El Blog de Jordi Cervera
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Angle ha publicat “Pensa i actua com un gat”, un dels últims treballs d’Stéphane Garnier, un autor nascut a Lió l’any 1974. es enginyer de so, creador de pàgines web, redactor publicitari, cantant, blogger, i, és clar autor d’obres amb sentit de l’humor, un cert esperit juganer i la idea de transmetre certs valors de manera distesa.
En aquest cas concret els protagonistes son els gats i Garnier els presenta com un model de vida a seguir. Tranquils, lliures, observadors, prudents, orgullosos, amb personalitat i caràcter. Independència absoluta i manca d’estrès serien les normes bàsiques de la conducta felina i això ja marca força.

"Pensa i actua com un gat", d'Stéphane Garnier

La idea de fons és mirar d’entendre la vida i el comportament dels gats i aplicar-lo a la pròpia vida, personal i professional, per aconseguir millorar-la. Un gat pensa només en ell mateix, té curiositat, és discret, sincer, carismàtic, independent i es diverteix en tot allò que fa, convertint la seva capacitat d’adaptació en un signe de gran intel·ligència. Garnier treballa i exposa prop de quaranta facultats felines com la llibertat, la tranquil·litat, l’egoisme ben entès, l’orgull, la indiferència, la curiositat o el silenci, que podem aplicar a les nostres vides si tenim prou paciència com per identificar-les, analitzar-les i reproduir-les.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Paco Camarasa, que amb Montse Clavé van impulsar la llibreria Negra y Criminal, del carrer de la Sal de la Barceloneta, ànima de la BCNegra i un dels més apassionats defensors del gènere a casa nostra. Com a homenatge, recuperem aquesta entrevista feta durant l'estiu de 2014 a casa seva, a la llibreria.


Visitem la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, un santuari internacional del crim literari. La seva devoció pel gènere ha convertit Barcelona en una de les capitals mundials de la tradició de lladres i serenos.

Paco Camarasa

Paco Camarasa, juntament amb Montse Clavé, acosten autors i lectors i mantenen aquesta doble vida de llibreters d’esperit de la BCNegra, la gran cita anual dels amants dels delictes literaris.



I també els llibres

“Un segon després de Praga” – Jordi Roig – Editorial Gregal
“Espíritus en la oscuridad” – Andreu Cunill – Editorial 66rpm
“Cuentos cada vez más cortos” – Elena M. – Editorial Comanegra


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Negra y Criminal

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Devir acaba de d’oficiar el casament entre dos apostes d’èxit absolut i contrastat amb l’edició de “Catan. Juego de Tronos – La Hermandad de la Guardia”.

Catan. Joc de Trons

D’una banca Catan, un dels jocs més famosos i jugats arreu del món i de l’altra la sèrie fantàstica que ha trencat tota mena de motlles i fronteres i s’ha convertit en un fenomen mundial de masses. Catan, creat l’any 1995 per Klaus Teuber, ha venut més de 25 milions d’exemplars d’unitats, té moltes expansions i algunes edicions especials com la que el lliga a la no menys famosa nissaga “Star Trek”. L’objectiu finals, per a tots aquells que no el coneguin, és colonitzar l’illa de Catan crenat pobles a base d’utilitzar els recursos naturals que hi ha a l’abast dels jugadors. Inspirat en una novel·la de Rebecca Gablé i a punt de convertir-se ne pel·lícula, es ven a 40 països, s’ha traduït a 30 llengües i ha obtingut els millors premis de l’univers mundial de jocs.

Catan. Joc de Trons

L’altre soci d’aquesta història és “Joc de Trons”, la sèrie de més èxit de tots els temps que agafa com a base la sèrie de novel·les “Cançó de gel i foc” de George R.R. Martin. Ha trencat tots els rècords, acumula xifres estratosfèriques i ha guanyat tota mena de premis, una fita probablement insuperable dins el mon de la televisió.

Catan. Joc de Trons

A partir d’aquí, i després de superar totes les barreres de drets, Klaus Teuber i el seu fill Benjamin van començar a treballar per crear un joc que mantingués les essències del Catan i que, a la vegada, portés aparellada l’emoció de la vida i les lluites dels Set Regnes per tal de controla el Tron de Ferro. Aquí, els elements base del joc es transformen en Guàrdies de la Nit, en construir fortaleses. L’objectiu és defensar el Mur contra l’atac dels Caminants Blancs i cap decisió és gratuïta.
La fusta, l’argila, el gra, els minerals, la llana, es converteixen en preuats elements que ajuden la Guàrdia de la Nit a fer-se més forts. Construir camins, nous campaments i qualsevol cosa que ajudi a enfortir el perímetre i a evitar la victòria dels enemics. També trobarem 11 personatges que ocupen les cartes d’heroi i tots els jugadors hauran de moure les seves peces, combinant sort i estratègia per tal d’aconseguir els 10 punts de victòria que els convertiran en Lord Comandant i, per tant, en guanyadors de la partida.

Catan. Joc de Trons

Pel que fa a la part tècnica d’aquest jo que s’inspira per partida doble en llibres d’èxit, està pensat per 3 o 4 jugadors a partir de 14 anys i una partida pot durar entre 60 i 70 minuts. El preu de venda és de 95 euros i no hi ha dubte que és un nou encert de Devir, una empresa brasilera amb seu a Barcelona que lidera el mercat de jocs de taula amb propostes molt interessants, divertides i innovadores.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
A Catalunya, les tradicions populars van sovint lligades al menjar i Reus no és de cap manera una excepció a aquesta mena de regla no escrita enlloc però fàcil de comprovar de manera empírica. En aquest context i parlant en un nivell força local i comarcal, situar-nos el 3 de febrer és parlar de Sant Blai. La tradició que va recollir Joan Amades el considera advocat contra el mal de coll i el mal de gola i del que es tractava era de portar a beneir la fruita. Un cop beneïda s’havia de menjar el dia de la Mare de Déu de març i això et preservava d’aquests mals.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

A Reus, i d’afegitó al Camp de Tarragona, aquest costum es va veure ampliat amb unes fantàstiques els “blaiets”, galetes fetes de mantega, sucre, ou i aromatitzades amb vainilla o llimona, de forma ovalada, vora dentada i amb una imatge del sant al center que, un cop beneïdes aconseguien aquestes meravelloses propietats curatives sobre refredats, grips i mals de gola.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Amb el característic “Sant Blai gloriós, lleva’m la tos”, els “blaiets” formen part de les tradicions reusenques i, tot i els canvis socials i d’hàbits de consum, els pastissers de la ciutat mantenen la tradició i, any rere any, omplen els seus aparadors amb la figura del sant decorant aquestes meravelloses galetes. No em voldria equivocar, però crec recordar que el motlle original que permet gravar la figura de Sant Blai a la superfície d’aquest dolç és feia a la Llauneria Mata, amb un motlle dissenyat fa cent anys per l’avi de l’actual propietària, Montserrat Mata. I si no em torno a equivocar (això de la distància ja se sap que pot desvirtuar la realitat) crec que la botiga del Raval de Santa Anna, 47, va tancar per jubilació aquest mes de gener després de 157 anys d’activitat i això complica força la possibilitat d’aconseguir motlles nous i fa que la gent que en té d’antics els guardi com una autèntica joia.
I ara em toca fer un homenatge molt merescut a dos pastissers inquiets, entusiastes, incansables i riallers, Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré, que al capdavant del Forn Sistaré fan que l’emoció de reviure les tradicions sigui un regal fantàstic que guareix cos i ànima. Un negoci familiar que funciona des de l’any 1910 i que gràcies a la vitalitat d’aquests dos titans agafa més volada que mai, unint qualitat, innovació i classicisme, tres puntals bàsics que, combinats amb saviesa i emoció fan que tot el que fan sigui desitjable i saborós.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

Segueixo les seves activitats, les seves moltíssimes activitats, a través d’internet i em meravella i m’emociona aquesta gran capacitat de fer coses, mantenint d’una banda, les tradicions lligades a la pastisseria i, de l’altra banda, fer créixer l’activitat quotidiana, investigant noves farines, treballant nous procediments que hereten la tradició i que la porten cap a la modernitat, una tasca gens senzilla que demana les dosis exactes d’equilibri i d’innovació per tal de fer les coses en la proporció correcta.

Els "blaiets" Forn Sistaré

En aquest sentit, ser conscient que existeix gent com el Xavier i el Tomàs, regala tranquil·litat i proporciona una absoluta sensació de benestar. Saps que gràcies a ells i a gent com ells, les tradicions, els records, el calor dolç de la nostra infantesa, allò que ens ha portat a ser com som i que conservem arraulit als plecs del cervell, del cor i de l’ànima no es perdrà. Tens la certesa absoluta i rotunda que les seves mans i el seu entusiasme seran els vehicles necessaris per mantenir sempre en primera línia tot allò que ha configurat les nostres essències. I sí. és cert que els temps canvien, però la tradició, si es manté viva, és capaç de superar les barreres del temps i de l’espai, d’aconseguir que mai no es trenquin els fils umbilicals que ens mantenen arrelats al passat i que ens permeten fer ponts cap el futur. I això no té preu, per això cada vegada que mossego una coca amb cireres del Forn Sistaré, una llesca de pa de pagès, una coca de llardons o, con en aquest cas, un “blaiet”, torno a casa, a aquesta casa feta de records, d’emocions, d’alegries, de nostàlgies, de records i, sobretot d’absoluta vida.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Gràcies Xavier i Tomàs per aconseguir que el món, el nostre petit món, sigui una bombolla de calidesa, un oasis on tot millora dia a dia sense alterar les essències, on cada nou alè és sempre tornar a viure. De cor, moltes, moltes gràcies!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

03/03/2017: Patricia Cornellana

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació al gran gremi dels il•lustradors. En aquesta ocasió és Patricia Cornellana, una creadora nascuda l’any 1977 a Cerdanyola del Vallès. Segons explica, cansada d’anar sempre a Barcelona, va decidir anar-hi a viure, però es va oblidar la feina a Cerdanyola. Ara fa el camí al revés.
Com acostuma a passar la seva tendència a dibuixar li ve des de petita. Li agradaven els detalls, les petites coses, allò de fer encara més bonics els dibuixos. A partir d’aquí no ha parat d’estudiar i d’aprendre. Se sent còmoda treballant el collage, l’aquarel•la, els acrílics i el llapis.
Les seves il•lustracions són càlides, directes, plenes de matisos i tenen un punt de melangia divertida que fa que ràpidament et transmetin una sensació plena de complicitat, de proximitat. L’estil és sovint trencador, diferent, personal i força innovador, jugant amb el collage i les imatges per anar aprofundint en noves propostes gràfiques i estètiques.
Un dels seus projectes més recents és el llibre “El bicho”, una història que ha fet en col•laboració amb la narradora Anna Marcet que ha editat l’editorial Pròxima. Les dues es van conèixer en un curs de narració oral i allí va començar a germinar la llavor d’aquesta idea que, després de dos anys de treball, s’ha materialitzat en un llibre físic i també en un blog que explica i documenta amb tot detall tota la història.
Sigui com sigui, si us interessa la seva feina, hi ha moltes més coses i podeu trobar tots els detalls a la pàgina web de Patricia Cornellana, un univers carregat de futur i amb molts matisos per anar descobrint amb ganes i interès.

Patricia Cornellana. Il·lustració de "El Bicho"

Patricia Cornellana. Il·lustració del conte "Zzzzz"

Patricia Cornellana.

Gràcies, Patricia.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

16/01/2017: 10 anys del blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen 10 anys del naixement d’aquest blog. No tinc clar si és bo o dolent, si és positiu o negatiu però és una dècada parlant de llibres, d’autors, de llegir, d’escriure, de portar al món digital una passió absolutament analògica.

10 anys

Gràcies per ser-hi i per fer-ho possible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Al llarg dels últims anys Barcelona s’ha convertit en un destí de moda, en un indret viu que acull milions de visitants cada any i que genera tota mena d’informacions i d’emocions. Potser per això, responent a la crida dels directius de la prestigiosa firma de jocs de taula Devir, que buscaven una mirada imparcial i allunyada de la visceralitat que dóna la proximitat i el coneixement directe, els dissenyadors italians Marco Maggi i Francesco Nepitello, creadors entre d’altres de “Guerra del anillo”, acaben de presentar, després de tres anys de feina, “Barcelona. La Rosa de fuego”, un joc històric i especial que vol reflectir l’esperit d’una ciutat en procés de canvi, de transformació profunda en un període clau del passat de la capital catalana.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

Cauen les muralles, esclaten bombes, es basteixen nous equilibris, noves classes emergents, creix la revolució i s’estableix una lluita entre els que volen millorar personal i socialment i els que pugnen per defensar el seu nivell de vida.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Els elements de fusta

Un joc sense daus, per mirar de minimitzar al màxim la presència de l’atzar com un element decisori i situat a la segona meitat del segle XIX. L’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà prepara la nova ciutat, nascuda de l’enderrocament de les muralles i de l’obertura cap a el nou Eixample, colonitzant les ciutats i els pobles de la perifèria. Es consoliden noves fortunes i es comencen a construir edificis insòlits i trencadors mentre els moviments més reivindicatius i revolucionis s’estenen entre les classes obreres provocant tota mena de reaccions.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Les fitxes.

Agafant el plànol de la ciutat com un gran i sofisticat tauler d’escacs, Nepitello i Maggi han dibuixat un joc que funciona igual amb jugadors experimentats que amb un públic familiar que l’únic que busca és passar una bona estona amb un joc que, a més d’entretenir facilitat una meravellosa mirada història al passat. En aquesta línia, un dels grans encerts és que permet jugar-hi amb elevades dosis d’estratègia i d’habilitat i a també de manera molt més entretinguda i purament lúdica, buscant sempre l’equilibri necessari entre el prestigi social de la burgesia i la satisfacció de les classes treballadores sense deixar de banda les inversions que permetin mantenir la pau social. Pel mig hi trobarem fets històrics com la construcció del Palau de la Música i una dinàmica de joc que permet mantenir l’emoció fins arribar al final, ja que tots els jugadors tenen opcions de guanyar que es mantenen vives fins que no finalitza la partida.

Logotip del joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

El disseny gràfic, que mostra racons de la ciutat, alguns dels seus personatges més destacats com Enric Prat de la Riba, Carles de Borbó o Francesc Ferrer i Guàrdia, elements clàssics del Modernisme i gravats d’època, és un magnífic treball de Jordi Roca i David Parcerisa, que ja havien col•laborat en un altre èxit de Devir, el joc “Victus”, basat en la novel•la de Sànchez Piñol


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha històries que diuen molt dels seus protagonistes. Tenen una potència quasi literària que les fa atractives i singulars i aquesta en pot ser una sense problemes.
Fa 11 anys, en plena febre de la nova restauració barcelonina, va cridar l’atenció de tothom l’obertura del Caldeni, un restaurant dedicat quasi en exclusiva a la carn. Al capdavant tot un expert amb tradició familiar de treballar les millor peces del món i de la millor manera possible, el cuiner Dani Lechuga.

La sala del Caldeni / Bardeni

El Dani, que s’allunya força d’aquella idea de xef estrella que viu més fora del restaurant que a la cuina, és dels que obren i tanquen l’establiment i, potser per això, per considerar-lo quasi com una mena de perllongació de casa seva, el vol adaptar al màxim al seu tarannà, a la seva personalitat, a al seva manera de viure.
La crisi li va passar factura però ell i el seu equip van decidir no retrocedir i vam optar per plantar cara i anar endavant. La primera transformació, de l’any 2013, va convertir el local en un camí de doble oferta, d’una banda el restaurant, amb plats més cars i de l’altra, una barra dinàmica, el Bardeni, que servia platets d’elaboracions menys sofisticades i a preus més assequibles.

Canaló de cua de bou

Però com que la vida és allò que passa mentre estem entretinguts fent altres coses, resulta que la gent de les taules demanava més els plats de la barra que els del mateix restaurant, així que el Dani i la Maria Lluïsa, la seva dona, van liderar una tercera transformació, feta amb un esperit eminentment pràctic. Fora estovalles, fora reserves prèvies, fora elements innecessaris i tot embolcallat amb una decoració impulsada per Lázaro Rosa Violán que destil•la un cert i volgut estil “povera” però carregat de calidesa i de sentiment de proximitat, de comoditat i de familiaritat.
Es tractava, doncs, d’arribar a la consecució d’una proposta còmoda, còmoda pels clients i pels mateixos responsables de l’establiment. La idea és imprimir una certa velocitat a l’àpat sense que això arribi a ser un inconvenient i també un aire d’informalitat que ho fa tot més amable, menys rígid i més proper.
Aquesta aposta, que si s’ha de jutjar per l’èxit, sembla força definitiva, demostra l’esperit de cuiner de raça del Dani. S’estima més renunciar a la fama, a la sofisticació de les estrelles Michelin i apostar per una cuina, diguem-ne, “d’amic”, de contacte, de distàncies curtes, amb una qualitat i una eficàcia absolutament irrefutables

Croquetes

Perquè, a banda d’aquestes qüestions ètiques i estètiques, visitar el Caldeni/Bardeni és una experiència magnífica, recomanable i repetible tantes vegades com faci falta. El servei de sala et regala una amabilitat més enllà del que seria normal, sense atabalaments ni falses simpaties, amb una calidesa, una familiaritat i una precisió que et rendeixen al moment. Les explicacions que calguin i uns consells que busquen fer-te sentir bé i que gaudeixis de l’experiència més que engrandir la llista final de comandes.

Ous mollt amb pop i parmentier de patata

I aquesta amable professionalitat funciona, ja que les recomanacions són perfectes i tot el que acabes demanant és un èxit. Platets que, segons expliquen, no arriben al que es podria considerar una gran ració individual (però que s’hi acosten força) pensats per a ser compartits, per a convertir el dinar en una experiència global, enriquidora, activa i divertida.
Anant a la feina. La cuina del Dani és contundent, brillant, d’una solidesa inqüestionable, capaç de maridar el mar i la muntanya amb una habilitat i un art francament sorprenents; capaç de fusionar la cuina tradicional i propostes més contemporànies amb una singularitat màxima i capaç de transformar cadascun dels seus “platets” en una experiència deliciosa que és imprescindible atacar amb els cinc sentits a punt.

Arròs amb gambes

Sí, el restaurant s’ha alliberat dels mantells, de l’esclavatge de les formes exagerades i de les convencions acceptades i com a justa i més esclatant contraposició ha guanyat en contundència gastronòmica i, de fet, un àpat al Caldeni / Bardeni és un joc, un saborós divertiment que convida a repetir, a assajar noves combinacions, a provar nous plats.
Una carta no molt extensa però correcta, pensada, treballada i controlada amb dinamisme i efectivitat i un seguit de plats recomanats que comparteixen hàbitat amb dibuixos familiars de Bola de Drac. Així doncs, anant per feina, dues preparacions bàsiques: un canaló de cua de bou delicat i farcit d’una carn feta fils, gustosa, un plat clàssic fet amb un estil personal i una efectivitat indiscutible i les croquetes, rodones, amb gust autèntic, dels d’abans, fent bona aquella afirmació que diu que en els plats senzill i més coneguts és on realment es veu el bon pols d’un cuiner. Si cal jutjar per aquestes croquetes, el pols de Dani Lechuga no tremola ni una milimicra.

Cap i pota amb cocotxes

Després un plat dels que cal anotar, valorar i difondre sense manies, els ous mollet amb pop i parmentier de patata. Les diferents textures, els sabors (junts i per separat) fan que tastar-lo sigui una experiència càlida i singular. Res no grinyola i tot acaba formant una petita cançó que sona perfecta.
Un arròs amb gambes, un d’aquells plats que també posen a prova el batec d’una cuina. D’arrossos n’hi ha molts i de moltes maneres però no tots aconsegueixen captivar, sortir airosos d’un tast que vagi més enllà del gaudi d’un diumenge de festa sense pretensions. El del Bardeni és melós, dúctil i amorós, un d’aquells arrossos que enamoren de manera discreta i silenciosa.

Costella Black Angus

Cap i pota amb cocotxes. Aquí confesso una profunda debilitat personal pel cap i pota, un dels plats que considero més representatius i poderosos de la nostra cuina. Fer-lo bé és un mèrit indiscutible i el que ens va servir el Dani és d’una singularitat excepcional. És un plat que no és fàcil de cuinar. Cal encertar el punt gelatinós, la melositat de les carns, el gust de les bases i, en aquest cas concret, a més de ser un 10 en tot, es complementa amb el contrast de les cocotxes, que no trenquen en absolut la sensació gelatinosa del plat i, a més li aporten un contrast ben insòlit, una picada d’ullet imaginativa i poc habitual que canvia la percepció final del clàssic. Doncs això, un 10.
Vaca charolais amb graten de patata i salsa cafè de París. Deixant la salsa a banda, untuosa i plena de matisos, un plat sense complicacions, carn però d’una qualitat superior, amb un punt de cocció ben clavat. Una mostra de la senzillesa com a sinònim de perfecció i qualitat. I per últim la costella Black Angus. Si els altre plats mereixen un 10, aquest potser hauria de pujar al 15. Una cocció llarga i acurada que aconsegueix que la carn es desfaci a la boca i escampi una allau de matisos, de gustos, de sensacions, un plat digne de qualsevol banquet d’alta volada.
I les postres, tiramisú, torrijas i Selva negra, tres preparacions ben diferents, arrencades també dels bons manuals de cuina dolça i que al Bardeni/Caldeni agafen un punt de frescor, de rigor i de personalitat que les converteixen en el magnífic i necessari colofó d’un àpat divertit i brillant, dels que es recorden i dels que, per força, obliguen a repetir.


Les postres del Caldeni / Bardeni

I també val la pena fer esment del llibre que RBA va editar l’any 2010, “La cocina de la carne”, on Dani Lechuga posava tota la seva experiència al servei d’una voluntat pedagògica i anava més enllà d’un recull de receptes més o menys variades o sofisticades. L’autor apunta les característiques de les diferents carns, amb les quantitats que es recomana consumir de cadascuna, la millor manera de conservar-la, com comprar-la i, és clar, les diferents maneres de tractar-la i de cuinar-la. I tot amb gràfiques, salses d’acompanyaments, adobs, etc. També podem conèixer el mapa de les peces de carn dels diferents animals, amb els noms i les seves qualitats.

El cuiner Dani Lechuga

I després d’aquesta primera part teòrica i amb un alt nivell pedagògic, la part pràctica, les receptes agrupades per grans famílies on hi podem trobar des de tartars a escalopins d’estruç passant per hamburgueses de vedella o preparacions molt més sofisticades i contemporànies. Una magnífica opció per practicar quan arribem a casa, tot i que segur que mai no arribarem a l’eficàcia i a l’alçada de la tasca de Dani Lechuga al capdavant dels fogons del Bardeni/Caldeni.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

21/01/2016: Tiana Negra 2016

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Demà s’obre una cita que ja s'ha convertit en imprescindible i que ja comença a tenir un passat sòlid i a guanyar-se a pols un futur impecable, el Tiana Negra . Un cap de setmana ple de propostes variades i interessants. El comissari Sebastià Bennassar ens proposa cites imprescindibles com el merescut homenatge al col•lectiu literari Ofèlia Dracs; l’entrega del tercer premi de novel•la negra Memorial Agustí Vehí, que enguany ha guanyat l’escriptor Silvestre Vilaplana amb la novel•la “Els ossos soterrats”; taules rodones, tallers literaris, lectura de “poemes negres”; rutes literàries o la visita de tota una figura internacional, el francès François Thomazeau, que acaba de publicar “Consulting” a Alrevés, en traducció de Maria Llopis.

Tiana Negra

Novetats, nous escenaris, el bus negre i, en definitiva, una trobada que torna a demostrar que Tiana és un petit paradís cultural.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats