El Blog de Jordi Cervera
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

03/03/2017: Patricia Cornellana

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació al gran gremi dels il•lustradors. En aquesta ocasió és Patricia Cornellana, una creadora nascuda l’any 1977 a Cerdanyola del Vallès. Segons explica, cansada d’anar sempre a Barcelona, va decidir anar-hi a viure, però es va oblidar la feina a Cerdanyola. Ara fa el camí al revés.
Com acostuma a passar la seva tendència a dibuixar li ve des de petita. Li agradaven els detalls, les petites coses, allò de fer encara més bonics els dibuixos. A partir d’aquí no ha parat d’estudiar i d’aprendre. Se sent còmoda treballant el collage, l’aquarel•la, els acrílics i el llapis.
Les seves il•lustracions són càlides, directes, plenes de matisos i tenen un punt de melangia divertida que fa que ràpidament et transmetin una sensació plena de complicitat, de proximitat. L’estil és sovint trencador, diferent, personal i força innovador, jugant amb el collage i les imatges per anar aprofundint en noves propostes gràfiques i estètiques.
Un dels seus projectes més recents és el llibre “El bicho”, una història que ha fet en col•laboració amb la narradora Anna Marcet que ha editat l’editorial Pròxima. Les dues es van conèixer en un curs de narració oral i allí va començar a germinar la llavor d’aquesta idea que, després de dos anys de treball, s’ha materialitzat en un llibre físic i també en un blog que explica i documenta amb tot detall tota la història.
Sigui com sigui, si us interessa la seva feina, hi ha moltes més coses i podeu trobar tots els detalls a la pàgina web de Patricia Cornellana, un univers carregat de futur i amb molts matisos per anar descobrint amb ganes i interès.

Patricia Cornellana. Il·lustració de "El Bicho"

Patricia Cornellana. Il·lustració del conte "Zzzzz"

Patricia Cornellana.

Gràcies, Patricia.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

16/01/2017: 10 anys del blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen 10 anys del naixement d’aquest blog. No tinc clar si és bo o dolent, si és positiu o negatiu però és una dècada parlant de llibres, d’autors, de llegir, d’escriure, de portar al món digital una passió absolutament analògica.

10 anys

Gràcies per ser-hi i per fer-ho possible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Al llarg dels últims anys Barcelona s’ha convertit en un destí de moda, en un indret viu que acull milions de visitants cada any i que genera tota mena d’informacions i d’emocions. Potser per això, responent a la crida dels directius de la prestigiosa firma de jocs de taula Devir, que buscaven una mirada imparcial i allunyada de la visceralitat que dóna la proximitat i el coneixement directe, els dissenyadors italians Marco Maggi i Francesco Nepitello, creadors entre d’altres de “Guerra del anillo”, acaben de presentar, després de tres anys de feina, “Barcelona. La Rosa de fuego”, un joc històric i especial que vol reflectir l’esperit d’una ciutat en procés de canvi, de transformació profunda en un període clau del passat de la capital catalana.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

Cauen les muralles, esclaten bombes, es basteixen nous equilibris, noves classes emergents, creix la revolució i s’estableix una lluita entre els que volen millorar personal i socialment i els que pugnen per defensar el seu nivell de vida.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Els elements de fusta

Un joc sense daus, per mirar de minimitzar al màxim la presència de l’atzar com un element decisori i situat a la segona meitat del segle XIX. L’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà prepara la nova ciutat, nascuda de l’enderrocament de les muralles i de l’obertura cap a el nou Eixample, colonitzant les ciutats i els pobles de la perifèria. Es consoliden noves fortunes i es comencen a construir edificis insòlits i trencadors mentre els moviments més reivindicatius i revolucionis s’estenen entre les classes obreres provocant tota mena de reaccions.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Les fitxes.

Agafant el plànol de la ciutat com un gran i sofisticat tauler d’escacs, Nepitello i Maggi han dibuixat un joc que funciona igual amb jugadors experimentats que amb un públic familiar que l’únic que busca és passar una bona estona amb un joc que, a més d’entretenir facilitat una meravellosa mirada història al passat. En aquesta línia, un dels grans encerts és que permet jugar-hi amb elevades dosis d’estratègia i d’habilitat i a també de manera molt més entretinguda i purament lúdica, buscant sempre l’equilibri necessari entre el prestigi social de la burgesia i la satisfacció de les classes treballadores sense deixar de banda les inversions que permetin mantenir la pau social. Pel mig hi trobarem fets històrics com la construcció del Palau de la Música i una dinàmica de joc que permet mantenir l’emoció fins arribar al final, ja que tots els jugadors tenen opcions de guanyar que es mantenen vives fins que no finalitza la partida.

Logotip del joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

El disseny gràfic, que mostra racons de la ciutat, alguns dels seus personatges més destacats com Enric Prat de la Riba, Carles de Borbó o Francesc Ferrer i Guàrdia, elements clàssics del Modernisme i gravats d’època, és un magnífic treball de Jordi Roca i David Parcerisa, que ja havien col•laborat en un altre èxit de Devir, el joc “Victus”, basat en la novel•la de Sànchez Piñol


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha històries que diuen molt dels seus protagonistes. Tenen una potència quasi literària que les fa atractives i singulars i aquesta en pot ser una sense problemes.
Fa 11 anys, en plena febre de la nova restauració barcelonina, va cridar l’atenció de tothom l’obertura del Caldeni, un restaurant dedicat quasi en exclusiva a la carn. Al capdavant tot un expert amb tradició familiar de treballar les millor peces del món i de la millor manera possible, el cuiner Dani Lechuga.

La sala del Caldeni / Bardeni

El Dani, que s’allunya força d’aquella idea de xef estrella que viu més fora del restaurant que a la cuina, és dels que obren i tanquen l’establiment i, potser per això, per considerar-lo quasi com una mena de perllongació de casa seva, el vol adaptar al màxim al seu tarannà, a la seva personalitat, a al seva manera de viure.
La crisi li va passar factura però ell i el seu equip van decidir no retrocedir i vam optar per plantar cara i anar endavant. La primera transformació, de l’any 2013, va convertir el local en un camí de doble oferta, d’una banda el restaurant, amb plats més cars i de l’altra, una barra dinàmica, el Bardeni, que servia platets d’elaboracions menys sofisticades i a preus més assequibles.

Canaló de cua de bou

Però com que la vida és allò que passa mentre estem entretinguts fent altres coses, resulta que la gent de les taules demanava més els plats de la barra que els del mateix restaurant, així que el Dani i la Maria Lluïsa, la seva dona, van liderar una tercera transformació, feta amb un esperit eminentment pràctic. Fora estovalles, fora reserves prèvies, fora elements innecessaris i tot embolcallat amb una decoració impulsada per Lázaro Rosa Violán que destil•la un cert i volgut estil “povera” però carregat de calidesa i de sentiment de proximitat, de comoditat i de familiaritat.
Es tractava, doncs, d’arribar a la consecució d’una proposta còmoda, còmoda pels clients i pels mateixos responsables de l’establiment. La idea és imprimir una certa velocitat a l’àpat sense que això arribi a ser un inconvenient i també un aire d’informalitat que ho fa tot més amable, menys rígid i més proper.
Aquesta aposta, que si s’ha de jutjar per l’èxit, sembla força definitiva, demostra l’esperit de cuiner de raça del Dani. S’estima més renunciar a la fama, a la sofisticació de les estrelles Michelin i apostar per una cuina, diguem-ne, “d’amic”, de contacte, de distàncies curtes, amb una qualitat i una eficàcia absolutament irrefutables

Croquetes

Perquè, a banda d’aquestes qüestions ètiques i estètiques, visitar el Caldeni/Bardeni és una experiència magnífica, recomanable i repetible tantes vegades com faci falta. El servei de sala et regala una amabilitat més enllà del que seria normal, sense atabalaments ni falses simpaties, amb una calidesa, una familiaritat i una precisió que et rendeixen al moment. Les explicacions que calguin i uns consells que busquen fer-te sentir bé i que gaudeixis de l’experiència més que engrandir la llista final de comandes.

Ous mollt amb pop i parmentier de patata

I aquesta amable professionalitat funciona, ja que les recomanacions són perfectes i tot el que acabes demanant és un èxit. Platets que, segons expliquen, no arriben al que es podria considerar una gran ració individual (però que s’hi acosten força) pensats per a ser compartits, per a convertir el dinar en una experiència global, enriquidora, activa i divertida.
Anant a la feina. La cuina del Dani és contundent, brillant, d’una solidesa inqüestionable, capaç de maridar el mar i la muntanya amb una habilitat i un art francament sorprenents; capaç de fusionar la cuina tradicional i propostes més contemporànies amb una singularitat màxima i capaç de transformar cadascun dels seus “platets” en una experiència deliciosa que és imprescindible atacar amb els cinc sentits a punt.

Arròs amb gambes

Sí, el restaurant s’ha alliberat dels mantells, de l’esclavatge de les formes exagerades i de les convencions acceptades i com a justa i més esclatant contraposició ha guanyat en contundència gastronòmica i, de fet, un àpat al Caldeni / Bardeni és un joc, un saborós divertiment que convida a repetir, a assajar noves combinacions, a provar nous plats.
Una carta no molt extensa però correcta, pensada, treballada i controlada amb dinamisme i efectivitat i un seguit de plats recomanats que comparteixen hàbitat amb dibuixos familiars de Bola de Drac. Així doncs, anant per feina, dues preparacions bàsiques: un canaló de cua de bou delicat i farcit d’una carn feta fils, gustosa, un plat clàssic fet amb un estil personal i una efectivitat indiscutible i les croquetes, rodones, amb gust autèntic, dels d’abans, fent bona aquella afirmació que diu que en els plats senzill i més coneguts és on realment es veu el bon pols d’un cuiner. Si cal jutjar per aquestes croquetes, el pols de Dani Lechuga no tremola ni una milimicra.

Cap i pota amb cocotxes

Després un plat dels que cal anotar, valorar i difondre sense manies, els ous mollet amb pop i parmentier de patata. Les diferents textures, els sabors (junts i per separat) fan que tastar-lo sigui una experiència càlida i singular. Res no grinyola i tot acaba formant una petita cançó que sona perfecta.
Un arròs amb gambes, un d’aquells plats que també posen a prova el batec d’una cuina. D’arrossos n’hi ha molts i de moltes maneres però no tots aconsegueixen captivar, sortir airosos d’un tast que vagi més enllà del gaudi d’un diumenge de festa sense pretensions. El del Bardeni és melós, dúctil i amorós, un d’aquells arrossos que enamoren de manera discreta i silenciosa.

Costella Black Angus

Cap i pota amb cocotxes. Aquí confesso una profunda debilitat personal pel cap i pota, un dels plats que considero més representatius i poderosos de la nostra cuina. Fer-lo bé és un mèrit indiscutible i el que ens va servir el Dani és d’una singularitat excepcional. És un plat que no és fàcil de cuinar. Cal encertar el punt gelatinós, la melositat de les carns, el gust de les bases i, en aquest cas concret, a més de ser un 10 en tot, es complementa amb el contrast de les cocotxes, que no trenquen en absolut la sensació gelatinosa del plat i, a més li aporten un contrast ben insòlit, una picada d’ullet imaginativa i poc habitual que canvia la percepció final del clàssic. Doncs això, un 10.
Vaca charolais amb graten de patata i salsa cafè de París. Deixant la salsa a banda, untuosa i plena de matisos, un plat sense complicacions, carn però d’una qualitat superior, amb un punt de cocció ben clavat. Una mostra de la senzillesa com a sinònim de perfecció i qualitat. I per últim la costella Black Angus. Si els altre plats mereixen un 10, aquest potser hauria de pujar al 15. Una cocció llarga i acurada que aconsegueix que la carn es desfaci a la boca i escampi una allau de matisos, de gustos, de sensacions, un plat digne de qualsevol banquet d’alta volada.
I les postres, tiramisú, torrijas i Selva negra, tres preparacions ben diferents, arrencades també dels bons manuals de cuina dolça i que al Bardeni/Caldeni agafen un punt de frescor, de rigor i de personalitat que les converteixen en el magnífic i necessari colofó d’un àpat divertit i brillant, dels que es recorden i dels que, per força, obliguen a repetir.


Les postres del Caldeni / Bardeni

I també val la pena fer esment del llibre que RBA va editar l’any 2010, “La cocina de la carne”, on Dani Lechuga posava tota la seva experiència al servei d’una voluntat pedagògica i anava més enllà d’un recull de receptes més o menys variades o sofisticades. L’autor apunta les característiques de les diferents carns, amb les quantitats que es recomana consumir de cadascuna, la millor manera de conservar-la, com comprar-la i, és clar, les diferents maneres de tractar-la i de cuinar-la. I tot amb gràfiques, salses d’acompanyaments, adobs, etc. També podem conèixer el mapa de les peces de carn dels diferents animals, amb els noms i les seves qualitats.

El cuiner Dani Lechuga

I després d’aquesta primera part teòrica i amb un alt nivell pedagògic, la part pràctica, les receptes agrupades per grans famílies on hi podem trobar des de tartars a escalopins d’estruç passant per hamburgueses de vedella o preparacions molt més sofisticades i contemporànies. Una magnífica opció per practicar quan arribem a casa, tot i que segur que mai no arribarem a l’eficàcia i a l’alçada de la tasca de Dani Lechuga al capdavant dels fogons del Bardeni/Caldeni.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

21/01/2016: Tiana Negra 2016

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Demà s’obre una cita que ja s'ha convertit en imprescindible i que ja comença a tenir un passat sòlid i a guanyar-se a pols un futur impecable, el Tiana Negra . Un cap de setmana ple de propostes variades i interessants. El comissari Sebastià Bennassar ens proposa cites imprescindibles com el merescut homenatge al col•lectiu literari Ofèlia Dracs; l’entrega del tercer premi de novel•la negra Memorial Agustí Vehí, que enguany ha guanyat l’escriptor Silvestre Vilaplana amb la novel•la “Els ossos soterrats”; taules rodones, tallers literaris, lectura de “poemes negres”; rutes literàries o la visita de tota una figura internacional, el francès François Thomazeau, que acaba de publicar “Consulting” a Alrevés, en traducció de Maria Llopis.

Tiana Negra

Novetats, nous escenaris, el bus negre i, en definitiva, una trobada que torna a demostrar que Tiana és un petit paradís cultural.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

19/01/2016: 15 anys meteòrics

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El dilluns dia 30 de novembre, el Palau Moja de Barcelona es va convertir en l’escenari de la festa d’aniversari de l’editorial Meteora. Un marc noble i sumptuós per acollir una celebració càlida i necessària. El projecte personal i vital de Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando compleix 15 anys, ja és un adolescent actiu en edat física però és madur i sòlid en cos, concepció, projecció i intensitat.
Celebrar un aniversari com aquest és sempre un motiu d’alegria per tot el que mostra i pel tot el que amaga. Mostra una parella entusiasta capaç d’implicar-se amb la cultura molt més enllà del que fan moltes institucions, d’apostar temps, diners i il•lusions en una història que sempre, sempre acaba sent moltes més coses que un simple negoci, que una manera d’aconseguir un sou per guanyar-se la vida. Mostra també una capacitat inacabable per anar rastrejant la realitat, fer-la una mica teva, posar-hi el teu segell íntim i tornar-la al món convertida en una emoció viva.

Editorial Meteora 15 anys

I un aniversari així també té una cara més fosca que l’alegria del moment porta a obviar però que, malgrat tot hi és, que amaga el poc interès per la cultura que mostren un gran nombre de polítics i d’institucions, un problema greu que es va convertint en una creixent epidèmia social que fa que els projectes que tenen a veure amb la cultura s’estavellin contra murs de complicada i difícil orografia i que acaba convertint aquestes magnífiques iniciatives personals en una mena de cadena de petits o grans greuges i oblits que es van pagant, que s’han d’anar superant cada dia, esmerçant-hi esforços suplementaris que s’haurien de dedicar a altres qüestions i que no ajuden gens a seguir endavant.
Per això els 15 anys de Meteora són una esplèndida noticia que cal valorar en tota la seva magnitud. Però en aquest cas, més enllà del valor social que suposa que un segell literari compleixi 3 lustres, l’editorial que agafa el nom dels petits i insòlits monestirs penjats de la regió grega de Tessàlia forma també part directa de la meva vida i per això la mirada cap a l’efemèride ha de ser per força més personal i més íntima que la que un periodista de la malmesa i menystinguda branca cultural pot fer sobre una celebració semblant de qualsevol altre negoci llibresc. Per això no puc ni vull amagar que aquest pastís potser tindrà una capa de farciment més prima pel que fa a la melmelada del rigor absolut i a l’objectivitat màxima i, per contra tindrà una capa gruixuda de xocolata sentimental. Ho assumeixo i només espero que la història que retrata, encara que tingui més gust de xocolata que de maduixa, sigui gustós, comestible i prou sòlid per no acabar allunyant-se en excés de la realitat.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

L’editorial arrencava amb el segle, a l’any 2000, però la història física i concreta la teniu a la pàgina web de Meteora, amb les col•leccions i els títols que marquen el seu adn únic i personal que els ha portat a ser els “sèniors” d’aquest projecte integrador i amb projecció de futurs que és l’associació Llegir en català, format per joves editors amb uns catàlegs interessants i unes grans ganes de presentar batalla des de la primera línia d’acció. En aquest sentit, val a dir que la Maria Dolors Sàrries i el Jordi Fernando no són adolescents que enceten la seva primera aventura laboral. Arriben a Meteora des de les seves respectives feines, lligades directa i sentimentalment als llibres i això, no ens enganyem, és un bagatge previ imprescindible i enriquidor.
La Dolors i el Jordi són (i això fa que Meteora com a, diguem-ne, empresa, també ho sigui) càlids i professionals, entusiastes, àgils, oberts, imaginatius i propers, amb una gran capacitat per anar repartint empatia i bones vibracions a cabassos en tot el que passa per les seves mans.
Personalment, els vaig conèixer quan ja arrossegaven quasi tres anys de vida i no em puc imaginar una rebuda millor. Ho tenia tot en contra (i els autors no mediàtics i/o desconeguts m’entendran força bé): un escriptor arribat de Reus, sense contactes editorials a la capital, amb una obra que tot ser prou ampla no havia traspassat els àmbits locals i, per acabar de fer-ho rodó, amb un llibre de poesia sota el braç.


Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

Un llibre, “Butte, gener a París”, que mirava de retratar el descobriment personal d’una ciutat màgica. El que no sabia aleshores és que entre el llistat “d’amors incondicionals de la Dolors” hi figura en lloc destacat la Ciutat de la Llum i això, suposo que va fer que la porta s’obrís amb més facilitat.
Des d’aquell moment he viscut des de la proximitat el creixement, les alegries, les penes i la manera de fer dels “meteoros”, tal i com els hi dic jo, (tot i que a nivell global ha fet més fortuna el “meteòrics”).
L’any 2007, es publicava en català i castellà “Desig de foc”, una novel•la de temàtica gastronòmica amb un epíleg del bon amic Santi Santamaria i el regal d’una ampolla de cava Mas Tinell amb una placa especial, tot un esforç de producció insòlit i que només podia fer una editorial de les característiques físiques i humanes de meteora.
Un any abans, el 2006, la Dolors i el Jordi em van fer un dels millors regals creatius i vitals que he rebut mai al llarg de la meva vida, brindar-me la possibilitat de dirigir la seva col•lecció de poesia Mitilene. El camí s’encetava amb “Centre de brevetat”, de Feliu Formosa i anava creixent amb una nòmina de poetes de primera línia que, fins ara, s’ha concretat en 35 títols, un premi Nacional (Marta Pessarrodona), un premi Josep Maria Llompart (Toni Clapés), la publicació de dos premis literaris, el Joan Perucho d’Ascó i el Rosa Leveroni de Cadaqués i un gruix de lectors fidels que encoratgen a seguir endavant.
Amb tot això he pogut veure quasi des de la primera fila com l’editorial s’anava guanyant el respecte de periodistes i mitjans de comunicació, el favor dels lectors i la devoció dels autors gràcies a una manera de fer seriosa, càlida, professional i a la vegada propera que demostrava de manera fefaent que, al cap i a la fi, el que ens mou i allò que ens fa feliços és el contacte personal, sentir-nos estimats, siguem autors, llibreters, periodistes o lectors i això, a l’editorial Meteora, ho fan molt i molt bé.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

De fet, al llarg d’aquests 15 anys d’activitat, la Dolors i el Jordi han demostrat amb escreix que es pot avançar sense ofendre, sense trepitjar, lluitant contra algunes adversitats amb capacitat per desmuntar qualsevol projecte, com la desaparició d’un dia per l’altre de la distribuïdora, amb tot el que això representa de pèrdua de vendes, de llibres, d’estocs, de clients, de presència, de liquidacions i, és clar, de diners, deixant de banda els danys morals, la desil•lusió, les visions negres i les ganes de deixar-ho tot. I res no els ha aturat i dia rere dia han seguit engegant projectes, publicant llibres, embrancant-se en noves històries i integrant-se en aquesta estructura creativa i de difusió que és Llegir en català. Ells són, en certa manera, la veu de l’experiència del col•lectiu i coneixent la seva capacitat de generar treball i il•lusió, estic segur que encara tindrem Meteora durant molts anys.
La Dolors ens fa cinc cèntims de les seves impressions i de les seves emocions a l’hora de bufar les 15 espelmes d’aquest pastís literari com pocs :

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

Les celebracions tenen connotacions positives. Es relacionen amb moments d’inflexió, amb fites importants aconseguides o impliquen un punt de partida diferent o nou en un projecte.
Meteora acaba de complir els seus primers anys de vida i ho hem volgut celebrar, especialment, pel que hem aconseguit durant aquest temps i perquè hem sobreviscut a un terratrèmol professional de molta intensitat.
Jordi Fernando i jo vam decidir muntar l’editorial a una edat ja madura. Quan molta gent renuncia a canviar de feina perquè a partir dels quaranta un comença a voler certa estabilitat a la vida. Però nosaltres vam ser diferents. L’estabilitat que teníem no ens acabava de satisfer. Necessitàvem ser creadors en el que féssim, ser més feliços i que aquesta feina també ens permetés aplicar allò que havíem estudiat durant cinc anys, filologia. No vam trigar massa a decidir-nos. Ho vam tenir clar al moment. Muntar una editorial.
Si ara digués que aquest temps ha estat un camí de roses mentiria. En absolut. Els inicis són difícils per a qualsevol feina. I ser editor és gairebé ser un artesà que fabrica un producte que després ha d’ensenyar al públic i als llibreters. Ha de convèncer-los que és bo perquè el comprin i en parlin i així anar construint un catàleg amb credibilitat. Aquesta va ser la part més difícil i dura de la nostra feina. No pas la que molts es podrien pensar, que seria la de rebre originals. De textos i d’idees en teníem i moltes. I de ganes, també. Però començar va ser dur. Pocs ens van animar a tirar la idea de muntar una editorial endavant.
Vam tenir la sort de tenir un periodista que ens va ajudar molt a fer contactes en el seu món i que ens va dir com obrir les primeres portes, Josep M. Huertas Claveria. Malauradament ara no li podem donar les gràcies, però el vull esmentar perquè va ser el primer que va seure amb nosaltres i ens va ensenyar com començar. Després va venir un bon llibreter, el Lluís Morral, de Laie, que ens va explicar en quin jardí ens posàvem, però en cap moment ens va desanimar. A més, sense saber ni qui érem, ens va obrir les portes de la seva llibreria i ens va fer confiança. A ell sí que li puc donar les gràcies.
D’aquesta manera, de mica en mica, amb moltes converses i ensenyant què fèiem i què volíem fer vam anar fent camí. Després ja tot va ser molt més fàcil. Quan es trenca el gel ja no cal esmerçar tants esforços la següent vegada.
Crec que aquests tres quinquennis han estat plens de moments amb molta càrrega emocional. De somniar projectes que hem pogut dur a terme. De conèixer persones del món de la literatura que ens han ensenyat molt. De llegir llibres interessantíssims que autors, molt coneguts o no tant, han dipositat a les nostres mans perquè ens han fet confiança. Això és impagable. Fer el que un vol, de la manera que vol i quan ho vol és una sort que nosaltres hem pogut tenir i tenim.
També hem viscut moments dolents i moments terribles, diria jo, on ha calgut tocar de peus a terra, analitzar molt bé què calia fer, quin camí agafar i lluitar per tornar a tirar endavant. Aquí és on vull tornar a donar les gràcies. Perquè si d’una cosa estem segurs els dos editors de Meteora és que tenim molts bons amics. Dels de debò. Dels que no pregunten què necessites, sinó que actuen i busquen solucions quan et veuen enfonsat.
I gràcies a tots aquests amics, entre els quals vull destacar l’equip, la família diria jo, de Llegir en Català, hem pogut superar (o començar a fer-ho) els mesos que van d’octubre del 2014 fins ara.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)


Per tant, creiem que eren de celebració obligatòria aquests quinze anys. Per haver decidit un 30 de novembre del 2000 arriscar-nos i muntar Meteora, per haver arribat fins aquí, per tenir tants bons amics i perquè tenim un munt de projectes que volem tirar endavant.
Ens sentim reconeguts en el món cultural. Creiem que sempre ens hem mantingut fidels als nostres principis i pensem que tenim moltes més coses a demostrar en anys posteriors.
Només voldria afegir que tenim una espineta clavada. És la de les obres, molt bones obres, que hem publicat i que per circumstàncies diverses no han arribat a ser conegudes com es mereixien. Han quedat oblidades a les prestatgeries de les llibreries i retornades, senzillament perquè els bons lectors no les han conegut. Nosaltres no les oblidem. Al contrari, com que no caduquen, sempre estem pensant com i de quina manera poden tenir una segona oportunitat.
La feina de l’editor petit, independent i segurament una mica aventurer és molt diversa. Però té com a base, el llibre. I això és el que ens enamora. I mentre duri aquest enamorament continuarem editant llibres. Sempre que trobem lectors disposats a llegir-los. Perquè si som aquí després de quinze anys, també és per ells.



Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

I posats a mantenir el to personal, un apunt final. Fa un grapat d’anys vaig llegir una de les poques entrevistes que concedia l’agent literària Carmen Balcells. Afirmava que a la seva agència sempre hi havia un llum encès com a símbol d’una idea i d’una voluntat: que els seus autors, fos l’hora que fos, sempre sabien que ella hi era, que el seu escalf i el seu recer es mantenien actius i a la seva disposició. Aquella claror simbolitzava un far, un destí, una seguretat, un fil de tranquil•litat.
Anant a treballar, la ruta que faig cada dia em porta a passar per davant de l’agència Carmen Balcells, a la Diagonal, i també per davant de l’editorial Meteora, a la Gran Via. La Dolors matina molt i sempre que passo per davant aixeco la vista i veig el llum del seu despatx encès. Sé que treballa pels seus autors, per Meteora, per la nostra cultura i així, cada dia, veient encesos els llums de Balcells i, sobretot, de Meteora, sé del cert que el món funciona, que malgrat tot, les coses van bé, respiro tranquil i, sota la visera del casc, somric!

(les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de Núria Queraltó)


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

18/01/2016: Adéu, Oriol Perucho

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Trist, molt trist en assabentar-me de la mort aquest cap de setmana d’Oriol Perucho, el fill de de l’escriptor Joan Perucho i un dels bateries més inclassificables i singulars de l’escena progressiva catalana i el free jazz. Fundador de la banda Perucho’s, estava treballant la seva tornada a l’escena quan se l’ha endut un càncer.

Oriol Perucho

Ens queda la seva música, la seva energia, la seva qualitat i els records personals. A la foto, amb la seva mare i les seves germanes en la presentació del llibre “Joan Perucho. Poesia 1947-1956”

Adéu, Oriol!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

16/01/2016: 9 anys de blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen, dia per dia, 9 anys del primer post d’aquest blog. Tal i com em passa cada any, no tinc ni prou distància ni prou criteri com per poder valorar si realment aquest període de feina ha servit d’alguna cosa positiva.

9 anys

Sigui com sigui, són molts apunts, molts llibres, moltes històries i, sobretot, moltes possibilitats de conèixer grans autors i grans obres.
9 anys permeten viure un grapat de vicissituds, de canvis, de situacions de tota mena, personals i laborals, de variacions que sumen o resten il•lusió i que, en definitiva, acaben formant part d’un tot que és el que veieu amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes.
Com que no tenim la bola de vidre, no sé si arribarem a bufar les 10 espelmes, però, de moment una felicitació a càrrec de quatre grans.



Gràcies per ser-hi sempre!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal de Barcelona acull fins el dia 21 de febrer l’espectacle “Ozom”, la darrera creació del Mag Lari.
Si teniu algunes afinitat amb la màgia, encara que sigui tangencial, discreta i llunyana no us podeu perdre aquest muntatge i si, per contra, us agrada, gaudireu amb avaricia amb el que, probablement, és el millor que Josep Maria Lari ha fet mai. “Ozom” és singular, diferent, únic, imaginatiu i plural, una rara avis de l’escena, carregat de sensacions mesurades i realitzades al mil•límetre amb una sensibilitat i un domini del tempo de l’espectacle absolutament radicals i de sincronia perfecta.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

Al llarg de la seva carrera, Lari ha anat fent realitat allò del “encara més difícil”, arribant a “Splenda”, un muntatge de format americà i dels de grans efectes i sensacions. Ara, encara que sembli mentida, baixa el llistó de l’impacte i, per contra, aconsegueix sublimar tota la seva creativitat en una posada en escena gens corrent i capaç d’arribar al cor de l’espectador des de diferents fronts i per diverses i efectives vies.
El Mag Lari organitza l’espectacle a partir de la necessitat de compartir l’escenari amb quatre amics, mags reconeguts de diferents èpoques i estils i autèntics referents mundials. Els convidats són Gin Clark, una estrella de Las Vegas dels setanta; el pare Wenceslao Padró, un capellà que combina el seu ministeri amb la màgia; Cirici Pasqual, un antiga llegenda famosa per combinar màgia i dansa clàssica i Goretti, un mag quasi punk, amb números violents, directes i carregats de potència heavy metal.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

“Ozom” és molt més que un espectacle de màgia. De fet Lari aconsegueix coses que no semblen gens fàcils d’assolir. D’entrada mostra un gran, documentat i amorós coneixement de la història de la màgia i dels seus grans noms que li permet, en primer terme, fer aquesta tria de personatges, basats en mags reals i, sense perdre en cap moment el sentit de l’humor, tractats amb un rigor molt coherent i amb una solidesa càlida i rotunda. Gin Clark ve a ser una mirada divertida, histriònica, irònica i portada al límit, de Doug Henning, una gran estrella americana dels anys 70, precursor de Copperfield i que va trencar motlles combinant màgia i espectacle musical. En aquest cas, Clark s’acompanya d’un cos de ball que sembla arrencat del mític ballet Zoom de Lazarov i de músiques com el “Bahama Mama” de Boney M.
Wenceslao Padró és un homenatge directe a Wenceslao Ciuró i Sureda, un capellà de Castelltarçol, il•lusionista i ventríloc i autor d llibres molt populars de la seva època.
Cirici Pasqual, un avi retirat que es mou en cadira de rodes, és el tribut de Lari a Fructuós Canonge, un enllustrador de la Plaça Reial, nascut a Montbrió del Camp l’any 1824, que va arribar a actuar davant d’Isabel II i d’Amadeu de Savoia.
Per últim, Goretti podria ser l’alter ego de Criss Angel, un mag radical que es va convertir en una mena de successor “gore” de David Copperfield, tancant així el cercle iniciat amb Clark.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

“Ozom” li serveix al Mag Lari per anar deslligant un discurs escènic perfecte, que controla en tot moment qualsevol detall per insignificant que sigui. L’espectacle passa com un riu, fluint sense sotracs per moments d’improvisació, moments poètics, romàntics, càlids o d’absoluta comicitat i això no fa altra cosa que demostrar que el seu creador domina amb perfecció mil•limètrica els camins escènics i que és capaç de reproduir i de barrejar sense escletxes un grapat de recursos i de registres per aconseguir que, en tot moment, a l’escenari hi hagi el reflex concret i precís de la seva voluntat a l’hora de dissenyar les estructures escèniques.
I com acostuma a passar amb les obres rodones i perfectes, “Ozom” té moltes lectures i permet accedir-hi des de molts angles. Els més petits i els menys experts es quedaran amb la visió d’un show àgil, divertit, contundent i d’impacte, que no perd en cap moment el ritme i que fa que el públic participi en diferents nivells, però per sota, si acumules edat o experiència, es pot veure el magnífic treball a l’hora de reproduir amb sensibilitat i eficàcia, els números clàssics dels diferents mags, lligats a diferents èpoques i a corrents específiques. Capta amb delicadesa i eficàcia l’esperit dels quatre mags i els fa brillar, portant-los de la grandesa a la tendresa sense que res falli i aconsegueix captar tota la gamma d’emocions del públic i fer que no es perdi el fil ni es baixi l’atenció en cap moment, que l’hora i mitja de durada passi com un sospir i que quan s’acaba, surtis del teatre amb ganes de tornar-hi, de repetir coneixent els trets bàsics del muntatge i poder així, entretenir-te cercant els detalls, les essències, aquelles petites sensacions que converteixen “Ozom” en una obra d’art i en una aproximació a la història de la màgia diferent i única.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats