de Venècia i, tot i que ara viu i treballa entre Milà i Trieste, manté aquesta visió del món que, molt probablement només es pot tenir si has nascut en un lloc com Venècia.
Alessandro Marzo Magno va treballar de periodista però ben aviat els seus orígens, la seva condició i la seva saviesa el van portar cap a la literatura. Partint d’una idea molt clara, bàsica però gens trivial, anar-hi, veure-ho i informar ja atresora 15 títols com “La guerra dei dieci anni. Jugoslavia 1991-2001”, “La carrozza di Venezia. Storia della gondola”, “Rapidi e invisibili. Storie di sommergibili”, “L’invenzione dei soldi. Quando la finanza parlava italiano”, “Il genio del gusto. Come il mangiare italiano ha conquistato il mondo”, “Serenissime. Le donne illustri di venezia dal medioveo a oggi” o “L’alba dei libri. Quando Venezia ha fatto leggere il mondo”, publicat l’any 2012 a l’editorial Garzanti i que ara acaba de publicar en castellà Malpaso en traducció de Marilena de Chiara i amb el títol de “Los primeros editores”.

Una de les edicions d'Aldo Manuzio

Al segle XVI, només hi havia 3 ciutats a Europa amb més de més 150.000 habitants, Venècia, París i Nàpols i la Ciutat dels Canals era d’un dels epicentres del comerç del poder i de la vida abocada a l’exterior. El carrer Mercerie, el que va del Pont de Rialto a la plaça de Sant Marc, l’ocupaven desenes de llibreries, tot i que en aquell tempos les llibreries eren una mena d’híbrid entre botiga i editorial on els llibretes eren els responsables directes dels plecs que s’hi venien (en moltes llengües) i també de les enquadernacions a mida del client.

Gravat amb una impremta del segle XV

I en aquest context segur que us sorprendrien les preguntes que es deriven de la lectura d’aquest estudi d’Alessandro Marzo. On es va imprimir el primer Alcorà en àrab? I el primer Talmud? On es van comercialitzar els primers llibres en grec, armeni i ciríl·lic? On es van vendre els primers llibres de butxaca i els primers grans best sellers? I els llibres pornogràfics? La resposta és una i sempre la mateixa: a Venècia. La Sereníssima era una veritable estructura multinacional capaç de preparar, imprimir i comercialitzar un gran percentatge de tots els llibres que circulaven pel món. Els clients, rics, nobles o modestos, encarregaven tota mena llibres, de les temàtiques més variades i amb formats clàssics o especials i Aldo Manuzio, el rei dels impressors, l’home que va modernitzar el negoci i va convertir els antics artesans en editorials modernes, imprimia i venia clàssics grecs i llatins, incorporava cursives, el sistema de puntuació grec vulgar que avui coneixem (coma, punt, punt i coma, accent, apòstrof) i, en definitiva, revolucionava el sector i creava escola. Ell va ser l’artífex d’una obra mestra, “El Somni de Polífilo”, de Francesco Colonna i un dels més grans èxits de vendes, “El cortesà”, de Baldassare Castiglione, que es va convertir en una peça de culte entre la noblesa europea.

Alessandro Marzo Magno

Aquest concepte de negoci, avançat al seu temps i un dels primers paradigmes de la moderna industrialització, va convertir Venècia en una ciutat d’obligada centralitat. De fet hi ha historiadors que xifren en 35 milions els exemplars que van sortir de les impremtes venecianes al llarg del segle XVI, una xifra que probablement envejarien molts editors contemporanis i moltes capitals editorials.
Alessandro Marzo Magno ha fet un llibre preciós, savi, delicat, divertit, erudit i que es llegeix amb passió i cobdícia i Malpaso l’ha publicat amb un format preciós, contundent, quasi solemne. El conjunt és un llibre que captiva, que enganxa, que fascina i que es recorda. Un llibre de llibres que és un gran llibre.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Gigamesh, l’editorial sorgida al recer de la famosa llibreria barcelonina del mateix nom, s’estrena com a editora de còmics i recupera una peça mítica del còmic local amb vocació i projecció internacional, el “Fanhunter. Drácula”, de Cels Piñol i Chema Pamundi que enceta la col·lecció GIgamesh Excelsior, ara que es compleixen els 25 anys de la seva aparició al mercat en auotoedició.
El còmic, una autèntica icona reverenciada i demanada pels fans i pels col·leccionistes de la sèrie, s’ha dibuixat de nou, mantenint l’esperit original i s’ha publicat en un nou format. Es va presentar durant la passada edició del Saló del Còmic de Barcelona i, a més de representar l’entrada de Gigamesg en l’univers del còmic també es lliga a una altra fita, la primera vegada que el Festival de cinema de Sitges inclou el còmic en la secció de llibres oficials.

 "Fanhunter: Drácula" – Cels Piñol / Chema Pamundi

“Fanhunter: Drácula” és la història d’un ex llibreter boig, Alejo Cuervo (l’editor de Gigamesh) que es creu posseït per l’esperit de l’escriptor Philip K. Dick, ha decidit autoerigir-se Papa i prohibir qualsevol manifestació d’oci, cultura i subcultura. Res de llibres, de còmics, de vídeojocs per tal d’aconseguir que la població s’avorreixi de manera sobirana i d’aquesta manera resulti més fàcil de manipular.
Per tal de fer realitat les seves idees s’envolta de tropes de fanhunters i macutes que lluiten contra la Resistència, fans desordenats que lluiten amb la millor arma que tenen, el seu friquisme radical i que, en aquesta ocasió es mouen precisament pel Festival de Sitges.
Tot un clàssic recuperat, una obra de culte que fa justícia històrica a una meravellosa nissaga de personatges amb l’inconfusible segell Piñol.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Yannick Garcia és l’encarregat de traduir la primera novel·la d’Olivier Bourdeaut, “Esperant mister Bojangles”, que publica Salamandra i que arriba amb l’aval d’un èxit espectacular de crítica i de públic a França i d’un grapat de premis com el RTL-Lire, el Roman France Telévisions o el Prix de l’Académie littéraire de Bretagne, entre d’altres.

"Esperant mister Bojangles" - Olivier Bourdeaut

L’Olivier, nascut a Nantes l’any 1980 va fer tota mena d’oficis com recollir escames de sal o de lampista abans de decidir-se a escriure aquest llibre que s’ha convertit en tot un fenomen literari a França.
És una història de les que van al cor dels lectors sensibles, amb un peculiar sentit de l’humor present al llarg de tot el llibre. Hi ha també melangia, enyor i un camí que acaba convertint una aparent sensació de banalitat inicial en sentiments molt més sòlids i profunds.

Olivier Bourdeaut (Foto. Institut Français)

I com a fil conductor, el record, simbolitzat pel moment magnètic que dóna nom al llibre, quan una parella enamorada i excèntrica es posa a ballar al ritme del “Mr Bojangles” de Nina Simone davant la mirada del seu fill. A partir d’aquí, la memòria es converteix en un bon guia a través d’un univers que, tot i ser molt personal, té la gran virtut de convertir-se en universal. Molta imaginació, delicadesa, lirisme, màgia narrativa, un punt de cinisme que no arriba a ferir i el dibuix d’un món únic i especial i una cascada de fets, de vivències, de petits o grans enyors que conviden a entrar-hi sense prejudicis ni prevencions.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Copons i Liliana Fortuny s’han convertit en una sòlida i perfecta màquina de fabricar monstres. La gran efectivitat del seu treball i la qualitat i la imaginació que demostren els ha convertit en una mena de dualitat, en una doble personalitat, en un subjecte global que perd les identitats personals per guanyar-ne una de conjunta que es manifesta amb tota la seva magnitud i a un ritme endimoniat.

"El salt del temps" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

L’èxit clamorós de la seva tropa, l’Agus Pianola i una complexa col·lecció de monstres fa que les aventures creades per Copons/Fortuny es succeeixin sense descans i ara precisament Combel n’acaba de publicar una de nova, la vuitena, “El salt del temps”, una incursió que fa referència a un dels temes clàssics de la literatura de totes les èpoques, els salts temporals, la possibilitat de viatjar al passat o al futur i que ho fa amb l’estil que el Jaume i la Liliana han convertit en autèntica marca de la casa, històries emocionants, divertides, amb un gran sentit de l’humor i constants incursions i referències als clàssics de la literatura o de la cultura popular dels últims anys. De fet, després de llegir qualsevol dels llibres de la sèrie, s’entén a la perfecció que s’hagin convertit en un èxit. Són divertides, emocionants, enriquidores, simpàtiques, amb picades d’ullet a la literatura, a la música, a la vida, sense dogmatismes, amb gresca i aquell necessari punt de bogeria rebel absolutament imprescindible.

"Activijocs monstruosos" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

Però aquesta vegada, a més, la família creix “fora de catàleg”. Ja ho van fer amb “Sant Jordi de les Galàxies”, una aventura especial que trencava amb la cronologia de les aventures habituals i ara hi tornen amb “Activijocs monstruosos”, una proposta que igual que les operacions bikini, l’orxata de xufa, les bermudes, les pilotes de la Nivea i la samarreta imperi vista, té regust d’estiu, de fer alguna cosa però amb l’esperit del “dolce far niente”, d’allò de treballar divertint-se, de matar el temps sense pressa. Es tracta d’un magnífic volum on els personatges habituals de la sèrie plantegen un seguit de proves, jocs i activitats, amb diferents nivells de dificultat i cobrint un espectre molt ampli i variat que, segur mantindrà els fidels seguidors entretinguts durant tot l’estiu i canviant les activitats de vacances per aquests “Activijocs monstruosos” que, s’ha de dir, no són precisament fàcils i això vol dir que garanteixen moments d’alta intensitat. I, en el pitjor dels casos, al final trobarem les pàgines de solucions que ens permetran veure-ho tot clar encara que sigui amb una mica de trampa.
Són tres anys de feina, amb deu títols publicats i la traducció a 10 llengües, una fita important que progressa a bon ritme i que demostra que Jaume Copons i Liliana Fortuny han aconseguit unificar dues maneres de treballar i transformar-les en una estructura magnífica que sembla tenir corda llarga.

Jaumes i Lilianes a dojo

I tot i que no em puc “xivar”, aviat, molt aviat, a finals de juny, aquesta parella magnífica té a punt una nova sorpresa, un nou salt endavant que s’escapa del paper i que captivarà els seguidors d’aquest univers monstruós. Mantingueu-vos atents a tot el que passi a can Monstre. I ja sabeu que la “via oficial” és la pàgina Agus i els monstres.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de Déu Prats té una llarga trajectòria com a autor i sovint s’ha deixat temptar pels mons que s’allunyen de la realitat i el pragmatisme. Mites, llegendes, llocs i situacions inquietants han format sovint part de la seva literatura. Ara ha fet un pas més i gràcies a Comanegra i les magnífiques il·lustracions de Maria Padilla ha donat forma a “El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya”.

"El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya", de Joan de Déu Prats i Maria Padilla

La matèria primera són els contes populars, les llegendes, les rondalles i les històries que s’explicaven a la vora del foc. Moltes històries lligades al bosc, a la natura i a l’etnografia tenen com a protagonistes personatges fantàstics que poden ser espurnes entremaliades o autèntics éssers malignes i pertorbadors. Ara bé, del que no hi ha dubte és de la riquesa de personatges fantàstics que atresora l’imaginari català i Prats ho demostra fent un recorregut pel país i fa el retratat detallat d’elements més o menys coneguts, perillosos o entranyables com els gegants, el Pardinot, el Nonell, les Dones d’Aigua, els Nyítols, els Golluts, els Gambutzins, el Tamarro, el Papu, lo Marraco o el Peix Nicolau.

Donespeix

El llibre és una magnífica mostra de treball editorial d’alta intensitat. Els textos de Prats, bells, documentats, erudits i sorprenents, es complementen a la perfecció amb les il·lustracions de la Maria, didàctiques, màgiques, fascinants, i també inquietants i tot aplegat amb una edició acurada i luxosa que converteixen l’obra en una d’aquelles peces que cal tenir. Una fabulosa manera d’enfrontar-se a totes les pors ancestrals de la nostra cultura i arribar a aconseguir que, en algun moment concret, resultin simpàtiques i quasi familiars.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora francesa Delphine de Vigan, guanyadora de premis com el Prix des Libraires i el Goncourt des Lycéens, va debutar amb “Els dies sense fam”, una història d’inspiració autobiogràfica que abordava el problema de l’anorèxia. Després vindrien peces com “No i jo”, amb els problemes d’una jove superdotada i ara Anagrama i Edicions 62 han publicat “Basada en hechos reales”, una història que força un punt més els límits que hi ha entre la realitat i la ficció.

"Basada en hechos reales" - Delphine de Vigan

La protagonista es diu com ella, és escriptora, té alguns trets biogràfics comuns i no acaba de resultar del tot clar que sigui una història autobiogràfica tal i com manen els cànons i així aconsegueix crear una estructura que fuig de tot el que et post esperar. Fa l’efecte que, més que parlar d’ella mateixa ha construït un clon, una mena de replicant propi que li serveixi per enfrontar-se al món i per anar plantejant els seus dubtes íntims més fonamentals des d’una posició pràctica i allunyada d’observadora interessada.
I el dubte acaba sent precisament aquest, on s’ha de marcar la línia de separació entre les coses reals i les fictícies? L’autora ha declarat que ella és una part de les inspiracions del llibre però no del tot. El joc és agafar una part de la realitat i barrejar-hi opinions i pensaments que la gent té d’ella, coses que saben o coses que creuen saber, veritats que no ho són tant, mentides que potser s’acaben acostant a la precisió i acabar-ho salpebrant amb una estructurada dosi de ficció.
El conjunt és una sàvia i perversa barreja d’elements d’una banda i altra de la realitat que persegueix l’objectiu de submergir el lector en un univers on els topalls no es mostren sempre amb tota la claredat necessària per arribar a discernir allò que és real i allò que és inventat.

Delphine de Vigan (Foto:RTL)

De fet, amb Delphine de Vigan plou sobre mullat, ja que bona part de la seva obra s’ha mogut en aquest territori relliscós i perillós que deriva entre la realitat i la ficció i l’exemple més recent va ser la seva anterior novel·la “Nada se opone a la noche”, que va utilitzar com una via ideal per tal de donar sortida a les emocions derivades del fet que la seva pròpia mare, que era bipolar, es va suïcidar. La novel·la narrava aquest suïcidi i també li servia per anar reconstruint la seva vida quasi com si fos una investigació criminal, però li va representar la irritació d’alguns sectors familiars.
Aquesta novel·la explica la història d’una escriptora que treballa com a negre editorial fent autobiografies de personatges famosos i es belluga per temes com el concepte de doble, la relació entre lectors i escriptors més enllà de la lectura dels llibres, la fascinació una mica morbosa que generen les històries basades en fets reals i la necessitat d’algunes persones d’espiar i, en certa manera, viure, les vides alienes.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta barceloní Santiago Montobbio atresora una curiosa història. Nascut l’any 1966 va publicar el primer llibre, “Hospital de inocentes” l’any 1989. Després de 20 anys de silenci, l’any 2009 va tornar a escriure poesia i, de fet ho va fer com si la seva intenció fos recuperar el temps perdut i, amb la complicitat de l’editorial El Bardo va publicar una tetralogia formada per “La poesía es un fondo de agua marina”, “Los soles por las noches esparcidos”, “Hasta el final camina el canto” i “Sobre el cielo imposible”, quasi una mena de dietari poètic format per 942 poemes.

"La lucidez del alba desvelada"- Santiago Montobbio

Ara, quasi sense marge pel descans, acaba de publicar “La lucidez del alba desvelada”, un llibre escrit entre el 2010 i el 2012 i que, en certa manera vindria a ser una continuació dels quatre llibres anteriors però, en aquest cas concret, hi ha un element diferencial que fa que el volum tingui una mirada especial, l’amor.

Santiago Montobbio (Foto: Anna Xalabarder)

El descobriment de l’amor, l’emoció d’una vida que barreja passió i cultura, la solidificació del sentiment i, finalment, la pèrdua, un treball que Montobbio aborda amb aquest deliri exagerat, amb aquesta torrentada d’emocions, de moments, de percepcions i de sentiment que fa que la lectura dels seus llibres sigui semblant al curs d’un riu viscut en temps real, deixant-lo fluir sense traves ni subterfugis. “Las palabras siempre son vida, y la encierran y sentencian. La ahondan y alegran, y hacen cierta, verdadera. Como un paisaje


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats