El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
La poeta de Tortosa Zoraida Burgos ha estat enguany l’escollida per crear el poema que ha de ser l’eix central del Dia Mundial de la Poesia que se celebra el dia 21 de març i que organitzen la Institució de les Lletres Catalanes i la Unesco.

Dia Mundial de la Poesia

Es diu Només la veu i formarà part d’un fulletó traduït a 20 llengues:

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Nomes la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Nomes la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Nomes la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
Aquest poema d’avui del llibre On he deixat les claus és una molt bona opció per redescobrir el ritme i la capacitat de jugar amb les paraules de J.V. Foix.

el poeta Foix

EL MEU PAÍS ÉS UN ROC...

A l’estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s’ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M’acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d’una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l’orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l’obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l’hort furtiu,
Molls del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l’alba m’aroma
Amb clarors de l’ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l’oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.


Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
J.V. Foix. 25 anys sense la seva presència física però gaudint per sempre més de la potència de les seves paraules, de la seva capacitat d’experimentació, de la seva curiositat, del seu art.

J.V. Foix

EL DIFÍCIL ENCONTRE

Ets i no ets, i visc del propi engany,
Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
Miro el florir de l’impossible tany
I el nom que et dius damunt la vasta sorra.

Per calls perduts i en pregones garites
Cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades
Clamo combat, i adjuro un contrincant,
I en mortes fonts enyoro ocells i fades
O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

En vall ventós, entre fòssils i nacres,
Em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
L’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

En les remors de la nit, per les platges,
Adoro el Res en múltiples imatges.

Calella de Palafrugell, juny de 1939


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
25 anys sense Foix podria ser el motiu que guia aquest record, però n’hi ha molts d’altres i es poden descobrir només llegint els seus poemes. Una nova aproximació al llibre On he deixat les claus.

J.V. Foix l'any 1913

ESCORÇ DE L’ALTRE PAISATGE

Cerco el no-re en pregones illes
Sense contorn ni ajust de milles,
I entre ombra i nacre el nou costum;
En mar celeste obro conquilles
De rou i llum.

D’iris i nuus perfilo imatges,
I en la claror de blancs paratges
Escolto sons i veus d’Enlloc;
Els troncs perduts són personatges
I entre ells em moc.


Cullo els safirs en mar ufana
Quan a sol ple la tramuntana
S’empereseix en planell clos;
A l’or pallós d’una cabana
Germina un cos.
¿Seré pastor d’ampla devesa
O mariner en la nit encesa?
Quina deessa omple la vall?
Pertot batega sa nuesa
D’heura i corall.
Oh dia etern, eterna calma:
Pel clar vinyet o en fosca balma
Topo amb mi sol que só l’Absent.
D’algues i sals, blavors i palma
Faig pensament.

Calella de Palafrugell, juny de 1939


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
Parlar de J.V. Foix és també fer-ho d’un dels seus poemes més conegut, potser el que fins i tot la gent que no coneix l’obra de l’escriptor seria capaç d’identificar sense gaires problemes. Pertany a On he deixat les claus.

J.V Foix l'any 1984

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.


Abril de 1939


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
A casa nostra som poc generosos amb el record dels mestres, per això aquest any en aquestes pàgines apareix sovint un dels més grans, el poeta de Sarrià, J.V. Foix. Aquest poema és del llibre On he deixat les claus.

J.V. Foix l'any 1908

EL TRANSEÜNT I LA SEVA MEMÒRIA

Rosa en negrors mig oberta,
Palma en la via deserta,
Mar en captiu horitzó;
Penso de nou la figura
I del voler faig usura:
Si tu vas ésser, jo só.
Brosta encesa en tarda morta,
Truc d’embriac a la porta,
Crit amorós dins la nit;
Vull recobrar la paraula
Però el mot se’m torna faula
I em ressona buit el pit.
Estel vençut a prima alba,
Cor d’infants a l’hora malva,
Violetes en esqueix;
Oblido el nom i la cambra,
I segueixo rutes d’ambre
Ignorat de mi mateix.

Maig de 1936



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
Seguim mantenint viu el llegat poètic de J.V.Foix en aquest any d’aniversari. Del llibre On he deixat les claus, aquest D’ON VINC NI SÉ.

J.V. Foix l'any 1914

D’ON VINC, NI SÉ

D’on vinc, ni sé; però la llum s’agleva
Darrere el port, amb frescors d’atzerola,
En un foscant de veus i de campanes
—Quan brosta el cant a la sal de les portes
I l’insubmís desfibra el lli del llibre.
Un mariner d’ulls clars salva les ombres
Del mur del son, i es perd, amb fressa d’aigües,
Per l’antigor d’una vila d’emblemes.
Ni on vaig, no sé. No só eslau, ni semita;
A l’altra mar les estrelles esquiven
La nit total, i, a la deserta riba,
L’arbre és un clam de blancors despullades.
Cremen els vents la brossalla de l’hora,
I ja una veu m’assenyala el navili
Al moll extrem, amb silencis croates
I adéus d’oblit en un congost de cordes.
I quan salpem, i els gavians s’ajoquen
Al grevolar d’un crepuscle d’exilis
—Sol i enyorat a les palles de proa—,
El foc i el gra fecunden les fronteres.


Trieste, abril de 1933


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació a la magnífica poesia de J.V.Foix. En aquesta ocasió entrem al llibre On he deixat les claus.

Foix l'any 1920

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA
I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR
ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT DARRERE UN
ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES
MANS DE RETALLS DE DIARIS

¿Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu:—Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.

—Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
—Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics han plegat,
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

—Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.

Setembre de 1942



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
Un nou tastet d’aquest magnífic dietari de J.V.Foix, Diari 1918

J.V Foix l'any 1927

Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m’ha dit que hi havia
guerra. He pres la meva arma, i l’home de la carota de gegant no em vol
deixar passar. En allargar-li tu una flor, havia desaparegut. Tu no li donaves,
però, una flor sinó la meva arma amb la qual m’hauria pogut occir.
¿On és l’arma? ¿On és la flor? A l’home de la carota de gegant l’he vist
avui penjat al portal de la Seu de Manresa fent una ganyota agònica. Però
al fons del gorg de les seves pupil•les t’he vist a tu amb la flor als llavis i
l’arma al braç. ¿Per què m’has deixat, Gertrudis?


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
J.V. Foix segueix sent un referent i aquest any, gràcies a la Fundació que vetlla per la seva obra i el seu record, us segueixo oferint una petita part del seu intens llegat poètic.
Un nou fragment d’aquest dietari d’alt voltatge literari Diari 1918. En aquesta ocasió un text dedicat a Carles Riba.

J.V. Foix l'any 1973 en una imatge de Francesc Català Roca
En percebre de lluny el meu rival que m’esperava, immòbil, a la platja,
he dubtat si era ell o el meu cavall o Gertrudis. En acostar-m’hi, m’he
adonat que era un fal•lus de pedra, gegantí, erigit en edats pretèrites. Cobria
amb la seva ombra mitja mar i duia gravada al sòcol una llegenda indesxifrable.
M’he acotat per a copiar-la, però al meu davant, badat en ple
sorral ardent, hi havia únicament el meu paraigua. Damunt la mar, sense
ombra de vaixell ni de núvol, suraven els guants enormes que calça el
monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans de la Ribera.

Per a Carles Riba



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats