El Blog de Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
La idea dels productes de proximitat la tenim molt clara quan parlem de gastronomia i de tots els seus satèl·lits, però es difumina molt més quan transportem aquest concepte a altres sectors productius. En el cas de les editorials podem parlar de Piscina, un petit oceà, un segell jove nascut a les comarques tarragonines i impulsat per un home de teatre, Joan Rioné que busca precisament aquesta idea del quilòmetre zero creatiu quan es parla d’edició, d’impressió, de creació i, en definitiva de tots els elements que van de la idea al llibre.

Monos a la cara - Mar Borrajo

La piscina de Rioné pot ser d’aigua dolça, d’aigua salada i es pot explorar a peu, nedant, en vaixell, en submarí i fins i tot en avió, a vista d’ocell i, de fet, ell mateix defineix aquesta aventura com un “projecte editorial” més que com una editorial, per tot el que amaga de procés de creació més que de realitat tancada i consolidada. L’amor pels llibres i la passió per explicar històries, històries que a dalt d’un escenari s’acaben quan baixa el teló i que en un llibre es mantenen vives i actives durant molt més temps són els motors d’aquesta aventura.

Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues - Armand

Publica llibres il·lustrats, pocs i ben treballats. L’autor literari de cada títol accepta el joc, molt teatral d’altra banda, d’amagar-se sota una identitat de personatge i de convertir la seva proposta en una mena d’amagatall, de construcció de miralls que mantenen la precisió del text i que amaguen la realitat. Joana Pijama, Joan Calçotets, Joan Mitjons, Joan Camises són alguns dels escriptors que han acceptat la juguesca i que associen la seva feina a la d’il·lustradors com Berta Artigal, Júlio Aliau, Bet Díez, Armand, Marta Contreras, Mar Borrajo o Anna Terricabras.

Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues - Armand

I un altre dels objectius de l’editorial és trencar barreres, fugir una mica de les classificacions per edat i construir llibres que puguin travessar les fronteres generacionals i captivar per igual als adults i als infants, cercant, de pas, la lectura compartida, la possibilitat de gaudir per igual i de manera conjunta de la lectura.

Monos a la cara - Mar Borrajo

Dues de les últimes aportacions del segell són “Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues”, un recull de vuit contes relacionat amb la son, amb dormir, il·lustrats per Armand i escrits per Joan Faldilles i “Monos a la cara”, un llibre molt més conceptual, atrevit i gràfic, amb il·lustracions de Mar Borrajo i el text de Joana Corbata que marca un peculiar camí d’observació i descoberta.
Faci calor o fred, val mol la pena capbussar-se en aquesta piscina que té la màgia i l’abast d’un oceà i que amaga moltes, moltes, moltes històries emocionants i enriquidores. No renuncieu a mullar-vos.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
En aquest panorama cultural nostre, força mancat d’horitzons, de ganes d’assumir reptes i de trencar motlles sense capelletes, amiguismes i subvencions, és sempre una bona notícia el naixement d’una editorial. Aquest seria el cas de Més Llibres, un projecte literari que, d’entrada, persegueix l’objectiu de publicar títols actuals i descatalogats d’autors d’aquí i d’altres tradicions. La idea, pensada i comandada per l’editor Ricard Vela, vol oferir “un catàleg de lectures engrescadores que pugui satisfer els lectors exigents”.

Tafanejar. Llibreries del món

Amb seu a Barcelona, Més llibres té com a objectiu publicar entre vuit i deu títols per any, una quantitat assumible per Vela que, de moment, farà tots els papers de l’auca, tot i que comptarà amb les estructures productives i empresarials d’un important segell en català que li dona sopluig.

El venut - Paul Beatty

La seva idea és publicar narrativa, tot i que això no implica només centrar-se en la ficció i, de fet, els dos primers títols publicats i l’avançament dels que vindran ja resulten una bona carta de presentació. Enceten amb “Tafanejar. Llibreries del món”, un recull de 17 autors d’arreu del món com Iain Sinclair, Andrei Kurkov, Yiyun Li, Stefano Benni, Ali Smith o el barceloní Jordi Puntí que ens parlen de llibreries, de llibreries concretes o bé del concepte més genètic de llibreria. Una aproximació sentida, personal i passional a uns indrets que tenen vida pròpia i sensibilitat.
L’altre títol d’estrena és “El venut”, una aproximació mordaç, irònica i ferotge al racisme, una història escrita per Paul Beatty i que arriba amb l’aval del prestigiós premi Man Booker i la traducció de Jordi Cussà i Anna Camps. I de cara al setembre, la tria també està feta i podrem trobar peces com “Narracions extraordinàries”, una selecció de contes fantàstics escrits entre el 1915 i el 1921 per Joan Santamaria, un autor oblidat i que potser aquesta publicació ajuda a recuperar. També editaran “Diari d’un lladre d’oxigen”, un anònim britànic que ha venut més de 100.000 exemplars en la seva edició original i “La bellesa és una ferida”, d’Eka Kurniawan, un autor indonesi i també el primer autor català del segell, el valencià Salvador Company amb la novel·la “False friends”. Així doncs, ens trobem al davant d’un catàleg ric, intens i variat que anirà marcant el pols i el camí de Més llibres.

Ricard Vela

L’editor, Ricard Vela, ens acosta la seva visió personal d’aquest projecte que enceta:

Doncs que el nom del segell reflecteix força l'anàlisi que no és pas cert que es publiqui massa (en català), sinó que tenim massa competència, i que l'objectiu sempre ha de ser anar guanyant terreny, quota de mercat i gruix lector. I de la conclusió que això no es pot aconseguir, segur, fent "menys", o deixant que les coses es facin només en castellà, sinó fent més, i fent coses que potser no es fan prou. Com altres ja han reflexionat, és cert que el llibre en català té moltes dificultats per ser viable, però potser una mica més d'oferta, i millor, i més variada, també aniria bé per ampliar la quota de mercat. De fet, els índexs de lectura van pujant a poc a poc i la desproporció de venda entre el castellà i el català va minvant lentament. No es tractaria, doncs, que només es venguin els llibres en català més mediàtics, ni que en català sempre s'editi el mateix, ni, encara menys, que determinada literatura, autors, llengües, gèneres i temes només els poguessin fer els editors en castellà, sinó que en català, cada cop més i entre tots, es vagi trobant de tot.
Les editorials petites i mitjanes, i més que n'hi haguessin, crec que poden anar fent aquesta tasca de completar millor que els grans grups on es centralitzen les decisions, perquè ni que sembli que es dediquen a coses similars, els gustos i els interessos de cada editor marquen catàlegs diferents i van a beure de tendències diferents que s'acaben complementant. Més Llibres aspira a fer això, des de la seva modèstia. Dit ràpidament, farem sobretot narrativa, tant d'autors en llengua catalana com traduïda, com tothom que no construeix un catàleg especialitzat, però si filem més prim, podríem dir que no publicarem llibres per omplir la graella, que apostarem per la narrativa més aviat literària, i que hi haurà novetats d'autors vius en català, però també recuperacions, perquè una de les altres coses defectuoses en català és com n'és de difícil trobar el fons d'armari de la nostra tradició, i encara menys autors que fa més de 50 o de 70 anys que no es reediten (mira el volum de Joan Santamaria que tenim per al juny). I que intentarem traduir coses de llengües i d'autors que no se solen fer en català, que és més típic trobar-los en catàlegs castellans. I que farem no ficció, una mica, de caràcter més o menys literari o, també, del gran ventall de la narrativa de no ficció, que ara es porta molt a tot arreu del món però que tinc la sensació que en català no acabem de fer o de traduir prou. Bé, això són els propòsits i les idees inicials, que ja saps que una editorial està sempre en contínua evolució i acaba publicant gèneres i temes que al principi no s'havia plantejat, però mantenint el mateix esperit d'ampliació del domini i de qualitat.


Gràcies, Ricard.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Algú podria pensar que ser funcionari de la Comissió Europea és una garantia absoluta per acomodar-se i viure immers en una plàcida comoditat. Però hi ha esperits inquiets i absolutament abocats a recercar i a experimentar que no es poden encotillar enlloc i que no poden viure sense fer constants salts al buit sense xarxa.

Fundación del Garabato

Aquest seria el cas de José-Joaquín Beeme, un saragossà de l’any 1963 amb una predisposició quasi genètica cap a la cultura. Definir-lo amb un únic qualificatiu seria encotillar-lo massa i, de fet, s’allunyaria força de la realitat. Sí, és escriptor perquè ha escrit i escriu, és periodista perquè li interessa explicar la realitat. Sí, és cineasta perquè els imatges en moviment són sempre una meravellosa manera d’explicar-se- És editor perquè s’ha ocupar de treure a la llum moltes, moltes obres. És artista perquè no renuncia mai a posar el seu segell bell i personal arreu i és creador perquè tot el que toca s’acaba convertint en únic.
I és clar, és tot això i moltes coses més en una amalgama sòlida, coherent i activa que l’ha portat a emprendre moltes accions, a treballar de manera absoluta i rotunda per tal de lliurar-se de la mossegada de l’avorriment, de l’apatia, de la manca d’horitzons. En aquest sentit cal dir que és l’ànima d’una editorial màgica i singular de tirades molt, molt curtes i d’una magnètica bellesa, La Torre degli Arabeschi i que s’ha convertit en un meravellós cronista de les emocions del cos i de l’ànima, en un documentalista minuciós de l’esperit.
Llicenciat en Dret, va fer de periodista cultural a Madrid i d’editor i de dissenyador gràfic (Unaluna) a Saragossa, ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans de comunicació i com a dissenyador és el responsable de molts llibres de diverses institucions espanyoles i europees. L’any 2002 s’instal·la a Angera i converteix aquesta localitat italiana en l’epicentre de les seves operacions.

Malena Manrique

L’any 2013, juntament amb la historiadora de l’art Malena Manrique, crea la Fundación del Garabato, una porta oberta a la promoció y a l’estudi dels processos i dels procediments creatius que, de fet, es poden sintetitzar en quaderns d’artista i animacions de caire experimental que no fan altra cosa que mostrar la seva passió per l’art i la cultura.
Amb un esperit d’aquells que en podríem qualificar de renaixentista, José Joaquín s’enamora dels materials, de les idees, dels colors, de la profunditat del pensament, de la bellesa dels objectes i això li permet que cada llibre, que cada projecte sigui un nou repte, una foto fixa que organitza un petit univers íntimament lligat, segons cada ocasió, amb la poesia, amb el pensament, amb el disseny, amb l’art. I així, cada creació és un element únic que cal assaborir en tota la seva magnitud.

Malena Manrique - Racimos de cabezas grotescas

Els gargots, aquests gargots que donen nom a la Fundació són, de fet, la sublimació d’una mena de batec creatiu que enllaça la història i es converteix en un fil conductor del procés creatiu, des de les primeres marques prehistòriques a les modernes projeccions audiovisuals, establint així un camí que també es podria considerar com un corpus crític, com una base que creix dia a dia. Des de la Fundació s’han acostat al patafísic Enrico Baj, al creador Larry Vigon, responsable d’algunes de les portades de Fleetwood Mac, Ian Dury, Chicago o Counting Crows, entre molts d’altres; a Luigi Serafini, autor de l’impressionant “Codex Seraphinianus” o a l’artista americà resident a Tarragona, Tom Carr.
Aquest material es converteix també en exposicions itinerants, de molt variada concepció, que donen a conèixer la filosofia de de Fundació. De fet, aquesta filosofia acaba sent la intersecció de les maneres individuals i profundes d’entendre l’art de la Malena i el José Joaquín, una suma que, en realitat, acaba sent una estructura que es multiplica de manera exponencial i que acaba tocant molts temes i moltes sensibilitats.

Cthulhu - José-Joaquín Beeme

Sigui com sigui, el cert és que la Fundación de Garabato és una perfecta màquina de generar cultura amb molts tentacles i moltes possibilitats. En aquesta línia, i a manera d’exemple, podem citar l’intens diari que porta José Joaquín, “Mi cuaderno italiano”, amb peces monogràfiques dedicades a temes concrets com l’art, la literatura o el cinema. Mirades profundes, vives, obra d’un observador sagaç, culte, capaç de donar valor de cultura a la quotidianitat. També es pot parlar de l’assaig “Racimos de Cabezas grotescas”, un treball de Malena Manrique sobre Goya, situant-lo en aquest univers primari i viu del subconscient. En aquest sentit, la historiadora apunta que els quaderns d’apunts són el millor vehicle per entendre el traç, aquest gargot que té molt a veure amb la veritat, amb l’autenticitat pura.
Allò que és grotesc, que pot arribar a ratllat la monstruositat, té en Goya un dels seus més grans representants i Manrique el veu com una figura epònima, amb una capacitat brillant a l’hora d’explorar el costat fosc, allò que no es veu i que no fa altra cosa que enfrontar-nos de manera directa amb la tenebra i aprofita les seves investigacions i la seva saviesa per aixecar aquest assaig que planteja el gargot (aquest “garabato” que els guia) com una de les activitats mentals més plaents, més directes, més vives i més carregades d’interrogants i de respostes.

José-Joaquín Beeme

José Joaquín Beeme ens acosta la seva mirada personal sobre la feina que fan a la Fundación

El propósito de la Fundación del Garabato está recogido en nuestra misión, que proclama bien gallardamente nuestra defensa de la imaginación primigenia
y de la pulsión creativa de mundos alternativos, un continuum antropológico desde la mancha primordial paleolítica hasta el ultimísimo
de los garabatos audiovisuales.
Se está formando ya un corpus crítico sobre nuestro trabajo, con artículos por ejemplo de Francisco Calvo Serraller en El País o Charo Ramos en Diario de Sevilla, también en Barcelona con las revistas A*Desk o el máster de Arte Actual de la UB.
Y, aparte de publicar ensayos (el próximo es sobre Enrico Baj y la patafísica) y entrevistar
a creadores como Larry Vigon (álbumes de Fleetwood Mac), Luigi Serafini (cuyo monstruoso Codex publicó Franco Maria Ricci) o, próximamente, el americano-tarragoní Tom Carr, yo voy formando mi "teoría estética" en cuadernos volanderos que publico por entregas. Todo lo cual confluye
en exposiciones itinerantes: en septiembre-octubre, la Fundación Sangregorio acoge mis diálogos con la escultura.
¡Ojalá organicemos una en Barcelona!




La Fundación del Garabato és un d’aquells llocs del ciberespai i de la realitat que cal tenir anotats en majúscules a l’agenda i que cal visitar amb regularitat. Les seves propostes són sempre captivadores, màgiques i carregades d’encant, d’erudició, de passió i de bellesa. Un autèntic regal.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 1969, Jesús García Sánchez editava el primer llibre de la col•lecció Visor de Poesía. Era “Una temporada en el infierno”, d’Arthur Rimbaud, en traducció de Gabriel Celaya. Qui sap, potser tota una declaració d’intencions. Ara, quasi 50 anys després, la xifra de llibres publicats supera els 1000 i la sèrie de cobertes negres amb lletres blanques s’han convertit en un clàssic, en una garantia i en una presència constant en les prestatgeries de poesia en castellà.

Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

Poetes desconeguts, veus consagrades, antologies, edicions bilingues en anglès, àrab, alemany o xinès i, per damunt de tot, la consolidació d’una certa normalitat editorial que ha convertit el fet d’editar poesia en un apràctica habitual que, de mica en mica, s’ha anat allunyant del voluntarisme sacrificat i ha aconseguit tenir una certa imatge de negoci que ajuda a la difusió i que permet que es pugui construir una estructura al seu voltant.
Els llibres de Visor responen força a la mirada i a la visió del seu editor, conegut popularment com Chus Visor que, amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels editors de poesia més coneguts, influents i amb més penetració del mercat. De fet els llibres del seu catàleg es troben sense cap problema en la majoria de llibreries i la nòmina la formen poetes debutants, traduccions de poetes internacionals, poetes espanyols i llatinoamericans i veus d’aquelles que generen projecció i vendes com Bob Dylan, Leonard Cohen o Joaquin Sabina. Visor també col•labora amb un seguit de premis de gran reputació com el Loewe, el Casa de América, l’internacional Ciudad de Melilla o el Jaime Gil de Biedma, entre molts d’altres i això ha contribuït força a consolidar la seva fama.
Jesús García no defuig la polèmica i, de fet, al llarg de 50 anys d’activitat i 70 de vida n’ha viscut algunes de ben sonades, però tot això no fa altra cosa que augmentar la seva llegenda i donar ales al seu projecte. I el que no es pot negar és que la seva editorial té molt a veure amb l’acceptació de la poesia al nostre país i que Visor és una peça fonamental a l’hora de parlar de poesia en castellà i de tot el que això implica.

Chus Visor (Foto: Cristóbal Manuel - El País)

Amics com Juan Cruz el defineixen com un personatge perpètuament enfurrunyada amb el món i que, per contra, és capaç d’editar com si jugués i que té una de les millors feines del món, llegir, aconsellar lectures i publicar poesia.
Va trencar un silenci atàvic i va portar els poetes i els llibres de poesia a primera línia, amb tot el que això representa de bo i de dolent, de llums i d’ombres. Ja se sap, arromangar-se i baixar a l’arena a barallar-se a pit descobert et garanteix qualsevol cosa menys la placidesa còmoda. I ell, personalment, no se n’està mai de dir el que pensa, encara que això sovint li porti més problemes que avantatges. Però segueix endavant, peti qui petit, fent que la seva col•lecció negra sigui una mena d’estendard de la poesia en castellà.


Un dels llibres de Leonard Cohen

És obvi que una tasca com aquesta només es pot fer des de la passió i des de l’amor, i tots saben que la passió i l’amor no obeeixen sempre les lleis físiques de la raó. Potser per això aquest quasi mig segle de poesia activa no és altra cosa que el reflex d’una biografia personal, d’un treball entusiasta que ha vist com la societat, els gustos i les estructures literàries del país canviaven (o no sempre a bé) i que ha seguit i segueix al peu del canó regalant-nos una extensa col•lecció de meravellosos moments poètics.
I m’agrada força tenir aquí la seva mirada personal valorant tota la feina feta fins ara.


Chus Visor (Foto: Carlos Reyes. El Faro)

Cuando yo comencé a editar, en el año 1969, apenas se editaban libros de poesía en España, casi sólo se podrían ver los que editaba El Bardo de mi queridísimo José Batlló, y los de Adonais, que apenas se podían encontrar. Mis ansias lectoras me dejaron ver que no estaban editados ninguno de los poetas más importantes de la literatura como Apollinaire, Breton, Rimbaud, Mallarmé, Holderlin, etc; apenas se editaban libros y los que había en las librerías disponibles eran de autores españoles. Han pasado ya casi 50 años y todo ha cambiado, nada es igual. No sólo son las redes sociales y todo lo que conllevan son las causantes de estos cambios. Es medio siglo lo que ha transcurrido y la sociedad española no es comparable en nada a aquella. Ni los lectores, ni los gustos de los consumidores, ni las librerías, ni las maneras de distribución. Ahora el comercio del libro es un auténtico comercio, cuando antes se veía todo, al menos lo referente a las ediciones de poesía,con cierto aire romántico.
Personalmente, y haciendo un recorrido por los más de mil libros de poesía que he editado, por el catálogo de las publicaciones, yo no veo alteraciones que se hayan podido alejar de los principios que me planteé desde los primeros libros: dar a conocer las mejores voces de la poesía mundial, con especial interés a la poesía de Hispanoamérica, y así continúa: más de 200 autores de aquel continente están en el catálogo de Visor.
Desde los primeros libros quise que los poetas de la cultura popular, cantantes, cantautores, etc., estuvieran presentes porque siempre pensé que hay grandes poetas entre los músicos. Así en 1970 ya había editado a Bon Dylan, a Leonard Cohen, a Violeta Parra, etc.,, una moda actual que en Visor es una tradición desde los primeros títulos.



Una de les antologies de joves poetes de Visor

Gracias a que las ediciones de poesía nunca ha sido grandes, ni las ventas masivas; gracias a que los lectores de poesía suelen ser fieles lectores a pesar de todas las crisis, se ha podido mantener la editorial sin sobresaltos económicos. Es cierte que actualmente se venden más libros de poesía que hace años, así lo señalan los indicadores oficiales, pero también ahora hay más editoriales. Y para bastantes de los libros más vendidos las librerías no son sus mejores canales de venta.
Después de tantos años de editar libros de poesía, con tanto tiempo en un mismo lugar, es lógico deducir que las alegrías han sido muy superiores a los disgustos, las satisfacciones y reconocimientos han tapado los disgustos e incomprensiones, que de todo ha tenido que haber.
Es complicado adivinar cómo estará el futuro de los libros de poesía en un plaza incluso a medio plazo. Todo está cambiando a marchas aceleradas y hasta el publico lector es distinto. No hay duda que son muchos más los jóvenes que se acercan actualmente a la poesía, pero lo que no está claro son los motivos. Hay opiniones muy opuestas y yo no me atrevo a dar una opinión profesional, porque no la tengo. No sé cuáles pueden las causas pero sí creo que sus efectos pueden ser muy positivos. En cualquier caso no creo que a una editorial como Visor pueda afectar este fenómeno. El futuro que veo a Visor es la continuidad del más reciente pasado.



Gràcies Chus.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Artika és un segell editorial molt particular. Pertany al grup Planeta però es belluga una mica al marge de mercats i modes. Es va estrenar l’any 2003 com a fruit de la idea de José Manuel Lara de tenir una marca que fos una mena d’homenatge especial i ben fet a l’edició de qualitat, al culte al detall, als llibres fora de mercat, pensats, treballats i editats amb la voluntat de fer-los únics, d’aconseguir que més enllà del seu valor literari i artístics fossin també objectes bells i s’acabessin convertint en obres d’artista.

Artika - El Quijote - Salvador Dalí

El punt d’arrencada va ser l’Any Dalí i el quart centenari de l’aparició del Quixot. El resultat va ser una edició de 998 exemplars amb reproduccions facsímil de les aquarel•les i els dibuixos de Salvador Dalí va fer al voltant de la persona i la personalitat del cavaller manxec.
L’edició d’Artika, cosit a mà i amb tapes de vellut, aplega les làmines il•lustrades per Dalí, el text íntegre de l’obra de Cervantes, les anotacions del filòleg Martí de Riquer i un volum d’estudi que recull el treballs de diferents especialistes.

Artika - Vincent Van Gogh

A partir d’aquí, i a un ritme que ara ja es pot situar com a normalitzat a dues obres per any, Artika dedica els seus esforços a pensar i a crear peces singulars que fugen dels cànons habituals i que, a hores d’ara configuren un catàleg variat i d’alta intensitat amb noms com Francisco de Goya, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Dalí i Montaigne, Rembrand, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Cellini, Sorolla, Jaume Plensa, Antoni Gaudí i els dos últims de la col•lecció, Joaquin Sabina i Antoni Tapies.

Artika - Miquel Barceló

Cada llibre es converteix en una peça única amb unes singularitats especials i dues grans línies de treball, les obres d’autors desapareguts o les de creadors vius que actuen directament sobre les idees, convertint-les en obres personals que acaben adoptant la consideració d’objecte artístic.
De fet, la varietat dels personatges escollits permet que els detalls i les anècdotes que envolten aquesta col•lecció puguin donar joc a un altre llibre de “millors moments”. L’any 2010 publicaven “Mon cher Théo”, les cartes entre Vincent Van Gogh i el seu germà. 2.998 exemplars, amb tapes d’alumini i vidre que permetia exposar qualsevol de les reproduccions de les cartes manuscrites amb dibuixos, esbossos i anotacions de l’artista, convertint-se així en una mena de llibre-quadre. Les cartes ens mostren la part més íntima del pintors, amb les seves necessitats, els seus pensaments, els seus somnis, les seves manies i els seus secrets.

Artika - Miquel Barceló

El llibre, realitzat amb la col•laboració de Van Gogh Museum d’Amsterdam, inclou també un llibre d’estudi i es va convertir en el primer pas d’una col•laboració que, anys més tard, el 2015, es van unir per tal de celebrar el 125è aniversari de la mort del pintor amb una nova obra, “La mirada de Vincent”, que reproduïa la col•lecció completa dels quaderns de dibuix que es guarden al museu de manera absolutament privada, sense que el públic hi tingui accés.

Artika - Garagatos. Joaquin Sabina

Es tracta de la reproducció facsímil dels quatre quaderns que ens permeten veure de primera mà gràcies a una reproducció absolutament detallista (fins i tot es va tenir en compte la goma donada que aguantava d’una de les llibretes amb tot el que això implica de treball de producció) els esborranys, els apunts i els projectes del pintor, acompanyats de làmines soltes que pertanyien a quaderns que no s’han conservat.
El quaderns s’inclouen en un conjunt que inclou un fragment del quadre “Els girasols” i un llibre d’estudi que ens acosta al treball del pintor. En aquest sentit val a dir que el Museu utilitza ara algunes d’aquestes reproduccions per tal que els visitants tinguin accés als quaderns sense perill pels originals
Pel que fa a artistes vius, que opinen, que treballen directament sobre la idea i la realització dels llibres, podem parlar, entre d’altres, de Jaume Plensa o de Miquel Barceló. Barceló descobreix la cova de Chauvet, un veritable temple de l’art rupestre situada al sud de França. L’indret i totes les pintures que s’hi veuen provoquen un impacte brutal en el pintor fins el punt d’exposar la voluntat de que la proposta d’Artika quedés centrada en aquest tema.

Artika - Jaume Plensa

D’aquí en surt l’any 2012 el “Cahier de felins”, una edició numerada i signada de 2.998 exemplars que reprodueix 37 dibuixos sortits del quadern de treball del pintor, una mostra vital i emocionant de les impressions que va rebre l’artista quan es va enfrontar per primera vegada amb una de les mostres més epònimes de l’art primitiu.

Artika - Antonio Saura

El conjunt s’arrodonia amb un llibre d’estudis, la reproducció d’una de les aquarel•les i tot emmarcat en un estoig de fusta concebut pel pintor i decorat amb un pirogravat, un autoretrat on Miquel Barceló s’interpreta també com un felí.
Tot i el preu, no són obres especialment barates, el cert és que totes les edicions excepte les tres últimes, les que s’han editat més recentment, “Los paisajes de Sorolla”, de Joquim Sorolla, “Garagatos”, de Joaquin Sabina i la “Sèrie Negre” d’Antoni Tàpies, estan absolutament exhaurides.

Artika - Antoni Tàpies

En aquests casos es pot destacar el valor documental i artístic de la “Sèrie negre”, una col•lecció de 15 dibuixos que Tàpies va fer l’any 1967 sobre paper d’estrassa i que es considera com una de les sèries més personals i representatives del treball de l’artista. Per tal de celebrar els 50 anys de la seva creació es va editar la reproducció detallada d’aquests dibuixos amb un afegit interessant ja que, a l’hora de realitzar els treballs previs de l’edició es va descobrir que una de les làmines, no era a la Fundació i es va trobar entre el material que hi havia a casa de l’artista.
Totes les reproduccions van numerades, porten el segell de la Fundació Antoni Tàpies i s’acompanyen d’un llibre d’estudi amb textos inèdits d'estudiosos com Antoni Tàpies Barba, el fill del pintor, Xavier Antich o Pedro de Llano. L’estoig s’ha dissenyat utilitzant tela de sac, en la línia dels materials humils que utilitzava Tàpies i oferint, a més la possibilitat de convertir-se en un marc que permeti exposar les reproduccions.

Artika - Antoni Tàpies

Així doncs, val la pena estar atents a les publicacions d’Artika pel seu contingut, per la seva bellesa i per aquesta possibilitat de trobar-se cara a cara amb autèntiques peces artístiques construïdes sobre obres d’art.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Unai Velasco, poeta, crític editor i traductor i Julia Echevarría, correctora, redactora editorial i editora, han sumat esforços per donar llum verda a una nova editorial de poesia, Ultramarinos, que va arrencar amb “Los eróticos y otros poemas” d’Efraín Huerta i amb “Mi más hermoso texto” d’Alberto Cardín i que acaba de publicar “Los cuadernos de la tierra”, de Jorgenrique Adoum.
Ultramarinos ha rescatat la poesia completa més algun text inèdit de Cardín, nascut a Astúries l’any 1948 i mort a Barcelona l’any 1992 després de convertir-se en un dels intel•lectuals més actius de la transició on va col•laborar en publicacions de la contracultura com “El viejo topo”, “Ajoblanco o “La Bañera” i va dirigir la revista “Diwan” juntament amb el polèmic periodista Federico Jiménez Losantos.
La vida literària de Cardín és podria dividir en dues grans etapes, la primera, dedicada a la creació d’obres de ficció i crítica literària i una segona on va treballar la difusió d’estudis sobre homosexualitat, l’antropologia o la sida.

Mi mas hermoso texto - Alberto Cardín

Ultramarinos, gràcies al treball d’Ernesto Castro, que s’ha encarregat de l’edició i del pròleg, aplega els tres llibres “Paciencia del destino”, “Despojos” i “Indículo de sombras” més alguns poemes inèdits com una elegia al pintor Ocaña i algunes proses combatives, ha convertit el llibre en un petit gran èxit que ja ha arribat a la tercera edició.
La poesia de Cardín és un reflex de la seva ideologia, carregada de cinisme, d’ironia, de dissidència, sovint de ràbia, d’esperit combatiu i de ganes de trencar amb els corrents establerts per la via directa i aquesta edició és una bona vacuna contra la desmemoria o l’oblit. En aquest sentit trobem un poeta que sovint s’enreda en un excessiu barroquisme i amb un punt d’ingenuïtat però que, per contra, té moments d’alta intensitat simbòlica i fins i tot conceptual. Sigui com sigui, aquest volum, arrodonit amb diferents articles, és altament interessant i, sens dubte, del tot necessari.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
La síndrome d’Stendhal és una malaltia de caire psicosomàtic que es manifesta en augment del ritme cardíac, vertigen, desorientació i que pot arribar fins i tot a provocar al•lucinacions en alguns individus que es veuen exposats a una sobredosi d’art, de bellesa artística.
De fet porta el nom d’aquest autor francès perquè va ser el primer en definir-la després d’una visita a Florència. Així doncs, el nom d’Stendhal s’associa a una visió romàntica davant d’una sobredosi de bellesa absoluta.

“Corazón robot” - Amaia Arrazola

Potser per això, quan Elisabet Parés i Álvaro Garcia, l’any 2013, van decidir engegar el seu projecte editorial van cercar refugi espiritual en Henry-Marie Beyle, l’autor de “El roig i el negre” com a paradigma del relat acurat dels efectes de l’excés de bellesa. Naixia Stendhal Books i, de fet, un dels puntals del seu projecte literari es precisament aquest, la bellesa formal i física dels llibres que publiquen.
Defensen la idea del llibre objecte, llibres sòlids que, a la primera de canvi, entrin per la vista. Creuen que la bona literatura ha d’arribar amb un embolcall adient, llibres que perdurin per ètica i per estètica, que continent i contingut resultin magnètics, equiparant la qualitat interior amb l’exterior per aconseguir un tot harmònic.

 “Bajo la llengua, bichos” - Uxue Juárez i Daniela Spote

Fotografia, il•lustració, llibres d’artista, narrativa i poesia formen els primers nervis d’aquest ésser que batega amb intensitat estètica i literària i donen forma a un catàleg amb peces com “Corazón robot”, de la gran il•lustradora Amaia Arrazola; “Bajo la llengua, bichos”, de la poeta Uxue Juárez i les il•lustracions de Daniela Spote; “Elocuencia visual”, de l’artista Rut Cañas; la narrativa de Noe Gaya amb “El camí de la papallona” o la poesia d’Hasier Larretxea, “De un nuevo paisaje” o de Flàvia Company, “Yo significo algo”.
Són llibres que responen a l’esperit fundacional del segell i que, en certa manera, volen ser una via de sortida de l’univers editorial, ofegat pels llibres pirates, per les impressions de baix cost i de baixa categoria, la mala qualitat del paper. Volen fer recuperar el gust pels objectes, pel perfum de la tinta, pel tacte càlid del paper, pels processos ben fets, amb proves, amb un control de cada pas, buscant la bellesa i la perdurabilitat, una filosofia que, veient els seus llibres, compleixen a la perfecció.

L’Elisabet ens fa dues pinzellades del projecte:


Elisabet Parés i Álvaro Garcia

Stendhal Books, neix a Barcelona de la mà d'Elisabet Parés (gestora cultural) i Álvaro Garcia (Karakter Studio). Ambdós érem uns apassionats pel món del llibre i volíem fer una proposta basada en el llibre objecte. Pensem, que en un moment on suposa un esforç la inversió en cultura, cal donar al lector una mica més que abans, per aquest motiu pensem llibres imprescindibles i sobretot perdurables. El projecte va arrencar amb el primer títol d'Amaia Arrazola, "Corazón Robot", del que ara en publicarem la segona edició. Tot i que val a dir que els nostres últims esforços han estat per la col•lecció de poesia. El primer títol, "Bajo la lengua bichos" de Uxue Juárez amb il•lustracions de Daniela Spoto intentava mantenir una continuïtat amb el que havíem editat fins al moment, il•lustració i llibre d'art. A partir d'aquí, "De un nuevo paisaje" d'Hasier Larretxea va marcar el que seria la línia editorial de la col•lecció de poesia que ha seguit el darrer poemari de Flavia Company, "Yo significo algo" i del que n'estem molt orgullosos.
Amb l'Álvaro destinem grans esforços per moure l'editorial tant i tan lluny com podem. Presentem sovint a Pamplona, Bilbao, Madrid, Berlín... allà on el llibre ens porta. Vam veure que fora de Catalunya no coneixien grans poetes d'aquí, vius i morts, per la barrera de la llengua, així que vam decidir destinar una part d'aquesta col•lecció a traduir poetes catalans, comencem amb Mireia Calafell i "Tantes mudes", amb traducció de Flavia Company.
També estem preparant una recopilació de poemes inèdits de les que són per mi, les veus femenines més potents del panorama nacional, "-A, mujer, lenguaje y poesía". Serà una reflexió sobre la dona poeta i la seva relació amb el llenguatge, un projecte fantàstic.
M'agradaria dir sobretot que la nostra editorial neix de la passió i l'obsessió pel llibre i el seu entorn.


Gràcies, Elisabet. I molta, molta sort.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Aprofito un parell de llibres, “Zona Wi-fi”, de Raimond Aguiló i “Tres nits”, de Ramon Xuriguera, per tornar a parlar de l’editorial Fonoll, un segell nascut a Juneda, a les Garrigues, l’any 1997.
De la voluntat inicial, la de donar sortida a les creacions personals dels membres de l’associació cultural del mateix nom es va passar, anys més tard, el 2006 a una empresa editorial consolidada, creada i impulsada per Jordi Quer Jaume Graus i Josep Gelonch i amb la voluntat d’anar més enllà de la territorialitat local i comarcal dels inicis i passar a tot l’àmbit lingüístic de parla catalana.

"Tres nits" - Ramon Xuriguera

A hores d’ara, Fonoll ha publicat un centenar de llibres i ha consolidat diverses col•leccions com la de poesia, Plançó, d’àmbit acadèmic, la de cuina, Quaderns o Biblioteca general amb les que ha aconseguit un ritme de publicacions dinàmic i una política d’edició que implica descobrir noves veus però també recuperar veus oblidades o desconegudes.
Aquestes dues línies de treball és poden simbolitzar en “Tres nits” i “Zona Wi-fi”. Ramon Xuriguera, nascut a Menàrguens l’any 1901, va ser un escriptor i crític d’art que va dur a terme una intensa i variada activitat cultural com a periodista, com a director del diari catalanista d’esquerres “La Jornada”, com a cap de la secretaria personal del Conseller de Defensa de la Generalitat, com a Oficial primer del Parlament o com a membre molt actiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, enviant llibres al front, acollint periodistes estrangers i confegint material divulgatiu i de propaganda.
Des de l’exili francès es vincula a edicions Proa, a Ràdio París i a la delegació francès d’Òmnium Cultural. Va morir a França l’any 1966 i el seu fons va anar a parar a l’Arxiu Nacional.

"Zona wifi" - Raimond Aguiló

Va publicar novel•la, assaig i va traduir Cocteau, Fournier, Sartre, Flaubert i Simone de Beauvoir. Fonoll acaba de recuperar aquesta història, “Tres nits”, que va guanyar la “Copa artística” dels Jocs Florals de Montpeller de l’any 1946 i que, romania inèdita. Una història de recels, de neguits, de desconfiança, que neixen d’un fet aparentment trivial i que acaben fent esclatar la capsa dels trons. Un argument universal i ben actual que Xuriguera condueix amb bon pols i habilitat. Un document d’aquells que mereix la pena descobrir, sens dubte,
A l’altra banda de l’espectre, aquesta “Zona Wi-fi”, amb un disseny renovat de la col•lecció de poesia a càrrec de Francesc Gelonch, el llibre del poeta de Falset Raimond Aguiló que es va endur el premi Alella a Maria Oleart amb un llibre que parla de la contraposició de la vida interior amb la que arriba imposada des de l’exterior. Un joc de fronteres, de límits, de control, de veritats interiors i de sentiments exteriors.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Que la cultura ha perdut el protagonisme i el pes social que tenia fa uns anys, em temo que ja no sorprèn ningú, constatar que els agents culturals actius ho tenen cada vegada més cru a l’hora d’aconseguir resultats és una dada objectiva que tampoc no resulta nova i potser per això, constatar que hi ha bona gent, sàvia, entusiasta, dinàmica i que fa les coses amb emoció, passió, rigor i un somriure als llavis és sempre un veritable regal.
Aquest seria el cas de Paco Fanés i de Joan Puche, poetes i activistes culturals que mouen els fils de l’editorial i associació cultural El Pont del Petroli de Badalona que, a finals de l’any passat, va celebrar el quinzè aniversari de la seva creació i, lluny de desanimar-se i de baixar la guàrdia, segueixen actius i la mostra més evident és la nova tongada de publicacions que acaba de veure la llum.
El mateix Paco Fanés és qui signa una de les novetats, “El joc de l’alba”. La resta són “Abstància”, de Lala Blay, “Visible, (in)visible”, de Gustavo Vega i “Més enllà de la sorra”, de Jordi Casabona.

Joan Puche i Paco Fanés, els editors del Pont del Petroli amb Màrius Sampere

Durant aquests 15 anys, el Paco i el Joan s’han mantingut atents als moviments del sector i, a banda de publicar poetes nous o poc coneguts, també han donat sortida a noms de primera de la nostra culta com Jordi Sarsanedas, el poeta autor del poema que homenatja el monument industrial que dóna nom a l’editorial; el gran Màrius Sampere, el recentment desaparegut Carles Hac Mor o Genís Cano. També han vehiculat accions poètiques com l’homenatge a les sessions del Price o lectures al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Entusiastes i incansables, el Paco i el Joan són motors indiscutibles d’aquest protagonisme cultural del Barcelonès nord que reivindica el poeta Jordi Valls. En aquest sentit, la seva mirada eclèctica es posa de manifest en qualsevol cantonada del seu catàleg i, de fet, les novetats que acaben de presentar en poden ser una nova i bona mostra.

Jordi Casabona (Foto: Ara)

“El joc de l’alba” és la sublimació de les experiències vitals i poètiques de Fanés, bon coneixedor de la poètica batalladora dels setanta, fa una mirada entre nostàlgica i combativa al passat sense que en cap moment s’imposi la desesperança. Present i futur guanyen, vers a vers, la realitat que es camufla sota aquest exercici càlid de recordar. El Paco té cartes i les sap jugar amb tendresa i habilitat.
A l’altre extrem de la línia hi trobem “Abstància”, el llibre de Lala Blay, una de les veus noves i potents de la poesia catalana que presenta un llibre sòlid i complex amb imatges poderoses i mirades lúcides a la pròpia identitat. El prologa el gran Màrius Sampere.
I un gènere no sempre tingut en compte que, per contra, forma part de la columna vertebral de la gent del Pont del Petroli, la poesia visual, representada en aquest cas per “Visible (in)visible”, de Gustavo Vega, una mostra d’aquesta capacitat que tenen alguns poetes de pensar en imatges, de forçar la imaginació, la pròpia i la del lector, i portar-la als extrems.

El poeta Jordi Sarsanedas amb Paco Fanes al Pont del Petroli de badalona

I la quarta pota d’aquesta taula de novetats és “Més enllà de la sorra”, de Jordi Casabona, un prestigiós metge que posa en valor aquell concepte ja quasi perdut d’unir ciències i lletres, de portar l’humanisme a les últimes conseqüències. Haikus treballats amb passió i contundència, pensaments que s’escampen i que ens demostren la capacitat del poeta per trobar moments d’alta intensitat i presentar-los de manera directa.
El Pont del Petroli és un projecte que cal tenir en compte, que representa una visió oberta i eclèctica a la poesia de qualitat que s’està fent a hores d’ara a casa nostra, sense sectarismes ni capelletes, amb una mirada diàfana, oberta, exhaustiva i brillant. Propera parada, els 25 anys!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Hermenaute és una editorial jove, molt jove, creada l’any 2015 per Lluís Rueda, un escriptor que vol donar al seu segell una personalitat pròpia, lligada a gèneres com l’horror, el thriller, la ciència ficció i a assajos que facin referència a temàtiques lligades al cinema i al pensament lligat a les cultures populars. La seva declaració inicial de principis es concreta en cinc col•leccions: Caronte, dedicada al terror i al thriller; Icarus, centrada en temes de ciència ficció, steampunk i les aventures; Janus, que acollirà les obres d’assaig; Atenea, per llibres de narrativa actual i Medea, que publicarà fantàstic en llengua catalana.

Momias y embalsamados

I com a mostra, en aquest cas, dos botons: “Momias y embalsamados” (Caronte) i “Malsons de gat” (Medea).
“Momias y embalsamados” és una antologia de relats escrits per Lluís Rueda, Víctor Blanco, Daniel P. Espinosa, Jesús Gordillo, Luis Guallar, Jorge P. López i Guillermo Tato, un grup d’escriptors amb trajectòries interessants que s’enfronten a un tema que, plantejat d’aquesta manera, resulta força original.
Quan sentim parlar de mòmies el primer que ens ve al cap de manera quasi automàtica és Egipte, però de mòmies n’hi ha moltes i els integrants d’aquesta antologia assumeixen el repte de ser originals, d’aportar allò que se’ls demana, mirades diferents, plantejaments més arriscats i trencadors i se’n surten molt bé, aconseguint que tot el volum respiri un permanent aire de terror tot i que hi hagi casos concrets que tampoc no vulguin renunciar a l’humor. I un únic punt comú, tots defugen les mòmies egípcies.
Els set autors es belluguen amb comoditat i seguretat per diferents gèneres, sense perdre en cap moment aquesta referència que dóna identitat al recull, el món de les benes i la fascinació del més enllà, de la necessitat humana de perdurar i de la sempre inquietant qüestió de les malediccions, de la vida més enllà de mort i, de fet, les mòmies, les reals no ens resulten gens alienes, per la qual cosa afrontar-les des del punt de vista literari és també un camí que lliga força amb pors i creences absolutament reals, gens fantàstiques, un element afegit que converteix “Momias y embalsamados” en una magnífica carta de presentació del segell Hermenaute, demostrant que la imaginació és un valor que no s’apaga.
I per arrodonir-ho, la portada, una inquietant/insinuant mòmia obra d’Alberto Rodriguez Modolell ja ens posa sobre la pista d’aquesta desmitificadora col•lecció d’històries potents.

Malsons de gat

L’altre llibre, “Malsons de gat”, també és una creació col•lectiva, en aquest cas, els creadors responsables són Igor Kutuzov, Sergi G. Oset i Patrícia Muñiz. Es tracta de quinze històries força nocturnes on la foscor actua quasi com un agent catalitzador de situacions gens habituals.
Els tres escriptors han afrontat els relats explorant totes les possibilitats: individuals, a quatre mans i a sis mans i el resultat és una bona mostra d’aquesta versatilitat que es pot aconseguir quan imaginació i creativitat es conjuguen al servei d’una idea concreta. De fet, la voluntat d’aquest llibre que inaugura la col•lecció Medea és la d’establir les bases d’aquet apartat destinat a acollir el bo i millor del gènere fantàstic escrit en català. Kutuzov, Oset i Muñiz han fet bé els deures i han travat un recull molt treballat i amb ambicions que podria ser el punt d’arrencada des d’on anar edificant el gènere a casa nostra, donant-li nova volada i obrint portes que haurien de contribuir a fer-lo més eclèctic, més actiu i més exportable.

Lluís Rueda (Foto: Fantàstik)

La idea de fons és la que propugna que els gats somien i que poden arribar a tenir malsons, detectables en funció del ritme de la seva respiració és la línia de fons. Per damunt, els malsons, el territori on dia i nit es fonen, on la realitat sòlida es barreja amb l’univers oníric i no sempre qualificable de manera objectiva i concreta.
Dos dels primers lliuraments de l’editorial Hermenaute i la prova d’un fet evident, que caldrà seguir amb atenció l’evolució del catàleg d’aquesta petita editorial amb moltes ganes de fer coses interessants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats