El Blog de Jordi Cervera

04/06/2008: El mestre Carbó

Categoria: Narrativa
Escrit per: Jordi Cervera
Una queixa ancestral i, tal i com està el pati, de difícil solució, la poca visibilitat que té la literatura infantil i juvenil en el conjunt de l’aparador mediàtic, malgrat la condició formativa i de gestió de futur que atresora.
Els llibres dirigits a aquest segment de públic són, sens dubte (només cal fer una ullada a la pàgina de crèdits) els més reeditats i, a més, un bon grup d’autors del gènere viuen de la seva feina, cosa que no passa de manera tan habitual amb els que es dediquen a la literatura adulta.
Doncs bé, el gènere també té els seus mestres i els seus mites i un dels més grans és Joaquim Carbó.

Joaquim Carbó

No amagaré ara la meva devoció absoluta pel Quim, la seva obra i, sobretot, la seva persona, cosa que no desvirtua en absolut el fet que sigui tot un referent.
En qualsevol cultura menys estúpida que la nostra, més preocupada per mirar-se el melic, per discutir de bajanades, per fer foc d’encenalls i per donar la culpa als “enemics” que per treballar amb qualitat i ganes, un escriptor con Joaquim Carbó, amb el seu currículum, els seus èxits i la seva qualitat, seria un mite reverenciat, un supervendes mediàtic i, qui sap, potser tindria carrers, places, avingudes i jornades d’estudi amb el seu nom.

Joaquim Carbó celebrant els 70 anys

Per sort a ell aquestes coses no li afecten gens i segueix als seus (si no em falla la matemàtica) 76 anys, treballant amb la mateixa energia, la mateixa vitalitat, el mateix rigor i la mateixa qualitat de sempre.
L’últim lliurament el trobareu a Cruïlla. Es diu El gos de la masia i recupera la Meritxell i el Marc, protagonistes d’altres llibres seus.

Joaquim Carbó - El gos de la masia

Al final, torna la calma. No es pot dir que ara siguin més savis que abans, però sí que tot el que s’han dit els ha fet pensar i riure. Què és pot esperar més d’una conversa?
Llavors, quan els dos germans s’adonen que és l’hora d’un programa de dibuixos animats que els agrada molt, els pares no tenen cap inconvenient a engegar la televisió. Així passen tots plegats una estona més.


No tingueu vergonya. A més de regalar-lo als petits de la família, llegiu-lo. És tot un exercici de reverència al mestre. S’ho mereix i val la pena.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

22/10/2007: El cap de la banda

Categoria: Narrativa
Escrit per: Jordi Cervera
Bien
El hombre que ha de morir ya está dentro.
No sospecha nada. Más bien le embelesa el viejo lugar, quizás cargado de recuerdos.
-Mira los estucados del techo –susurra a su acompañante-; son adornos hechos a mano que ya nadie hace. Mira los cristales tratados con ácido que se han conservado cien años. Mira las marcas en la pared, es donde estaban los espejos.
El hombre que ha de morir mira y mira como si la voz le acompañase. El hombre que ha de morir no ha visitado museos, pero la voz parece la de una guía. “Hay que ver el cuarto de baño. Ya no tiene grifería, pero milagrosamente aún conserva intacta una cerámica de Manises”.
El hombre que ha de morir sigue sin sospechar nada.


Francisco González Ledesma - Una novela de barrio

Aquesta és l’arrencada de Una novela de barrio, la nova aventura de l’inspector Méndez que va guanyar la primera edició del Premi Internacional de novel•la negra RBA, dotat amb 125.000 euros (el més important del món en gènere negre) i concedit per un jurat format per Soledad Puértolas, Suso de Toro, Lorenzo Silva, Antonio Lozano i Anik Lapointe.
Francisco González Ledesma viu un any d’or amb l’èxit aconseguit per La ciutat sense temps, la novel•la publicada amb el pseudònim d’Enrique Moriel que, per cert, tindrà continuïtat, la reedició dels seus llibres antics i aquest premi que li reconeix molts anys de treball abnegat i el referma en aquest paper de degà de la novel•la de lladres i serenos de casa nostra.

Francisco González Ledesma

Merescut, sens dubte, perquè González Ledesma és gran entre els grans, tan a nivell literari com personal i humà, però el que costa de creure és això de l’anonimat i la sorpresa del jurat quan la història la protagonitza un personatge que ja ha aparegut abans en sis novel•les. Coses del màrqueting literari. Sigui com sigui, enhorabona al “cap de la banda”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

24/01/2007: Alliberar gnoms

Categoria: Narrativa
Escrit per: Jordi Cervera
24-01-07 dimecres

La vida acaba sent un grapat de petites sensacions que s'acumulen al cervell i a la pell i que van fent aquella crosta agradable que ens salva del no-res, de la foscor absoluta, de morir en un bàlsam gris i sense substància. I, qui sap, tothom intenta trobar aquell fil que el faci lliure, que li doni ales com canta l’anunci del Red Bull, que li permeti volar i mirar-se el món a vol d’ocell, un punt de vista que, no ens enganyem, ens regala una llibertat i una autonomia que el viure de cada dia s’entesta a robar-nos, delicte sense pena, a cada instant.
Potser per aquest motiu les empreses editorials també intenten cridar l’atenció dels periodistes amb propostes que persegueixen capturar minuts de ràdio, conquerir línies de diari, llimar el difícil equilibri entre coneixement i vendes però que, de tan en tan, també pot ser que sense voler-ho, s’acabin convertint en un obsequi, en un petit moment d’abandó i deliri que no faci altra cosa que regalar somnis i temps, dues coses de les que cada dia anem més mancats. I pel mig, de vegades, i sempre que aconsegueixis superar aquella estranya frontera que marca la feina, els minuts apressats i urgents, s’hi poden fer descobertes emocionants, troballes gratificants.
L’editorial La Magrana, disposada a donar un nou rumb al segell, a retornar-li l’esplendor i el rigor que va tenir en mans de Carles Jordi Guardiola, ha fitxat una editora jove, l’Isabel Obiols que intenta fidelitzar autors i crear segell. En aquesta línia de treball, un dels escriptors de la nova escuderia és Jordi de Manuel, que podeu trobar a http://www.webpersonal.net/jordidemanuel/.
El Jordi és un d’aquests autors que fins ara s’ha mogut per premis d’aquests lliures de sospita i que, a més, permeten guanyar alguns euros i, sobretot, la publicació de l’obra. Tocat per la literatura de gènere (ciència ficció i negra) és, sens dubte, un gran valor de la literatura catalana, un escriptor que si aconsegueix una editorial (que pot ser perfectament La Magrana) que aposti fort per ell, està cridat a ser un dels grans i a donar molta matèria per anar parlant i llegint.
És humil, savi, abocat amb l’ànima a la feina que fa, obert als lectors, gens estrella i, sobretot, capaç d’escriure amb un rigor, una precisió i una finor envejables. No li perdeu la pista. I ja que hi som, tot això que explico és fruit de l’excursió a Collserola que ens va proporcionar l’editorial per dinar a la Masia Can Borrell i, de pas presentar El raptor de gnoms, la darrera novel•la del Jordi.
Arrencant d’aquest corrent internacional que allibera gnoms de jardí pel bosc, la novel•la és una demostració de la manera de fer de l’autor. El protagonista allibera 12 gnoms i el Jordi ha fet el recorregut documentat pels llocs de Collserola on s’havien de deixar. De fet el dinar es va acabar amb l’alliberament del gnom Mag (de Magrana, és clar) sota l’escletxa d’un arbre. A banda de les intrigues de la novel•la, no us perdeu les descripcions del paisatge, la delicadesa i el coneixement amb que descriu el meravellós univers vegetal que tenim a tocar i que sovint ens resulta tan llunyà.
Però el que és important de veritat és la possibilitat de veure-ho tot com un trencament. És aprofitar un cita que, inicialment és de feina, per convertir-la en una oportunitat per estirar el temps, per parlar, per veure i sentir els companys i, sobretot, per escoltar les explicacions de l’autor, carregades de vida i de passió, amb tota la capacitat intacta per despertar la imaginació i el deliri del pensament, per estimar les coses que es toquen i les que s’imaginen, per fer venir ganes d’entrar el una història. Qui sap, potser aquest és un dels motius que separa els escriptors de la resta, l’habilitat de fer fluir el desig i la necessitat, de convertir-te en còmplice d’una cosa que, en principi et resulta aliena i que, malgrat tot, aconsegueix fascinar-te.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


|

Enllaços patrocinats